El temps es espai? (20 d’agost del 2010, Montevideo-Uruguai),

El temps és espai. Ens ho diuen els astrònoms quan ens parlen d’anys llum de distància. Una cosa està lluny perquè s’hi triga a arribar. Temps i espai van de la mà. Tenim, però, una sensació de contemporaneïtat: pensem en el 2010 de Barcelona i en el 2010 de Rio de Janeiro, de Seül, de Montevideo i d’Arica, i pensem que és contemporani. Però el temps és com una cartolina arrugada, irrgular i té poc a veure amb al cronologia de la història que nosaltres, els humans, que potser també hem inventat el concepte de temps, atrapem en calendaris. Movent-nos per l’espai, desplaçant-nos, viatgem en el temps històric, en el temps aplicat a la civilització humana, el temps com el tenim fragmentat en calendaris.

Estic a Montevideo, agost del 2010. I em sento a Barcelona al 1990, potser abans. Com es deuen sentir a Nova York i Tòquio respecte a Barcelona?

Mil detalls. Els poms d’una porta. Els interruptors. Els marcs d’una finestra. La vorera del carrer. Els contàiners. Els cartells de les botigues. L’olor dels taxis. Els mercats. El mercat de segona mà. Les butaques de la cinemateca (és a dir, de la filmoteca). El ritme de la societat. Un gos passejat per l’amo caga i l’amo no duu bossa de plàstic, no s’ajup a recollir la deposició, no s’immuta. Detalls de tota mena. Dels que enyores i dels que preferiries no reviure.

Però en un sentit més profund hi ha una sensació de que el devenir de l’espècie humana segueix espontàniament uns cànons que es van repetint arreu, en diferents moments però amb similars concrecions. Una mena de determinisme del progrés, entenent progrés com un concepte estrictament cronològic no com un sustantiu “de valor”. Aquest determinisme sembla manifestar-se en detalls que aquí estan emergent i que a Barcelona van emergir en el seu moment. Semblen detalls “naturals”, que han de ser això. Ahir m’explicava una amiga uruguaia que després d’estar-se uns anys a Barcelona ha tornat a Montevideo que veu com la seva ciutat s’està barcelonitzant, per detalls com: augment del preu de l’habitatge; sorgiment de zones cool rehabilitables a l’estil Born; occidentalització d’alguns gustos estètics. Les ulleres de pasta estan arribant aquí. Hi ha indies. Hi ha modernos. En breu vénen els Pixies.

Amb tot, el ritme segueix sent pausat en relació a la Barcelona del 2010, gairebé com la Barcelona dels 80s. Vaig estar en una classe de postgrau i veia els alumnes prenent apunts fent una pausa per prendre el mate. En una classe d’idiomes la professora explica a cada alumne que entra -arribant tard- el que ha explicat abans als altres i ningú es queixa. Els temps és or per qui vol que sigui or. Per a altres, el temps és una abstracció.

Però estèticament el viatge temporal és al·lucinant. Les façanes, el paper del diari, el gramatge, la il·luminació dels locals i dels carrers, tènue, groga, els WC, les bústies, les dobles portes dels ascensors. Estic aquí i estic allà alhora. 20 anys enrere com si res. 20 anys endavat com si res. Es fa estrany.

Aleshores intento observar les persones, que són els subjectes passius i de vegades actius d’aquest context passat-en-el-present. Observo si detecto maneres de fer identificatives d’alguna manera de ser que es pugui adscriure a una etapa específica de la cronologia històrica de l’ésser humà. Hi ha detalls gairebé perturbadors: aquí estan en plan “otan no bases fora” a nivell de reivindicacions. No ho dic en un sentit literal.

Vas a l’aeroport i estàs al 2010 de Barcelona. Que potser no sigui el 2010 de Nova York. En el Duty Free Shop en específic si que el temps sembla un concepte gairebé homogeni, s’assemblen molt tots els que he vist, tant al del Paraguai com al de Buenos Aires venen articles similars. El temps sembla comprimir-se als aeroports. Són connectors.

Falta gratar més la superfície per detectar fins a quin punt viure 20 anys enrere és viure ara el que altres llocs ja han viscut. A més, quan algú observa sobre el terreny també està influenciat per l’objecte que vol observar, de manera que qualsevol hipòtesi i raonament d’aquesta índole està condicionat.

El temps seria relatiu aleshores i no es pot aturar ni copsar instantàniament, perquè sempre hi ha moviment, desplaçaments, geogràfics o temporals,  tots dos alhora.