Urgències (20 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Hi ha moltes maneres de començar un cap de setmana que promet. Una és a urgències. Per què no? L’experiència és interessant. Analitzem-la, que també pertany al viatge. (Per afegir-hi posem que el dia abans, just el dia abans, ha vençut l’assegurança mèdica que et cobria mínimament. I que el cap de setmana era el primer cap de setmana en… mesos? amb activitats de vida social programa d’aquelles que predisposen positivament, a gambitejar i diversos).

Et sents expansiu. Fas coses que normalment no faries. Has canviat el filtre amb què mires. Has entrat en una espiral d’entusiasme pels detalls. El carrer que ahir veies brut avui et sembla bohemi. Un vianant topa a i no es disculpa ni res. Tant fa! Et sents lleuger, les cançons que selecciona el shuffle de l’iPod són totes la millor cançó per a l’instant. Sembla mentida! Et sents amable i la gent respon amablement.

Arribes a casa d’un amic com a prolegòmen de la sortida nocturna. L’amic té una filla petita de poc més d’un any. Un dimoniet encantador. Jugues amb ella. Què mona. Compartim una cervesa amb l’amic, una amiga i la companya de l’amic, però no amb la filla. I xerrem, anticipem una mica els plans per la nit. Un sopar que promet ser interessant a casa del jefe de l’amic, i després una probable festa a la excasa d’una amiga de l’amic que també promet ser interessant.

Ji ji, ja ja.

Tinc la nena en braços. I de cop tinc l’ull a tomar pel sac. La hòstia ha estat tremenda, directa a l’ull esquerra, amb la tapa d’un got de plàstic amb què la nena jugava. L’hòstia és espectacular, si no fos pel mal m’estaria rient, com estan rient els meus amics. Lògic. Ha estat tan sobtat, tan decidit, tan directe a l’ull, digne d’una boxejadora experimentada, ràpida i letal. “Pam!”, ja la tens. Com de dibuixos animats, més ràpida que la seva ombra. Així que quan m’adono sorprès que segueixo conscient, aconsellat per l’amiga vaig a “posar-me aigua” al bany.  Allà, dempeus, em sorprèn no tenir un ull de vellut, penso en termes molt favorables cap a el cos humà, capaç de suportar agressions considerables amb molta dignitat. Em poso aigua i noto aquella sensació angoixant de tenir alguna cosa dins de l’ull quan no tens cap cosa dins de l’ull, a banda de la còrnea matxacada, que és el cas, encara que aleshores encara no ho sé.

Aquí comença l’aprenentatge.

Un pot posar-se una mica neguitós. És el que fas. El mal és considerable i quan obro l’ull, quan puc obrir-lo, veig borrós. Malo. Em poso unes gotes que té l’amic, irresponsablement però desesperadament també. M’anestessien l’ull i em sento millor… fins que es desperta de nou i flipo. Quan desperta estic anant caminant cap a casa meva, a “reposar” perquè “no tinc clar que pugui sortir aquesta nit”, dic. Surt, surt, que molarà, etc, em diuen. De camí cap a casa m’he d’aturar i tot perquè no ho hi veig i només tancant els dos ulls m’alleugera una mica el dolor. I caminar amb els ulls tancats per Montevideo és desaconsellable perquè no solen respectar els cedas, dubto molt que respectin els invidents. I no hi ha semàfors acústics. Segon món.

Arribo a casa i m’estiro. La foscor aporta serenor. No sempre, però en aquest context sí. Anem aprenent coses, penso. Ho penso ara. En aquell moment encara em debatia entre les ganes de sortir i el dolor. La força de voluntat ens pot dur a fer veritables estupideses o actes meravellosos. Barrunto i calculo quan em trobaré millor: quines activitats del cap de setmana em perdré segur i quines no. És una manera progressiva d’anar encaixant el cop, en tota la dimensió. Un mecanisme d’adaptació. D’entrada, sé que aquesta nit ja l’he perdut. Curiosament, almenys a nivell de consciència verbalitzada, no penso que el que tinc és sort de no haver perdut l’ull directament, i que m’hauria de preocupar més de cuidar-lo bé per recuperar-lo tant bé com pugui. Això, que és tan elemental, que hauria de ser tan instintiu, no ho penso fins dissabte a la tarda/vespre quan parlo per telèfon amb un germà i encara lamento “el cap de setmana perdut”. De seguida comprenc què està realment passant i admeto que he de procurar sanar l’ull tant  bé com pugui, i les activitats del cap de setmana… postergar-les.

El que sento divendres a partir de les nou de la nit és malestar i preocupació. L’entorn m’aconsella calma, i entro en aquell estat de dubte sobre el que sento i com reacciono. N’estaré fent un gra massa? Sobrereacciono? Miro d’asserenar-me, d’escoltar el meu cos, que en sap bastant més que la meva ment. El cos em diu que necessita cures, però anar a un metge (i quin?) implica sortir al carrer, i al carrer l’ull pateix. Ho sé: ulleres de sol, parxes, etcètera. Ho sé ara. En aquell moment veus el llit i t’hi imagines estirat, adormit, despertant-ne l’endemà i sentint-te alleugerit, el mal desaparegut, l’ull adolorit però a puesto. És un bon plan, no? Dura una horeta. L’estona necessària per estirar-me i començar un petit infern d’autoconsciència que volca tot l’entrellat en l’ull i els seus moviments: cada vegada que l’ull fa alguna cosa roça amb la parpella i és un festival de dolor. Com sabeu, els minuts poden ser molt llargs. Passa en el futbol, passa en la vida. Quan jugues amb 10 i vas guanyant per la mínima vols que acabi el matx. Però l’àrbitre vinga afegir minuts… Així estic jo divendres durant una hora: desitjant  que acabi el partit (adormir-me) i l’àrbitre allargant el matx. Fins que la consciència veritable de mi, que no és la consciència intel·lectual, em diu clarament: “ves d’una puta vegada al metge que sigui”, perdoneu la paraulota. Així que surto al carrer a buscar un taxi.

Camino carrer amunt. Em tapo l’ull amb la mà esquerra. Trobo un taxi a dues cantonades (cuadras). Una senyora condueix, peculiar. Un indici del que serà la propera hora. De tot s’aprèn. Li dic on vaig, i que m’he fet mal a l’ull. Em diu que és infermera. Que té 60 anys  i que ja no la volen. Que va estar un temps als Estats Units i quan va tornar no la van voler enlloc per l’edat. És molt simpàtica i condueix amb una habilitat força limitada. Em diu que no es vol posar on no la demanen però que potser seria millor que anés a la clínica americana o a l’anglesa, que no em cobraran més de 500 pesos (uns 20 euros) i m’atendran bé i jo li dic que anem-hi per favor que em fa “una mica” de mal.

Arribem. L’espero al taxi. Ella entra a fer les consultes pertinents. Com a exinfermera els coneix a tots. Surt escandalitzada: “¡Te la quieren pegar! ¡No hay derecho!”. Em volen cobrar 6.500 pesos per una consulta externa. L’ull em fa mal, però penso que hi ha d’haver alguna opció menys escandalosa. Anem a l’anglesa i passa exactament el mateix. El taxímetre va inflant-se, l’ull fa rebrincades cada certa estona i flipo. M’explica que vol muntar una granja amb cabres perquè la seva llet té molt omega 12 i la paguen a bon preu iamb unes quantes en tindria prou per viure bé i desde petita que vivia entre animals fins que se le van endur a la ciutat que ha volgut viure amb animals i que tant li fa que facin olor i que s’embruti que quan vaig a dormir ja es dutxarà i així dormirà ben nèta cada dia. Tot això m’explica.

La sensació de tenir un insecte revolotejant per sobre de la còrnea no és agradable i posa nerviós. Esclar que per moments penso que la infermera m’està prenent el número, però ho penso poques vegades, amb poca intensitat i molt breument. És formidable perquè això que estic escrivint ho penso en aquell moment: penso que vull estar més a prop de Rousseau que de Hobbes. No és meravellós? L’ull trinxat, la situació esperpèntica, em sento molt vulnerable en un país en què sóc un turista, és a dir, un dispensador de billets, sense cobertura mèdica i amb un ull ves a saber com de trinxat, i la ment s’entreté pensant en termes de si “el hombre es un lobo para el hombre” del Leviatán. I ho penso perquè tanta amabilitat encara genera desconfiança en mi l’europeu, malgrat portar sis mesos a Sud-Amèrica, on en general (en general), la gent ha estat sempre atenta i generosa. Per acabar-ho d’amanir, el detall que em tranquil·litza és que la infermera-taxista deixa el seu mòbil dins del cotxe cada vegada que ens aturem i entra a l”hospital de turno a preguntar perquè m’atenguin.

Al quart intent anem a l’hospital públic central, sabent que si m’atenen hauré d’estar-m’hi hores perquè hauran de trucar l’oftalmòleg de guàrdia, que vindrà des de casa seva… quan li roti. M’espero al taxi. Per moments mig deliro ja, perquè entre el taxímetre, la sensació de que la cosa em sortirà per un ull de la cara (verbigràcia) i el cansament (són casi la 1am, fa casi quatre hores de l’incident), començo a rendir-me. Penso que seràn 6.500 pesos i punt. Desitjo anestèssia. Desitjo dormir. Desitjo no sentir el cos.

La taxista surt amb cara de felicitat de l’hospital. “¡Te van a atender!”. Està més contenta que jo. “¿Cuándo?”, pregunto amb accent europeu, amb un to irònic que afortunadament no capta. “En seguida, porqué hay un paciente con una urgencia oftalmológica y el doctor ya està de camino para atenderle”. El mal d’un altre em beneficia. Ja dic que és una nit d’aprenentatges. “Y no te van a cobrar nada, bueno, no hoy, porque no hay nadie para cobrar, y te darán un boleto para que mañana pases a cancelar (Pagar)”. Coses del segon món. Mai em donen el boleto. Surtiré i diré adéu.

Li dono les gràcies a la senyora taxita-infermera. Em dóna el seu número de mòbil perquè la truqui quan surti per portar-me a casa. “¡Suerte!”, diu. Gràcies, “igual”, dic. M’ha acompanyat dins, i ha estat bastant extrovertida. Quan se’n va, tothom em mira. Ve l’infermer. “¿Usted es el español?” “Bueno, más bien soy de Barcelona”, li responc. Em sorprenc per la dignitat de la resposta en un moment de sensibilitat alterada. Em prenen dades. “¿Qué le pasó?” Li explico. Em diu que han d’atendre el senyor que tenim davant, que està clavadíssim, no es pot moure, i després un pacient que també té mal a un ull. Passa una hora durant la qual escolto música amb l’iPod, però no la gaudeixo gens. El cauen llàgrimes de l’ull de tant en tant. Hi ha un noi que em mira. Es nota que sóc europeu. Penso en la sanitat universal. En la seva absència. En els tractaments recíprocs entre països, en els turistes sud-americans que prenen mal estant a Europa. Sento com un fil de vulnerabilitat em recorre la columna vertebral de dalt a baix, i noto que m’estic contracturant al costat superior dret, així que de seguida miro d’adoptar una postura natural, respiro bé i tracto de relaxar els músculs, treure tensió, fer-la baixar. El cos em diu coses i miro d’escoltar-lo. Passa una estona; s’han endut l’home clavat en cadira de rodes. Entra i surt gent, és un ambient sòrdid, tot silenciós, fred, poca llum, grisot.

Encara no he vist res.

Al cap d’una estona em criden. Passo per un passadís fins a una recepció interna, envoltada de sales separades per cortines que estan la majoria plegades. En camilles velles reposen una dotzena de persones més aviat grans, amb cara de pomes agres, moltes amb suero intravenós enxufat. És una escena que en deixa mal cos perquè percebo clarament que és absolutament normal, que no té res d’especial, res d’anormal. Pura rutina.

M’estic dempeus allà. Estan buscant l’altra pacient, no el troben. La proximitat de l’atenció d’un metge fa que no m’angoixi tant el malestar. Un noi baixet, amb uns texans blaus i una camisa de quadres, em crida i em pregunta “¿eres el español?” i li dic que sí, per entendre’ns. Parla amb dues infermeres i “troben” l’altra pacient, que va acompanyat del pare. Curiosament, en aquest moment no penso ni per un instant que jo estic sol aquí. No em sento sol. Em tinc a mi, i sé que tinc un exèrcit d’amics i una família atenta que si calgués procurarien per mi. En aquest sentit estic fins i tot potser massa tranquil estant sol. El dels texans és l’oftalmòleg. No té cara de son, devia estar mirant una peli quan l’han trucat.

Ens demana que el seguim per un recorregut de pel·lícula de por soviètica. L’edifici és antic, fred i enorme. Tot està mig tancat, arribem a una mena de recepció on hi ha un paio fent guàrdia, escoltant la ràdio, un d’aquells programes de confessions catàrtiques que són “vertederos de amor” que deia Manolo García quan deia coses. Ara no sé si en diu. El metge li demana que ens obri “el área de Oftalmología”, i el paio s’atansa amb un clauer ple de claus, n’escull una i obra un candau d’una porta blanca amb vidres que ens dóna pas a un passadís rollo Gestapo, fred, amb alguns bancs als laterals, tot molt molt molt molt desangelat. La situació té un punt de tristesa gairebé poètic. Si no fos perquè estic amb l’ull cremant, suposo que n’hauria pogut extreure alguna anotació estètica més articulada, però em fa mal el cap, l’ull i el pare de l’altra pacient em dóna conversa.

Diu que “¿de dónde es de España?” i li dic que de Catalunya, que no es ben bé Espanya i li faig cinc cèntims. Li sona alguna cosa, “¿que habíamos pedido la independencia, no?”. “Más o menos”, li dic. Ell va néixer al sud d’Itàlia, i quan tenia uns 8 anys la família va venir cap a Montevideo. Se’n recorda i, sobretot, em diu que té la doble nacionalitat, que és italià i per tant europeu. “Pues eso está muy bien”, li dic, i és veritat. Viatjant per aquí baix me n’he adonat de veritat de la importància de tenir el passaport europeu. De poder viatjar i treballar per tota Europa. Poca broma. M’explica el senyor que té una filla que viu a Calafell, i que ell mateix va viure un any a Tenerife. Que “Barcelona es muy linda”. Es veritat. Ho és. Malgrat els atacs que rep per partl dels que la volen convertir en una ciutat que no calia que arribés a ser. Barcelona és com aquella noia (o noi, no m’atabaleu amb consideracions de gènere, només és un exemple) bufona de mena que és atractiva amb unes xiruques i un jersei brodat per l’àvia (com la primera nòvia que vaig tenir, ara que hi penso, que tenia un jersey de llana d’un ós panda que mai oblidaré, es deia Lali) i algú s’entossudeix a fer-la vestir amb roba de disseny amb la qual segueix estant maca, però no s’hi sent còmode. Així és Barcelona, però això no li explico al senyor.  Em diu que la seva dona va patir un “desprendimiento de retina” quan li dic que hi veig borrós. El passadís, la conversa, tot plegat és una mica decadent. El senyor s’aixeca i camina cap a una finestra, se la mira i remira. S’atura, s’està una estona dempeus, després es gira i s’asseu de nou al meu costat al banc, i em continua parlant. Aquest gest, aquest detall d’aixecar-se i tornar em commou, no sé perquè. El trobo un gest màgic.

Passa casi mitja hora quan surt el metge amb el fill duent un ull tapat i cara de normalitat. “¡Suerte!”, en diuen, i dic que “¡gracias!” i que igualment. El metge és amable. M’assec en una camilla i li explico què m’ha passat. “Muy habitual”, em diu. “Cada semana hay diversos casos de golpes de niños”, em diu. Mentre m’ho diu, visualitzo un reguitzell de nens fotent una hòstia als ulls dels pares i les mares, en sèrie, un darrere l’altre, com un dominó, i veig els nens amb cara de sorpresa quan el pare o la mare o qui sigui reacciona cridant, plorant, quedant-se en silenci i tapant-se la cara, o vés a saber què, que hi ha de tot al món. Tot això penso quan el metge em diu que és molt freqüent. Ho penso i ho visualitzo.

Em fa asseure a la cadira i, esclar, recordo el xiste de l’Eugenio. el de “La A”. Un dels meus acudits preferits. En això penso estant allà assegut, amb l’ull adolorit. Penso en l’acudit i en l’enginy sublim de l’Eugenio, en la victòria de la forma, de la manera, del “com” per sobre del “què”.  Penso en això i vaig responent al metge: “Un 7″, “un 4, ” un 0″. Amb l’ull dret tot bé, amb l’esquerra, ja en parlaríem. Hi veig borrós. Em fa passar a una altra sala. Tot està mig a les fosques. Em fa asseure i em posa una gota d’anestèssia a l’ull. Recolzo la barbeta sobre la base cóncava d’una aparell que apunta una llum cap a mi. Em mira l’ull. Moment delicat, se sap. Penso que m’agrada que em mirin l’ull, perquè l’anestèssia calma el dolor. Em diu que l’ull està fet de diverses capes i que sembla que la capa afectada, al mig i una mica cap a munt, és només la més epidèrmica de la còrnea, tot i que no pot estar 100% segur. Es cura en salut, obvi. Però és una bona notícia. Tot i que en aquell moment no m’ho sembla especialment. Com la pell, m’explica, es regenerarà sola, però cal ajudar-la amb repòs, quietut, paciència. Em posa un pomada, m’empastifa l’ull, i em posa una vena cutre, amb uns esparadraps que semblen posats de qualsevol manera, però estan ben posats. El Segon Món i el Primer Món es diferencien molt en aquesta mena de detalls. Aquí tot és més rudimentari. M’explica que he d’estar 24 hores en repòs absolut, i que l’endemà a la nit em destapi l’ull, me’l renti i probablement ja no em farà tant de mal. Xerrem. És bolivià. “Preciosísimo país”, li dic. De La Paz és. Diu que li encanta “la magia” de la seva ciutat. És realment una ciutat molt especial. Em fa una recepta per la pomada. M’explica com funcionen les guàrdies, li dic si no seria millor que en comptes de trucar-lo i fer-lo venir dormís a l’hospital, diu que no perquè no hi ha moltes urgències d’oftalmologia. Quan ho diu, penso en el mal que em feia l’ull abans de l’anestèssia.

Surto i agafo un taxi. Són casi les 5am. No truco la taxi-infermera, no sé ben bé per què. Pel camí em sento alleugerit però noto que l’ull s’està despertant. A casa, em poso a dormir però nanai. L’ull em comença a cremar més i més. En aquest moment em sento molt atrapat en una situació que em desagrada profundament, com si hagués utilitzat ja l’as que tenia a la màniga i ara hagués de jugar la mà amb una merda de cartes. Perquè l’ull em fa realment més mal que abans, tinc més son i no puc dormir. Em poso nerviós. Les seguents quatre hores són horroroses. Ni dormo ni res. L’ull em monopolitza. Intento tancar-los tots dos, però instintivament moc l’ull danyat perquè em crema, i al moure’l frega amb la parpella i veig les estrelles. I el comodín del metge ja està fet servir. Em prenc un ibuprofeno. Però res de res.

A les 9am, desesperadet, envio un sms a una coneguda, abusant de confiança pels paràmetres europeus, que treballa en una clínica justament els caps de setmana i li dic que necessito parlar amb ella, que he tingut un incident i que necessito un oftalmòleg que em visiti. El sol fet d’enviar l’sms em proporciona una mínima calma que em permet dormir una estona, molt poca perquè em desperto amb l’ull llagrimant. Cap a les 11 l’amiga em respon l’sms. Li truco, li explico sintèticament. “Te llamo en breve”. Em truca en breu. “Ven ya, el oftalmólogo te visita pero se va en media hora”. Taxi cap a la clínica. La llum del dia em molesta. M’espera a la porta. Entro i em cola a lo bèstia. El metge m’atén molt bé. El diagnòstic és el mateix que a la matinada, úlcera a la còrnea, però aquest afegeix la frase “¡te metieron bien la mano en el ojo!” i quan li pregunto què puc fer quan em passi l’efecte de l’anestèssia que m’ha posat em diu: “Ajo y agua”, que vol dir “a joderse y aguantarse”, tot molt ben dit i de bon rotllo. “Barcelona, una ciudad maravillosa, les felicito”, em diu. És freqüent escoltar-ho. Em dóna unes gotes per si em fa molt mal poder posar-m’hi alguna cosa. Una mica placebo, però és el que necessitava per poder encarar el cap de setmana que m’espera sense desesperar-me.

Arribo a casa. Tinc son. M’estiro i em mentalitzo que he d’aguantar el mal com sigui. El cos em necessita ferm. I ferm estaré. Fent cas al metge, prenc analgèsics generosament. M’estiro al llit, cara amunt, rígid, i aconsegueixo dormir dues hores. Em desperto amb l’ull plorós. Sant tornem-hi. Dormo més, i més, i més,  Al vespre, cap a les 20h m’aixeco i tot, camino per la casa, noto l’ull fotut però havent dormit em sento millor. Però aguanto el temps just per menjar alguna cosa i una trucada. El fa molt mal el cap. Envio un sms disculpant-me per no poder assistir al sopar al qual m’havien amablement convidat. Torno al llit.

Passen les hores. Dormo.

L’endemà, diumenge, segueixo amb l’ull tapat, però em fa menys mal. Ha millorat, i això em fa sentir molt millor. Detectar la millora, detectar que el meu cos està treballant per sanar, m’alleugera. L’ajudo fent bondat.

Avui és dilluns a la nit. Porto l’ull destapat, però encara està molt cansat i hi veig una mica borrós. Ara tinc son. Se m’ha fet tard escrivint. Però sentia que havia de posar tot això per escrit. Em fa l’efecte que conté molta més informació sobre el viatge que si hagués enviar dues-centes postals.

Em trec les ulleres de sol i me’n vaig a dormir.