Un diumenge a Montevideo (5 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Veureu que les coses no canvien gaire, canvia la subjectivitat amb què les vivim. Passo un diumenge plàcid i el que faig és: dormir fins que estic del tot descansat, i en cas de dubte, una mica més; esmorzar-dinar sense pressa; vaig a l’estadi Centenario, al parque Batlle, a veure un partit de futbol; camino fins a la Cinemateca i miro una peli; torno a “casa” i sopo suau, miro com passa el candombe (una rua de tambors) per davant de la finestra del menjador, em descarrego un capítol de “The Wire” que tinc pendent i després d’escriure el post llegiré una estona.

Després d’una setmana plovent gairebé ininterrompudament, ahir a la tarda va sortir el sol amb una xuleria despampanant. Del gris i les rajoles lliscants vam passat al blau cel intens i l’olor d’herba assecant-se. Un canvi a millor. Els autobusos, rònecs a l’ombra, són bonics al sol com cotxes de joguina d’època. Montevideo és una ciutat bastant plana, amb illetes verdes, plataners, edificis no molt alts, el seu defecte més evident és que és bruta, perquè hi ha deixalla arreu (això té solució, però falta educació i mitjans), de dia és lluminosa i en molts punts de la ciutat, els més propers a la ciutat vella, si mires cap al punt de fuga veus el Río de La Plata, en la desembocadura, l’Atlàntic. De nit, en canvi, la il·luminació és molt tènue, de tons grocs i esmorteïts, com els carrers del Poble Nou sense establiments, sense neons, sense res més que faroles i semàfors, i els cotxes que passen il·luminant-los breument. Quan fa vent fa molt vent, i quan fa fred és molt humit. Diuen que quan fa sol és abrasiu, que pica i crema molt.

Estar en el passat és una sensació peculiar. Et sents una mica visionari, intueixes coses que passaran, perquè penses que replicaran el que nosaltres vam replicar de retruc dels europeus, dels nord-americans. Sovint l’encertes, perquè hi ha una mena de lògica sistèmica en l’evolució de les societats sota determinats models similars. (Un tema interessant, aquest). I Uruguai en concret és estructuralment una societat força europea, gens indígena. De fet, això els fa estar en una mena d’insatisfacció perenne, perquè crec que se senten europeus però saben que no estan a Europa, els confón aquesta desubicació i en comptes de generar-los una energia creativa i productiva els sols generar un malestar existencial, una saudade que no té molt de sentit pràctic però que està molt extesa per aquí.  Aflora a les converses, casi ni se n’adonen. Tenen una mica l’autoodi dels catalans. Es basen en mites per autoreduir-se. Parlen de ciutats “amb arrels”, com si tot el món estigués ple de Romes o Jerusalems. Senten Montevideo com una invenció artificial, creada per contrarrestar el port de Buenos Aires en el seu moment. I això ho utilitzen com un argument autoinculpatori. Però… per posar un exemple.. i Madrid? Quan parles amb ells i els dius aquestes coses, es queden com paralitzats, com si els sorprengués la possibilitat de repensar la seva ciutat amb ulls més amables. Com si no els hagués passat pel cap. No tothom, obvi. En conec que parlen amb orgull de la ciutat: dos casos concrets són persones que viuen o han viscut uns anys a Barcelona i des de la distància han après a estimar la seva ciutat d’origen. Però aquí… Recordo la Barcelona preolímpica, abans del Cobi, i de tot el maquillatge i l’esperit modernitzador que es va carregar mitja ciutat antiga, la que ara s’intenta recuperar amb remodelacions d’edifics que costen una fortuna i que només poden ser gaudits per gent amb diners.  Cosa que no està intrínsecament malament, però que hauria estat  millor pensar-la en el seu moment. La Barcelona preolímpica tenia punts en comú amb aquesta Montevideo que no s’acaba de creure a si mateixa. Però aquí no vindra el Comitè Olímpic per canviar el futur de la ciutat, però potser sí que tres nois benestants amb contactes crearan un esdeveniment similar al Sónar. Hauran de ser elles mateixos els que se la imaginin, la projectin i posin la seva capacitat de treball i d’inventiva per ser el que vulguin ser. De moment, a banda de lamentar que els de Buenos Aires els vegin com una província més (per cert, una província on es viu més sa, més tranquil, més nèt que a la porteña), alguns intenten posar les bases per una ciutat futura orgullosa de si mateixa. Serien els “moderns” d’aquí. Potser ho facin diferent que a Barcelona i en el futur la ciutat els pertanyi.

La jornada dominical ha donat de si. Encara escolto els tambors de fons. La rua és un esdeveniment. No és multitudinari, aquí viuen un milió i mig d’habitants, i la rua igual n’aplega 200, però hi ha diverses rues, i una vegada a l’any fan un megaaplec que sí que està ple. Caminen, toquen els tambors, ritmes marcials, ritmes insistents, loops, gent fumant maria i bebent vi, noies i nois ballant. És bonic de veure i, sorprenentment, no es fa pesat com els tamborileros del parc de la Ciutadella. Potser perquè aquí no toquen tots alhora i cadascú a la seva, sinó que estan organitzats i dirigits, i no s’hi val a fer-se el figurín de la festa. Per això ja estan les ciutats modernes “de veritat”.