“Ja has begut oli” (Montevideo, 16 de desembre del 2010)
Li dic que vaig arribar a Sudamèrica al març i que he estat voltant fins anar a parar a Montevideo, on estic treballant una mica, i em diu “ja has begut oli”. Me’l miro: no fa mala cara, se’l veu gran però sanot, i amb vitalitat. Es nota que sap que per tirar endavant no valen gaire retòriques, que, com diu ell durant la roda de premsa, “la vida és com una bici estàtica, si deixes de pedalar, caus”. Converso breument amb ell després del paripé de la premsa, és educat i amable, atent amb els periodistes. Es nota que ho fa perquè sap que fer-ho és més apropiat que no fer-ho, i es nota que hi té la mà trencada. Aquests detalls, multiplicats per dies, setmanes, mesos, anys de dur-los a la pràctica, marquen una diferència. “Si necessites res, avisa’m”, em diu, i mentre m’ho està dient me l’estic mirant per esbrinar què deu estar pensant i, sobretot, fins a quin punt el sorprendria que prenent-me literalment l’oferiment ara li demanés un favor de compatriota. Ens acomiadem i de seguida l’aborda una noia que li diu, i ja no mostro perplexitat ni res, “jo no hablo catalán pero también soy española”, i li demana de fer-se una foto amb ell.
Jo eixo. Un sent dir coses de la gent, i si no tens tracte directe el que diuen difícilment no influencia la percepció que tens de la gent. Jo havia sentit a dir coses i no eren sempre elogioses. Tothom som criticables, tothom som elogiables, aquí tampoc hi ha absoluts. No em sento sorprès per l’amabilitat, em sento sorprès per la proximitat en la distància i per l’efecte de proximitat immediata que provoca parlar un idioma comú a milers de quilòmetres d’on l’has après i d’on el parlen els teus amics, la teva família.
Ja he begut oli, diu. I entenc què vol dir, de seguida, no em cal intèrpret. Sudamèrica és un espai d’afectes, un continent carregat de connotacions i d’il·lusions, un espai per créixer, un espai on encara es poden tenir confiances cegues i amistats incondicionals. Em falta distància per adonar-me’n, però ja intueixo com serà allunyar-se d’aquest espai d’acollida, aquest lloc que fins fa uns mesos era una part dels mapes i força paràgrafs dels llibres d’història i ara és un espai vivencial intens i lliurement escollit.
M’acomiado, deia, i baixo per l’ascensor els 25 pisos de l’Hotel Sheraton de Punta Carretas, a Montevideo, al costat del Shopping que la setmana passada va cremar, davant l’entusiasme de les classes modestes. És així: als pobres els (ens) consola veure els rics plorar. Surto al carrer, uns 30 graus centígrads. L’iPod em regala una cançó extraordinària de The Church (una més) que desconeixia, i una joia de Madder Rose, I Almost Lost my Mind. Agafo un autobús que m’aproparà al centre, i des del centre baixaré caminant fins a Barrio Sur, on visc fa una setmana. Tinc exactament 17 pesos a la butxaca, just el preu del bitllet del bus. Baixo a Colonia amb Ejido, i camino en direcció a la Rambla, tractant d’observar els arbres, molts són plataners, i les façanes de les cases, que amb l’arribada de l’estiu llueixen més, encara que els colors grisos i pastels segueixen donant a la ciutat un to saudadesc. Però que l’aire sigui càlid modifica qualsevol percepció. Som xarxa, no s’ha d’oblidar. La realitat és una contingència dinàmica, tot està vinculat, i per tant no veig igual els colors si noto l’escalfor de l’estiu a la cara que si camino arrufat amb el nas sota la bufanda. M’ha costat anys, perquè he estat molt ocupat resolent indicències diverses, però és bonic sentir que el que intuïa durant tants anys de la meva vida era una intuïció certa. La raó sense emoció no té raó.
A casa em canvio la samarreta, reviso el correu, quedo i desquedo amb l’Ada, s’ha fet una mica tard. Aniré cap al Parque Rodó, perquè l’Andreu presenta l’última projecció del cicle itinerant de curtmetratges sobre el VIH que l’han portat per tot l’Uruguai. Desde casa són 25 minuts caminant. Amb l’iPod semblen menys. Quan arribo, encara no han començat la projecció. Hi ha poca gent, la majoria està a la fira que hi ha muntada a l’altra extrem del Parc. Amb l’estiu aquesta ciutat sembla un altre lloc. La pregunta és: on està tothom a l’hivern? Hi ha la Ivich amb la Violeta, la Daniela i l’Andreu. Va arribant gent. Asseure’s al parc i mirar curtmetratges no és un mal plan. Prenem un daikiri de maduixa. Arriba l’Elisenda i més gent. L’Andreu ve content amb dues persones, i em diu “mira, he trobat un català”, xerro amb ell, és de Manresa, a Mallorca va conèixer la noia que té al costat, que és de Montevideo, i ha vingut amb ella aquí, i demà se’n van cap a Punta del Diablo, on pensa estar-s’hi almenys fins al maig fent de cuiner. Pim, pam. Ja ha begut oli.
Demà Serrat actua al velòdrom de Montevideo. Hi aniré per escriure una crònica. Tinc curiositat per veure’l en aquest context que és l’Uruguai, un país sobreintel·lectualitzat que se sent fora de lloc. Em sembla interessant veure Serrat cantant fora de Catalunya, fora d’Europa, en un país que precisament desitjaria ser Europa, no sé si Catalunya. A la roda de premsa li he comentat que precisament avui la Universitat Pompeu Fabra ha anunciat que l’investirà Doctor Honoris Causa per la seva defensa del català. El joc de contextos és un joc de miralls també. Dos catalans comentant un fet originat tant lluny però per a nosaltres dos tan a prop.
Després he anat a Punta Carretas de nou, per sopar. I després he tornat a casa caminant gran part del trajecte, fins que ha passat un omnibús que em deixa relativament a prop de casa. M’ha deixat a 18 de Julio, he caminat fins a casa pels foscos carrers del Barrio Sur, escoltant els sorolls amb atenció. I un cop a casa m’he posat a escriure. Feia molts dies que no ho feia. I em noto encarcarat. Però sé que el tema de fons, el que vertebra, és la xarxa que som. Estic convençut que la xarxa ens ajuda i ajudarà a entendre què som. I serà una resposta molt senzilla, que ja intuïm però no acceptem perquè els humans ens donem una importància ridícula.
