Yo La Tengo a Montevideo (13 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

A veure: aquests tios són tremendos. Són rotundament bons. Versatilitat a dojo. Ja ho sabia, ja els havia vist vegades. I sabia que seria un concert boníssim. Ells van fent, pugen a l’escenari i es posen a tocar. Clar que fan els hits de turno (hits d’un món més bonic i per tant millor?), viuen d’això i algunes cançons millor que sonin, però ¿no és bonic que la concessió que hagis de fer per viure del que t’agrada sigui tocar en cada concert Tears Are In Your Eyes, Autumn Sweater, Speeding Motorcycle i Double Dare? A mi em sembla un pacte acceptable. Després, en acabat, veure Ira Kaplan al hall de sortida, firmant samarretes com un estaquirot si que se’m va fer estrany, no em va fer l’efecte que allò li agradés, ni se’l veia còmode ni era coherent amb el que havia fer dalt de l’escenari. A mi no m’ho sembla, almenys, però ho entenc, és del tot comprensible. Tot fem petites prostitucions diàriament, perquè no les hauria de fer algú pel fet de tocar la guitarra (i compondre cançons)?

Per mi, Yo La Tengo són un referent, són fiabilitat, són els que sempre hi són quan els necessites, allò que cantava Morrissey a Rubber Ring. M’agrada que sempre tenen una cançó apropiada al moment, perquè en tenen de totes les textures i ascendències. Fan folk clàssic i el fan bé. Fan noise-rock i el dinamiten la mar de bé també. Fan el que fan bé, perquè es nota de seguida que els escoltes que els surt de dins, que la música els va escollir a ells, no a l’inrevés. Així que sempre hi ha una cançó de Yo La Tengo per el moment present. I és així des de fa anys. Recordo quan vaig escoltar per primera vegada el Painful, que ara és un dels meus discos preferits i en aquell moment em fa encantar perquè sonava a Twin Peaks, cosa que adoro i cosa que només pot dir, obvi, la banda sonota de la sèrie del gran Angelo Badalamenti. Sona oníric, nocturn i fred, però, com sempre fan Yo La Tengo, compensen tota sensació amb unes dosis de l’oposada. Així fan la seva obra, contrapesant constatment i espontània. Soroll i silenci, rauxa i seny. Tot això són paraules, però ells s’expressen millor amb cançons.

La sala La Trastienda seria una barreja del Bikini i el Zeleste 2. Estava plena de modernos de Montevideo, que no n’hi ha molts, però devien estar gairebé tots allà dins. Algunes ulleres de pasta, poques, bon gust estètic (i això és gens habitual a Montevideo), bona olor. Em diu gent que conec que “en estos sitios está la gente cool”, i ho diuen amb un cert menyspreu. I els cool deuen dir el mateix dels no-cool, i així fins a l’extenuació. És molt avorrit el món dels judicis col·lectius. Així que jo vaig a la meva i dic que hi havia modernos i que segurament n’hi havia d’imbecils i n’hi havia d’encantadors. Però tant fa perquè jo allà estava amb els meus amics i amb Yo La Tengo fent el que sempre fa, que és emocionar-me i, sobretot, permetre’m deixar-me endur.

Des del principi. La trallada inicial de distorsions de Big Day Coming va ser divertidíssima. Deu ser bonic sortir a un escenari i fer això. Et deus sentir en òrbita amb tu mateix. La qüestió és que jo agraeixo profundament que actuin així, perquè m’obliguen a un lleu esforç generosament recompensat. Potser vaig trigar 30 segons a situar-me en les coordenades musicals del grup d’aquesta nit, i a partir d’aleshores tot va ser meravellós. Com va dir l’Andreu, “dolor y placer”. Així vam deixar-nos endur pel grup, ara sotmesos a un paisatge lacrimògen esteta (Tears are in your Eyes), que em va sorprendre mixant al bany (va ser la tercera cançó, no m’ho eperava), ara feliçment sepultats per quinze minuts de space-funk reiteratiu, amb aquell efecte que la redundància i la sistematització rítmica tan bé habilita. Quinze minuts que flotes i com si meditessis vas a parar a un estat peculiar, on la “consciència racional” fuig per potes i el que queda és sensació i sentiment gairebé a pèl. Evidentment, en aquest punt el concert ja ha aportat molt més del que ha requerit. Després el grup va combinant-se els instruments, ara un toca la guitarra i l’altra canta, i en paral·lel també van combinant els estils, sempre passejant com qui passeja pel jardí de casa, pel pop, el folk, el rock, el punk, el funk, però creieu-me que com que no són cartesians (per fortuna) si fas la suma de pop+rock+folk+punk+funk, el resultat no és =Yo La Tengo. Aquesta és la gràcia del seu invent. De qualsevol invent que pagui la pena. Són holístics. Només hi va haver un moment en què em sonessin molt evidentment a un altre grup, tant evidentment que en aquella estona Yo La Tengo quedava eclipsat. Però es tractava d’un eclipsi natural, perquè el grup evocat era The Velvet Undergound. Per tant, parlaríem d’un tribut, no d’un eclipsi. Vam anar guadint com bèsties, bèsties educades s’entén, Yo La Tengo encomanen alegria malgrat que la seva música en mans d’un grup amb pretensions nihilistes podria ser un bajón còsmic, tremendisme autocomplaent i neuròtic. Però no, no, ells no enfilen per aquí, ells passegen per camins de molsa, no trepitgen quitrà brut i tòxic. Van acabar amb You Can Have It All, que él súmum de la pretesa inocència lírica del grup i la cançó que fa embogir els japonesos. Comprendreu que sortíssim tots ben feliços del concert. Yo La Tengo sempre són Yo La Tengo.

Camí de casa, una estona després i una muzzarela després, i unes converses després, caminant baixo cap al barri de Palermo escoltant l’iPod, sona el Painful i em sento Agente Cooper per una estona. És una sensació altament peculiar que se’m passa quan, un cop a casa, miro el correu. Després de llegir-lo, m’adormo plàcidament amb els cascos posats i l’últim que devia escoltar, ja adormit, devia ser I Heard You Looking.