Pixies a Montevideo (7 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Els Pixies al Teatro de Verano de Montevideo. Com si toquessin al Teatre Grec, per entendre’ns. Màxim 5.000 persones, i tinc passi per entrar a la zona reservada, i veig el concert arrepenjat a les valles de contenció just davant de l’escenari i sense que m’apreti la gent. Un luxe, què voleu que us digui. Estic a prop, a gust, còmode i s’escolta bé i es veu bé. Els havia vist fa uns anys al Primavera Sound, apretat, lluny, amb gent parlant al voltant, costava submergir-se en la història. Avui no, avui tot fluïa. Ells fluien a la seva manera, que és la manera del viure de rendes, que és una opció interessant per a ells i també per a nosaltres, que veient-los revivim un repertori meravellós que prefereixo escoltar interpretat per ells que per vés a saber qui i com. En el seu cas, el qui és evident i el com és honest: fan el mateix que feien a pinyó fixe i en molts moments robòticament, però tenen un repertori tan meravellós que tant se me’n dóna si no “aporta” res de nou. Demanar als Pixies que aportin “res de nou” després del que van aportar em sembla altament pretensiós. Escolta, que visquin de rendes tant com poguin, i si segueixen sense pervertir el seu llegat fent versions suposadament renovades o, déu no ho vulgui, publicant un nou disc, que segueixin reinterpretant-se tant com els vingui de gust. Jo encantat de la vida de veure’ls de tant en tant i notar tanta emoció en moments puntuals.

M’emociona: quan veig Joey de Santiago digitant suaument, amb la perícia de l’inexpert en la tècnica amb bona orella, el tipus que rendibilitza els acords i rubrica un exercici d’economia de mitjans. En alguns moments el que fa em commou profundament, em recorda una etapa de la meva vida amb una intensitat sorprenent. Em passa sobretot  amb “Wave of Mutilation”, “I Bleed” i ”Monkey Gone to Heaven” (quan Black Francis diu “rock me joe” i Joe punteja sento un calfred poderós).

M’emociona: i molt, quan toquen “La la love you” i “No. 13 Baby”, que se m’enduen a un espai sensorial únic, em sento fora del lloc on estic, floto, estic serè com una mala cosa, i floto per sobre de tot el que està davant i darrere meu, fascinat pel ritme cadenciós i xulesc de “La la love you”, una cançó terriblement especial, que enganxen amb “No. 13 Baby”, una cançó que seria menor si no fossin els Pixies, però que té un desenllaç meravellós que sempre m’ha fascinat, com una jam, en especial al final quan culminen repetint “all i’m saying pretty baby, la la love you, don’t mean maybe, all i’m saying pretty baby…”. En aquest punt miro al voltant, miro amunt però no avall i sento una felicitat holística, sistèmica, completa i espontània.

Els anys han passat com una mala cosa, de tan ràpid, vull dir. Ahir escoltava els Pixies a Capellades, recordo el primer dia que vaig posar el “Doolitle”, recordo la sensació de plaer infinit escoltant les primeres cançons del tirón, sentint una plenitut estètica que em servia per sentir vívament que, permeteu-me que parafrasegi, “un altre món és possible”, almenys en termes musicals. Allò existia i era real. No era intuïció benevolent, no era desig de que fos allò. Aquell disc era i és allò.

Lo dels Pixies és molt gran. Fins al punt, reflexionava abans just abans que comencés el concert, que quan llegeixo la paraula Pixies escrita, quan la veig, no només estic “llegint”, passa alguna cosa més dins meu. No sé com explicar-la, deu ser una cosa racionalment inefable, una cosa que va més enllà del llenguatge. És com si la paraula escrita “pixies” funcionés com una imatge, amb tota la seva potència expressiva i un món associat de connotacions.

Quin privilegi veure’ls aquí en un context tan còmode i facilitador. I els paios estaven contents, fins  i tot bromejaven, parlaven entre ells, tranquil·lament guanyant-se les garrofes, maquinalment  interpretant els seu repertori, és veritat que sense gaire passió, és veritat que amb un set-list megaestructurat i sense sorpreses ni la sensació d’estar veient un work in progress sinó una representació pautada i sense sorpreses. És veritat, aquí de misteri n’hi ha ben poc, però de cançons… les que vulguis.

De fet, aquestes: Bone Machine, Broken Face, Something Against You, Nimrod’s Son, Holiday Song, Debaser, Tame, Wave of Mutilation, I Bleed, Here Comes Your Man, Monkey Gone to Heaven, Mr. Grieves, Crackity Jones,  La La Love You, No. 13 Baby, Hey, Gouge Away, Velouria, Dig for Fire, Break My Body, Cactus, Caribou, U-Mass, Isla de Encanta, Vamos, Where’s My Mind, Gigantic, Planet of Sound.