Sorpresa (Montevideo, 22 de desembre del 2010)

En cinc minuts llegeixo dues notícies que generen “reaccions sorpresives”. M’interessen perquè les sorpreses diuen molt de les persones. La “capacitat de sorpresa” és un concepte súmmament connotat. Els límits de la tolerància i els marges dels prejucidis estan molt relacionats amb la cosa sorpresiva. Si, per posar un exemple avui molt vigent, algú se sorprèn que els homosexuals formin part de l’exèrcit, dins seu ronroneja un prejudici i una intolerància. Si Obama defensa una llei que pretén no discriminar un col·lectiu i això és notícia del dia i es converteix en un gest ferm i decidit, noticiable, que requereix tant d’èmfasi, és precisament perquè per a molta gent és sorpresiu que els homosexuals pertanyin a l’exèrcit.

La sorpresa és un baròmetre, feu la prova i no acostuma a fallar.

Aquest matí, passejant per la xarxa, he llegit uns quants exemples, de sorpreses connotades. De fet, cada dia hi són. Cada minut, sempre. La intolerància, els prejudicis i la falta d’imaginació són constants, com una ombra darrere de tot el que il·lumina el sol, que deu ser la tolerància? la solidaritat? el respecte? El llenguatge simplifica tant que sovint ens fa parlar de conceptes amb una ridícula simplicitat (i el que és pitjor, ens fa pensar que amb deduccions racionals arribarem a trobar solucions a problemes que no són racionals).

El que veig són reaccions de sorpresa que posen en evidència escales de valors, valors culturals, preferències, prioritats. En les relacions entre persones i col·lectius hi ha tones de comunicació circunstancial que no se solen tenir en compte però que són semànticament valuossísimes. No se’ls para gaire atenció, seria massa complicat: si a la gent ja li costa entendre’ns en el nivell literal d’una conversa (feu la prova: la gent parla però no s’escolta i sovint va dient: “sí, sì, i tant, és veritat, tens raó, ja…”; però si tu en una conversa cada vegada que no entens alguna cosa dius, ‘perdona, no t’he entès’, el teu interlocutor al final es cansarà o pensarà que ets tonto, en comptes de pensar que potser no està dient el que pensa que està dient o que no s’està expressant intel·ligiblement: ho tinc comprovadíssim), pretendre que atengui a les subtileses dels contextos és, senzillament, una estupidesa (ben intencionada, però estúpida, en definitiva). Si la gent amb prou feines sap llegir, si la majoria no entén el que llegeix i és incapaç de fer una lectura crítica de res, si, en conseqüència, la gent no sap escriure (entenent escriure com l’acció de posar els pensaments per escrit perquè qui els llegeixi els entengui), si la comunicació entre persones és tan mediocre… trobo que fins i tot hem de sentir-nos feliços i afortunats de que el món funcioni, malgrat tot, amb una certa eficàcia comunicacional.

La sorpresa és un símptoma, i aquest matí, llegint la premsa online, he vist símptomes de tota mena.

Quan la premsa argentina se sorprèn perquè la premsa espanyola s’ha sorprès perquè a Messi els argentins no l’han escollit esportista argentí de l’any… què està passant? Que s’estan expressant sorpreses que denoten ments tancades, incapacitat (o absència de voluntat, esclar) de posar-se al lloc de l’altre, limitació cultural, desconeixement de contextos diferents, etcètera. A banda de la dosi de demagògia identificativa de molta premsa esportiva i d’una voluntat de conflicte infantil molt habitual, també, en els contextos esportius. El maniqueïsme que s’alimenta de les competicions esportives potser estigui evitant mals majors. Potser sigui aquesta la utilitat de tanta necessitat de confrontació (d’un nivell de nens de 5 anys) que mostren els mitjans de comunicació esportius (els de tot arreu, i a tots els nivells: a les tertúlies, és freqüent escoltar bajanades d’una simplicitat i maniqueïsme elementals en boca de periodistes, empresaris, advocats, polítics i altres professionals que es creuen que el seu ofici els fa incondicionalment més respectables que un sabater, una senyora que cus, un lampista, o un conductor d’autobús). Potser verbalitzant-los els instints més simples es canalitzen pacíficament, es neutralitzen. (No m’excloc, no moralitzo: sóc el primer que arran d’un partit de futbol m’he escalfat i fet proclames que mínimament serè m’haurien semblat despropòsits dignes d’un cretí foll. Sé de que parlo, tinc coneixement de causa).

Per a un humà, res del que faci un humà és anecdòtic.

Sorprendre’s perquè a Messi no li donen un premi a l’Argentina és una reacció sospitosa. Millor aturar-se un moment, pensar en el context, fer una mica d’exercici d’empatia, i potser la sorpresa es converteixi en comprensió. Però aquest pas requereix una voluntat humana poc compatible amb l’escala de valors occidental.

Hi ha milers d’exemples, cada dia.

A l’Uruguai, a Catalunya (la sentència del TS d’avui és un bon exemple), a Espanya, a Europa, al món sencer.

Si algun dia l’ésser humà, com a col·lectiu, és capaç d’assumir i dur a terme els valors que els seus exemplars més dignes van ser capaços de visualitzar (tolerància, solidaritat, cooperació, creixemente col·lectiu), estic convençut que serà en un món de gent imaginativa, que davant la sorpresa se sentirà estimulada i no espantada o ofesa, i decididament serà un món no-individualista.

L’individualisme genera moltes sorpreses.

I molta confusió: ser individual és una cosa; ser individualista, una altra cosa. La diferència, en essència, és que la primera cosa et fa viure envoltat de gent i la segona t’aïlla.