Xile revisited: de nou Quilpué (9 de setembre del 2010, Quilpué-Xile)

De visita a Quilpué. Una oferta irresistible de Pluna, les ganes i la necessitat d’ampliar el vestuari amb la “segona motxil·la” i aquí estic. A l’altra costat dels Andes, al Pacífic, a casa de la família adoptiva, envoltat d’afecte. Parlant com si fos ahir quan vaig marxar cap al nord, fa uns dos mesos. Mirant fotos, posant-nos al dia, com està la família, la salut, els viatges, tot plegat. Sopem, xerrem, el pare està gripós, la mare vital com sempre, la germana petita misteriosa i la mitjana oferint el millor del seu “repertori” de mocs carinyosos, sumant-se a la conversa. Poroto per sopar i sobretaula parlant de Bolívia, de Perú i Xile, de la naturalesa i de la sensibilitat per commoure’s contemplant-la. Tema crucial. Estic llegint, per recomanació de l’Andreu, un amic de Montevideo (bé, d’Esplugues, però viu a Montevideo), un llibre de divulgació científica de Fritjof Capra. En essència, diu allò que sents en termes científics. Aquella connexió com còsmica que sents quan estàs palplantat davant del Perito Moreno, o dempeus sobre del salar d’Uyuni, o observant els gèisers treient fum a 5000 metres d’alçada i 16 sota zero. El que és intuïció sensorial, la connexió instintiva que sents en la natura no és una projecció subjectiva, almenys no només, sinó que és una reacció espontània, natural i fins i tot en gran mesura és lògica.  Som un tot, tot afecta tot, allò de “divide y vencerás” en realitat és “divide y perderemos”. Ara falta admetre-ho i ser conseqüents, majoritàriament.

Parlem de la natura, del benestar amb l’entorn, de la qualitat de vida, de les obligacions que ens condicionen i fins  i tot impedeixen actuar en harmonia amb l’entorn, parlem també de les ciutats, de la vida en les ciutats, de la tendència a la neurosi, a oblidar els instints naturals, a enredar-nos en contextos urbans que poden malmetre la perspectiva de l’experiència de l’existència, d’estar vius, de què és això de viure, i sobretot de què no és. L’humilitat que ens permet assumir el contacte amb la natura es pot perdre en l’entorn urbà, i quan es perd alguna cosa un se sent perdut. És obvi.

Curiós com un mateix context, exactament el mateix, pot ser viscut amb predisposicions tan diferents que n’alteren completament la percepció. Aquí estic, escrivint a l’habitació on fa unes setmanes estava immers en un procés de qüestionament i dubte certament revel·lador però en alguns moments dolorós; i ara hi estic amb una sensació d’acceptació i pertinença altament saludable, i conscient de la fragilitat dels equilibris però, també, de la necessitat de tendir als equilibris gràcies a les fragilitats, als desordres, a les provisionalitats a què tendeix la vida. Tot forma part de tot. No es pot aïllar del tot res sense aïllar el tot.

De camí, sobrevolant els Andes, veus l’espina dorsal de Sud-amèrica i notes un calfred. Aquesta serralada té tela. Miro la neu, ja no és la neu del més de juny, ara és neu de retirada. Veig alguns camins fent esses, algun poblet que deu viure semiaïllat tot l’any. De seguida que els Andes minven, t’avisen pels altaveus que descendim cap a l’aeroport de Santiago, l’avió frena, notes que els motors redueixen potència, l’avió perd alçada, veus l’esmog com un núvol brut i empastifat, notes que hi entres, sents l’impacte dur i amortiguat de les rodes contra el ciment de la pista d’aterratge, la brusquedat controlada de la frenada, l’adrenalina desfermada, el soroll dels cinturons alliberats, melodies de mòbils connectant-se, el sorollet que indica que un dels senyals lluminosos s’ha apagat, veus els avions quiets als seus llocs, grans i poderosos, són ocellots poc estil·litzats però útils. A l’aeroport camines pels passadissos, en silenci, escoltant l’iPod, passes el control policial, perceps les faccions facials dels xilens tan diferents de les dels uruguaians, notes la procedència maputx, la barreja amb alemanys també, però sobretot els ulls foscos i profunds i un pèl axinats, l’accent castellà tan particular que tant m’agrada, l’amabilitat, el sentit de l’humor, la disponibilitat, hi ha excepcions com en tot, però aquí són poques i m’agrada. Confonen als raigs x un pot de cera  amb una fruita, els ho explico, tot correcte, taxi fins al centre de la ciutat, ja me la conec, Universitat de Xile, una de les terminals de busos més grans, dino en un restaurant lleig amb ganes, cogombre i api i arròs amb pollastre, llegeixo alhora, em fa molt mal de cap del vol, vaig a un cyber per mirar el correu i xatejo amb una amiga i un amic, compro un bitllet d’autocar cap a Quilpué, surt “en dos minutos, al tiro!“, corro i arribo a temps, m’adormo i em desperto unes quantes vegades, escolto música, el “Crooked Rain Crooked Rain” de Pavement, que bo que és per l’amor de déu, noto que la primavera que s’apropa està canviant el paisatge, està encara més bonic que abans, és capvespre i la llum és preciosa. Xile és un país ben fet, van pel bon camí, molt avançat respecte a Perú, Bolívia, Paraguai, Uruguai, i diria que avançant per la dreta l’Argentina.  A nivell de paisatges, Xile és sensacional, heterogeni, té de tot i preciós. I ho sap. Arribo a Quilpué, ja m’ho conec. Camino xino-xano des de la terminal fins al centre, 15 minuts, em torço el peu en plan bèstia, casi em cau a trossos, però per sort no sembla que m’hagi de fer mal després (demà ho sabré del cert). Arribo a la parada de colectivos (taxis compartits), enfilo cap a Marga Marga/Del Canelo, arribo i m’obre la porta la Norma. Quina il·lusió. Com si fos ahir. “¿Cómo estai?”.

De perles.