Copiapó (15 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Fa uns tres mesos i mig vaig arribar a Copiapó després de passar la nit en un autocar procedent de Santiago de Xile. Quan em vaig despertar, a una mitja hora d’arribar, m’envoltava el desert, els colors ocres, el silenci i una escalfor natural intimidant. La terminal de busos on vaig baixar (perquè n’hi ha diverses, segons la companyia) era fresca i tenia monitors de tele arreu, i hi feien un partit del Mundial de Futbol. A la consigna la noia que m’atenia no m’entenia. Vaig anar al bany i recordo que hi havia dutxes pels viatgers, són distàncies llargues desplaçar-se per Xile. A la terminal, vaig menjar l’esmorzar que m’havien donat a l’autocar, recordo el pes de la motxil·la i recordo la sensació de soledat agudíssima que vaig sentir aquella nit i aquell dia. A Copiapó. Vaig caminar cap al centre, a quatre quadres. El partit era Brasil-Holanda, ara ho recordo. En tots els bars hi havia gent mirant-lo. El sol picava però no cremava encara. La plaça era bonica però la ciutat, no. Vaig visitar el museu dels  minerals, amb una exhibició de pedres abundant, extretes la gran majoria de les mines de la zona, que n’hi ha moltes. Copiapó viu d’això. Fins ara. Ara, almenys durant unes setmanes, viurà dels media, de l’atenció, de ser el focus d’atenció. Per sort per mi, he conegut Copiapó abans de l’accident dels miners i la posterior sobreexcitació col·lectiva i final ejaculació mediàtica. La imatge dels miners fent-se una foto amb el president Piñera, tots amb ulleres de sol com si fossin la redacció del Caiga Quien Caiga és un dels esperpents més surrealistes i atroçment commovedors que he vist en la meva vida i sens dubte en aquest d’altra banda preciós viatge. Per sort, Copiapó per a mi és Copiapó prehistèria. M’he alegrat pels meus estimats amics i família xilena que finalment aquests miners, que eren uns pringats sense esperança hagin sobreviscut. Bé, no han sobreviscut. Han reviscut: ara comencen una altra vida, diferent. Amb altres alegries i altres preocupacions. Tenen una oportunitat enorme de canviar les seves vides, però les oportunitats les carrega el diable, i no tothom està preparat per tenir-hi una “conversa”. Veurem casos meravellosos de reinvenció en la vida d’una persona a través d’un succés tràgic i extrem. Però veurem, seguríssim, casos commovedors de vides destrossades, enfonsades en la misèria a la qual no hi arriba cap Fénix 2 de turno. Així que tot segueix igual de meravellós. Una mica més empastifat pels mitjans i aquesta hipersensibilitat a les notícies que fa que perdem de vista el sentit de tot plegat. Les ulleres de sol són una meravellosa metàfora que cap poeta podria haver superat ni fet més elegant. Sortir del pou per trobar-te un món tamisat per un vidre d’ulleres carregades pel diable, ulleres que t’adverteixen que no sempre el més dur és la caiguda.

Però jo el que sento és l’experiència personal interessant i instructiva (i en van unes quantes) de conèixer la Copiapó d’abans i la d’ara. I tinc la sort d’haver passat per Copiapó molt poc abans de l’enfonsament, i puc perfectament establir els límits entre la realitat fora de càmeres i la realitat dins de càmeres. Veig com canvia la pel·lícula. Veig com la gent vol que canviï la pel·lícula perquè vol formar part de fets transcendents. La gent s’emocionava aquí on sóc ara, s’estava fins les tantes de la matinada veient com treien un darrere de l’altre, com xurros, els miners atrapats a la San José. Em commou tot això. Em commou veure gent plorant d’emoció perquè sent una connexió íntima amb aquells miners pringats que surten a la superfícies com qui desperta d’un coma, però amb llicència per prostituir-se i fer diners. Tot s’hi val a partir d’ara, i tot vol dir tot, des del més grotesc fins al més excels.

Per sort la vida de tots continua, no només la dels miners i les seves famílies i amics.

Ara és hora de la cobdícia, se sap. Ara els rèdits que es buscaran no seran rèdits per escriure titulars.  Aquesta és la diferència entre él meu Copiapó i el Copiapó mediàtic. Com a periodista, hi ha una lliçó bonica en això. La distorsió periodística en casos tan hipersensibilitzats arriba molt lluny, em temo que massa. Penso en Copiapó i em ve al cap silenci, calor, humiltat i abandonament absolut. Veig Copiapó als mitjans i veig activitat, interès, atenció, brogit i símptomes d’expoli.

Mai saps què passarà al lloc on vius i com s’alterarà. Per això és essencial viure i veure amb els teus ulls sempre. Sempre. Sempre. I contribuir així a que tots veiem amb els ulls clars, sense ulleres de sol amb l’excusa de protegir-nos la vista el que fan és condicionar-nos la visió.