Buenos Aires? (9 d’agost del 2010, Buenos Aires-Argentina)

He estat tres vegades a Buenos Aires. Al setembre del 2009, a l’abril del 2010 i ara a l’agost del 2010. Mai hi he estat més de dos dies, per motius diversos. La primera vegada feia escala en un vol, i només vaig tenir cinc hores per visitar-la a cop de taxi; la segona vaig fer-hi nit per l’endemà volar fins a Ushuaia; la tercera, ara, hi he arribat procedent de Salta un matí a les 7am i la mateixa nit ja estava en un autocar camí de Montevideo. Per motius que ara són i en el futur poden haver canviat del tot Buenos Aires em provoca un efecte de magnetisme negatiu que me n’allunya cada vegada que m’hi apropo. I de moment m’atrau ben poc, em recorda Madrid, Europa, una ciutat gran, plena, farcida, intel·lectualitzada, diuen que perillosa, plena de porteños i tan enorme que em cansa només  de pensar-hi. Un dia, és probable, hi aniré i fliparé, la descobriré com segur que es mereix, com qualsevol ciutat es mereix, però de moment nanai.

En aquesta última estada d’exactament 16 hores vaig constatar un dels fenòmens que més he percebut a Sud-amèrica, sobretot a La Paz, Asunción i Buenos Aires: el contrast entre pobres i molt rics és especialment colpidor als centres comercials (malls) de les grans ciutats. No és que siguin més rics o menys que a Europa, és el contrast el que impacta. I a Buenos Aires, al barri on vaig passar el dia, déu n’hi do com es notava aquest contrast. Era com estar a Pedralbes però a lo bèstia. Porteños pijos, diguéssim anant al cine amb ulleres de sol quan entren dins la sala. La retina reté, li ve de fábrica. I reté imatges d’aquestes que tenen molt d’alegoria o de perfil sociològic.

El mall on vaig estar era impressionant. El nivell era elevadíssim, les botigues de llibres precioses, l’oferta molt interessant, no sé qui els llegeix ni per què, però allà als prestatges hi eren i tenien un preu, dedueixo que algú algun dia els compra. Tampoc sé què en fa, obvi, però tampoc sé si se n’ha de fer res d’un llibre comprat. Tal com està el pati, i aplicant la màxima de MacLuhan (“el medio es el mensaje”), el sol fet de comprar un llibre ja és una mica revolucionari i contracorrent. Quan dic un llibre no dic un llibre com a objecte físic, sinó com a objecte intel·lectual. La diferència és prou evident per qui la vulgui comprendre, anàloga a la diferència que hi ha entre una flor de plàstic i una flor natural. O entre un préssec i un préssec en almíbar.

Mall impressionant, cultura en prestatges, rics passejant, crispetes ensucrades al cine, una mica de Kafka aquí i allà (“no, el combi no puede ser con una agua mineral, tiene que ser con una gaseosa: coca cola, sprite, fanta…” (…) “ya pero preferiría una agua, sin gas, por favor” (…) “el combi no contempla una bebida que no sea gaseosa” (…) “pero no quiero gas y un agua deber ser igual o menos cara, ¿verdad?” (…) “ya, pero la ‘máquina’ no puede aceptar una agua en un pedido de combi con gaseosa” (…) “entonces tengo que regresar a la señorita que me vendió el combi y solicitarle que me cambie el pedido..” (…) “mire, se lo daré con agua, pero eso no puede ser porque el combi no incluye un agua” (…) “se lo agradezco” (…) “pero sepa que es una excepción” (…) “(joder que pesada!)” (…) “porque no debería darle el agua” (…) “por eso se lo agradezco” i així fins a l’eternitat si m’ho hagués proposat… Kafka en plena forma, en un mall de benestants.

Sí, una conversa nutritiva que em recorda Europa, el pitjor esclar, i que em trobo per primera vegada a Sud-amèrica, ni a Xile l’havia patit. Però Buenos Aires me la tenia reservada. A tot això, la sessió ja estava començant.

I la peli va ser un trunyo, i donat el context, no sé mai si puc afirmar rotundament que en una altra ciutat i situació m’hauria semblat tant trunyo. Hi ha matisos que es fonamenten en estats d’ànim, d’això n’estic convençudament segur.