Citant Fritjof (1) (30 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

La trama de la vida. Una nueva perspectiva de los sistemas vivos, de Fritjof Capra (Anagrama Argumentos).

L’estic llegint, a punt d’acabar-lo. (Fritjof és el de l’esquerra a la foto).

El llibre és com una taronja enorme, gran com una carbassa gran, que exprems i raja suc sense parar. Llegint-lo molt a poc a poc. La vida és tan propera que costa moltíssim mirar-la, sentir-la, fer l’esforç de perspectiva per veure-la, notar-la. El llibre ajuda. Però a poc a poc o res.

Per començar, en aquest primer post fritjofià, algunes cites comentades.

“Hay muchos ejemplos de autosemejanza en la naturaleza”
Que li diguin a Gaudí. L’arquitecte, sensible, intuïtiu i essencial, ho va veure clar. Va saber que amb formes senzilles de la naturalesa en tenia prou per edificar la vida. Els afortunats barcelonins tenim la sort d’haver crescut envoltats d’edificis meravellosos, d’un temple incommensurable, i de paliar una mica l’absència de verd i la presència de ciment amb pedres que ens recorden la naturalesa, la vida, textures i formes que ens són naturals, que no són gaire interpretables perquè no són llenguatge en codi sinó pura comunicació natural.

“A través del mundo vivo, el caos se transforma en orden”
Sembla mentida oi? Penses en Sarajevo als 90 i costa d’estar d’acord. Però vas llegint el llibre i sents un pessigolleig a l’estómac. A poc a poc sents una intuïció interior molt poc verbalitzada, potser mai verbalitzada, i veus imatges com si estiguessis recordant situacions viscudes. És pura intuïció. La terra en construcció, la vida cooperant, el planeta respirant i tots els seus integrants, les pedres també, col·laborant per preservar-se i preservar-la. Al·lucinant. Un comportament global i universal i natural. Després els homes tendim a l’error, això ja ho sabem, i en l’error ens fem mal. Però en la naturalesa de la vida està la cooperació, el treball en equip, la preservació de l’entorn, la vida sí o sí. Curiós.

“Si bien mutación y selección natural siguen siendo considerados aspectos importantes de la evolución biológica, la atención se centra en la creatividad, en el constante avance de lo vivo hacia la novedad”
Llegint aquest fragment entens mil coses. Entens tendències que semblen il·lògiques o difícils d’explicar. Recordo quan feia de crític musical i amb els companys de professió comentàvem temes recurrents com la “originalitat”, el “revisionisme”, la influència i la còpia. Era una conversa que podia esdevenir en una simple proclamació de gustos. L’argument era subjectiu i prou, perquè per molt que argumentis, si algú creu que Lenny Kravitz és la bomba, té cap sentit pretendre “argumentar” que sí o que no. En canvi, si la vida avança cap a la novetat, si la vida és creativitat… aleshores potser s’entén perquè quan et sumergeixes en un camp de la vida-humana, en el meu cas va ser la música popular durant uns anys, sents una tendència irresistible cap a la novetat, i sents, jo ho sentia, una intuïció interna d’estar contemplant i experimentant la construcció d’un puzzle en moviment, un puzzle que a mesura que es completa s’expandeix. Això era la meva feina, amics: saber posar les noves peces en el puzzle. Les noves peces eren els nous discos, els nous artistes, els nous corrents, modes, tendències. Algunes, poques, eren peces que anaven a les parts del puzzle que s’acabaven de crear. La majoria anaven a la brossa perquè eren peces repetides. Costa d’explicar aquesta intuïció, però la sentia en les èpoques en què més immers estava en l’audició i contextualització constant de la música que s’anava creant en aquella etapa, als anys 90. Em sentia, i ho recordo amb una certa nostàlgia, com en moviment perpetu endavant, passejant per un jardí i destriant les flors dels esverzers. Llegint Fritjof m’he sentit colossalment comprès.

“Si las propiedades genéticas del microcosmos se aplicasen a las criaturas mayores, tendríamos un mundo de ciencia ficción”
Això són paraules majors! Els humans sóm autorreferencials, se sap. Ens pensem que som la bicoca de la creació: ja sigui per dir que som el millor o el pitjor. Tant fa. Ambdues postures són autorreferencials. I resulta que el nostre comportament col·lectiu mostra una precarietat singular, com a espècies som una mica una calamitat. I en canvi, els microorganismes fan coses que els humans només podem fer a les pel·lícules de superherois. La qual cosa, a més a més de ser meravellosament alliçonadora, confirma un altre dels convenciments que mai m’he pogut treure del cap: que els humans no hem inventat res mai perquè en realitat no es pot inventar res, i que tot el que fem és imitar. Som recreadors, no creadors. Inventar… no m’ho puc ni imaginar. Recrear… constantment, amb més o menys gràcia. Similar al que deia de Lenny Kravitz.

“Salimos de las aguas oceánicas hace más de 400 millones de años, pero nunca hemos dejado atrás el agua del mar, sigue estando en nuestra sangre, nuestro sudor y nuestras lágrimas”
Aquesta la vaig llegir mentre feia cua en un edifici públic de Montevideo, que és com dir que estava en l’epicentre mundial de la burocràcia, i se’m va posar la pell de gallina. El contrast entre el que llegia i el que m’envoltava va ser còsmic. L’expressió “sangre, sudor y lágrimas”, que fins ara em recordava pel·lícules èpiques de quatre hores de metratge, es va convertir en una de les imatges més boniques i clarividents i carregades de significat que he visualitzat i sentit. Ara quan suï, quan plori i quan sagni ja no serà el mateix. Sentiré un vincle ancestral palpable, no un residu nostàlgic místic i esotèric sinó una pura constatació gustativa, intensa i gens mental. Probablement em senti fins i tot més acompanyat.

“…el nacimiento prematuro de algunos simios podría haber tenido un papel crucial en el desencadenamiento de la evolución humana”
Això casa amb la intuïció que som una mena d’error, un gigante con pies de barro. Només des de la ignorància es pot concebre l’humà com perfectiu, i la ignorància és un estadi estable i ben difós entre nosaltres, els humans, és una categoria d’ús compartit. Ara bé, el que fa dels humans miraculosos i excitants és la prestància amb què lluiten, lluitem, per refer-nos del nostre origen erroni. Diga-li pecat original, o diga-li naixement prematur. La qüestió és que la intuïció de ser una espècie incompleta, amb un defecte de fàbrica, forma part de l’imaginario col·lectiu del pensament humà. Ens sentim així, com a mig fer, com sortits del forn abans d’hora. Quan Fritjof explica el tema dels simis prematurs i ho vincula a l’aparició del que seria el concepte de civilització, de grups humans que han de vetllar els uns pels altres, els adults pels infants -més desprotegits i durant més temps que els nadons d’altres espècies-, jo, que anava en autobús de Pocitos a Palermo (a Montevideo) notava una connexió transmil·lenària amb aquells simis vetllant pels seus nadons, aquelles mares procurant per ells com fos, segurament espantades davant la indefensió i fragilitat dels seus fills, amb l’instint de supervivència de l’espècie disparant alarmes i provocant això tan bonic que és la cooperació, la solidaritat, l’organització del grup per preservar el seu futur. Això tan bonic que ara estem delegant a les societats ‘modernes’ deixant els nens a l’escola bressol i després a l’escola de primària, i després a l’institut i després… després ja no cal res, després. Som prematurs, naixem abans d’hora i els primers anys de la nostra vida són una immersió desprotegida en un entorn que ens exigeix fortament i per al qual, sols, no estem preparats. I tot per sortir abans d’hora, per “impaciència”…

“La mente no es una cosa sino un proceso. Es congnición, el proceso del conocimiento que se identifica con el proceso mismo de la vida. Ésta es la esencia de la Teoría de Santiago de la cognición, propuesta por Humberto Maturana y Fransico Varela”
La vida com a coneixement, però no com a acumulació de coneixement (això seria intel·lectualitis i no sol portar enlloc saludable), sinó com a aprenentage i adaptació i reaprenentage i redapatació a la pròpia vida, a un mateix com a ésser viu en el context d’un entorn viu, el planeta, envoltat d’éssers vius (animals, humans) amb els quals convivim en xarxes de diferents menes, en un tot que està viu i mantenim viu perquè tot el que forma part de la terra contribueix a la seva manera a la preservació. Encara que els humans aquesta preservació espontània no la respectem i cegats o condicionats per altres motivacions la posem en perill. Però és que naixem abans d’hora…