Reconscient (sobrevolant el Brasil i l’Atlàntic, 3 de juliol del 2011)

Videntur visionari. Dalt de l’avió, recapitulo. Mesos de viatges. Canvi, moviment, dinamisme. Perspectiva i clarividència. Il·luminació. Ara ho sé, en sóc plenament conscient i m’hi abraço. Poso la ment al seu lloc, el meu servei, no al seu. Viatjant he viscut en la plenitut de la consciència, la comunió amb les persones i amb els llocs, que són natura. El joc de miralls que és la realitat me’l miro ara des d’una altra posició, la meva, la de qui sóc, què vull, que m’agrada, quin és el meu do, qui puc ser i vull ser, què necessito, què sento i què m’enriqueix. I què m’entristeix, què em cansa i em fa un nus a l’estómac. Hi ha hagut un canvi, un munt de canvis, però tots són un viatge de retorn cap a mi, cap a la consciència que pel camí havia quedat arraconada sota capes de: ment, intel·lecte, sobreanàlisi, manaments, ironia, cinisme, malestar, pors i fatalisme. Com si tot fos una cinta transportadora i jo un viatge atrapat lliscant cap a la neurosi. Ja no. Ja no pretenc no ser passional, tant me fa ser ingenu de vegades per als ulls d’altres; ja no pretenc protegir-me de mil amenaces hipotètiques (i pel camí perdre mil oportunitats possibles), ja no me’n ric de la intuïció, d’allò que no té explicació racional, ja no menyspreo les maneres de conciliar existència amb sentit. Ja no espero de mi ser allò que als ulls dels altres és meritori, ja no pretenc demostrar res. Ara em regalo una vida: “tranquil, confia”.

Tornar és un repte i fa il·lusió. El repte és consolidar qui sóc i assumir que no sóc qui era. O, més ben dit, que no sóc qui no era. Sovint les persones, els contextos, les situacions, els records, ens fan de mirall i ens arrosseguen cap a allò que érem, allò que fèiem, allò que s’esperava de nosaltres. Jo noto el canvi i ja em preparo per els canvis: vinc d’un entorn que possibilita la confiança, en què l’intel·lecte no neurotitza tant les vides, on el cinisme encara no s’ha convertit en la malaltia més popular, on no es jutja l’espontaneïtat, on el pensament únic –primer- i la correcció política –a continuació- encara no han convertit la vida social en una majúscula opereta d’hipocresia, aparences, covardia i subtil castració de la dissidència. Aquí -allà- es pot ser sense debilitar-se als ulls dels altres. Aquí les coses naturals no estan sotmeses a la crítica furibunda d’una concepció colossalment equivocada i dolorosa de la raó. Aquí la terra, l’energia, l’amor, no són conceptes per a il·luminats sino que són sentiments que il·luminen. Per sort no són exclusius d’aquí, perquè són exclusius de l’ésser humà, i de la vida. Els tenim, només ens fa falta permetre-nos-els, i és el que estic fent.

El context hi posarà pegues. La cultura neuròtica occidental, europea, espanyola, catalana, la desconfiança, la crisis, la mania de culpar a qui es queixa sense preguntar-se si la queixa té sentit, la mania de confondre ser amb tenir, de confrontar dos bàndols, de pensar que si un bàndol té la raó l’altra no la pot tenir, com si la raó fos una pilota de futbol, de confondre el ser amb el fer, la ceguera de no veure que som una xarxa i que quan actuem com a tal les coses ens van millor –a tots-, i quan ens en desentenem i anem a la nostra, les coses van pitjor, fins i tot quan sembla que van millor: ens confon el ritme, però el temps posa les coses al seu lloc. Bona prova n’estem tenint en aquests temps de crisi econòmica –crisi que no és tal, els diners existeixen, però s’han repartit fatal, coses de la mà invisible del mercat, el gran eufemisme liberal per arreplegar-ho tot-. La saviesa no és intel·lecte. La saviesa no és fer-se ric. La saviesa no és ser més fort. La saviesa és prendre consciència i ser coherent amb un mateix, amb el que és un mateix. Que no és ni la seva ment ni les seves expectatives.

M’animo a escoltar les veus reticents. Sento el rum-rum de la raó analítica, el reduccionisme mastegant idees com qui menja un mantecado. Sento l’arrogància d’un model, el racional, esgotat i perjudicial, que pretén seguir sent vigent malgrat que arreu els símptomes diuen: “Ja no serveixes”. Veig persones que són només cervells, esclaus d’idees, de mandats, de professors, pares, sous, ascensos i d’una buidor congelada. Veig persones que podrien connectar-se i començar a rebre i donar, i les veig rient-se d’allò que les permetria trobar-se, cuidar-se, alliberar-se. Potser tu, que llegeixes, n’ets una ara mateix.

Sento els colors del viatge. Els tons de veu de les persones. El calor i el fred i la seva mesura. Sento el moviment dinàmic, els extrems que juguen, el camí que s’obre, sempre, als peus dels valents, i veig els valents cagats de por avançant valentament i els camins obrint-se. Veig la xarxa invisible i veig gent enfotent-se’n, dient que quina xorrada, i dient que qui s’ha fumat un porro, i veig aquesta mateixa gent envejant íntimament des del seu més pur epicentre emotiu allò de què se’n riuen, sento com ploren secament, sense llàgrimes, arrossegats per unes conviccions que els separen de tot allò que critiquen i de tot allò que són, els veig sota un paraigües brut que regalima gotes buides que els foraden. Així ho veig. Em veig a mi quan em desconnecto de la xarxa, i veig a molta gent, persones, confuses, lluitant no sabent per què, amb l’excusa d’un sou, d’una mica d’aire per l’ego, d’un càrrec, d’una menció al telenotícies, d’una entrada a l’enciclopèdia, d’un nou amic en una xarxa social, d’unes tetes operades, d’un poder dir “jo en sé més que tu”, ignorants i arrogants, com una mateixa cosa, incapaços d’atrevir-se a ser realment ambiciosos. Veig les paraules utilitzades des de la més absoluta de les igonoràncies, doblogant-les com si fossin plastilina, i servint per eludir qualsevol responsabilitat. Veig persones satisfetes banyant-se en l’aigua putrefacta i tòxica de la seva mediocritat, que no és una mediocritat seva, sinó una mediocritat que han escollit en absència d’una mínima motivació, d’un mínim autoconeixement, un mínim de consciència. Veig persones, milers, milions, competint per no saben què, i per posar una mica d’ordre i sentit, pensen, diuen que competeixen perquè el món és un lloc competitiu, i ni tan sols tenen la mínima ambició de permetre’s connectar amb aquest món, a veure què passa. La manca d’ambició genuïna és escandalosa i trista. I l’ambició està tan mal entesa que molts li posen una xifra per valorar-la. Què futil, què penós, previsible i llastimós.

Recordo un dia a la Patagònia. Recordo la llum i la connexió amb la natura, automàticament convertida en reconnexió amb mi. Recordo la il·luminació, els sentits atents, concentrats en el moment, l’entorn, la meva relació amb l’entorn, els colors, la llum, l’olor, el vent, el sol, el sol primer i els núvols després, el canvi cromàtic, la meravellosa irrupció a càmera lenta de la neu, el gris, la boira, la glassera rogint, de tant en tant, deixant anar blocs de gel que en fèien 1000 com jo, i recordo la felicitat de constatar això, què petits som i què grans podem sentir-nos quan ho sentim, tan a prop de tot, connectats en xarxa, amb el que realment ens envolta. Recordo la connexió i l’absència de judici, de ment, de neurosi, de preguntes arrogants, recordo la simplicitat de l’evidència, la constatació immediata i completa de que allò és el que som, que no som més que el que som i que la resta és soroll. Recordo la calma, la llum, i l’obertura. La reconnexió amb mi, amb l’instint, la passió, l’emoció, la sensació de quietud i moviment alhora, tal qual. Digues-me que quietud i moviment no poden ser i et diré que tant me fa si “pot” ser o no “pot” ser. O et remetré a la física quàntica o als místics, com prefereixis. O a tots dos alhora, que ve a ser el mateix.

Flipo com des de l’observació espontània i absolutament i radicalment desprovista de cap intenció, interès, estratègia prèvia de coneixement, s’arriba a intuïcions a les quals altres hi arriben -o no- fent-se mil palles mentals, en els casos impostats i pretensiosos, o elaborant un corpus de pensament i argumentació fascinant: desde Fritjof Capra fins al Dalai Lama. “We are net”. El viatge més curt és el més llarg. No cal anar gaire lluny per trobar. Ni tan sols cal buscar. Camines un dia d’abril com qui no vol la cosa, com un turista més que visita un altre lloc, anant d’excursió, pagant amb tarja de crèdit, europeuet preocupat perquè els lavabos estan bruts i perquè el xofer de l’autocar corre “massa”, i sents la força del moment, de la situació, el context, i a poc a poc et comences a sentir endut cap endins, notes com la llum, una llum que és com un corrent, com aire elèctric, t’omple i va posant-se als racons que estaven com orfes, com enfosquits. Això passa. I quan passa, és extremadament natural i, evidentíssimament, no em cal ni donar-li voltes ni explicar-ho amb una fórmula matemàtica ni, per favor, que algú pretengui explicar-m’ho “lògicament”. Gràcies per l’interès, Descartes i companyia, però, com diuen aquí baix, “ya fue”.

Recordo dormir amb dos pantalons tèrmics, dues samarretes tèrmiques, jersei, forro polar, gorro, guants, sac de dormir i flassades a San Pedro de Atacama, i cap a les 5 de la nit despertar-me congelat, tremolant, en posició fetal per acumular el calor del meu cos, i ho recordo com un dels moments més vívids, feliços, conscients i vitals de la meva llargueta vida.

Recordo caminar cap a les catarates d’Iguaçú i sentir el soroll de l’aigua, sec, lluny, com un rogit de la terra, i sentir com una primera intuïció, la incommensurable meravella que és la natura, i la ridícula arrogància de l’espècie humana pretenent dominar-la.

Recordo sobrevolar els Andes i sentir el calfred estètic davant de tanta imponència, de tanta bellesa espontània, i recordo confirmar, per enèssima vegada, que els humans no inventem res, més aviat imiten, i fem bé, perquè crear, crear, ni caldria ni podem. I quan ens posem a transformar, de vegades el que en surt és un desastre. Així que recordo mirant per la finestreta de l’avió i pensar: “Quina sort que tinc de: 1) veure això; 2) sentir-ho amb aquesta gloriosa intensitat; 3) de ser conscient de les dues coses”.

Recordo la mina de Potosí. Recordo la dolorosa interiorització de la realitat marginal. El pas del llibre de text a la realitat, de l’eslògan al batec real. La imatge dels miners picant la pedra, tal qual, l’olor de sofre, com les parets ressobaven i tremolaven amb les explosions de dinamita en alguna de les moltes galeries que foraden el Cerro Rico. Recordo quan el “guia” ens va dir: “Ara baixem a la segona graderia”, i va assenyalar un forat en un costat del túnel on érem. “Así que nos toca arrastrarnos”. I baixar literalment arrossegant-nos pel terra, en baixada en pendent, amb un mocador humit davant la boca per poder respirar, amb un casc per evitar obrir-nos el cap cada dos per tres contra el sostre, amb una llanterna incrustada al casc per veure-hi. Recordo l’ansietat, les ganes de sortir d’allà quan només feia deu minuts que hi érem i aleshores, de sobte, recordo mirar la companya del costat, curiosament una noia de Martorell, amb cara d’estar a punt de desmaiar-se, i recordo oblidar-me de la meva ansietat i ajudar-la, donar-li suport i comprensió. I tots dos seguir endavant. We are net.

Recordo volar sobre Iquique, el silenci sepulcral allà dalt, acompanyat d’alguns ocells i del monitor de parapent, que em parlava i em deia coses, i recordo la fascinant sensació cada vegada que viràvem i durants uns instants quedàvem en suspensió a 700 metres d’alçada i sentia un vertígen còsmic, la ment em deia que què cullons hi fèiem allà dalt, i la passió, la víscera, l’estómac em deia: “Això és una meravella”, i obria els ulls i mirava arreu, veia el Pacífic, la ciutat d’Iquique als nostres peus, Xile. I l’aterratge a la platja, i uns gossos donant-los la benvinguda.

Recordo arribar a Montevideo, l’agost, en ple hivern, el fred, el vent humid, l’alberg on m’hi vaig estar la primera setmana, el Barrio Sur, caminant a les fosques escoltant música. Recordo conèixer gent, construir la xarxa, espontàniament, l’inici del cúmul de casualitats que, vistes en retrospectiva, són un miracle i trenquen qualsevol interpretació lògica, analítica reduccionista, del que és la vida, la meva vida en aquest cas. Recordo el primer dia que vaig veure algunes persones, i en recordo el somriure i la puresa. I després la gent bonica, la gent connectada, la gent que forma xarxa, la gent que es permet viure d’acord amb qui són, gent extremadament valenta, esclar. Recordo anar a Pocitos. Els taxis horrorosos i els autobusos sorollosos, però també els cafès irlandesos a la llibreria de Boulevard España amb la Rambla, que m’encanta, i els esmorzars a casa la Rosina, mig adormit, d’humor, el te, les torrades, la fruita i la verdura. I el restaurant japonès, i les galetes de “Agua Helada”, i anar al cine, veure pelis a la Cinemateca, passar fred i recordo cuinar truites i verdures. I anar al Solís i sentir la confusió de classe. Sobretot el dia del concert, recital, regal, de Martirio.

Recordo la família de Quilpué, l’amor pur que sento per ells, i com sovint tardo molt a escriure’ls i em sap greu. L’Andrea, que em va introduir generosament a la seva meravellosa família, i la Nato, persona singular, especial i màgica, la María Ignacia, misteriosa, i els pares, la Norma i el Ramiro, dues persones clarividents, un exemple de positivisme, generosos, acollidors, amables, amics, dos amors. Els enyoro.

Recordo les nenes de l’Hogar Tesapé Porá, les ties cuidadores, sor Emilia i sor Tere. Els somriures de les nenes, la puresa, la irresistible recerca de tendresa i la irrefrenable lluita amb els fantasmes, amb el present. Els ulls d’alegria, els ulls d’enuitg, la ràbia i l’amor, l’essència humana amb una intensitat absoluta. Les hores compartides, les reflexions i l’aprenentatge personal. El vincle perenne, l’amor incondicional, l’aire i l’oxigen i el desig de millora.

Recordo Salto, cinc dies de sanació. Els dols. Les tres converses reparadores. El retrobament amb un mateix. Els companys, l’entorn sa, els banys termals, el tabac, els tallers, les converses, el moviment, el cos, la connexió, i els absolutament reveladors i conmovedors moments d’autoconeixement i connexió. La gent maca. La gent connectada. La confiança, compartir, donar i rebre, rebre i donar, i la clarividència. La Maria, lluminosa.

El que durant anys semblava ingenu, tou i estèril, ara sento que és genuï i sanador. Allò que era i pensava que no em permetia avançar, és en realitat el que encara sóc i que m’habilita a connectar-me amb la xarxa que som. Té sentit, se sent, és familiar, un retorn a casa, que sóc jo.

Sento el que recordo: el record viu i reviu. És una gran revelació. Tot el que recordo no són simples imatges, dades, situacions. Bàsicament són aliment, peces, ciment, aigua, sang, equilibri, pesos i contrapesos, com refer un camí, com repintar un dibuix, actualitzar-se afegint riquesa, experiència, intuïció, convenciment, consciència, fe i passió. I ara consolidar-ho.

Els viatges ni tenen inici ni tenen final. Només des d’un esquema limitat, quadriculat i simplista, un viatge té inici i final. Conec la cantarella. Reconec els gestos, les cares i els pensaments. Sé què és rebre una educació racional, professar fe en Galileu i Descartes, en Bacon. Sé què és analitzar críticament, sé què és voler trobar la seguretat en la ment, en la raó, en el raciocini, sé què és pensar que la ment ens distingeix, ens fa forts, intel·ligents, sé què és que t’eduquin a l’escola repetint-te cada dia que el que importa és ser intel•ligent, “veure-hi en l’espai”, memoritzar, saber moltes coses, saber noms i dates, sentir-se superior perquè saps qui és Spinoza, sentir-se privilegiat perquè saps fer integrals, pensar que tens la sort de ser racional, de viure en un món “lògic”, de persones que pensen, un món sense (diuen) superstició, on la raó il·lumina la vida i ens la fa més comprensible (mentrestant ens allunyem de la natura, de la intuïció, de la passió), un món de progrés, capaç de crear l’iPod. Sé què és sentir la poderosa arrogància de la raó, mirar amb certa condescedència cultures basades en mites, de creences “esotèriques”, de creences “flipades”, de conceptes que “no es poden demostrar”.

Sé que no cal. Que la intuïció és tan honesta com una deducció, i més pura. Dono gràcies a la física quàntica, seriosament, per salvar (o almenys concedir una oportunitat) la cultura i la filosofia occidentals. Celebro que el dubte, l’ambigüitat i la incertesa estiguin cientíticament demostrades, i confio que els lobbys, les ments tancades, la resistència als canvis, l’arrogància i l’estupidesa, no impedeixin que col·lectivament entenguem de què va tot això de la vida en aquest planeta.

Un any i escaig viatjant, amunt i avall, d’esquerra a dreta, sentint i pensant, cada vegada sentint més, reflexionant més, i pensant menys. Pensant quan cal. Detectant el meu ritme personal, i fent el possible per acomodar-lo a les rutines, a les accions, a les decisions. Un viatge il·luminador i la necessitat de consolidar. La companyia dels amics fets, de la gent meravellosa, gent normal que és meravellosa, la sintonia, la comunicació, l’afecte, la connexió i la xarxa. La convicció i el desig de contribuir a recordar-nos que som xarxa i que tot està interrelacionat. No és ni una idea ni una teoria, és una constatació, una vivència, una experiència viscuda. Videntur visionari.

Som xarxa. We are net.