Youth Hostel (13 d’agost del 2010, Montevideo-Uruguai)

Si fossin gats cadells, estarien jugant sobre l’estora, estirant cabdells de llana, esgarrapant el cul del sofà i sent de goma, flexibles com una fulla de palmera de miniatura. Però són adolescents humans i el que fan es mirar-se en miralls, tots els que poden, el més utilitzat és l’ull de l’interlocutor. Mirar-se i fer-se mirar és el joc, i les regles són senzilles: tot s’hi val, però tingues en compte i observa l’efecte boomerang. Aquestes són les normes del joc. A Europa es diu Erasmus, aquí en desconec el nom però no la materialització.

Fa quatre dies que convisc al hostel amb una demostració entranyable del joc de l’estudiant que viatja per fer amics, flirtejar, lligar, conqurir, seduir, absorbir, esprémer i en últim terme espolsar. Els tinc davant sempre que estic al hostel. Es posen arreplegats a prop de la llar de foc i socialitzen. En anglès, castellà, portuguès, essencialment. Els rols estan marcadíssims, no sembla que se n’adonin ells i elles, però se’ls veu a venir d’una hora lluny. El tímid observador; la presumida que diu que no ho és perquè confón ser presumida amb agradar-se (aquesta es mira a tots els miralls); el noi segur, educat en la confiança pròpia, gens devot i gens dependent, resulta òbviament atractiu per als altres;  l’amiga de la noia guapa, discreta i una mica acomplexada, n’hi ha de dues menes: la ressentida, que sol ser cruel i victimista; i la tranquil·la de la vida, que sense adonar-se’n assumeix el rol de secundària amb una intel·ligència i elegància que la fa molt atractiva però no per a la gent de la seva edat, cosa que la farà patir una mica més del que es mereix i del que es pensa; també hi ha el noi irritat perquè no ha descobert encara que encara que culturalment li han ensenyat una cosa sobre la condició humana bàsica, socialment parlant, ell no concorda amb aquest aprenentatge; de moment ho demostra amb gestos i detalls insignificants, i encara està a temps d’adonar-se’n de seguida i estalviar-se alguns maldecaps i situacions de tensió interna desagradable i desgastant; també hi ha un noi una mica distanciat de tots, va a la seva i no sembla molt disposat a socialitzar, almenys en aquest entorn no sé si dir-li acadèmic. Es passa el dia al messenger i al facebook xatejant amb damiseles, ho veig perquè el tinc al costat sovint quan, com ara, escric. Compartim habitació juntament amb dos portuguesos extremadament sorollosos (qui ho diria), i és un tipus estrany, dels que no saluden ni tornen la salutació, per no saber no sé ni en quin idioma parla, d’on és ni a qué dedica el tiempo libre, excepte al flirteig virtual. Li deu anar bé, perquè a les nits sol venir tard i sol matinar poc, es desperta amb cara de cagarro al migdia, quan la resta ja ha petat la xerrada i recorda minuciosament tot el que va passar la nit anterior, sobretot les situacions d’alt voltatge eròtic. De tant en tant algú introdueix una conversa acadèmica, però sol quedar soterrada per magma d’origen eròtico-festiu de nou. N’hi ha algun que encara no ha entès que això no és una estada formativa de continguts sinó una estada formativa de l’escola de la vida, que és la més útil, necessària i generalment arraconada per la oficialitat docent. De tant en tant, algun professor generós intenta educar els alumnes en l’escola de la vida, però rep a canvi hòsties de moltes menes, pluricolors i variopintes, en general dels pares i dels alumnes, que no admeten que el professor els aconselli per la vida però en canvi acceptem pacíficament que els expliqui el teorema de Pitàgores o la dialèctica hegeliana. Estarem d’acord que constatar aquesta polaritat de reaccions és com a mínim curiós.

Avui és divendres, fa pinta de que serà un festival de l’humor el hostel. Si cada dia de la setmana ja ha estat un entorn simpàtic i de tendències lúdiques i hedonistes desvergonyides, crec que les properes hores depararan exquisits episodis de rauxa alcohòlica i, n’estic segur, algun melodrama amorós que mentre escric això es deu estar gestant i que quan ho llegiu ja s’haurà convertit en pols de la història, un record probablement no-traumàtic, a menys que el/la protagonista s’encaparri en fotre’s de cap contra la paret, actitut que en alguns casos ve de fàbrica malauradament i que provoca obvis traumatismes emocionals. Una mica més de pragmatisme en l’educació sentimental estalviaria moltes lesions cròniques. Però el pragmatisme es confon sovint amb lleugeresa o desatenció, que tampoc serien els casos adequats. Tot és més senzill: comença per un mateix i després surt a pasturar.Però no a l’inrevés, que és el que solen fer els adolescents i després els adults. De fet, tot es fa sempre i ho fa tothom. Però l’assumpció de rols segons l’edat, l’estat civil i la pressió de l’entorn fa verosímil creure que la vida humana està organitzada cronològicament en funció a evolucions biològiques i culturals, però no necessàriament. Malgrat que tant de bo. Però n’hi ha prou de fer una observació alternativa, sota paràmetres no convencionals, i sobretot passant per sobre del que sembla que són les coses, el maquillatge, l’escenari, la decoració, per adonar-se que els rols es barregen i es perpetuen amb el temps, senzillament canvia potser el context i sovint l’autoconsciència de l’individu, que decideix quina forma donar a la seva vida, per sentir-se més decent, apropiat, adaptat, feliç, respectat, viu.

Els veig voltant per aquí, avui especialment alterats perquè és divendres. Una noia, colombiana, la reina del mambo d’aquí, ha baixat a esmorzar amb les galtes vermelles i uns ulls de “voy a salir es un dia especial puede ser mi gran noche” que deuen estar, a hores d’ara, mentre escric, inspirant al professor de la noia una novel·la tipu “Lolita” però en versió postmoderna, és a dir, sense cap altra subtilesa que un breu ritual de l’aparellament. Mirades, jocs, pressumpcions i, sobretot, molta formació acadèmica…