Funeralitis (29 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Veient per la tele el funeral i la processó mediàtica de Nestor Kirchner sento una profunda llàstima per aquest estat del món equivocat. Veig els humans desfilant com formigues tontes, formigues per la part de la coordinació, tontes per la part arrogant humana, entossudida a perseverar en l’error. L’humà crea les seves regles del joc perquè té la capacitat per fer-ho, i en això és una espècie única, sembla.

Però la tragèdia de l’humà és l’autocomplaença com a espècie que fa que doni crèdit ilimitat a les seves pròpies creacions. Si no fos perquè és evident que no pot ser, l’humà s’atribuiria fins i tot la creació del cosmos. Però tota la resta, tot el que li és possible, l’humà ho fa i s’instal·la en l’error amb la pedanteria de l’ignorant que s’agrada tant que no veu que el mirall està trencat. L’humà bascula. Li passa a nivell individual, i a nivell col·lectiu. Bascula entre la raó i l’emoció, entre la dreta i l’esquerra, l’eufòria i la depressió. Bascula entre el dubte i la certesa, entre la conformitat i la inquietut. Tot això són paràmetres entre els quals ens anem definint. No té més secret, encara que la vivència d’aquesta complexitat pugui arribar a ser realment dolorosa, conflictiva, difícil.

El que passa és que aquestes basculacions a nivell col·lectiu són com riuades que si t’enxampen pel camí t’ofeguen. O se t’enduen. Depèn de la postura que adoptes. Go with the flow o Resist. Jo mirant la tele, veient, per posar un exemple, el Maradona al costat de la Kirchner, no vull go with the flow, perquè sento que hi ha un punt de decència, d’integritat personal i íntima, que em fa bascular diferent que la tendència col·lectiva. Sé que molts individus no basculen igual com la tendència, però ells go with the flow. Jo no puc ni vull. Hi ha una decisió conscient en això. No és resistència ressentida, no és el nen interior fent-se el rebel, no és dissentir per dissentir. El sentit de l’humor serveix per bascular sense que pel camí quedis trinxat. Si n’abuses, o si necessites abusar-ne, passen dues coses. Primera: que et tornes cínic, i el que és una arma de protecció, l’humor, es converteix en una pistola carregada en una partida de ruleta russa. Segona: que l’humor deixa de ser humor, desgastat deixa de ser el mecanisme eficaç per bascular com més et convé. Passa a ser una cicatriu.

Cito el xilè Humberto Maturana Romesín doctor en Biologia per Harvard: “La sociedad que una persona contribuye a crear con su conducta es de su exclusiva e innegable responsabilidad, y cualquier intento de justificar la discriminación o el abuso por cualquier razón falsamente fundada en la ciencia, la biología, o en cualquier sistema de nociones trascendentales, revela  la elección consciente o inconsciente, por parte de la persona que propone tal justificación, de la discriminación y el abuso como maneras legítimas de interacción humana“.

Hem d’aportar un granet de sorra. Malgrat tot. I assumir l’allau de comentaris, judicis, adjectius i insinuacions que rebrem a canvi de qüestionar les basculacions col·lectives. Raro, anormal, radical, estrany, i altres qualificatius són la moneda amb què et paguen els que, amb el vent a favor, go with the flow. Són necessaris perquè preserven l’estabilitat social, però l’estabilitat social és sempre provisional. El canvi és intrínsec a la societat, igual com és intrínsec que la societat s’hi resisteixi de mil maneres, unes més subtils que altres, totes força manipuladores i penalitzadores.

Per això quan algú diu a algú altre que és raro, en realitat, segurament inconscientment, no només l’està jutjant, molt probablement l’està denunciant.

Acabo amb Maturana de nou: “Por estas razones, si no deseamos vivir en una sociedad que justifica la discriminación social, política y cultural o económica, y abusa con falsas nociones de verdades científicas, de respeto a la humanidad, de bienestar social, de superioridad nacional, o culto a la bandera, debemos contribuir constantemente con nuestra conducta cotidiana a la creación de una sociedad definida por relaciones e instituciones no discriminatorias y no jerárquicas, en un dominio de interacciones sociales que acepte el comportamiento inteligente“.

Qualificar de raro el que és diferent, insòlit, infreqüent o inaudit, és com treure una targeta groga, és una amenaça coercitiva i amb un objectiu latent molt clar: evitar el canvi, mantenir l’ordre vigent, neutralitzar la imaginació, l’aprofundiment en la recerca del veritable sentit i la veritable armonia entre el que som i el que culturalment estem sent.

Per això a mi el que m’incomoda no és l’excentricitat sinó la normalitat, per això em fa més por llegir Kafka i el seu retrat aterridor de la normalitat que llegir el relat apocalíptic d’un atac d’extraterrestres o d’una pandèmia de vés a saber què. Son les basculacions col·lectives les que atemoritzen, no els suposats atacs procedents de l’exterior de l’humà, siguin virus, siguin al·lienígenes, sigui la natura.

Per això em fa més por veure Maradona i la Cristina Kirchner junts i les masses desfilant davant del cadàver de Néstor en una processó mediàtica del tot pavloviana que conviure amb les excentricitats del meu propi sistema de valors, creences i emocions.