Boles inflades (24 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

(Para leer una traducción automatizada de este post al castellano, clicka aquí)

Si jo vaig a Suïssa, em semblarà natural i comprendré que em parlin, d’entrada, en italià, francès o alemany.  Perquè sé que són els seus idiomes. Com que intueixo que molt sabran anglès, i com que el parlo, amb respecte i la humilitat de l’gnorant de les altres tres llengües demanaré si em poden parlar en anglès, per entendre’ns. Jo ho demanaré perquè sóc jo qui no sap les altres llengües. No esperaré que canviïn ells de llengua, no esperaré que dedueixin que no sé ni francès, ni italià ni alemany, i ni molt menys qualificaré de mala educació que parlin en una de les seves llengües maternes i/o oficials del territori.

I en el cas que jo parlés una de les tres, alemany, italià o francès, seria exactament el mateix: si l’interlocutor em parlés en una de les dues que no entenc, jo li demanaria humilment si podria canviar de llengua per poder-lo entendre. Jo, l’ignorant de les altres dues llengües, assumiria que qui té una mancança sóc jo i amb respecte per qui no la té sol·licitaria un canvi d’idioma. En cap cas qualificaria de mal educat a qui parla en una de les llengües que li són naturals, que coneix, que utilitza.

Jo tindria un problema de desubicació en el context si anés a Suïssa i em sentís ofès perquè els interlocutors no canviessin d’idioma per mi . Encara que el meu interlocutor sabés català. Ningú està obligat a unilateralment adaptar-se al registre de l’altre quan és l’altre qui no coneix els registres. L’educació obliga fins a un cert punt. L’educació obliga a atendre amablement una petició, però no obliga a anticipar-se a la petició. Si no m’ho demanen, no tinc l’obligació de deduir o intuir que l’interlocutor no m’està entenent, en especial si el context en el qual estic és un context natura de la llengua que estic utilitzant. Si parlo en català a Catalunya estic contextualment ubicat. Tinc la sort de ser políglota des de l’educació primària i parlo també castellà, però no veig cap raó sensata per la qual l’utilització a Catalunya del castellà hauria de ser, per sistema, per defecte, d’entrada, prioritària per davant de la del català. Encara que per una qüestió de probabilitats (hi ha més castellanoparlants al món que catalanoparlants) hi hagi més persones que entenen el castellà que el català. Per sort meva, perquè conec els dos idiomes, puc canviar quan ho desitgi de llengua. Tinc aquesta versatilitat perquè sóc políglota. Però aquest coneixement no m’obliga a autolimitar-me. Res m’obliga a escollir preferentment l’idioma més parlat dels idiomes que parlo. Em guia només el sentit comú adaptat al context. És el meu criteri i l’exerceixo lliurement.

És fàcil d’entendre. Però és una d’aquelles coses fàcils d’entendre que s’entenen fàcilment quan hi ha voluntat d’entendre-les.

Tinc les boles inflades perquè me les han inflat de tant preguntar-me i gairebé exigir-me explicacions de per què parlo en català. Sembla que la resposta “perquè és la meva llengua materna” no és verosímil. Per les reaccions de la gent, sembla que no n’hi ha prou. Sembla que darrere del meu ús lingüístic intueixen alguna explicació retorçada i, per suposat, relacionada amb el castellà. Com si parlés per català amb alguna intencionalitat perversa relacionada amb el castellà: com si el castellà em fos natural i jo pretengués negar-ho (quan els dic que el castellà el vaig aprendre a l’escola i que el català el vaig aprendre a casa, em miren intrigats).

La possibilitat que parli català igual com un francès parla francès o com un suís de Sion parla francès no sembla que convenci algunes persones per a les quals un idioma minoritari és un caprici, un juguet d’estar per casa i una falta d’educació quan s’exhibeix en un entorn on hi ha parlants de llengues majoritàries. Per la seva lògica putrefacta, tots hauríem de parlar xinès, perquè estadísticament la probabilitat més alta de ser “educat” s’assoleix parlant per defecte la llengua més parlada del món, és de calaix.

Aleshores, perquè no s’aplica aquesta lògica de la cortesia a Catalunya i s’hi parla el xinès? Per sentit comú. Si ve un xinès a Catalunya, no exigirà que parlin el seu idioma. Si ve un xinès a Catalunya no l’ofendrà no que li parlin en català ni que li parlin en català (i si s’ofèn serà una ofensa injustificada). Si el xinès en qüestió aprèn català, quan li parlin en català l’entendrà, i si li parlen en castellà, probablement no l’entendrà del tot, i haurà de demanar educament que li parlin en català, si l’interlocutor el sap. El mateix passa si aprèn el castellà i es troba en un context on es parla en català. Haurà de demanar que li parlin en castellà, per favor, malgrat que ell parla l’idioma més parlat del planeta Terra.

Tot això és tan obvi que em té cansat explicar-ho i amb les boles inflades (i ho explico aquí per respondre remetent al post la pròxima vegada que algú m’ho pregunti).

En dies recents he viscut dos moments especialment peculiars relacionats amb la meva “mania” de parlar en català. El primer és escoltar a 12.000 quilòmetres de Barcelona una persona espanyola que no viu a Catalunya donant la raó a Andrés Calamaro, músic argentí que no viu a Barcelona, que en un concert a Barcelona va dir que a Catalunya s’hauria de parlar castellà. Segons la persona espanyola aquesta, “los catalanes hablamos en catalán a los castellanos”. No sé com partint d’aquest convenciment, bastant genèric i diria que refutable (en tot cas, els catalans pequem sovint de prescindir de seguida del català), la persona en qüestió arriba a la conclusió que Calamaro té raó. Només se m’ocorre parlar en termes d’estricta i asèptica ignorància. Ni mala intenció ni intoxicació, només ignorància, i una mica d’atreviment, de gosadia. I se sap que ignorància i atreviment són una tàndem molt perillós, pervers i agressiu, encara que no ho sembli (i que demagògicament qui el practica se solgui vestir de “progre”, de “multiculti” o de “demòcrata”).

Per a mi, en el fons latent d’aquestes opinions ignorants hi ha el reflex d’una vivència força més reveladora i perversa: viure a Catalunya seria més senzill si el català no existís, perquè el català no serveix per res (“només” es parla a Catalunya) però complica la troca. En síntesi, el català no té cap sentit ni utilitat, excepte per a alguns catalans, que s’entossudeixen a parlar-lo no només entre ells sinó fins  i tot en presència de parlants d’altres llengües, en un exercici de mala educació intolerable. Els catalans, conclouen, som, en general, mal educats, i posem de manifest les nostres males maneres cada vegada que parlem en català devant de no-catalano-parlants i els “obliguem” a demanar-los que canviem d’idioma.

(Dit això, estareu d’acord que això que faig jo d’esperar -com he explicat a l’inici d’aquest post- que a Catalunya els no-catalano-parlants em demanin educadament si puc parlar-los en castellà o en alguna altra llengua és d’una ingenuïtat còsmica).

L’altra episodi peculiar viscut recentment és més significatiu encara, i va molt més enllà del tema idiomàtic. L’explico sintèticament, en  forma de diàleg, i que cadascú tregui les seves conclusions (en l’idioma que desitgi).

Estem en un restaurant (vegetarià: gent progre, multiculti, guai, conscienciada) amb una espanyola, un espanyol i una alemanya (amics) i un grup d’alemanys que veig per primera vegada i que són amics de l’espanyol. Un dels alemanys, que s’asseu al meu costat, em diu, en un espanyol uruguaià molt correcte  (notable esforç d’adaptació: felicitats noi!):

Alemany: ¿I vos de dónde sós? ¿Sós español también?

Jo: Yo soy catalán.

Alemany: [Em mira en silenci uns instants, no sé si sorprès o espantat. Fa cara de pensar, i redirigint la mirada des de mi i cap als altres dos espanyols, posant la mà extesa en vertical com qui vol dir un secret sense que se l'escolti va i els diu ] Para mi es español.

Jo: [Estupefacte, me'l miro esperant un somriure còmplice que no arriba. Ho ha dit en serio, amics. I miro els dos espanyols i estan somrient còmplicement, ells sí. La ignorància és atrevida i universal, penso, i responc] Pero puesto que vos me preguntó a mi de dónde soy, supongo que es más relevante de dónde me siento yo, ¿verdad?

Alemany: Je, je. [I no diu res més]

Jo: Pues si que empezamos bien.

[La conversa continúa sobre altres tòpics, tot bé. Al cap d'un parell de minuts, no sé com ni a través de quins llocs comuns de la conversa, però n'hi ha uns quants de llocs comuns, l'alemany (que sembla ben entrenat en l'art de la generalització) està diferenciant entre els suecs, "que sí que son todos rubios" i els alemanys "que no lo son todos, porque en Alemania hay de todo". I dit això, es toca el cabell, ros, sens dubte, no ros platí però ros com, per entendre'ns, Boris Becker o Jude Law, i diu]:

Alemany: Sin ir más lejos, yo no soy rubio.

Ens el mirem una mica sorpresos, perquè ens sembla ostensiblement ros. Així que em poso la mà estirada cap amunt en la posició de qui vol dir un secret, i dic, mirant cap als dos espanyols i l’alemana:

Jo: Para mi es rubio.

Els tres esclaten a riure (l’alemany no) i jo m’aixeco per anar a buscar el segon plat. És un self-service bufet lliure. Menjo una bola d’esbergínia, puré de boniato, arròs, patata bullida i una salsa que crec que és de carbassa. Dic els noms perquè me’ls menjo en català, sóc un mal educat de mena, em ve de família, del moment en què la meva mare em tenia entre braços sent nadó i, valga’m déu, se li va ocórrer, quina ximpleria, parlar-me en català.