Finestra (23 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

A través de la finestra es veu el carrer però des del carrer no es veu cap endins. És un vidre de transparència no recíproca. Semiopac. La vida depèn del color amb què es mira. Doncs sí: n’hi ha que veuen transparent i n’hi ha que veuen opac. Està a un costat o l’altra no sol ser una simple lliure elecció. Per això quan estic dins i veig enfora, i veig la gent passar, sense sentir-se obervada perquè els vidres opacs no inciten a sentir-te observat, noto un refluxe de morbositat indesitjada que em fa sentir brut. És un instant, carregar-se amb culpes innecessàries és una pèrdua d’energia i potser algun dia, més enllà, sabré si serveix per res. Ho dubto, perquè no és pràctic i vist des d’un punt de vista estrictament biològic, de la vida vull dir, no sembla que tingui cap rellevància omplir la maleta de flagel·lacions. Però el reflex hi és, està ben arrelat. De petit som esponges. Així que passen els vianants pel la vorera i els veig a dos metres de mi ignorant que els miro, i després de sentir-me fugaçment brut el que sento és, clar, que no em veuen. Es gira la truita. I que no et vegin és bastant més fomut que facultativament mirar o no mirar. Així que l’opacitat del vidre ja no sé a qui impossibilitat, si a mi o a ells. Entenc que és una manera de preservar la intimitat de l’interior de l’edifici, preservar el que s’hi fa, protegir l’anonimat. Però si hi rumies una mica, si fas abstracció de la situació i la mires amb perspectiva i amb sentit de xarxa, fàcilment pots sentir-te marginat. Perquè al carrer és on hi ha la vida “tenint lloc”, succeïnt. Al carrer habita l’espontaneïtat, que és creativa. I a l’interior habiten els límits, els processos mecànics i les rutines definides, ben o mal definides, els compartiments, els mètodes previstos i l’alleugeriment que proporciona el control, l’absència o quasi absència d’al·leatorietat.

Tot això mirant la finestra. Una finestra, dues visions, dos móns, dues opcions. T’ho pots mirar des de dins o des de fora. Pots esperar que un dia, com un mitjó del revés, dins sigui fora. O pots sortir i lliurar-te a ser a fora.  O pots quedar-te a dins satisfet. O pots entrar des de fora anhelant asseure’t en una cadira i mirar des de la comoditat de la constància com per la finestra passen coses i tu n’estàs feliçment al marge.

Tot s’hi val. N’hi ha prou de percebre gairebé físicament a quin costat de la finestra vols estar en cada moment, en cada situació, en casa somni, en cada moment en què l’existència et mira als ulls i et dóna conversa. Pots escoltar-la o pots tancar la finestra. I tot està bé. Es pot viure tota una vida amb la finestra tancada i no trobar res a faltar. No hi ha regles. No hi ha normes. L’única constant és percebre gairebé físicament on estàs a cada moment i decidir si estàs on vols i pots estar o si estàs fora de lloc. Decidir. I després, quan es pot, com es pot, armat de valor, de paciència, de renúncies, d’il·lusions, de totes les petites variables que ens fan actuar, fer, ser, per apropar-nos tant com poguem a on volem i podem estar. És tot bastant elemental, però bastant és un adverbi relatiu i de vegades, sempre crec, ens costa.