Això ens passa a tots (30 se setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Llegint. Un llibre interessant. Fa pensar sobre la vida, què som, no sobre què pensem que som.

La vida com a trama, la vida com a procés cognitiu. Molt interessant, perquè supera la dicotomia cos/ment. Tot és un, tot som un, tots som un, tot és un. I la cosa no va de religions.

Cap al final del llibre (en parlaré aviat en un nou post), la consciència com un procés biològic més, complex però biològic al cap i a la fi.

La particularitat de l’ésser humà: ser conscient de que és conscient.

Dec ser molt humà jo, doncs. I no sé si cal ser-ho tant. Però segur que li passa a tothom…

L’autoconsciència no se m’apareix com una opció sinó com una constant. Però trobo a faltar menys intuïció i més coneixement de tot plegat. Sovint, en moments de consciència extrema, em sento molt a prop de grans veritats sobre la condició humana, però alhora em sento terriblement incapaç de trobar la manera d’explicar-ho, de posar les intuïcions en paraules. És una frustració notable que em genera dubtes sobre els camins expressius que trobo per dialogar amb mi i amb la vida, amb l’entorn, amb vosaltres, amb tu.

De tant en tant, clarividentment, sento que tot plegat és natural. I que “això” ens passa a tots. Però aleshores… ¿per què parlar de segons què s’ha convertit en tan infreqüent? ¿Perquè tanta absència d’imaginació, tanta poca ambició, tan conformisme? Potser és més còmode, però quan no et sents còmode en la comoditat, ¿què pots fer? ¿És aquesta incomoditat que es mossega la cua el que fa que les persones pintin, cantin, ballin, escriguin, recitin, actuïn? ¿D’això es tracta? ¿De canviar de posició, sistemàticament, amb l’anhel de trobar la postura còmoda?

L’extrema autoconsiència, acumulada en els anys, condiciona una persona. La fa més densa i perceptiva, i pot allunyar-la de les persones o apropar-la intensament. Com que “això ens passa a tots”, ja sabeu de què parlo.

Tot i que no és pas sovint que constato que això ens passa a tots… I més aviat sovint que no-sovint veig cares de desconcert davant de determinades converses, situacions. Desconec el nivell d’autoconsciència dels demés, el teu, el de la veïna, el de la gent que ara mateix mentre escric està al supermercat comprant pasta i tonyina. Desconec el patró d’autoconsciència que compartim, i desconec per tant si en tens molta o poca, més o menys que jo.

Però sé com jo sento l’autoconsciència. Com durant aquest viatge, estant en entorns naturals i sense obligacions socials de cap mena, he sentit la intuïció de la natura i la connexió amb la vida en un sentit espontani que difícilment sents en un entorn urbà i socialment pautat. Com si la consciència estigués per sobre del context que habita. Com si el soroll urbà fos un segrest i tots patíssim la síndrome d’estocolm.

Moltes vegades em sento com taponat per un embut, incapaç d’expressar amb paraules el que sento (no parlo d’emocions aquí), una mena d’intuïció a escala planetària sobre el que som, la vida, les persones. Aquest post és un exemple d’aquesta frutració comunicativa, un exemple de com el llenguatge em queda petit i m’impedeix compartir amb altres persones el que voldria compartir. Rellegeixo el que he escrit i només hi percebo un esboç del que sento.

I no, no he pres drogues ni res similar, no parlo des de l’excepció sinó desde la normalitat. És veritat que no acostumo a transmetre aquestes reflexions en aquest canal, però també és veritat que si Videntur és un viatge, aquestes consideracions sobre la vida són rotundament pertinents de formar part d’aquest blog, d’engrandir-lo, de complementar-lo. I, com que “això ens passa a tots”, segur que malgrat la meva incapacitat expressiva, has entès o intuït el que tracto de dir, de compartir.