Demagògia intel·lectual (dedicat a Lars Von Trier i Woody Allen) (Montevideo, 31 de desembre del 2010)
Descartes i el mètode cartesià han dut Europa i el món europeitzat on és ara. Bo i dolent. iPhone i neurosis. Benestar i paranoia. El paradigma està canviant, fa anys, però com sempre passa, costa apreciar els canvis en temps present i molts, milions, marxaran del món sense adonar-se’n, satisfets alguns, no tant els altres, convençuts que el món occidental era el cànon i que la raó, la ment, la intel·ligència, eren el far que il·lumina les vides humanes, agraïts a la capacitat intel·lectual per haver-los donat l’oportunitat de discutir amb els amics sobre Schopenhauer bebent un whisky escocès i fumant un puro habà.
La raó, el cervell, si no va acompanyat d’emoció i sentiment acaba sent un artilugi endogàmic insaciable autocomplaent que arrossega cap a un estat de permanent ambició. Una ambició sense imaginació és com un ruc tirant d’una càrrega en cercles. Pots anar més ràpid, més amunt, ser més fort, citius, altius fortius, però no n’hi ha prou mai. La raó està sobrevalorada, al raciocini se li atribueixen unes capacitats exagerades, semblaria que la raó pot organitzar tota la vida i que pensant molt i pensant molt i bé pots assolir la plenitut, ser feliç, aconseguir el que vols. És obvi que això no va així.
Woody Allen i Lars Von Trier són fills de Descartes i per mi simbolitzen les dues cares de la manteixa moneda: la demagògia intel·lectual, o, per ser més precís i entenedor, la demagògia per als intel·lectuals. Les verbigràcies d’Allen i les provocacions desoladament buides de Von Trier exciten les neurones alhora que atrotinen l’emotivitat de les persones que esperen de la vida alguna cosa més que explicacions racionals, lògiques o mentals del fet humà, dels sentiments que tenim, de les coses que ens fan por i les que ens il·lusionen, de les intuïcions que tenim i de tot allò que tots sentim sense saber d’on prové però que ens pertany tant o més com el llenguatge, la capacitat d’abstracció o l’anàlisi de la vida en clau reduccionista: ho redueixo tot en parts, tant elementals com pugui, i analitzo cada una de les parts fins a obtenir l’enteniment sobre la cosa analitzada. Independentment de la resta del món, de les demés persones, del context, de tot. Absurd, però fins fa poc també per a mi lògic. Ja no.
He vist fa poc Anticrist de Lars Von Trier i Conocerás al hombre de tus sueños de Woody Allen. Tenen molt en comú: demagògia intel·lectual casi pura.
La de Von Trier és una demagògia morbosa, sàdica i infantil, sembla un nen rabiós lamentant-se de que el món sigui un lloc hostil, un nen enfadat perquè és incapaç de ni tan sols començar a entendre el món (i Lars Von Trier mai arribarà a entendre’l perquè tot el que en sap ho passa pel filtre del seu cervell i exclou sabiduries que res tenen a veure amb la raó post-cartesiana).
La de Woody Allen és una demagògia elitista, per a gent intel·ligent, gent que entén els seus acudits elitistes, d’un món dividit entre llestos lletjos i tontos guapos. Sembla mentida que una divisió tan banal sigui tan eficaç i doni lloc cada any a una nova (relativament “nova”, se sap) pel·lícula. Allen és enginyós perquè és ràpid i perquè processa molta informació i la sintetitza en una frase. És un mèrit retòric, si voleu, una gràcia, un do lingüístic, però no és una capacitat analítica completa. Allen viu de la raó i els seus fantasmes, però tampoc és capaç d’anar més enllà, perquè això implicaria deixar de ser Woody Allen, i no li va malament sent qui és. Però la seva demagògia intel·lectual es fa pesada i repetitiva, com un nen tossut que repeteix sempre el mateix joc perquè és el joc que de petit jugava content i ara que es fa gran vol seguir jugant-lo. I fa una mica el ridícul i una mica de vergonya al·liena ja. Allen és ridícul ja, la seva obstinació temàtica no és tan pesada com els detalls dels guions, les brometes intel·lectuals d’estar per casa, que són les brometes intel·lectuals que gran part del públic que veu les seves pel·lícules vol escoltar. I per això dic que fa demagògia.
La raó està molt bé com a instrument però no per a diagnosticar.
Veient Anticrist vaig sentir una profunda pena per Europa en un sentit clàssic. Perquè Von Trier és un símptoma extrem de l’Europa neuròtica que no entén què li passa, que s’està dient fa anys “però si sóc Europa!, com és que estic en crisis si jo ho vaig inventar tot del món modern?”, mentre els asiàtics i els sudamericans s’atansen al retrovisor sense intenció de posar l’intermitent per avançar-la. Lars Von Trier és un símptoma de decadència i col·lapse. Un exemple de foscor, segurament és una alarma i ell és qui més pateix el seu propi discurs, l’articulació del qual no pot ser fàcil de digerir. Per molt cinisme que utilitzi per protegir-se o per molta distància i sentit de l’humor que empri, qui fa una pel·lícula com Anticrist o bé s’ho pren com una broma sádica, i aleshores és un bromista sàdic, o realment s’ho pren en serio, i aleshores és un mediocre narrador incapaç d’anar més enllà de l’epidermis de les coses, que es conforma mostrant la brossa i la ronya superficial, per commoure, disgustar, espantar o violentar el seu públic, un públic que va voluntàriament a veure les seves pel·lícules. I per això dic que fa demagògia intel·lectual.
Ningú està obligat a res, i la demagògia és una opció. Allen i Von Trier fan bé de fer el que els agrada fer. Personalment, m’han encantat algunes de les seves pel·lícules en el passat perquè m’encantava delegar tot en la ment, pensava que era una manera intel·ligent d’encarar la vida i viure-la plenament. Fos mitjançant la psicoanàlisi sintètica i domèstica d’Allen, fos mitjançant l’exorcisme de plastilina de Von Trier.
Veient Anticrist, entenent l’excitació intel·lectual de la provocació però sentint una còsmica incomprensió emocional cap al ser humà, i veient Conocerás al hombre de tus sueños, preveient i anticipant les brometes d’un nen juganer que molt evidentment ha recorregut a la ment per ser el que volia ser i ha fet de terapeuta de butxaca per milions de persones, m’he sentit mirant en perspectiva dos discursos del passat, símptomes del final d’una època, d’una manera de fer caduca i en vies de superació.
