Una veritat inventada (26 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Curiós dia que s’ha d’explicar sense noms ni cognoms. La coincidència amb persones i fets reals és causalitat. Tot ha passat, però hauria pogut no passar. Imaginaré que m’ho invento.

Cap de setmana del Patrimoni a Uruguai. És a dir: fa 16 anys un comitè en pro de la cultura es va inventar una diada per “descobrir”el patrimoni propi del país, un país amb mancances d’autoestima escandalosament evidents i sovint impúdicament exhibides. En aquestes jornades museus, edificis públics, cases majors, teatres, tot el que normalment està obert està “més” obert al públic i la gent, el públic, fa cues i tot. Només un vint per cent del que s’obre no està obert qualsevol altra dia. Però com diuen alguns, en aquest país sobreestatalitzat, els ciutadans estan acostumats a que l’Estat ultraintervingui, i sembla que també té la potestat i el deure de dir a la gent quin és el dia en què ha d’interessar-se pel patrimoni del seu país.

Així que de bon matí quedem amb uns amics, que resulten ser només amigues, per visitar l’Ambaixada Russa (quan explico això, en aquest punt de les quatre amigues alguns em miren amb cara picantona i em demanen resultats. La seva lògica és: de 4 una segur que cau, no? És una manera d’aproximar-se a la comprensió de la realitat que no comparteixo, malgrat que al ser la vida força paradoxal, sovint m’he sentit descrit com allò que precisament no sóc, potser fins i tot a pesar meu). M’espero deu minuts perquè sorprenentment les amigues arriben amb retard, i em sorprèn perquè una de les amigues és una persona hiperresponsable, teutona, i aparentment workalcohòlica. Una noia pautada, compromesa amb el compromís, amb l’autoexigència, rigurosa i estic convençut que amb un món interior força més heterodox i esbojarrat, imaginatiu, contestatari i divergent que el que acostuma a mostrar darrere d’un somriure certament bonic però congelat. A veure: congelat com una imatge congelada, com quan apretes “pause”. De vegades penso: li dono un copet? No fos cas que s’hagi quedat clavada.

Però arriben un quart d’hora tard, i jo amb la meva simpàtica idea de posar-me pantaló curt (si l’estiu no ve a mi jo vaig cap a l’estiu) estic passant fresqueta i espero fent algun saltiró davant l’ambaixada, imaginant-me l’època en què onejava la bandera soviètica, vermellíssima, i això em fa pensar en un milió de cubans que perden el seu lloc de treball a l’Estat i en Fidel dient que la cosa no va ni en pintura i després rectificant que el que no va és el sistema de més enllà. Pantaló curt, deia. Però jersei, perquè ja ho veia a venir.

Així que quan arriben les amigues, que són 4 i en conec només a dues, a una des d’ahir i amb l’altra he coincidit tres vegades en un mes, entrem de seguida a l’ambaixada. No és fastuosa però s’hi intueix perfectament un passat gloriós, en detalls. El terra, algun quadre realment bonic, l’escalinata d’ascens al pis de dalt. Un grup de músics uruguaians segur que d’ascendència russa toquen cançons populars i una dona erecta amb pinta d’haver deglutit al llarg de la seva vida uns vuit-cents litres de vodka les canta amb passió de camarada en zel. Els instruments són bonics, la interpretació és opaca i atropellada, com si fos en mono en comptes d’stereo. Aplaudiments. Visitem l’ambaixada, un parell de sales amb elements decoratius i sobretot terres, sostres i canelobres espectaculars, però res com el meravellós retrat-fotografia de l’ambaixador actual al hall d’entrada, una mirada penetrant i arrogant, un aquí estic jo que em fa riure per dins fortament, mentre me l’imagino excretant al lavabo del pis de dalt revisant la safata de correu entrant a l’iPhone, per exemple.

Al jardí em poso el jersei i deliberem el pla d’atac al dia del Patrimoni, i en una decisió carregada de sensatesa i buida d’imaginació escollim anar en taxi. Jo, covard com un gos-patada, no intervinc en la deliberació malgrat que penso que anar en bus seria molt més interessant. Després penso que la covardia és intuïtiva, perquè el trajecte fins i tot en taxi és llarguíssim i dubto que en autobús haguéssim arribat abans d’una hora. A més, el taxista dóna bona conversa, sobre l’Uruguai, la fuga de talents cobdiciosos “que donen massa importància -diu- a les coses materials” (i ara!) i com que a Europa o als EUA els paguen més se’n van i priven al seu país de les seves capacitats intel·lectuals i personals. Tot això m’ho comenta conduint el taxi amb el mòbil entaforat al volant, falcat per la pressió entre el cercle interior on hi ha el clàxon i el perímetre radial on s’agafa per dirigir el vehicle. És una de les cutrades més fines que he vist en força temps.

Arribem al lloc on anem (no sempre passa, això), que és un restaurant de nom ambigu (em diu el taxista que el nom, emprat en un context determinat, seria com “hort” en la frase “portar algú a l’hort”, raó per la qual quan una de les amigues li ha dit “vamos al sitio tal” és com si li hagués dit “vamos al huerto” i l’home s’ha rigut i m’ha mirat amb complicitat masculina en plan “je je”). Com sol passar, molta carn i poca cosa més. Vull una amanida gorda. Porten provolone, carns diverses, una amanida justeta i una espectacular grappa de pebre negre que a les noies els disgusta profundament i a mi em sembla una experiència gustativa penetrant.

Si jo fos menys empàtic, més fred i més capaç d’acceptar els camins que la realitat pren quan em relaciono amb altres persones semidesconegudes o desconegudes, en aquest punt hauria acceptat que no tenia molt a veure amb aquestes noies i que no calia esperar una jornada especialment conmovedora, malgrat que fulana o sutana es desplaci sobre el paviment amb gràcils moviments de bellesa centreeuropea. Però crec que m’agrada molt ser testimoni directe dels moviments gràcils, vinguin d’on vinguin, sobretot si són desplaçaments amb un deix de dubte. Així que en comptes d’inventar-me una excusa i tornar al meu redil, persevero en l’experiència de passar un dia del Patrimoni amb persones que són estadísticament irrellevants i, per tant, molt ubicades.

A veure, que ningú em mal interpreti: la gent actua d’una manera, però gairebé mai actua com és. L’estadística reflecteix com actua la gent, no com és. Faig el matís perquè estic convençut que darrere de la normalitat d’actuació d’aquestes noies, molt molt molt al llindar de l’avorriment segons els meus criteris del que és la diversió, segur que hi ha éssers d’una complexitat bàrbara, que fondrien tot aparell mesurador de desviacions estadístiques. I de fet escoltant-les parlar, entre línies o directament literalment, algunes de les afirmacions, consideracions i opinions que emeten resulten certament inquietants, però com que es diuen i les paraules se les endú el vent i si ningú reacciona no tornen, doncs tot sembla normal. Una plàcida tarda passejant pels carrers de Montevideo el dia del Patrimoni. Ningú és normal, però va bé semblar-ho, que total són quatre dies.

La tarda s’allarga. Hi ha moments dolços. Converses que flueixen, a tres bandes fins i tot, converses carregades de necessitats de conversar, som gent lluny de casa. Dues d’elles treballen en un organisme internacional tremendament conegut que a mi em suscita sentiments molt dispars. La conversa flueix per instants. Passem per davant d’una caseta amb un gos que borda com un desesperat, deu estar desesperat però no en deu ser conscient i va bordant a tothom que passa suposo que des del dia en què va fer-ho per primera vegada i fins que ho faci per última vegada. Mentre escric, ara, deu estar bordant. “Bup, bup!”. Fot-li gas.

Una de les noies encadena unes quantes frases memorables. Li dic que en el meu post inventat la citaré. Viu en una ciutat que és la capital d’un país que està al nord de Catalunya i es diu França. I és d’un país que està just al punt on s’uneixen i se separen els dos hemisferis, i que es diu Equador. La noia és proverbialment honesta: durant el dinar ha pronunciat la declaració de principis -insistentment autotraïda- “no quiero ser yoyista” (“no vull parlar de mi”), però ho ha estat fent constantment, i d’alguna manera ha aportat certes dosis d’imaginació i espurnes d’enginy a la jornada, encara que mostrant un desequilibri entre el seu enginy i rapidesa mental i la seva capacitat d’empatia i de mirar-se en perspectiva. Una de les frases, “yo odio la muchedumbre”, és pertinent i del tot comprensible, ¿qui no s’atabala en els llocs farcits de gent en què no hi caps i per moure’t has d’obrir-te espai com un llevaneus…? Però la seva frase més encertada i inspiradora és “se construye un mundo alrededor de la mermelada”. Si la vida és carpe diem, si el dia s’ha de viure sense mirar al retrovisor ni posar les llargues, aquesta frase és la frase que més fascinació existencial m’ha causat durant el dia (i això és un indicar fiable de com és un dia), la frase que ha despertat el cuentista que hi ha dins meu, l’inventor d’hipòtesis. És la frase que dóna peu a aquest post, la frase que té color vermell i gust de maduixa. El chupinazo intel·lectual que necessitava.

Escoltar frases aleatòriament, pel carrer passejant, fora de context -sobretot- i imaginar-se d’on venen i a on porten és un exercici que suposo que Rockefeller, que tenia temps per fer el que volgués sense preocupar-se per tornar un dia a la feina (sí, si, és probable que en realitat no visqués amb aquesta tranquil·litat, ho sé); suposo, deia abans que m’interrompés el parèntesi, que Rockefeller sovint devia asseure’s en un banc d’un parc públic i extremar l’atenció quan passava gent xerrant pel costat, i posteriorment crear mons inventats a partir de fragments de converses arrencades del seu context. Avui n’he escoltat una altra, una estona abans de la de la melmelada: “Tienes todo un año para pagarlo. Y sólo el 50%”. Encara hi dono voltes…

Després el cansament ha visitat el nostre ceremonial. Hores caminant fan efecte, i no només sobre les cames. Els moments d’indecisió flagrants, la típica rotllona amb un “què fem? autobús, taxi, caminant?” i el silenci unànime com a resposta col·lectiva. I no vull ni posar-me a imaginar què cullons pensa cada persona que integra una d’aquestes rotllanes durant l’estona de silenci, en què queda clar que calen líders i que la cooperació col·lectiva és una necessitat que exigeix persones que se sentin lliures per opinar, lliures de veritat, no lliures per opinar en coincidència només. Aquesta inoperància col·lectiva és súmmanent interessant. Dins meu, jo desitjava intervenir i prendre decisions. Però per motius que no tinc clars, però sí que tinc hipòtesis, no intervinc per no sonar arrogant, impositiu, intrusiu. Quan això passa, quan per repressió interna em quedo bloquejat, acostumo a posar cara de tonto, o de distret. Ho noto. No hi sóc. M’abstrec del que està passant perquè si no actuaria amb diligència i una molla cultural es dispara i em diu: “no diguis res”. És una situació tremendament negativa que em desagrada. I abans, fa un temps, no em passava.  Merda pasturada.

Indecidim anar a prendre un te a casa d’una de les noies, la que es desplaça gràcilment per sobre del paviment, tot i que ella no sembla que en tingui gaires ganes (però això és un exemple del que passa quan s’indecideix). En el trajecte, coincideixo en un doble seient amb la pamplonica. La noia de Pamplona, literal. Parlem de Montevideo i de l’estat d’ànim col·lectiu d’aquest país, força desesperant. De water-parties aquí n’està ple. Ja pots esforçar-te a resistir, que arriba una dia que penses: “Potser tenen raó, potser aquest país no té cap interès”. Amb la pamplonica conversem sobre les feines, la cooperació, canviar el món i aquestes petites coses. És una conversa una mica saudadesca, l’adjectiu eufòric no li escauria gaire. Em sento com la llet quan s’està posant agra però encara no ho està, que la olores i no saps si beure-te-la o no, i la tastes amb la punta de la llengua i igualment segueixes dubtant si beure-te-la o no. M’estic agrant d’avorriment, indecisió i saudade. Els pantalons curts ara són evidentment inapropiats, encara que durant el dia i la tarda no ho hagi semblat, la terra sí que ha seguit girant, ha pres decisions, i el sol ara no es veu, i fa fred. La conversa, malgrat el to, és una de les millors estones del dia. La comunicació és una necessitat. Fa sentir bé. Quan converses amb algú et sents millor. Quan flueixen les idees, notes una comunió positiva. Recomfortant. Per això m’agrada conversar, i per això no m’agraden les converses buides, les escenificacions de converses. Em costa parlar del temps sense sentir-me un putxinel·li.

Dit això: el te està bo, el pis és molt bonic, el pa amb melmelada deliciós. Jo segueixo fora de context, i en comptes de marxar, em quedo, em vaig quedant. Cada vegada la situació és més evidentment desarrelada, però no marxo. Sento una curiositat una mica obssessiva per saber què més passarà, què en sortirà de tot això, necessito experimentar situacions, em dóna benzina. Però els hicrocarburs no són potables, se sap, i estic jugant amb foc, i sí que són inflamables. La conversa deriva cap al meu periple trotamondesc, un tema bonic. Atacama, Uyuni, La Paz.

Aleshores arriben els veïns del pis de baix, dos nois emprenedors que estan fent un viatge espectacular que combina turisme i inversió empresarial. Un d’ells, que és d’una ciutat que està entre Sant Adrià del Besós i L’Hospitalet del Llobregat, m’explica el seu periple. Parlar en català em fa sentir com a casa, encara que estigui a no-casa, i la comitiva sigui un tahitià, un català que fa un minut que conec, i tres noies que, sota l’efecte espectacular que ha produït irrupció del nou bestiar al pis, s’han refugiat les tres al sofà sota una flassada, i s’hi han arreserat en un canvi d’actitut que fa que pensi que ja sabia jo quedant-me que alguna cosa interessant de presenciar aportaria perserverar i no marxar encara a casa.

Amb aquella autotraïció que ja ha demostrat unes hores abans, la noia que viu en una ciutat capital de la França desplega un reguitzell de focs d’artificis de femella anhelant la còpula que particularment em deixen astorat per dues raons: 1. No estic acostumat a que una noia se’m desplegui així, i tot i que el desplegament no va per mi sinó pel noi acabat d’arribar, el sol fet de ser testimoni directe d’un acte tan instintiu i desvergonyit em deixa bocabadat, per bé que no em sorprèn. 2. L’estratègia del desplegament és el moc. Tirar mocs al noi, fer-se la dura, ser la dona sense pèls a la llengua, la ràpida de reflexes mentals que té sempre una sortida enginyosa. Les respostes d’ell s’adapten al to iniciat per la damisel·la, però són una mica més contundents, una mica més despiatades, encara una mica menys empàtiques. L’estratègia és altament efectiva, i de seguida es percep una certa humitat en l’ambient. Jo flipo, no per sorpresa sinó per un cert pudor. Encara ara, que ja tinc una edat, sento una peculiar tristesa contextual quan presencio un d’aquests espectacles de caça en què mascle i femella es comporten com el que són i exclusivament com a res més que com el que som. La cosa no té matisos. És així i com se sol dir, el raro sóc jo. Per aquí baix he vist molts gossos follant, al mig del carrer, i no diré que tant me faci, vull dir que no em deixa indiferent, que és una imatge que pot ser moltes coses però no és neutre com pot ser un semàfor de que canvia de color. I l’espectacle que he presenciat em recorda la imatge d’un gos i una gossa fent la còpula.

Tot plegat s’ha convertit en una espiral de final imprevist però que comença a ser excessiva. Convençut que ara sí que no hi ha res més a veure, i amb una insistent necessitat de digerir tot el que he presenciat avui i, sobretot, de tenir una breu xerrada amb mi mateix, aprofito que vaig al servei i que quan torno estic dempeus per apropar-me cap a la meva jaqueta i bossa i en un gest inequívoc manifesto amb subtilesa de manual la meva intenció de fotre el camp. Llestos, se n’adonen. Com sol passar, un ha obert la veda i ara tots menys una de les noies aprofitaran per sortir i anar a comprar sopar. Baixem doncs les escales tots plegats, ben feliços i jolius, però al meu entendre, sense saber res sobre aquelles persones més del que sabia 3 hores abans.

És aquesta improductivitat comunicativa el que solc esquivar, encara que esquivant esquivant un dia acabo anant sol al cine i sentint-m’hi plenament a gust. Però sempre prefereixo estar acompanyat si pel mig hi ha una conversa franca, interessada en que s’expliquin coses, en explicar-ne i en escoltar-ne sense emetre constants judicis de valor ni ser jutjat abans d’intentar ser comprès. No acostumo a trobar-ne, però de tant en tant sona la flauta i et trobes mantenint una conversa de caliu. I sol passar-me amb gent que vista des d’un patró estadístic sol estar fora dels marges de la normalitat.

Dormo pla i l’endemà al despertar-me penso en tot això que m’he inventat però que és absolutament real.