Focs artificials o focs d’artifici (Montevideo, 1 de gener del 2011)

Son les 23:59h del 31 de desembre del 2010, l’any del viatge.

Tinc un tros de pastanaga a la brasa a la mà esquerra i una tassa de les de beure llet amb colacao plena de vi xilè a la dreta. A la meva esquerra hi tinc una noia que no recordo com es diu, que m’està explicant que ha estudiat animació 3D, que confia trobar feina al 2011 i que no té previst viure a l’estranger perquè li fa por, però diu que “estudiar un tiempo, sí”. Balla flamenc i té faccions una mica indígenes, això em crida l’atenció a l’Uruguai. Li fan por els petards, i aquí les festas de Nadal i l’Any Nou són sinònim de petards, fa calor, això és com Sant Joan a Catalunya. El Nadal se celebra amb menys profusió c0nsumista aquí, però dubto que sigui per ideologia, m’inclino més a pensar que és una qüestió d’estat de germinació del capitalisme. Si els índexs de creixement persisteixen, en pocs anys el Nadal il·luminarà fins a l’extenuació visual els carrers de Montevideo. Però com que l’Uruguai encara és un país en desenvolupament (no com Espanya, per exemple, que com sabem els que hi hem viscut ja està d’allò més desenvolupada), camino per Ciudad Vieja, la zona portuària de Montevideo, envoltat de foscor i atent per si les mosques. T’avisen tantes vegades que en aquesta zona abunden els furts que estic hipersensible als detalls. Però no em roben. Arribo a la casa on passo el Cap d’Any, en un terrat amb unes vistes fantàstiques del port, del Rio de la Plata, de la ciutat, dels veïns, dels carrers (veig una breu lleu baralla amb quatre cadires de plàstic volant al cap del que des de l’alçada semblen adolescents europeus etílicament estimulats, que s’han encarat amb adolescents uruguaians), una vista panoràmica privilegiada. El terrat corona una edifici de sostres alts, força senyorial però deixat, i el pis dels coneguts està destartalat i es nota que no hi habita una família sinó la diàspora de diverses famílies. En una de les habitacions la llibreria delata que hi viu una psicòloga uruguaiana, té la col·lecció completa dels textos de Freud, i quan ho veig, quan marxem de l’apartament, noto un sotrac el ventre, una mandra intel·lectual tremenda.

Però abans jo estava al terrat feliçment ignorant l’obra completa de Freud. Parlant amb la balladora de flamenc i animadora 3D. Atansant-nos al Nou Any, en la línea de l’horitzó en direcció al Cerro (muntanya), comencen a dibuixar-se sobre el negre de la nit els esclats dels coets fent pampellugues geomètriques que m’hipnotitzen i no paro de dir-li a la noia “¡mira qué lindo!”, i no trec els ulls d’aquell escenari pirotècnic mut. Que sigui mut el fa més impactant: en la distància, deuen ser uns 3 quilòmetres, no s’escolten els espetecs, només es veuen els llums del focs, i són tants i tan simultàniament que es van cedint el protagonisme els uns als altres, i tot plegat és molt bonic. No és un castell de focs, són desenes de castells de focs, modestos, senzills, però conmovedors. El que més m’agrada és que siguin muts, que parlin en colors i formes intermitents. Bec vi de la tassa. És mitjanit. Els vaixells del port fan sonar les sirenes eixordidores per celebrar el canvi d’any. Els focs d’artific es multipliquen, els petards dels veïns sí que els escolto, i sonen voluntariosos, poca cosa però suficient per espantar la balladora de flamenc que s’amaga a l’escala, ben a prop dels llibres de Freud, però això ho sé ara, no en aquell moment. Li hauria dit: “Vés amb compte, no sigui pitjor el remei que la malaltia”.

Ens reunim per fer un asado. Un asado és com una costellada: carn a la brasa. Però a lo bèstia. És un ritual social. Si et conviden a un asado t’estan convidant a formar part d’ells. Si no fos perquè cada dia menjo menys carn, els asados serien una benedicció gastronòmica, a més d’una alegria social. Per això em presento a la casa amb la bossa plena de verdures per brasejar-les. Per això entro a l’any 2011 amb una pastanaga a la brasa a la mà, i per això l’endemà em desperto amb molta gana: la brasa va funcionar fins que el precari dispositiu mòbil on cremava la llenya i cuinava la brasa va mig col·lapsar i el noi que n’estava al càrrec, en un exercici de derrotisme sorprenent fins i tot després de quatre mesos vivint a l’Uruguai, va decidir immediatament que aquell obstacle era letal i que s’acabava la brasa. Potser ja n’estava tip, perquè ja havia cuinat força carn (cuinat massa poc: estava gairebé crua, de veritat), però la qüestió és que la verdura va ser víctima colateral de l’incident del dispositiu braser i va quedar pràcticament tota crua. M’agrada la verdura crua, obvi, però no era la idea. Així que vaig sopar una pastanaga a la brasa, un tros de carn que em va deixar gust de sang a la boca, i les glorioses croquetes i truita de patates que havia preparat la Jacinta, amb la meva inestimable col·laboració fregant els plats, probablement l’activitat domèstica que duc a terme amb més passió, alegria i gaudi. (O potser la segona). Croquetes i truita que em salven la nit, perquè el vi va fent forat.

Jo pensava que seria una nit de whisky, la veritat, però la cosa queda en vi, per a mi. Una noia que es diu Ana sí que veu whisky, i de tant en tant balla una mica, conversa amb un noi que es diu Diego. Són els inquilins del pis, juntament amb un altre noi que està tota l’estona besant-se amb la seva nòvia. Intueixo que deuen ser guapos, perquè s’ensenyen, s’agraden i es mostren, com no fan les persones una mica discretes ni les persones una mica acostumades a no mirar-se al mirall tant. Però els cànons socials de bellesa són arbitraris, i detectar-los requereix molta observació -que jo no he fet- o un cert temps. Me n’adono que deuen ser guapos segons els estandars d’aquí quan no parlen, quan escolten i quan es mouen, tot en relació als demés. Al final de la nit entenc que deuen ser guapos i que es besen tant visiblement perquè volen compartir la seva alegria estètica amb tots nosaltres en el dia de Cap d’Any.

Sona música. M’he acostumat malament a escoltar música als auriculars, perquè a casa meva no hi ha equip de música. Trobo a faltar enormement escoltar música en uns altaveus potents i fidels. Al terrat, la música sona en un bafle per a iPod, sona bastant bé, no potent però força matisat, no cal gaire més perquè la font són MP3. És de la Jacinta. Escoltem Belle & Sebastian i me’n vaig a mitjans dels 90, recordo coses boniques, estats d’ànim alliberats de pors, la beneïda ingenuïtat de les primeres vegades de tantes coses, la sort de la falta d’experiència en un moment en què desitges tenir experiència i no sabies que afortunat eres de no tenir-la. Tot això ho repenso amb una sola cançó… I sona el disc sencer mentre la carn es fa a la brasa, fa molt de vent i salten rius d’espurnes com ràfegues d’aire, rius de vent incandescent que esquitxen les cames -duc pantaló curt- i piquen, piquen i prou. El gat de la casa treu el cap de tant en tant, em cau bé, com casi tots els gats, però no ens comuniquem gaire. Fa molt de vent i la brasa l’espanta. Després sona una mica Los Planetas, fins que els uruguaians assumeixen el comandament de la nit. Sona Lust for Life, inevitablement penso en Trainspotting, una pel·lícula tan decadent com distreta, i m’imagino Iggy Pop fibrat i musculat amb 200 anys i seguint cantant la cançó com si res no hagués passat. No té cap sentit. Després posen una cançó de Morphine, que genera un estat entre lisèrgic i cool que em fa pensar molt i molt ràpid, però prefereixo no repensar el que vaig pensar i quedar-me amb una sensació que em va resultar agradable: quan sonava la cançó, jo estava assegut al terra, i seguia el ritme amb les dues cames i peus, movent-me sense adonar-me’n, amb la tassa del vi xilè molt aprop, i fumant. Tot molt serè. Va ser un bon moment de tranquil·litat estètica, emocional i intel·lectual. Després, sol passar en les millors famílies, algú va tenir la idea d’invocar els Doors, i en un tres i no res va sonar l’organillu dels cullons de Light My Fire. No per casualitat la festa va decaure des d’aleshores. En una estona estàvem baixant les escales de l’edifici, un noi amb una petaca de whisky força lletge però terriblement útil. Va ser just abans de sortir del pis que vaig veure la col·lecció completa de textos de Freud. Per això la petaca va resultar terriblement útil.

Al carrer caminem en direcció a la plaça de la Independència, on hi ha l’edifici governamental, el Teatro Solís, i la Ciudadela. Sortim de Ciudad Vieja, doncs. Els amics de la Jacinta i la Jacinta no es posen d’acord. Ells volen anar a una milonga, on es balla el tango; ella, no. Jo tinc clar fa una estona que el meu lloc es diu “casa” i el meu espai es diu “llit”. La sort m’acompanya i trobo un taxi de seguida, un senyor amable que em deixa a la porta de casa, a l’edifici Medio Mundo, un lloc mític de Montevideo que tinc la particularitat d’habitar.

A casa, el silenci no és silenci pel soroll del carrer, però el sento com a silenci. La companya de pis no hi és, està a la platja, que és on tothom que pot va a passar el Cap d’Any.  Jo hi vaig passar el Nadal, a la platja. L’any ha començat i és un any per a valents, no en tinc cap dubte.

Miro una mica enrere i el 2010 m’apareix com un any meravellós.

Miro una mica endavant i veig moltes coses, no totes compatibles. Toca triar i fer-ho alegrement.

M’adormo ràpid, com sempre. Els veïns de carrer Carlos Gardel segueixen amb la música posada i celebrant. Fugaçment penso en Barcelona i Capellades. Aquí són les 4. Allà són les 7. Deu clarejar. El sol surt abans allà, cert, però també es pon abans, recert.