Temps (19 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)
Els dies passen volant quan tens una rutina. Sempre diem el contrari, que passen volant quan ens ho passem bé, les vacances, etc., però ens equivoquem. Els dies passen volant quan tens una rutina perquè s’assemblen molt i només vivim les parts que són diferents, les calcades no compten. Si dos dies són clavats, en el record costa distingir-los: podrien ser un de sol. I si en sumes uns quants de clavats, dius: “M’ha passat la setmana volant”. En canvi, si et passes una setmana fent cada dia coses diferents i excitants, quan acabi i la recordis, et vindran mil moments al cap i no tindràs la impressió de que la setmana hagi passat volant. El que sentiràs és que voldries que no hagués acabat encara, o que es repetís, això sí. Però no són una mateixa cosa la velocitat i la intensitat. I quan passen un, dos, tres anys fent el mateix, si mires enrere sents l’angoixant sensació del pas del temps a tota vela. “Sembla que fos ahir”, penses. Perquè realment podria ser ahir: quan el que vius és rutina i no aporta res de nou, el que vius es desfà en la memòria com fum. En el moment present, en el minut a minut, si en temps present hi pares a pensar, la rutina pot transcórrer tediosament, i així és de fet sovint. Però en termes de perspectiva, de vivència, el principal dany colateral de la rutina és que et fa sentir que et passa la vida volant i que no estàs vivint-la amb la intensitat que desitjaries.
Per això el viatge no m’ha passat volant. L’acumulació d’imatges, situacions, contextos, persones, converses, reflexions, solituts (algunes gairebé insuportables), desplaçaments, adaptacions i percepcions és tan consensada que perfectament s’hauria pogut donar en un període temporal d’anys, no de mesos. Per tant, no ha passat ràpid. No sembla que fos ahir quan m’acomiadava a l’Estació de Sants de la mare i el Toni. No sembla que fos ahir quan mirava per la finestra de l’AVE i veia els camps bonics que hi ha camí de Madrid, i veia alhora el meu reflexe i sentia una nostàlgia anticipatòria. El temps és una convenció i tremendament subjectiu. Bé: com tot. Tot és subjectiu. Per això hi ha valents i covards. I enmig, tots nosaltres.
Això el pas del temps, quin descobriment. Si vols que la vida passi ràpida, no facis res. Si vols que la vida passi a poc a poc, fes coses. Avorreix-te i els dies passaran volant. Diverteix-te i cundiran. I enmig, tots nosaltres.
El temps ocupa espai. Si omples l’espai que ocupa el temps, el temps és més dens i cundeix més. Si no m’omples, l’espai que ocupa el temps queda buit i flota. Compte amb flotar.
