Pit i collons (24 d’agost del 2010, Montevideo-Uruguai)

El passat, quan estàs en una ciutat que et recorda el passat de la teva ciutat, es viu com una història viva, t’hi apropes tant que voldries moure algunes peces, perquè creus que podries fer retocs per corregir errors, per desfer patiments que has sentit i que has fet sentir, involuntàriament. Conec poca gent que infligeixi voluntàriament patiment, i en cap cas són gent que hagin estat o siguin amics meus. Sense excepcions. Igual com conec poca gent que no hagi infligit patiment involuntàriament, sense adonar-se’n, sense desitjar-ho, sense preveure-ho, com a conseqüència i dany colateral de les seves pròpies pors, mancances, complexos, febleses.

Després, amb el temps, un dia te n’adones i sents una punxada i només et queda la disculpa, la disculpa que no és una justificació ni pot ser-ho, però és el que pots fer si pots fer alguna cosa. La disculpa com a gest honest, com a gest humil, com a gest possible.

I després de la disculpa es probable que sovint arribi el silenci. Però eventualment potser arribi l’acceptació de la disculpa, que és un altre gest possible, un gest generós i valent.

Montevideo és una ciutat que et permet moure algunes peces del passat, un escenari  d’un escenari, un espai en què el temps i l’espai van per lliure per permetre petits gestos possibles, humils i/o valents. I Montevideo és aquella capsa en la qual deses els records ben embolicats, el que queda del passat després de treure-li la pols amb el drap dels gestos possibles. La capsa que deses al lloc que li pertoca, al seu moment i al seu context, lluny de Montevideo en realitat però aprop teu.

El gest de la disculpa és el més poderós de tots, és el que t’humanitza i dignifica. Dins de la capsa, és el gest que harmonitza i posa en sintonia els records i les interpretacions que se’n poden fer. I és el gest que t’acredita en les capses de les altres persones amb les quals vas coincidir en el passat, potser encara en el present i fins i tot coincidiràs, en alguns casos de nou, en el futur.

El silenci com a resposta a una disculpa és l’eco del soroll procedent del passat.

Passejant per Montevideo, veig  els colors dels cartells de les botigues, recordo quan Barcelona era preolímpica, quan la redacció del diari tenia les parets de color crema i estaven brutes, a Consell de Cent, quan a Capellades per la Festa Major hi feien les primeres empalmades amb balls a les places. Eren bons temps, tant bons com els actuals.

Potser amb el pas del temps i l’acumulació d’experiències acumulades segueixin arribant els ecos silenciosos de sorolls del passat. Però fins i tot els ecos reververen només fins que muten. I muten o bé perquè deixes d’escoltar-los, i és difícil ‘tancar’ les orelles, o perquè des d’algun racó del present d’algú s’imposa i es manifesta finalment un gest possible i generós.