La façana de davant de casa (21 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Reclòs forçosament a casa, observo estones llargues la façana de la casa de davant. Es grisa i vermella, un vermell com rebullit, serà carbassa d’aquí a dos o tres estius. Es veu a venir.  La pedra té vuit divisions horitzontals que creen nou rengleres de costat a costat. La van pintar fa un mes, amb un matí, van anar per feina i eren tres joves, un pujat a una escala i els altres dos fent els marges perquè l’altra pogués passar a tota velocitat escombrant el color antic, un gris descolorit i ple de clapes, pintades i brutícia. Va canviar completament: abans de la pintada no la veia la façana, hi era però com si no hi fos, com passa amb una dotzena de façanes aquí al voltant, que esperen pacientment que algun dia algú les pinti i les rehabiliti als ulls dels demés. Caldrà un motiu poderós, perquè aquí pintar per fer bonic no és una prioritat en aquest estat de l’economia. En el cas de l’afortunada façana de davant de casa, la fortuna va arribar per via de l’obertura, de moment venturosament aplaçada, d’un restaurant i local de nit. En qüestió d’un dia van maquillar-lo de vermell i gris, hi van penjar un cartell que diu “Ill’ Bara” i la nit de la nostàlgia, una nit sonada aquí, van obrir fins les tantes de la matinada, amb una banda en directe tocant versions de cançons dels 70, 80 i 90, un repertori sobre segur. Va ser una nit especial de moment sense continuïtat. Des d’aquell baptisme sonor el local no ha obert al públic, però hi fan coses dins. Tot indica que l’estan preparant i que deuen estar immersos en papeleo burocràtic, un costum ben arrelat a l’Uruguai.

El restaurant fa cantonada i casa meva també, però només veig un costat de la façana, on hi ha una falsa porta d’entrada, falsa perquè no serà la principal, i una finestra alta, d’aquestes que si hi ha un incendi permeten sortir tranquil·lament com si no hagués passat res, t’espolses i cap a casa. Les han pintat de gris, i combinen molt bé amb el vermell. Si no obres l’objectiu estèticament és impecable. Si fas un zoom out, te n’adones de que probablement és casualitat, perquè tant el cartell com la resta d’elements interiors formen un festival d’heterodòxia plàsticament incongruent, molt en la línia d’aquesta ciutat que encara no es preocupa gaire per combinar colors, textures, formes. Aquí són premoderns, i això implica també una certa deixadesa o normalitat estètica, no sabria posicionar-me sobre això ara mateix. Tendeixen a ser deixats, i la ciutat és bruta. Quan facin el lifting de turno, quan arribi capital estranger que aporti llocs de treball a canvi d’un bocí de l’ànima de Montevideo, intueixo que els carrers estaran més nèts i la ciutat serà més maca perquè els turistes i els empresaris que la visitin per negocis o per oci se sentin com a casa seva, pulcres, segurs i superiors.

Els pintors van passar de llarg d’una farola que penja per sobre de la porta falsa. Està rovellada. Té forma d’un peó d’escacs, de color cromat amb taques de pintura blanca. Tractada amb cura seria preciosa perquè és d’època, té aquel pes específic de les coses fetes per ser el que són, no dissenyades per ser multiplicades en sèrie. Me la miro com qui es mira un bloc de gel surant a l’oceà camí de temperatures que el fondran. Té els dies comptars a menys que algú hi vegi l’encant que jo hi veig i decideixi rehabilitar-la o comprar-la o robar-la. Indagaré si té bombeta. No recordo haver-la vist il·luminant en cap moment, ni tan sols el dia de la verbena nocturna. Just sota en perpendicular de la farola hi ha el cartell amb la direcció del restaurant, 1698 Isla de Flores. Tot a punt doncs, per la inauguració. L’amenaça del soroll nocturn, els pesats borratxos cridant a mitja nit i encara més brutícia als matins està pendent de ser confirmada. La hipòtesi d’una mudança forçosa fa mandra però la contemplo. Una migració més no desitjada. N’hi ha ha milers a cada segon per motius bastant menys acomodaticis que aquest. Pel nom sembla que serà cuina italiana, i aquí la pasta la fan bona. Potser servirà per aquells dies que et fa mandra cuinar, serà un recurs perquè tenen servei a domicili. La qual cosa també em fa pensar amb el soroll de les motocicletes de rigor repartint pizzes i plats de pasta pel barri, i els accidents en els creuaments, perquè aquí a la senyal de “Ceda el paso”, i al costat de la façana n’hi ha una, no li fan pràcticament cap cas.

L’edifici té dos nivells. El superior no el van pintar, i manté un color de pedra bruta que em recorda els edificis de Berlín amb incrustacions de munició de la Segona Guerra Mundial. Els porticons de les finestres són grisos a conjunt amb els del pis inferior, però les finestres són de color marró cafè amb llet amb massa llet. I entre la façana i jo un arbre preciós la protegeix, amb una branca cap a l’esquerra i tres cap amunt que cauen cap a la dreta. Talment sembla que l’arbre hagi respectat la falsa porta d’entrada (o que en el seu moment algú va podar la branca que ‘falta’, això és el més probable). L’equilibri és fantàstic, ben mirat. A peu de l’arbre, una claveguera enorme per empassar-se l’aigua, el carrer fa pendent. L’arrel aixeca trossos de la vorera, semblen nervis palpitant, com les venes que se’ns marquen als braços. Mirant-m’ho així, seria bonic veure el restaurant funcionant, amb comensals a les taules i jo espiant-los (i ells a mi, que la vista és recíproca). Sí, la finestra indiscreta. Però hi ha massa façaces a la ciutat com per obssessionar-me amb aquesta. Prefereixo descobrir-ne d’altres. És fascinant com l’observació rutinària revaloritza l’objecte observat. Tenim sort de poder observar subjectivament. Si tot fos mesura i color pantone les tardes de reclosió forçosa serien insuportables.