Secundaris (11 de setembre del 2010, Quilpué-Xile)
Després de sis mesos voltant se m’acuden algunes consideracions. Una, potser la principal constatació, és la importància dels actors secundaris, entenent “actors” no com a intèrprets de carn i ossos sinó com a qualsevol element, subjecte, lloc, força, idea que participa en un procés.
De la importància dels secundaris n’hi ha moltes senyals arreu. Les tenim als morros, tant a prop que sovint no les veiem. Les coses més difícils de veure són les que tenim a la vista constantment perquè no ens criden l’atenció, ens passen desapercebudes. “Déu està en els detalls”, em deia un company de feina fa uns anys i no ho he oblidat. Sense els secundaris no hi ha res. En un món sense jerarquies els secundaris ho són tot, i les jeraquies, si hi penses, no ho són tant com semblen, les jerarquies són aparents, però en realitat també són relacions entre secundaris, encara que formalment adoptin la forma de jerarquia. Les jerarquies són simbòliques (transmeten sensació de control, donen seguretat, fan que sembli que tots està ben disposat); però les xarxes de relacions entre secundaris són la realitat.
Aplicant això al viatge, que d’això estava parlant, si em fessin triar una imatge de Xile, per exemple, no esculliria Torres del Paine, o Pucón, o Atacama. Escolliria, per exemple, el paisatge del trajecte entre Quilpué i Santiago. No té res d’especial, però ho té tot de significatiu. És Xile.
Començant per l’autocar: nèt, còmode, amb tres persones a la tripulació: el conductor, el revisor i el de les maletes. Déu n’hi do, no? El bus porta un sistema GPS que avisa de les hores seguides que porta el conductor treballant, i avisa també quan excedeix el límit de velocitat normatiu, 100 km/h, amb un xiulet intermitent. Per suposat, té WC, seients reclinables, etcètera.
Les carreteres: ben senyalitzades, ben asfaltades. El paisatge és ric, molta vegetació, fauna també, sobretot aus, i flora. Al fons, a mesura que t’atanses a la capital, van emergent els Andes, que són sempre espectaculars, afortunadament no t’hi acostumes i sempre et commouen. Ara, escrivint a l’aeroport, els estic veient, nevats, lleugerament enfosquists per l’esmog (la contaminació ambiental de Santiago, que és sense cap mena de dubte el pitjor de Xile amb absoluta diferència, greu dany colateral del desenvolupament industrial espectacular del país dels últims 40 anys). Quan l’avió els sobrevola és espaterrant.
Però parlava dels detalls secundaris, que ho són tot. Configuren la imatge latent que et queda del país. Més enllà dels grans hits paisatgístics (Atacama, Pucón, etc), són els espais quotidians els que perceps constantment, si hi has viscut un temps. Si només visites grans “atraccions”, no pots endur-te aquesta percepció latent, te’n vas amb un coneixement telegràfic, potent però insuficient per comprendre el país, per interioritzar-lo. És com llegir un llibre en diagonal, o veure només els gols d’un partit de futbol. No n’hi ha prou.
De vegades és la forma dels semáfors. O com són les papereres. La música que posen a les botigues dels centres comercials. I els WC, que són una valuosa font d’informació de com és un país. Sobretot els dels aeroports, que solen ser lluïts, per donar bona imatge. Si a l’aeroport ensopegues amb un WC brut, deixat, prepara’t. L’altra extrem és un WC d’un bar modest, d’extrarradi, o un WC públic. Entre els dos extrems està el país. És una forquilla que pot fluctuar enormement.
Tots els detalls aporten informació. Tots. N’hi ha prou d’observar per xuclar informació que el propi país no se n’adona que ofereix. Com deia abans, ens costa parar atenció a allò que constantment tenim als morros, ni ho veiem. Però sí que ho veuen els que són nous, els que viuen per primera vegada tot allò, i ho perceben sense rutines ni automatismes, parant atenció al que li crida l’atenció, que pot ser un detall d’una quotidianitat absoluta, com per exemple una bústia, o el palau legislatiu de turno.
Per això quan viatjo en autocar solc fer moltes fotos a través de la finestra. Tots aquells paisatge secundaris, trajectes que solen unir dos “espais principals”, són pur adn del país en qüestió. Alguns dels millors moments del periple han estat dins d’un autocar. Recordo amb especial intensitat el trajecte de Puno a Cusco, d’Arequipa a Arica, d’Ancud a Valdívia, d’Asunción a Villarrica, d’El Chaltén a Los Antiguos, de San Pedro d’Atacama a Uyuni.
Trobo molt més difícil transmetre, explicar, fer crònica d’aquests espais secundaris que dels llocs principals, dels atractius destacats d’un país. Per capturar la màgia dels espais secundaris és necessari tenir una capacitat per obrir-se i deixar-se endur per la vida ‘normal’ molt entrenada. Tots sabem que és difícil i alhora imprescindible aprendre’n. Per entrenar-se, res com trajectes secundaris, sense cartells, sense acumulacions de gent, sense explosions estètiques espectaculars. Quan ho aconsegueixes i espontàniament, per defecte, perceps la bellesa i la transcendència de tots els moments secundaris, de tots els detalls quotidians, quan cada desplaçament és una font d’estímuls, viatjar és una autèntica benedicció, un privilegi sense preu i una connexió amb l’entorn, el paisatge, el territori, que va molt més endins que una simple observació i aprehensió empírica de la “realitat”.
