Futbol i ciència (16 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Heus açí dues constatacions importants després de sis mesos viatjant pràcticament sol, lluny de rutines i amb temps per reflexionar sense calendaris oxidants:

1. La primera: res de millor que un científic humanista. Un home de ciències amb sensibilitat humanista és una garantia per a l’espècie humana. En canvi, un humanista sense coneixements de ciència és un artilugi perillós, un ésser asimètric amb una visió parcial i tendenciosa de la condició humana. I un científic sense consideracions humanistes, sense ètica, encara és pitjor, és probablement el més perniciós dels especímens que habiten la Terra. Això un mateix no ho veu, esclar: generalment, tothom pensa que ell no és perniciós i fins i tot creu que si el deixessin fer tot aniria “millor”.

Potser a conseqüència de la meva formació acadèmica, vés quina ximpleria, he tendit a sobrevalorar l’humanisme intel·lectual, la lletra per la lletra, la “raó”, que no deixa de ser un concepte intel·lectualitzat, sobrevaloradíssim i perillós; en el seu nom es fan disbarats.

Tampoc ara el mètode científic em sembla la panacea de res, però em sembla valuós com a… mètode. Un mètode és un camí, un instrument, una utilitat. Sempre és més que la superstició, la intuïció endevinatòria o el determinisme intel·lectual, la tossuderia de voler posar la ment en l’epicentre de la creació, quan la ment no és exclusiva dels humans i se’n té un concepte penosament antropocèntric. Els organismes vius tenen ment, indivualment i -atenció!- col·lectivament (*).

Per a mi, el problema dels humanistes que menyspreen “els números” i exalten el valor de les lletres per se és que volen explicar l’experiència humana deixant-ne de banda una part substancial, obviant el desig de la ciència de conèixer què és la vida i els instruments de què es val. Els científics comparteixen el desig de conèixer però opten per un mètode més prosaic i menys aparentment poètic que els humanistes-no-científics. Un mètode, el científic, que a més ofereix certeses d’una bellesa incommensurable i força més poètiques en realitat que molta literatura confosa i sobreintel·lectualitzada que només serveix per marejar neurones i neurotitzar el personal.

N’hi ha prou de parar atenció a programes televisius de divulgació científica (molta gent ho fa, Punset té 300.000 admiradors al Facebook; dels meus ‘f-amics’, el que en són fans tenen un no-sé-què de sensibilitat singular) o a assatjos científics divulgatius perquè et caigui la baba aprenent i entenent i confirmant la meravellosa interrelació existent entre la natura i l’home, el planeta i la natura, la terra i la vida, la vida i l’home, i, en últim terme, la ment, el cos, la vida i el planeta. Afirmar això al 2010 ja no és especular, és constatar. Però seguim actuant sota paràmetres cartesians que ens fan veure el món de manera tendenciosa, dicotomàtica, amb l’estúpida segregació entre “lletres” i “ciències”, un disbarat que amb el temps, confiem-ho, es veurà amb sorpresa i es coneixerà com un símptoma d’una fractura del coneixement que va dur a uns quants disbarats històrics amb conseqüències força pernicioses per: 1) el planeta; 2) la ment humana.

2) La segona:  M’encanta el futbol. És molt molt molt més que un esport. Allò sovint argumentat de que són “vint-i-dos tios corrent darrere d’una pilota”, per a mi és com si un extraterrestre observés la Terra des de la Lluna i conclogués: “És una pilota donant voltes sense parar”.

Si te’l mires amb una mica de perspectiva, interès i, sobretot, visió de conjunt, el futbol és una metàfora grandiosa de la societat. Sistèmicament, és un laboratori que dóna molt de joc (*). El que més importa no és el gol. De la mateixa manera que en la vida quotidiana, el que més importa no és assolir la meta sinó el camí que recorrem per arribar-hi, encara que ens obsessionem amb el gol. És una lliçó essencial de l’art de viure, i el futbol sistemàticament representa, escenifica, aquesta lliçó.

Mireu ara Cristiano Ronaldo (obsessionat amb el gol, amargant-se en l’intent d’assolir-lo), mireu ara Messi (gaudint del camí i fent gols a cabassos). I de Messis o Ronaldos només n’hi ha un, mentre que de Callejóns i Sergios Garcías n’hi ha centenars. I tots nosaltres som més Callejón i García que Messi o Ronaldo. Però sabem, i en això el futbol és com la vida, que un dia, eventualment, l’Espanyol pot guanyar el Barça. I això, almenys en aquesta comparació, és meravellós.

En tot això pensava avui mentre tornava de la classe de portuguès, amb una professora brasilera de Sao Paolo que és tota rialles, que a la mínima que pot es posa a  cantar e dançar, i uns companys de curs altament peculiars, començant pel Michel, la persona més espontània que he conegut fins ara, capaç de provocar vergonya aliena sense despentinar-se ni un moment i amb una convicció tan absoluta en el que diu i com ho diu que, com diu ell, el converteix en la persona més “carismàtica” del món. I les dues noies de 19 anys que s’asseuen  juntes, de bona família; una aprofita qualsevol binentesa per parlar autorreferencialment (i ben fet que fa): de què li agrada menjar, de les vacances que va passar al Brasíu; i l’altra, tremendament abrupta en les formes, aporta un grau de contundència i decisió a les classes que tumben enrere (dos germans seus, futbolistes professionals, juguen a Espanya, un va jugar a Sud-Àfrica amb l’Uruguai); i també hi ha una senyora amable i gentil, sempre atenta i disposada a donar-me un cop de mà en temes logístics mentre estic a Montevideo.

Tornava doncs de classe de portuguès abrasilerat i pensava en els científics humanistes sota la influència d’un esplèndid assaig que m’estic llegint, i pensava en el futbol com a suprametàfora, com a maqueta a escala de la societat, com a alegoria i, en últim terme, com a escenificació 24/7 de les pulsions més detestables i excelses alhora de l’ésser humà com a animal social.

Si un dia vaig a la Lluna segur que la Terra no em semblarà només una pilota donant voltes; així que quan miro futbol, definitivament no veig 22 tios corrent darrere d’una pilota.