Demagògia intel·lectual (dedicat a Lars Von Trier i Woody Allen) (Montevideo, 31 de desembre del 2010)

Descartes i el mètode cartesià han dut Europa i el món europeitzat on és ara. Bo i dolent. iPhone i neurosis. Benestar i paranoia. El paradigma està canviant, fa anys, però com sempre passa, costa apreciar els canvis en temps present i molts, milions, marxaran del món sense adonar-se’n, satisfets alguns, no tant els altres, convençuts que el món occidental era el cànon i que la raó, la ment, la intel·ligència, eren el far que il·lumina les vides humanes, agraïts a la capacitat intel·lectual per haver-los donat l’oportunitat de discutir amb els amics sobre Schopenhauer bebent un whisky escocès i fumant un puro habà.

La raó, el cervell, si no va acompanyat d’emoció i sentiment acaba sent un artilugi endogàmic insaciable autocomplaent que arrossega cap a un estat de permanent ambició. Una ambició sense imaginació és com un ruc tirant d’una càrrega en cercles. Pots anar més ràpid, més amunt, ser més fort, citius, altius fortius, però no n’hi ha prou mai. La raó està sobrevalorada, al raciocini se li atribueixen unes capacitats exagerades, semblaria que la raó pot organitzar tota la vida i que pensant molt i pensant molt i bé pots assolir la plenitut, ser feliç, aconseguir el que vols. És obvi que això no va així.

Woody Allen i Lars Von Trier són fills de Descartes i per mi simbolitzen les dues cares de la manteixa moneda: la demagògia intel·lectual, o, per ser més precís i entenedor, la demagògia per als intel·lectuals. Les verbigràcies d’Allen i les provocacions desoladament buides de Von Trier exciten les neurones alhora que atrotinen l’emotivitat de les persones que esperen de la vida alguna cosa més que explicacions racionals, lògiques o mentals del fet humà, dels sentiments que tenim, de les coses que ens fan por i les que ens il·lusionen, de les intuïcions que tenim i de tot allò que tots sentim sense saber d’on prové però que ens pertany tant o més com el llenguatge, la capacitat d’abstracció o l’anàlisi de la vida en clau reduccionista: ho redueixo tot en parts, tant elementals com pugui, i analitzo cada una de les parts fins a obtenir l’enteniment sobre la cosa analitzada. Independentment de la resta del món, de les demés persones, del context, de tot. Absurd, però fins fa poc també per a mi lògic. Ja no.

He vist fa poc Anticrist de Lars Von Trier i Conocerás al hombre de tus sueños de Woody Allen. Tenen molt en comú: demagògia intel·lectual casi pura.

La de Von Trier és una demagògia morbosa, sàdica i infantil, sembla un nen rabiós lamentant-se de que el món sigui un lloc hostil, un nen enfadat perquè és incapaç de ni tan sols començar a entendre el món (i Lars Von Trier mai arribarà a entendre’l perquè tot el que en sap ho passa pel filtre del seu cervell i exclou sabiduries que res tenen a veure amb la raó post-cartesiana).

La de Woody Allen és una demagògia elitista, per a gent intel·ligent, gent que entén els seus acudits elitistes, d’un món dividit entre llestos lletjos i tontos guapos. Sembla mentida que una divisió tan banal sigui tan eficaç i doni lloc cada any a una nova (relativament “nova”, se sap) pel·lícula. Allen és enginyós perquè és ràpid i perquè processa molta informació i la sintetitza en una frase. És un mèrit retòric, si voleu, una gràcia, un do lingüístic, però no és una capacitat analítica completa. Allen viu de la raó i els seus fantasmes, però tampoc és capaç d’anar més enllà, perquè això implicaria deixar de ser Woody Allen, i no li va malament sent qui és. Però la seva demagògia intel·lectual es fa pesada i repetitiva, com un nen tossut que repeteix sempre el mateix joc perquè és el joc que de petit jugava content i ara que es fa gran vol seguir jugant-lo. I fa una mica el ridícul i una mica de vergonya al·liena ja. Allen és ridícul ja, la seva obstinació temàtica no és tan pesada com els detalls dels guions, les brometes intel·lectuals d’estar per casa, que són les brometes intel·lectuals que gran part del públic que veu les seves pel·lícules vol escoltar. I per això dic que fa demagògia.

La raó està molt bé com a instrument però no per a diagnosticar.

Veient Anticrist vaig sentir una profunda pena per Europa en un sentit clàssic. Perquè Von Trier és un símptoma extrem de l’Europa neuròtica que no entén què li passa, que s’està dient fa anys “però si sóc Europa!, com és que estic en crisis si jo ho vaig inventar tot del món modern?”, mentre els asiàtics i els sudamericans s’atansen al retrovisor sense intenció de posar l’intermitent  per avançar-la. Lars Von Trier és un símptoma de decadència i col·lapse. Un exemple de foscor, segurament és una alarma i ell és qui més pateix el seu propi discurs, l’articulació del qual no pot ser fàcil de digerir. Per molt cinisme que utilitzi per protegir-se o per molta distància i sentit de l’humor que empri, qui fa una pel·lícula com Anticrist o bé s’ho pren com una broma sádica, i aleshores és un bromista sàdic, o realment s’ho pren en serio, i aleshores és un mediocre narrador incapaç d’anar més enllà de l’epidermis de les coses, que es conforma mostrant la brossa i la ronya superficial, per commoure, disgustar, espantar o violentar el seu públic, un públic que va voluntàriament a veure les seves pel·lícules. I per això dic que fa demagògia intel·lectual.

Ningú està obligat a res, i la demagògia és una opció. Allen i Von Trier fan bé de fer el que els agrada fer. Personalment, m’han encantat algunes de les seves pel·lícules  en el passat perquè m’encantava delegar tot en la ment, pensava que era una manera intel·ligent d’encarar la vida i viure-la plenament. Fos mitjançant la psicoanàlisi sintètica i domèstica d’Allen, fos mitjançant l’exorcisme de plastilina de Von Trier.

Veient Anticrist, entenent l’excitació intel·lectual de la provocació però sentint una còsmica incomprensió emocional cap al ser humà, i veient Conocerás al hombre de tus sueños, preveient i anticipant les brometes d’un nen juganer que molt evidentment ha recorregut a la ment per ser el que volia ser i ha fet de terapeuta de butxaca per milions de persones, m’he sentit mirant en perspectiva dos discursos del passat, símptomes del final d’una època, d’una manera de fer caduca i en vies de superació.

Sorpresa (Montevideo, 22 de desembre del 2010)

En cinc minuts llegeixo dues notícies que generen “reaccions sorpresives”. M’interessen perquè les sorpreses diuen molt de les persones. La “capacitat de sorpresa” és un concepte súmmament connotat. Els límits de la tolerància i els marges dels prejucidis estan molt relacionats amb la cosa sorpresiva. Si, per posar un exemple avui molt vigent, algú se sorprèn que els homosexuals formin part de l’exèrcit, dins seu ronroneja un prejudici i una intolerància. Si Obama defensa una llei que pretén no discriminar un col·lectiu i això és notícia del dia i es converteix en un gest ferm i decidit, noticiable, que requereix tant d’èmfasi, és precisament perquè per a molta gent és sorpresiu que els homosexuals pertanyin a l’exèrcit.

La sorpresa és un baròmetre, feu la prova i no acostuma a fallar.

Aquest matí, passejant per la xarxa, he llegit uns quants exemples, de sorpreses connotades. De fet, cada dia hi són. Cada minut, sempre. La intolerància, els prejudicis i la falta d’imaginació són constants, com una ombra darrere de tot el que il·lumina el sol, que deu ser la tolerància? la solidaritat? el respecte? El llenguatge simplifica tant que sovint ens fa parlar de conceptes amb una ridícula simplicitat (i el que és pitjor, ens fa pensar que amb deduccions racionals arribarem a trobar solucions a problemes que no són racionals).

El que veig són reaccions de sorpresa que posen en evidència escales de valors, valors culturals, preferències, prioritats. En les relacions entre persones i col·lectius hi ha tones de comunicació circunstancial que no se solen tenir en compte però que són semànticament valuossísimes. No se’ls para gaire atenció, seria massa complicat: si a la gent ja li costa entendre’ns en el nivell literal d’una conversa (feu la prova: la gent parla però no s’escolta i sovint va dient: “sí, sì, i tant, és veritat, tens raó, ja…”; però si tu en una conversa cada vegada que no entens alguna cosa dius, ‘perdona, no t’he entès’, el teu interlocutor al final es cansarà o pensarà que ets tonto, en comptes de pensar que potser no està dient el que pensa que està dient o que no s’està expressant intel·ligiblement: ho tinc comprovadíssim), pretendre que atengui a les subtileses dels contextos és, senzillament, una estupidesa (ben intencionada, però estúpida, en definitiva). Si la gent amb prou feines sap llegir, si la majoria no entén el que llegeix i és incapaç de fer una lectura crítica de res, si, en conseqüència, la gent no sap escriure (entenent escriure com l’acció de posar els pensaments per escrit perquè qui els llegeixi els entengui), si la comunicació entre persones és tan mediocre… trobo que fins i tot hem de sentir-nos feliços i afortunats de que el món funcioni, malgrat tot, amb una certa eficàcia comunicacional.

La sorpresa és un símptoma, i aquest matí, llegint la premsa online, he vist símptomes de tota mena.

Quan la premsa argentina se sorprèn perquè la premsa espanyola s’ha sorprès perquè a Messi els argentins no l’han escollit esportista argentí de l’any… què està passant? Que s’estan expressant sorpreses que denoten ments tancades, incapacitat (o absència de voluntat, esclar) de posar-se al lloc de l’altre, limitació cultural, desconeixement de contextos diferents, etcètera. A banda de la dosi de demagògia identificativa de molta premsa esportiva i d’una voluntat de conflicte infantil molt habitual, també, en els contextos esportius. El maniqueïsme que s’alimenta de les competicions esportives potser estigui evitant mals majors. Potser sigui aquesta la utilitat de tanta necessitat de confrontació (d’un nivell de nens de 5 anys) que mostren els mitjans de comunicació esportius (els de tot arreu, i a tots els nivells: a les tertúlies, és freqüent escoltar bajanades d’una simplicitat i maniqueïsme elementals en boca de periodistes, empresaris, advocats, polítics i altres professionals que es creuen que el seu ofici els fa incondicionalment més respectables que un sabater, una senyora que cus, un lampista, o un conductor d’autobús). Potser verbalitzant-los els instints més simples es canalitzen pacíficament, es neutralitzen. (No m’excloc, no moralitzo: sóc el primer que arran d’un partit de futbol m’he escalfat i fet proclames que mínimament serè m’haurien semblat despropòsits dignes d’un cretí foll. Sé de que parlo, tinc coneixement de causa).

Per a un humà, res del que faci un humà és anecdòtic.

Sorprendre’s perquè a Messi no li donen un premi a l’Argentina és una reacció sospitosa. Millor aturar-se un moment, pensar en el context, fer una mica d’exercici d’empatia, i potser la sorpresa es converteixi en comprensió. Però aquest pas requereix una voluntat humana poc compatible amb l’escala de valors occidental.

Hi ha milers d’exemples, cada dia.

A l’Uruguai, a Catalunya (la sentència del TS d’avui és un bon exemple), a Espanya, a Europa, al món sencer.

Si algun dia l’ésser humà, com a col·lectiu, és capaç d’assumir i dur a terme els valors que els seus exemplars més dignes van ser capaços de visualitzar (tolerància, solidaritat, cooperació, creixemente col·lectiu), estic convençut que serà en un món de gent imaginativa, que davant la sorpresa se sentirà estimulada i no espantada o ofesa, i decididament serà un món no-individualista.

L’individualisme genera moltes sorpreses.

I molta confusió: ser individual és una cosa; ser individualista, una altra cosa. La diferència, en essència, és que la primera cosa et fa viure envoltat de gent i la segona t’aïlla.

 

“Ja has begut oli” (Montevideo, 16 de desembre del 2010)

Li dic que vaig arribar a Sudamèrica al març i que he estat voltant fins anar a parar a Montevideo, on estic treballant una mica, i em diu “ja has begut oli”. Me’l miro: no fa mala cara, se’l veu gran però sanot, i amb vitalitat. Es nota que sap que per tirar endavant no valen gaire retòriques, que, com diu ell durant la roda de premsa, “la vida és com una bici estàtica, si deixes de pedalar, caus”. Converso breument amb ell després del paripé de la premsa, és educat i amable, atent amb els periodistes. Es nota que ho fa perquè sap que fer-ho és més apropiat que no fer-ho, i es nota que hi té la mà trencada. Aquests detalls, multiplicats per dies, setmanes, mesos, anys de dur-los a la pràctica, marquen una diferència. “Si necessites res, avisa’m”, em diu, i mentre m’ho està dient me l’estic mirant per esbrinar què deu estar pensant i, sobretot, fins a quin punt el sorprendria que prenent-me literalment l’oferiment ara li demanés un favor de compatriota. Ens acomiadem i de seguida l’aborda una noia que li diu, i ja no mostro perplexitat ni res, “jo no hablo catalán pero también soy española”, i li demana de fer-se una foto amb ell.

Jo eixo. Un sent dir coses de la gent, i si no tens tracte directe el que diuen difícilment no influencia la percepció que tens de la gent. Jo havia sentit a dir coses i no eren sempre elogioses. Tothom som criticables, tothom som elogiables, aquí tampoc hi ha absoluts. No em sento sorprès per l’amabilitat, em sento sorprès per la proximitat en la distància i per l’efecte de proximitat immediata que provoca parlar un idioma comú a milers de quilòmetres d’on l’has après i d’on el parlen els teus amics, la teva família.

Ja he begut oli, diu. I entenc què vol dir, de seguida, no em cal intèrpret. Sudamèrica és un espai d’afectes, un continent carregat de connotacions i d’il·lusions, un espai per créixer, un espai on encara es poden tenir confiances cegues i amistats incondicionals. Em falta distància per adonar-me’n, però ja intueixo com serà allunyar-se d’aquest espai d’acollida, aquest lloc que fins fa uns mesos era una part dels mapes i força paràgrafs dels llibres d’història i ara és un espai vivencial intens i lliurement escollit.

M’acomiado, deia, i baixo per l’ascensor els 25 pisos de l’Hotel Sheraton de Punta Carretas, a Montevideo, al costat del Shopping que la setmana passada va cremar, davant l’entusiasme de les classes modestes. És així: als pobres els (ens) consola veure els rics plorar. Surto al carrer, uns 30 graus centígrads. L’iPod em regala una cançó extraordinària de The Church (una més) que desconeixia, i una joia de Madder Rose, I Almost Lost my Mind. Agafo un autobús que m’aproparà al centre, i des del centre baixaré caminant fins a Barrio Sur, on visc fa una setmana. Tinc exactament 17 pesos a la butxaca, just el preu del bitllet del bus. Baixo a Colonia amb Ejido, i camino en direcció a la Rambla, tractant d’observar els arbres, molts són plataners, i les façanes de les cases, que amb l’arribada de l’estiu llueixen més, encara que els colors grisos i pastels segueixen donant a la ciutat un to saudadesc. Però que l’aire sigui càlid modifica qualsevol percepció. Som xarxa, no s’ha d’oblidar. La realitat és una contingència dinàmica, tot està vinculat, i per tant no veig igual els colors si noto l’escalfor de l’estiu a la cara que si camino arrufat amb el nas sota la bufanda. M’ha costat anys, perquè he estat molt ocupat resolent indicències diverses, però és bonic sentir que el que intuïa durant tants anys de la meva vida era una intuïció certa. La raó sense emoció no té raó.

A casa em canvio la samarreta, reviso el correu, quedo i desquedo amb l’Ada, s’ha fet una mica tard. Aniré cap al Parque Rodó, perquè l’Andreu presenta l’última projecció del cicle itinerant de curtmetratges sobre el VIH que l’han portat per tot l’Uruguai. Desde casa són 25 minuts caminant. Amb l’iPod semblen menys. Quan arribo, encara no han començat la projecció. Hi ha poca gent, la majoria està a la fira que hi ha muntada a l’altra extrem del Parc. Amb l’estiu aquesta ciutat sembla un altre lloc. La pregunta és: on està tothom a l’hivern? Hi ha la Ivich amb la Violeta, la Daniela i l’Andreu. Va arribant gent. Asseure’s al parc i mirar curtmetratges no és un mal plan. Prenem un daikiri de maduixa. Arriba l’Elisenda i més gent. L’Andreu ve content amb dues persones, i em diu “mira, he trobat un català”, xerro amb ell, és de Manresa, a Mallorca va conèixer la noia que té al costat, que és de Montevideo, i ha vingut amb ella aquí, i demà se’n van cap a Punta del Diablo, on pensa estar-s’hi almenys fins al maig fent de cuiner. Pim, pam. Ja ha begut oli.

Demà Serrat actua al velòdrom de Montevideo. Hi aniré per escriure una crònica. Tinc curiositat per veure’l en aquest context que és l’Uruguai, un país sobreintel·lectualitzat que se sent fora de lloc. Em sembla interessant veure Serrat cantant fora de Catalunya, fora d’Europa, en un país que precisament desitjaria ser Europa, no sé si Catalunya. A la roda de premsa li he comentat que precisament avui la Universitat Pompeu Fabra ha anunciat que l’investirà Doctor Honoris Causa per la seva defensa del català. El joc de contextos és un joc de miralls també. Dos catalans comentant un fet originat tant lluny però per a nosaltres dos tan a prop.

Després he anat a Punta Carretas de nou, per sopar. I després he tornat a casa caminant gran part del trajecte, fins que ha passat un omnibús que em deixa relativament a prop de casa. M’ha deixat a 18 de Julio, he caminat fins a casa pels foscos carrers del Barrio Sur, escoltant els sorolls amb atenció. I un cop a casa m’he posat a escriure. Feia molts dies que no ho feia. I em noto encarcarat. Però sé que el tema de fons, el que vertebra, és la xarxa que som. Estic convençut que la xarxa ens ajuda i ajudarà a entendre què som. I serà una resposta molt senzilla, que ja intuïm però no acceptem perquè els humans ens donem una importància ridícula.