Una educació musical (1)

Feia anys que desitjava escriure sobre (com vaig viure) la música als anys 90, casi 10. Em frenava sentir-me motivat per la nostàlgia i no m’ho permetia, ho considerava una manera d’alimentar l’enyorança i la posada en escena d’un determinat “egocentrisme generacional” que no m’agradava quan el detectava en terceres persones i tractant d’actuar amb coherència procurava evitar-lo. Em reprimia perquè entenia que l’impuls reprimit era un impuls equivocat. Després, amb els anys, un aprèn que res és del tot equivocat si se “sent”, encara que pot ser inoportú, intranscendent, desaconsellable, problemàtic i mil coses més. Fins que un dia, avui (setembre 2010), mirant el twitter, llegeixes la notícia, que no és notícia sinó anunci, però com que té un títol i un text que el segueix sembla “notícia”. L’anunci anuncia que Pitchfork, un fiable portal musical, ha escollit “Gold Soundz” de Pavement com la “millor” cançó dels 90 culminant una selecció de les 200 cançons millors (més representatives, més enriquidores, més referencials, etcètera) d’aquella dècada. Llegida la nota, tota sospita de nostàlgia generacional desapareix de cop i volta i em sento de sobte alliberadíssim, lliure per fi per poder escriure sense sentir-me anticipatiu, sense sentir-me “abuelo cebolleta”, per poder escriure… aquest post, article, panegíric, conte, ajust de comptes, obituari o el que sigui, molt i poc segons els casos, edats, sensibilitats i proximitats.

La història comença una nit d’hivern de meitats dels 90 dins d’un Suzuki Santana, a la sortida d’un concert a la sala Zeleste. L’Edu condueix. Falten encara uns 15 anys perquè jo em tregui el carnet. Comentem la jugada del concert. Sobre l’escenari, i sota. Una fotògrafa que fa de freelance pel Mondo Sonoro, guapa. Estètica indie però fosqueta, no coloraines sinó elegància i sofistificació. Té una edat, no és una adolescent amb samarretes de Gene. En aquella època, aquests detalls definien molt bé. Tot el rotllo indie era estèticament impecable. Fins al punt que quan l’estètica va començar a primar per sobre de la música, la cosa se’n va anar en orris, força abans del final dels 90. La fotògrafa tenia el cabell negre i una sobrietat captivadora. En sortir, amb l’Edu enfilem cap a Sant Andreu i uns semàfors més enllà ens adonem que la fotògrafa circula en el cotxe del costat. Arriba a Nou Barris. La història no té cap altra interès que el delicte de seguir algú quatre carrers més enllà d’on vius tu. Però el record inesborrable és que sonava una cinta dels Smiths i que l’Edu volia escoltar “Stop me if you think that you’ve heard this one before” reiteradament. Com diria Paddy McAloon de Prefab Sprout, “I remember that”.

El Mondo Sonoro era en blanc i negre i la tinta tacava els dits (Rockdelux era el referent però per als més indie-ferits era massa avorrida i adulta, així que sorgiren l’aB i l’Spiral). Existia Internet, recordo buscar-hi  informació de PJ Harvey i trobar-ne a l’Allmusic Guide. Gràcies a un germà meu informàtic, a casa tenia connexió i correu propi ja aleshores. Als amos del Mondo Sonoro els recordo repartint exemplars al final dels concerts, a mà, distribució capilar genuïna. Tot era molt entranyable en aquella època de mitjans dels 90 en l’escena musical. L’indie era creïble, et senties testimoni vivencial de coses intenses, boniques i pures. Tenien sentit. Paradoxalment per a mi, que sempre havia malfiat de l’estètica com a carta de presentació de res, tot allò tenia sentit i era bonic, era estèticament agradable, i no era una estètica buida sinó que transpirava fins a la pròpia música. Hi havia un sentit estètic pel qual l’adequació, la mesura, la sensibilitat, la originalitat i l’absència d’excés i exhibicionisme groller figuraven com a raons creatives, tant per vestir com per compondre o interpretar una cançó. Hi havia propiciatòria permisivitat cap a l’absència de tècnica si anava acompanyada de tacte i de capacitat de commoure. Això feia que se sospités de l’excés de tècnica i d’arranjaments, es valorés l’economia de mitjans (el low-hi del “Bakesale” de Sebadoh i de Guided By Voices eren gairebé catecismes) i es rebutgés la redundància. I redundància era un disc en directe, per exemple. Durant aquell lustre de mitjans dels 90, un disc en directe era un concepte pejoratiu per se. Igual com un disc de grans èxits. I el que fan ara molts grans grups com Sonic Youth, Teenage Fanclub o Primal Scream de fer gires rememorant discs antics sencers, en aquella època hauria estat considerat una insostenible mostra de nostàlgia autoreferencial o camuflatge de manca d’inspiració. Publicar un disc en directe senzillament feia pudor de dinosaure. Era cosa dels músics de mainstream, del passat.

Per a mi aquestes consideracions eren serioses, perquè jo venia d’una educació musical que bebia de fonts que en l’entorn indie eren considerades sacrílegues, desconegudes, ridiculitzades o directament ignorades. Però eren, paradoxalment, les fonts que a mi m’havien permès adquirir una sensibilitat que ara em permetia detectar tot el que de commovedor hi havia en aquesta música ‘indie’ que em captivava malgrat que estèticament no tenia res a veure amb el que jo era. Per a mi la música que escoltava no era ni una moda ni necessàriament la música de la meva generació. Flipar amb Stereolab no entrava dins de la normalitat de la meva educació musical fins que vaig escoltar un recopilatori d’”indie” anglès amb “Feed the tree” de Belly, “French disko” de Stereolab, “Saturn 5″ de Inspiral Carpets, “Start choppin’” de Dinosaur Jr. i algunes altres perles.

Després tot va ser un torrent: havia trobat “el eslabón perdido” de la meva educació musical. L’havia trobat sense buscar-lo, com se solen trobar les coses importants, per instint, per lliure, endut per la curiositat de llegir premsa musical britànica perquè anys enrere un germà meu tenia a la seva habitació un Melody Maker, no sé per què, i quan vaig poder comprar-lo regularment al quiosc de la facultat, el Kioskiero, vaig submergir-me apassionadament en tot un món de sensibilitat musical que complementava perfectament tot el que jo ja havia experimentat amb els meus referents musicals familiars i d’amics: coneixia ja la part històrica, el passat, la tradició, els orígens, i també coneixia els excessos, les redundàncies i les derivacions buides. Tenia el bagatge per destriar el gra de la palla i no tenia prejudicis perquè quan vaig conèixer tot el que vaig conèixer anava per lliure. D’entrada, l’únic soci en aquesta iniciació fulgurant va ser un amic de la facultat, el David Toribio, que em va contextualitzar molt bé l’indie britànic. Fan de The Verve (els dels inicis), Lush, Ride, escoltava “Arrebato” Radio 3 i comprava l’NME cada setmana. Però, de nou, el paradoxal i el que mai vaig perdre de vista, ni he perdut de vista a l’hora de jutjar els gustos musicals, és que si ens vam fer colegues va ser no perquè a mi m’agradés Stone Roses i a ell Happy Mondays, la qual cosa hauria estat molt natural i coherent dins d’un context indie, sinó que ens vam fer colegues perquè els dos érem, encara som, suposo, fans de Depeche Mode. I creieu-me que en aquells temps ser fan de Depeche Mode no quedava bé, no era indie, ni feia cool. Ni de Depeche Mode ni, creieu-me, de The Cure. I creieu-me també que en aquells moments, The Go Betweens, The Feelies i Madder Rose, per posar tres exemples fenomenals, només els coneixien una minoria i de cap manera eren noms de referència en l’escena, com sí que ho eren la Velvet, els Pixies, Teenage Fanclub, etcètera. Per tant, va ser el vincle via Depeche Mode, un grup mainstream, el que va posar en consonància una sensibilitat musical per grups com Ride, Verve, Lush i tot el catàleg de 4AD, entre d’altres grups de l’època. I aquesta lliçó es repetia: gràcies a l’educació familiar rebuda dels meus germans, en els cànons de rock simfònic i progressiu, de gòtic i sinistre, dels Beatles i de Madonna (quatre germans diferents), vaig estar preparat per entendre que la sensibilitat musical no era ni una qüestió d’estils ni d’estètiques, sinó de feeling, de sentiment, de commoció i, en últim terme, de comunicació amb els mitjans adequats i en la dosi necessària, ni més ni menys. Ni més vol dir que Sebadoh no necessitava més; ni menys vol dir Suede fent el “Dog Man Star”, ampulós i gairebé histriònic, però commovedor. Hauria estat diferent si no hagués escoltat de petit mil vegades el “The Wall” de Pink Floyd, el “Supertramp in Paris”, els Rose of Avalanche, el “Like a Virgin” de Madonna, els discos blau i vermell dels Beatles, el “Buddha in the Chocolate Box” de Cat Stevens, els grans èxits de Simon & Garfunkel, el “Plays Live” de Peter Gabriel, el primer disc de Mecano, els cinc discos de Police (amb 7 anys jo cantava per casa “So lonely”). Estic plenament convençut que si anys després vaig poder escoltar un dia una cançó aïllada de Madder Rose, o de The Go-Betweens, o Jane Siberry, o Come, sense saber qui eren ni tenint cap referència i percebre que allà hi havia emoció creïble, i estirar el fil i descobrir la bellesa de la música commovedora, sense llegir-ho enlloc, sense cap condicionant, si vaig poder i puc detectar aquestes illes de plaer estètica sense necessitar referents… és gràcies a tot aquest bagatge eclèctic i desprejutjat, sense ordre ni concert ni academicisme ni dogmes ni res, jo sol perdut en un mar de cançons sense connexions, sense estils, sense generacions, sense moviments, sense escenes, només cançons aïllades i jo escoltant-les sense saber-nes res més que el que escoltava a casa, sovint a Capellades, sol pel pis de dalt d’”Els Pins”, posant l’agulla als discos i flipant, i imaginant-me coses, notant l’emoció de les tornades, llegint en anglès sense entendre res de res, cantant amb 7 anys sense saber ni què deia ni per què ho deia, tardes i tardes d’estiu, mirant-me les portades dels vinils centenars de vegades i sentint una simpatia còsmica per aquell discos dels meus germans, que encara ara em commouen.

Després també vaig patir la incomprensió, perquè malauradament l’evolució de la meva educació musical no era recíproca ni amb els meus germans ni amb alguns dels meus amics. Recordo amb gràcia un dia estant a Barcelona escoltant l’”A Broken Frame” de Depeche Mode i un germà meu sense pretendre-ho però demostrant un to entre arrogant, ofensiu, paternalista i ignorant dir-me “què és aquesta mariconada que escoltes”, en el ben entès que ell no és homòfob però que no entenia aquella música sense guitarres i amb sintetitzadors “que es toquen sols”. De tot s’aprèn, i insisteixo que la meva polièdrica i desestructurada educació musical em va permetre conèixer els diferents punts de vista davant del fet musical, com les persones escolten una cançó, què busquen, què esperen, què ens commou a les persones, no només a mi. Jo escoltava segons quines cançons i entenia que a segons qui li agradessin, encara que a mi no em commovessin. Mai he perdut de vista això. I sempre he intentant captar el que qualsevol cançó té de commovedora. I la majoria tenen elements de commoció. Algunes en tenen pocs i fugissers, és veritat, però em sembla intel·ligent trobar aquesta element i gaudir-lo, encara que sigui durant un segon només. És com esprémer la taronja fins a l’última gota, treure’n tot el suc pel teu profit, pel teu gaudi estètic. Quan dic que m’agrada molt Britney Spears, per posar un exemple controvertit, n’hi ha que es posen les mans al cap o que es pensen que faig conya. No, no, senyors, ho dic del tot seriosament. “Toxic” em sembla una cançó meravellosa. I també m’agrada Raphael, i Mecano i encara m’emociono escoltant algunes cançons de Cock Robin. I podria seguir afegint exemples que posarien els pèls de punta més d’un i que a mi em posen la pell de gallina. No és el mateix.

En un gir del destí molt afortunat, un dia, estant en una classe de periodisme en la qual el professor insistia a dir-nos que estiguéssim tranquils, que de cada 100 90 aniríem a parar a l’atur, vaig reflexionar i arribar a la conclusió que si m’havia d’especialitzar per tenir alguna oportunitat de saber-ne més que els altres i potser així ser útil, millor que fos alguna matèria que m’agradés, perquè sé què funciona emocionalment, i que puc fer sacrificis si em “crec” i “sento” el que faig. Així que en una decisió del tot temerària i que per sort vaig prendre sense saber tot el que sé ara sobre el pes que té el periodisme cultural dins d’una empresa periodística (irrellevant), vaig decidir dedicar-me a saber més del que més m’agradava: la música. No perquè pensés que aconseguiria guanyar-m’hi la vida, sinó perquè alguna cosa havia de fer si seguia anant a classe cada dia i escoltant professors apocalíptics dir-nos que no faríem res de bo. O deixava la carrera o em muntava el meu xiringuito personal i tirava pel camí del mig. I així, sense adonar-me’n, vaig posar la primera pedra al que em donaria durant anys una enorme satisfacció professional i, sobretot, personal, que és l’aproximació a la música amb l’afegit privilegiat de poder compartir el que a mi em feia commoure amb els lectors. Per a mi sempre va ser la gran motivació: encomanar als lectors la passió per la música. Perquè la música, com haureu deduit, mai m’ha fallat, i sempre he viscut acompanyat de música, i la música és sinònim d’emocions, d’estats d’ànim i de moments viscuts en la meva vida, èpoques, episodis, instants. I com a crític no era ni acadèmic ni especialment metòdic, perquè el meu mètode era l’emoció o l’absència d’emoció. Per això quan per motius diferents la música que escoltava em va deixar d’emocionar com abans, per culpa de la pròpia música en gran mesura i en part perquè jo tenia interferències que m’impedien conjunturalment gaudir-la, vaig deixar de gaudir fent crítiques, perquè m’avorria fer crítiques, entrevistes, articles i reportatges sobre cançons, músics, escenes que no em creia, que no em commovien, a les quals no considerava valuoses i dedicar les hores més intenses de la meva vida a trunyos em frustrava sincerament. Recordo fer reportatges sobre Los Fresones Rebeldes i sentir-me com si estigués fent un diari de broma per a una assignatura opcional de l’institut; recordo escoltar el disc de Travis i sentir una absència còsmica d’emoció; recordo anar a un concert de Bloc Party i notar una mena de salt generacional invers, una incongruència emocional, com si els meus fills m’estiguessin intentant explicar el final de la història com si en fos l’inici. Recordo sentir aquest distanciament i recordo el sentiment de sorpresa per la capacitat d’adaptació a la mediocritat de tot un entorn que fàcilment adaptava el seu discurs a l’actualitat, al present, perdent voluntàriament la perspectiva del d’on veníem i centrant-se en el present, amb la necessitat de trobar cada mes una portada, un disc del mes. Almenys, allà on jo treballava, no preteníem adoctrinar ni sentar càtedra, sabíem que fèiem uns continguts generalistes i que el nostre principal objectiu no era il·luminar els lectors, alimentar-los amb el manà del bon gust i l’olfacte musical, sinó que sabíem que informàvem d’una actualitat en base a unes preferències sociològiques, culturals, idiomàtiques. Sabia on treballava, i la millor manera de no perdre de vista qui jo era era no oblidant on treballava. Però això que jo tenia i tinc clar, precisament perquè vinc de l’educació musical de la qual vinc, com he explicat, vinc del que anomena un oceà de cançons disperses i aïllades, tot això que jo tenia clar no era ben vist per altres persones del gremi, que instal·lats en el seu punt de referència inamobible, consideraven que només hi havia una manera adequada de parlar de música als lectors, i era la seva. Des de milions de punts de vista es poden trobar incongruències a aquesta “la seva” manera de parlar de música als lectors. Una de les més òbvies és que no es pot sentar càtedra des de la nimiesa estratègica d’una redacció de Barcelona que es basa en el que escolta, cosa lògica, però que no sap res del que no escolta, de tota la música que no arriba a escoltar i que sona pel món. La música no és la carta d’un restaurant, que té un inici i un final cada dia. La música és música que sona, amics. Res més. Res menys. Crear escenes està bé per contextualitzar, però creure’s les pròpies creacions contextualitzadores és particularment erroni, i jutjar la música a partir de les pròpies regles establertes és, esclar, endogàmic i empobridor. Sí, sé que de cara al lector és millor mantenir una aparença de crític megaíntegre que mai claudica i que sempre aplica un criteri recte i infal·lible. Però això només funcionaria si no tinguessis l’obligació de trobar cada mes un disc del mes, un concert del mes, etcètera. Quan els 90s van quedar enrere, vam entrar en una altra etapa plena de música interessant, però no era el mateix. I aquesta afirmació és difícil de defensar i fàcil d’atacar, i en sóc conscient. Sé que sona egocèntric pensar que la música de la teva època és la millor. Ho he vist dir a moltes persones més grans que jo, i he sentit la compassió per l’envelliment mal portat. Però això no treu que hi hagi etapes més brillants que altres. Coincidències de factors, contextos i talents que es prodiguen condensats en el temps i creen etapes més memorables que altres. I això és el que sempre he sentit que va passar als anys 90, però difícilment m’he posat a defensar, perquè insisteixo que és fàcil de rebatre si es vol rebatre. I hi ha gent disposada a rebatre el que calgui per poder seguint rebatent el que no calgui. Però hi ha evidències. A banda del que un sent, que és el que més importa. Jo sento que als 90s vaig viure el privilegi d’estar aprop de persones i situacions lligades al fet musical durant una etapa especialment inspirada, creativa. Em diran que ara també. Sí, ho comparteixo. Però a l’inici del mil·leni… no tant. No. Seguint un exemple anterior: veure el Pixies, Teenage Fanclub, Sonic Youth interpretant els seus millors discos del passat ¿no és un indicador de res? ¿És casualitat que grups sòlids, referencials, d’indubtable creativitat, mirin enrere per rescatar obres capitals i vagin a parar a aquells anys… és casualitat? N’hi ha prou d’anar a l’hemeroteca i fullejar revistes de l’època (o fer un google, obvi) i fer una llisteta dels discos publicat en aquells època, dels concerts que vam viure a Barcelona.

Esclar que genera nostàlgia tot això. N’hi ha prou de posar Juliana Hatfield Reading 1994 al YouTube per sentir-la. N’hi ha prou de revisar el cartell d’aquell any per caure de cul a terra i per pessigar-me retroactivament i donar-me les gràcies per haver-hi anat. A tall d’exemples, Flaming Lips, Cypress Hill, Pavement, Hole, Pulp, Afghan Wigs, dEUS, Sebadoh, Lush, Auteurs, Madder Rose, Elastica, Superchunk, Tindersticks, American Music Club, Echobelly, Jeff Buckley, i uns quants altres. Si voleu fer-vos una idea més exacta del que aquesta llista implica condensada en tres dies, penseu o indagueu una mica quins discos estaven presentant aquests grups, i coincidirem que no eren discos menors sinó obres de referència en molts casos, moments àlgids de les diverses carreres artístiques. Com sol passar, en temps present no era tan senzill adonar-se’n. Ara em resulta fàcil deixar que em caigui la baba perquè sé amb perspectiva històrica que va ser un cartell històric. I el paper d’un crític, la seva feina, és situar en el context històric una obra artística en temps present, sense tenir el temps per esperar a veure-la en perspectiva històrica. Poca broma, que és una tasca difícil que requereix sensibilitat, background i intuïció emocional i cultural. En aquell moment, jo era conscient que allò era memorable, però no em pensava que s’extinguiria en menys d’un lustre. Repassant els cartells dels anys següents, la cosa ja s’intueix. La música electrònica va omplir el buit que el pop i rock indie anava deixant orfe a mesura que des del Regne Unit donaven suport a gats en comptes de llebres, i als Estats Units la ressaca del grunge assecava la meravellosa creativitat procedent de Boston, ciutat mítica per a un servidor. I després, quan la música electrònica també va col·lapsar en si mateixa, el relleu va ser qualitativament una abaixada general del llistó. I aquí és on històricament hi va haver una ruptura que, amb el temps, els llibres d’història musical definiran, descriura i etiquetaran com els vingui de gust a tots plegats.

Anys abans, no gaires, estava un dia a la Fira del Disc del Tardà, per feina, i en un stand vaig veure un exemplar del disc de la Velvet Underground del plàtan, l’original de finals dels 60, encara amb gairebé tot el plàtan intacte, encara per arrancar. Duia el troncomòbil del diari i vaig trucar a l’Edu. Ens vam posar d’acord en una quantitat i el vaig comprar per una pasta. És un acte simbòlic que no cal interpretar gaire. S’explica per sí sol. És un gest, el més semblant a un pacte de sang que he fet mai, és un lligam emocional i cultural, que no és poca cosa. Comprar un exemplar de col·leccionista a mitges, a mitges!, és temerari i perillós, però ho vam fer i punt. El disc el té l’Edu, lògic perquè ell té una situació econòmica tot indica que més resolta que la meva i per tant es menys susceptible de tenir una urgència desesperada i vendre-se’l. També podria ser que ja l’hagi tingut i ja l’hagi venut, però això no ho sé ni m’importaria. El valor d’un disc així i de l’acte de comprar-lo a mitges és el mateix fet d’haver-lo comprat. La resta és prosa. L’adquisició va ser poesia. No cal donar-li ni una volta més. El que importa és el simbolisme del vinil. El que significa per a persones que hem crescut acompanyats de música a l’habitació, als desplaçaments, sempre que hem pogut. La música com a referent cultural inqüestionable, com una de les coses que no posem en quarentena, perquè fins i tot i precisament en moments de crisi i d’escepticisme estètic, un pot recórrer als valors segurs del passat i deleitar-se amb el record, la nostàlgia dels discos i cançons commovedores que mai fallen. I aquí no s’hi val a desplegar un discurs elitista, perquè es corre el risc de sonar ridícul, ignorant i, fins i tot, penós. Cadascú es rescata amb el que vol i pot. Recuperar Peter Gabriel és tan vàlid com recuperar Fugazi. Recuperar Bros és tan vàlid com recuperar Parchís. Esclar que posem valors afegits als símbols, i que alguns símbols són millors recipients de valor afegit que d’altres; una caset de Parchís comprada en una benzinera por ser una mina de connotacions; el disc de la Velvet és una mina de connotacions, significats i contextos. Però res és millor o pitjor quan s’analitza individualment en vinculació amb la sensibilitat i l’experiència personal de cadascú. Després hi ha l’anàlisi històrica, l’historicisme de la crítica, el jutjar a pilota passada l’empremta d’una obra, d’una autor, d’una escena. Això és útil també, per explicar la història i per recuperar-la, rastrejar-la, reviure-la fins i tot. Però a nivell individual, cadascú de nosaltres, quan revisem la nostra història, la nostra educació musical, resseguim un camí ple de connotacions i càrregues simbòliques i emocionals que poden no tenir gairebé res a veure amb el de l’historiscisme de la crítica. És veritat: el “Pet Sounds” és un disc transcendental, però l’únic vincle que hi tinc és que m’encanta, que és intens i pulcre, perfecte gairebé, ni hi falta ni hi sobre. Però no m’hen enamorat escoltant-lo; no he estudiat escoltant-lo; no he compartit amb amics el plaer de descobrir-lo plegats; no l’he ballat sol a casa a l’habitació. És un disc meravellós que em commou estrictament estèticament. Però és casualitat que sigui així. Si hagués tingut una nòvia que l’escoltés cada dia hi tindria un vincle diferent. Potser no el podria ni escoltar. Potser seria el disc més commovedor de la meva vida.

Ara bé, hi deu haver una relació entre la qualitat històrica d’un disc i la seva capacitat per emocionar, per commoure, per convertir-se en un contenidor de connotacions, emocions, susceptibilitats. I trobar aquest vincle és el misteri més bonic que se m’ocorre d’intentar resoldre. ¿Què fa que unes cançons siguin permeables a volcar-hi les nostres emocions, sensibilitats, a gravar-hi connotacions personals? ¿Només el context on les escoltem? ¿O hi ha alguna organització pròpia de la cançó i una disposició pròpia de la seva estructura que obra la porta a bolcar-hi sensacions, records, a fer-la transcendir al costat nostre? Desconec si hi ha bibliografia que parli d’això, però ho dubto. Conec obres historicistes, i conec obres subjectives, però no conec obres que hagin abordat el tema amb la capacitat de trobar un patró de la cançó que expliqui si existeix una estructura més propícia que una altra a convertir la cançó en memorable, en magnètica, en un contenidor de connotacions. Mai he intentat sistematitzar aquesta cerca. No disposo dels instruments intel·lectuals ni la formació per posar-m’hi de seguida. Disposo d’una sensibilitat propícia, però no del mètode d’anàlisi. Sempre que he fet crítica musical o senzillament sempre que he recomanat una cançó a uns amics, que he gravat compilacions, que he posat música en una festa, a casa d’algú, que he acompanyat un vídeo o unes diapositives de música, sempre he estat fent el mateix, conscientment o insconscient, que és transmetre la sensibilitat de cançons que permeten depositar-hi la sensibilitat de cadascú. Apropar cançons que són eficaços contenidors de connotacions a les persones que m’envolten, que és com regalar tirites emocionals, o caramels dolços boníssims, o qualsevol petita cosa que en un moment donat t’aporta alguna cosa positiva.

Quan entrevistava músics, tampoc era molt acadèmic, esclar. Em movia tot això que explico. Em movia una comprensió més intuïtiva i còmplice del fet musical, de la cançó com a contenidor de connotacions. L’anàlisi historicista m’avorria i em semblava poc interessant per als lectors, perquè, insisteixo, solia escriure per a lectors d’un mitjà generalista, i no em semblava apropiat centrar-me en detalls asèptics podent centrant-me en detalls connotats de les cançons i les obres dels músics amb els quals podia conversar, en alguns casos molt satisfactòriament. De vegades no rebia feedback, perquè els usos i costums del periodisme cultural predisposen l’entrevistat a una mena d’entrevista, i no sempre reaccionaven amb comoditat o cintura quan s’adonaven, si se n’adonaven, que aquella entrevista no era ben bé una entrevista “normal”. Els casos que se n’adonaven eren agraïts perquè independentment que els agradés el plantejament o no, es notava que la ruptura de la rutina de preguntes calcades els semblava motiu d’alegria, i l’alegria sol comportar millor predisposició per a una conversa. Ho recordo en el cas d’Elvis Costello, per exemple. Un tipus savi, un senyor que viu per la música i amb la música, amb una conversa sobre el fet musical plena de matisos, coneixements i sensibilitat. Jo era un assistent a una conferència, gairebé. Què voleu que us digui: si es mira des del punt de vista de que jo era un periodista, assumir la postura d’un assistent a una conferència no seria el més recomanable ni elogiós; ho sé. Però jo ho veia diferent, jo pensava: tinc l’oportunitat de conversar amb aquest senyor que és un pou de coneixements interessants; prefereixo sentir-lo parlar, xerrar, conversar lliurement i que m’expliqui coses (coses que jo transmetré als lectors) que fer-li les preguntes “de rigor” que ja ha contestat cent vegades, respostes que puc trobar en qualsevol moment a internet, i per tant no cal dedicar-hi temps. Aquesta era la idea.

Un dia vaig anar a l’Hotel Arts, per feina. Havia d’entrevistar Polly Jean Harvey. Aquella nit tocava al Zeleste.  Mesos abans, havia tocat al Zeleste 2. En tots dos casos presentava “To Bring You My Love”. No solia posar-me nerviós per les entrevistes, no sentia una especial por escènica per parlar amb “famosos” o artistes de renom, potser sí a les primeres que vaig fer (la primera en anglès va ser amb Therapy? al Zeleste), però amb la PJ Harvey estava nerviós. No neguitós. Només nerviós. El concert a la sala 2 havia estat de traca i mocador, el disc m’encantava, i ella era un personatge magistral ja en aquell moment, amb tres discos, sense ni Benicàssims ni Primaveras encara. Va prendre un te. Canyells diminuts, baixeta, esquifida, elegant, educada, amable, conversadora atent, faccions agudes, ulls enormes que semblaven una càmera de vídeo no de fotos, veu suau i parlar acompassat, tranquil·la i reflexiva. Mitja hora. Recordo els canyells petits i un tros de bigoti que havia escapat a la depilació. I recordo que em va impactar com a persona, la presència artística en tots els detalls, l’evident constatació de que aquella era una persona amb una àurea, especial i solemne, una persona amb alguna cosa més que els altres, una existència tocada per una vareta de singularitat i potència expressiva. Tot això ho notes, i només ho notes en casos molts singulars i, evidentment, infreqüents. Robert Smith. Björk. Antonio Arias. Bill Callahan. No diré que el músic hagi de ser un artista. Alguns s’hi esforcen tant en ser-ho que resulten caricaturescos. Diré que els artistes no se n’adonen que ho són. I si se n’adonen, tenen prou força per impedir que aquesta consciència els bloquegi o, en el pitjor dels casos, els faci autocomplaents i, per tant, mediocres. Després de l’entrevista, recordo tornant a casa aquella nit, reescoltant la conversa i sentint clarament que havia conversat amb una persona que estava una mica més amunt que tots nosaltres, i que en cap moment, ni per un sol instant, m’havia fer sentir que aquesta distància era ineludible i insalvable. És aquesta versatilitat, aquest disposar de nivells de discurs, el que em va fascinar més de Polly Jean Harvey, el notar la proximitat d’una persona que pot disposar de registres tan amplis però que sap utilitzar el més apropiat a la situació. Afable, atenta, pròxima i quotidiana en el hall d’un hotel mentre l’entrevisten, i commovedora, inspirada i autoritària, sublim i transcendental dalt de l’escenari unes quantes hores després. Quan va cantar “Water”, en uns bisos implorats pel públic, que no volíem marxar de la sala, vaig estar a punt de posar-me a plorar d’emoció. M’havia emocionat moltes vegades en aquella època en un concert, però mai havia estat tan a prop d’oblidar-me del tot d’on era, de l’entorn, del context (i de la feina que estava fent) i sentir que aquella senyora de l’escenari en aquell moment estava tan connectada amb mi que depèn del que fes en cada instant que cantava podia provocar-me una emoció d’una intensitat feliçment perturbadora. Només he sentit aquella intensitat en alguns moments d’algun concert, entre els quals, sí, Fugazi a Zeleste, Lisa Germano a Lisboa i Jane Siberry a Londres.

La primera crítica de disc que en van encarregar va ser d’un àlbum de Swell. Vaig començar amb bon peu, per tant, amb la sort de fer un disc especial, un repte. El segon va ser “Foolish” de Superchunk. Vist amb perspectiva històrica, resulta realment sorprenent com les casualitats il·luminen els camins. Si em van encarregar aquells discos sent nou és perquè la resta de l’equip d’aquella redacció no hi estava interessada. Així és com vaig entrar en una publicació que responia a criteris avaluatius amb els quals jo dissentia molt sovint, o em vaig apropiar naturalment del discos i entrevistes amb els grups que a mi més m’interessaven. Sense pretendre-ho estava on hauria desitjat estar. Simplificant, es pot dir que em corresponia avaluar les novetats dels segells independents, i també els artistes que en procedien i que ara publicaven en segells grans. Així vaig empapar-me de college rock i d’indie. Així vaig poder emocionar-me escoltant el “University” de Throwing Muses, treure punta al “King” de Belly, desxifrar amb una cinta que s’escoltava horrorosament el “To Bring You My Love” per poder publicar la crítica a temps, i després comprovar, amb perspectiva, que va ser un exercici críptic en el mètode però prou clarivident en el resultat. Eren temps paradoxalment excitants. Com més m’interessava un disc, més ràpid se’l treia de sobre el cap de redacció. Excepte si l’odiava molt visceralment, com va passar una tarda a l’entrar al despatx i trobar-me’l saltant i bramant, etzibant puntades de peu contra el terra, perquè al terra hi havia un cd de grans èxits de Pet Shop Boys i s’estava encarregant de destrossar-lo. La imatge és interessant. Era poderosa de veritat. Els grans grups solen ser grans odiats. No ho he oblidat mai. Com deia, per adquirir una sensibilitat fruit d’una educació musical n’hi ha prou amb tenir present sempre què sents, no què se suposa que hauries de sentir, i si t’encanta una cançó tan postissa com “Xanadú” d’Olivia Newton John, alguna raó hi deu haver, i saber-la, entendre-la, comprendre-la, és un aprenentatge. L’opció de saltar sobre del cd i destrossar-lo per negar-lo és pintoresca, serveix per narrar-la com a anècdota, però en termes de guany personal és estèril. Veure el meu “jefe” convertit en una caricatura va ser divertit, instructiu i preventiu: compte amb ser paròdic. En una altra ocasió similar, vaig arribar a temps de salvar de la crema (literal, ja tenia l’encenedor a la mà) un cd d’èxits dels Smiths. L’argument va ser senzill i efectiu: el fum del plàstic és molt tòxic, i tot i que el paio tenia una màscara antigàs de la primera guerra mundial al seu despatx, em va fer cas i va deposar el seu propòsit pirotècnic. Però era un paio amb criteri, que consti, i de tothom s’aprenen coses. Que el seu criteri fos dispar i sovint caricaturesc no treia que fos un criteri propi, i el respectava molt. Em semblava autèntic, a més de divertit i colorista, i em generava curiositat de comprendre què hi havia darrere d’aquella sensibilitat aparentment histriònica. La cosa no podia ser tan senzilla com etiquetar-lo de “rockista homòfob”. De tant en tant tenia trets amagats aquell paio. I li agradava Judas Priest. Ell no era patètic. Patètics eren els que el prenien com a model i replicaven els seus gustos mimèticament, però sense convicció íntima ni arguments ni tan sols l’estampa quixotesca que ell desplegava espontàniament. Teníem bona relació i sabia perfectament que jo era devot dels Smiths, suposo que com a mi a ell també l’intrigava comprendre què bullia dins meu que feia que fos fan dels Smiths i de Pantera alhora. Tot això a través de la música, no ho perdem de vista per quan ens preguntin perquè ens agrada tant.

Un divendres quedem amb l’Edu per sortir a voltar amb el Suzuki Santana. Porto un caset de 90 minuts amb una compilació dels Smiths, tota empalmada amb un mesclador que tenia molt essencial: dues pistes, fade in, fade put, crossover. Ens trobem al vespre. Anem donant voltes escoltant la cinta amb modo autoreverse nonstop. Recorrem la ciutat; arribem al mirador del Tibidabo, és de nit, observem la ciutat, les llums i els cotxes que s’aturen, les parelles s’enrollen, nosaltres seguim a la nostra bola, fumant, escoltant la música i parlant de la vida. Pel camí trobem o anem a buscar, no ho recordo, la Mònica, una amiga. La nit continua fins que és de dia, estem davant de casa la Mònica perquè l’hem acompanyat a casa seva, segueixen sonant els Smiths i diria que ens posem a ballar a sobre del capó del cotxe, però potser no va ser així (però hauria pogut ser així). I no, no ens atipàvem d’escoltar aquella cinta. Dotze hores seguides. Encara la tinc. Però els temps canvien i ara no tinc radiocaset per escoltar-la. A Capellades sí.

El primer dia que vaig escoltar Fugazi va ser a casa de la Judit. Recordo perfectament la portada de l’In on the Kill Taker, groga. El títol ja em captivava, em feia pensar sense concloure res, em feia pensar-hi. No els havia escoltat mai, però la Judit en parlava i aquella tarda, a casa seva, crec que hi havia la Gemma i l’Àngels, potser també la Natàlia, i el seu germà, va sonar “Sweet and Low” i “Rend it”. Amb qualsevol de les dues per separat hauria vibrat, però amb les dues plegades vaig comprendre immediatament la magnitut majúscula del grup. Amb el temps, no cal justificar res, Fugazi són intocables, absolutament reinvidicables ara i demà. No es que estiguin per sobre del bé i el mal, sinó és que són el bé, si el bé existís. Per ètica, per talent, per compromís, per tot el que costa ser i ser-ho perllongadament. Però més enllà de consideracions extramusicals, recordo que em va impactar d’entrada que feien coses diferents al que havia escoltat amb els mateixos redursos: les guitarres, el baix, la bateria, les veus. Era ortodòxia, en termes materials, i en canvi el resultat era una òstia sònica commovedora. Sense artifici, sense llocs comuns, anar descobrint els discos va ser com viatjar per primera vegada a llocs insólits però no extravagants, a llocs que quan els coneixies sorprenia no haver-los conegut abans, de tant familiars, de tant necessaris. Si vius en un bosc i el creua un riu, tard o d’hora el trobarás, el riu. Fugazi era el riu que, quan el vaig trobar, em feia creus de no haver-lo trobat molt abans. I un cop trobat, un riu és essencial, va fluent i irragant arreu per on passa. Igual que Fugazi.

Els vaig veure dues vegades en directe, les dues al Zeleste 1. L’impacte del primer concert perdura, allò va ser baptismal, amb bastants elements d’experiència mística. D’entrada, allà es va viure una revelació. La consciència col.lectiva sabia que allò era més que un concert més. Per als que era la primera vegada que els vèiem va ser sísmic. Recordo l’escenari, que no tenia res. Un focus blanc cenital, res més. L’escenografia era el local, les parets, els cables. Res afegit als músics, als instruments i a la llum cenital blanca. Els quatre estaven a prop del marge de l’escenari i molt a prop els uns dels altres. El bateria i el baix a la mateixa fila imaginària, els dos guitarres un pèl endavant liderant el recital. Res superflu. Tot intencionat. Sense pilot automàtic, tot manual, tot work in progress. És molt impressionant un concert de rock tota l’estona amb intensitat màxima i sense complaença. Un cop n’has vist un, entens fins a quin punt som poc exigents i conformistes. Un cop n’has vist un, moltes vegades et diran que ets molt crític i tota la cantarella.
(continuarà).