El temps, com tot, forma part de tot (15 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Amb el títol del post no pretenc ni passar-me de llest ni plantejar una endevinalla ni posar-me la disfressa de sofista ni, en últim terme, vull presentar les credencials per participar d’una tertúlia esportiva o exercici d’inflació semàntica similar.

El que vull dir és que el temps també és relatiu perquè sense punts de referència no serveix per res. El temps, que deu ser com el lapse espacial que recorre un procés (i ara repeteixo el que deia al primer paràgraf sobre les meves intencions amb aquest post), fora de context és una entel·lèquia.

I dic això perquè diumenge, a Quilpué, parlant afablement amb l’Andrea, em va sortir de la boca una afirmació convençuda que em va sorprendre a mi mateix, que era qui la feia. Vaig dir, literalment, que aquest viatge que ara fa sis mesos vaig iniciar,  ”no m’ha passat volant”, a diferència del que sol passar quan estàs de vacances, quan estàs fent el que vols fer, passant-ho bé. Se sol dir que el temps passa volant quan disfrutem. Abans de viatjar ho pensava: em passarà el temps volant, serà un obrir i tancar d’ulls.

Doncs no. No tinc la sensació que fos ahir quan vaig volar de Madrid a Sao Paolo i de Sao Paolo a Asunción. La sensació que tinc és de fa bastant més que sis mesos. I no perquè no hagi gaudit, al contrari. Han estat sis mesos sensacionals, gairebé mai m’he avorrit, dies comptats i necessaris. El temps passa ràpid quan estàs content, quan estàs fent el que vols. No tens temps d’avorrir-te. Tot això és cert que se sent, que es viu així.

Però, la contrapartida a aquesta fugacitat dels dies, que passen volant, és que en un escenari vital en què passen i passen contínuament coses en molts casos noves i sorprenents i enriquidores, on la rutina gairebé mai treu el cap, on difícilment et sents en una inèrcia automàtica, on lliurement fas el que vols, en un escenari com aquest el temps passa volant però aporta contínuament experiències i vivències noves, material que es va afegint en el teu món interior, coneixements, sensacions, lliçons i records que t’omplen de contingut. I aquesta sensació d’enriquiment aporta tant que, acostumats a rutines i a repetició de contextos i situacions, se’t fa estrany assumir que amb tant p0c temps puguis viure tantes coses. I penses que deu haver passat molts de temps per poder viure tantes coses. Que amb només sis mesos puguis sentir que has viscut tantes situacions i que les han interioritzat tant et fa pensar en les obligacions que anem assumint a la vida i com ens encasellen en un raconet, potser bonic i fiable, però probablement també un racó en el qual el temps, paradoxalment, passa de pressa malgrat l’avorriment. Sentim que passa de pressa perquè les experiències commovedores són tan poques que sembla que “encara” no hagin tingut temps d’arribar totes, que portem molt poc temps. Com si les coses exitants de la vida encara no haguessin tingut temps per aparèixer. Com si estiguéssim en un compàs d’espera.

Ara bé, tot això no té cap importància més enllà de constatar que una vegada més una frase feta que solem dir sense pensar (“et passarà volant”) no és res més que una frase feta que de cap manera serveix per definir una realitat, però sí que serveix per mantenir converses sobre el futur, especulacions retòriques que no serveixen per res.

Tot està vinculat perquè si no ho estigués no existiria, no faria falta, i no s’hauria creat. La natura és sàvia i no malbarata. I no perd el temps. Necessitem “enxarxar-nos” per ser, per sentir que som. És, en realitat, molt essencial, molt natural, molt senzill. Però de vegades tanta autoconsciència ens confón i pensem que estem aquí per sobresortir, per transcendir-nos. Som natura, amics, i algun dia, segurament ja no hi serem nosaltres, es descobrirà un sentit de la vida tan natural, tan lògic, tan concebible, tan “necessari” que direm (diran) “i com pot ser que al 2010 pensessin en aquells termes?”, igual com nosaltres ens sorprenem quan recordem, quan aprenem que, per exemple, fins fa quatre dies encara creiem, els humans, que la terra era plana, que la terra era el centre. I, la bona de les bones, que cos i ànima són dues coses diferents.

Ja en parlaríem…