‘Mundialito’ -1980- (20 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Convidat per un amic generós que tenia una invitació (i poques ganes d’anar-hi ell) ahir vaig anar a l’Avant Premier del documental “Mundialito”, que, dir ràpid, explica el context polític, social i només una mica l’esportiu en què es va organitzar a l’Uruguai un campionat entre campions mundials, batejat amb nom homònim al del documental.

La FIFA, presidida per l’acartronat i amoral brasiler Joâo Havelange, va voler celebrar el cinquantè aniversari del primer Mundial i va reunir les seleccions del Brasil, Itàlia, Holanda, Argentina, Uruguai i Alemanya en un torneig que esportivament ha desaparegut de la memòria col·lectiva (com tantes altres coses no totes irrellevants) però que a l’Uruguai, que va guanyar-lo, va significar alguna cosa més que un triomf esportiu.

En aquella època, any 1980, l’Uruguai patia una dictadura militar, amb una junta que precisament havia convocat un referèndum per obtenir el “Sí” (qüestió d’imatge, a les juntes militar no els fa falta demanar permís per res si tenen els fusells ben carregats) a la reforma constitucional que ultimava. Temps sòrdids, presos polítics, llibertats coartades, un filtre gris fent-ho tot opac, aquella sensació de temps aturat tan depriment, aquell triomf de l’0bediència i la por, el triomf de l’avorriment, l’assentiment, el triomf, en definitiva, de la derrota.

Ahir, any 2010, entro al cine, que està al plaça Cagancha, que és com dir que està a la Gran Via amb, per exemple, Urgell. La sala és gran, m’assec i desperten tots els sentits, com em sol passar quan estic sol i tinc temps. Trec la moleskine de la butxaca i el boli i començo anotar.

I anoto:

“Cine ple. Sala antiga, com fa 20 anys a BCN. Butaques verdes de cuir i farcides, de les que es foraden. Bst incòmodes. Moqueta vermella, sala inclinada de dalt a baix. Terra de fusta sota les butaques. Pols i àcars. Altaveus penjant a les parets, tot això és un viatge en el temps.

“A dins del cine, un supramón, un cas clar d’èlit. Gent més o menys ben vestida i elegant, ben pentinada, alguns moderns fins i tot. És molt diferent al món del carrer. Càmeres de TV, en un país petit tot és notícia, i això és bonic. Aquí està la gent que té diners i que no pagarà per veure una peli que molta gent que no té diners voldrà veure i no podrà o haurà de fer un gran sacrifici per poder veure.

“Sí: n’hi ha que porten el mate, obvi. Hostessa amb vestit de gala i talons sorollosos i olor de perruqueria, i un walkie-talkie de producció, i el tret característic de les persones q se senten importants i decisives en un esdeveniment: l’autoconsciència“

Fins aquí les notes. Les notes són tal com ragen. Solen servir per elaborar-les i fer un post, un article, una carta. En aquest cas, les deixo tal qual perquè no cal res més. Són notes del preàmbul, de l’abans de la projecció del documental. Al mig del pati de butaques, mirant aquí i enllà, encuriosit. Se’m nota a quilòmetres que sóc estranger i quan obro la boca em converteixo en un “gaxego” (per a ells gallego=español). Les bambes tampoc ajuden. Pero no són Jayber, vull dir que tampoc són de gaxego.

Comença el documental. La imatge és enorme i s’escolta estupendament. Al principi, els primers dos minuts, em veig a venir un pal colossal, un desert de tòpics autoreferencials cuinats al vapor a foc lent, amb l’estractor espatllat i les finestres tancades. Però de seguida la cosa agafa un ritme àgil que no s’atura fins que acaba la projecció. I piquem de mans. Emocionant, divertit, interessant, commovedor i ben fet.

Quan comença, sona l’himne uruguaià sobre un fons negre. Semblaria que és una intro patriòtica, i com és costum aquí als cines els dies festius, els espectadors es posen dempeus solemnement i canten l’himne. La situació és una mica còmica, perquè no tothom s’ha posat dempeus, i perquè de seguida una transició passa del negre a les imatges de l’any 80 del Mundialito, que descobreixen el moment previ al partit en què sona l’himne uruguaià i els jugadors, amb samarretes i pantalons adidas ajustadíssims i unes grenyes que flipes, en plan afrofunk,  canten l’himne. De manera que, ja d’entrada, visc un moment inesborrable: a la pantalla, veig els jugadors fornada vuitantes cantant l’himne, i entre ells i jo, alguns espectadors fent el mateix de cara a una pantalla de cinema, en la penombra i segurament pensant que potser no tocava aixecar-se i alhora apel·lant al seu patriotisme per mantenir-se ben posats, amb el rictus d’exagerada teatralitat que tenen les coses que, segons resa el dogma, són serioses.  Estic convençut que al director, Sebastián Bednarik, no l’ha sorprès la reacció de part del públic, de part “del respectable”. Probablement ha estat premeditat.

El públic és interactiu. Preserven aquella espontaneïtat que al primer món hem venut a canvi d’encara no sé què. No tenen la vergonya que tenim al primer món de reaccionar. Xiulen quan surt un personatge donant testimoni i no els cau bé (sobretot polítics de l’època). Els xiulen i se’n foten a la cara. Xiulen Julio María Sanguinetti, però no tots ni amb molta acritut. En les imatges que intercal·la el muntatge, apareix, esclar, el “maracanazo”, la victòria d’Uruguai davant del Brasil a Brasil a la final del Mundial del 1950. La veu en off diu: “… último triunfo de una sociedad que pocos años después entra en crisi”. I es fa un silenci a la sala que em posa la pell de gallina.

Però el documental gestiona estupendament els tempos emocionals, i  no se ceba amb els espectadors. De seguida arriba un contrapunt còmic, que és còmic però seriós alhora, perquè és un testimoni important i històric, el senyor Angelo Voulgaris, una mena de Jesús Gil i Gil, que és qui va aconseguir -a la seva particular manera- la pasta per muntar el Mundialito, venent drets televisius (amb tentacles que arriben a Itàlia, i en concret a un despuntant Silvio Berlusconi, que irromp en el documental, almenys per mi, com una mena de dionísica icona de la cobdícia i l’absència de moral).

Aquest Voulgaris és un personatge molt llatí, podria ser espanyol perfectament i viure a Marbella o ser president d’un club de futbol andalús. A les imatges surt sempre amb el cubata a la mà, en plan Eugenio, posant-se els dits al nas insistentment i en una seqüència que fa esclatar el públic de riure, ostensiblement es toca les boles amb una serenor d’esperit molt estoica i sorprenent.

El documental és divertit. Més ben dit: el documental és seriós, però fa riure. I crec que fa riure perquè els uruguaians, de mena, tendeixen a la seriositat, a elevar-se intel·lectualment, a una certa retòrica acadèmica, sembla que visquessin a l’acadèmia de platón i tractessin d’estar a l’alçada de no sé quins mínims de coneixement intel·lectual. I aquesta tendència és tan austera que acaba resultant caricaturesca i fa riure. Els personatges que van desfilant per donar el seu testimoni sonen en alguns casos ridículs, amb una pompa i una pretensió en el seu discurs que els fa divertits. És aquesta maleïda sobrevaloració de lo intel·lectual que té als uruguaians ancorats en una mena de tristesa existencial llastimosa. Perquè ni mola ni caldria.

Però el contrapunt, de nou, arriba quan el documental corre el risc de posar-se o pesat o caricaturesc. Diu la veu en off, no recordo les paraules exactes, que el d’Uruguai és un cas insòlit perquè “una dictadura proposa un plebiscit i el perd”. La gent somriu. Poca broma. La majoria de gent de la sala de butaques té més de 40 anys, de manera que ha de recordar el moment històric que estan revivint a la pantalla.

El plebiscit el perden els militars. Un 57% de la població que vota vota que no. Dit això, apareix, majestuós i hiperdigne el Doctor Sócrates, lligat amb el tema de la consciència política dels jugadors en aquell moment (alguns diuen que en tenien, altres diuen que el que importava era guanyar el partit, en una postura amoral molt digna quan no saps què és la dignitat més enllà de la professionalitat, que està bé, però seria una part del pastís de l’humà, no tota). El Doctor Sócrates és el mític jugador de la selecció brasilera que la meva generació vam admirar, i que va jugar al camp de l’Espanyol a Sarrià durant el mundial de futbol d’Espanya del 1982 (només per això em va saber greu que el dinamitessin). Allà hi havia jugat el gran Sócrates, el que xutava, deien, els penals amb el taló. El Dr. Sócrates aporta al documental la dignitat del futbolista que no fa apologia de la simplicitat i que comprèn el món en què viu i entén de prioritats i té un criteri. Ve a dir que els futbolistes haurien d’estar requerits a tenir un mínim de cultura.

En contraposició, el documental té l’encert de posar una seqüència de Diego Armando Maradona, exhibint ja al 1980 la seva concepció paranoica i maniquea del món: “A Uruguai no se puede ir a jugar más”, diu després de perdre el partit amb la selecció amfitriona. Aquí encara no es drogava.

A la meva llibreta hi tinc dues últimes anotacions.

“Fue la única vez en los 13 años que estuve en el penal que soldados y presos festejamos una cosa en común” es la primera, dita per un pres polític de qui no vaig anotar el nom. Però quan va dir la frase em va commoure. Perquè el futbol és la gran metàfora contemporànea de la vida, i aquesta mena d’afirmació que la corrobora em posa la pell de gallina.

La última anotació a la llibreta és la següent: “Uruguai, Uruguai, Uruguai! se va a acabar la dictadura militar!!! *** (Aplaudeixen al cine)“.

Commogut, torno a casa.