Buenos Aires? (9 d’agost del 2010, Buenos Aires-Argentina)

He estat tres vegades a Buenos Aires. Al setembre del 2009, a l’abril del 2010 i ara a l’agost del 2010. Mai hi he estat més de dos dies, per motius diversos. La primera vegada feia escala en un vol, i només vaig tenir cinc hores per visitar-la a cop de taxi; la segona vaig fer-hi nit per l’endemà volar fins a Ushuaia; la tercera, ara, hi he arribat procedent de Salta un matí a les 7am i la mateixa nit ja estava en un autocar camí de Montevideo. Per motius que ara són i en el futur poden haver canviat del tot Buenos Aires em provoca un efecte de magnetisme negatiu que me n’allunya cada vegada que m’hi apropo. I de moment m’atrau ben poc, em recorda Madrid, Europa, una ciutat gran, plena, farcida, intel·lectualitzada, diuen que perillosa, plena de porteños i tan enorme que em cansa només  de pensar-hi. Un dia, és probable, hi aniré i fliparé, la descobriré com segur que es mereix, com qualsevol ciutat es mereix, però de moment nanai.

En aquesta última estada d’exactament 16 hores vaig constatar un dels fenòmens que més he percebut a Sud-amèrica, sobretot a La Paz, Asunción i Buenos Aires: el contrast entre pobres i molt rics és especialment colpidor als centres comercials (malls) de les grans ciutats. No és que siguin més rics o menys que a Europa, és el contrast el que impacta. I a Buenos Aires, al barri on vaig passar el dia, déu n’hi do com es notava aquest contrast. Era com estar a Pedralbes però a lo bèstia. Porteños pijos, diguéssim anant al cine amb ulleres de sol quan entren dins la sala. La retina reté, li ve de fábrica. I reté imatges d’aquestes que tenen molt d’alegoria o de perfil sociològic.

El mall on vaig estar era impressionant. El nivell era elevadíssim, les botigues de llibres precioses, l’oferta molt interessant, no sé qui els llegeix ni per què, però allà als prestatges hi eren i tenien un preu, dedueixo que algú algun dia els compra. Tampoc sé què en fa, obvi, però tampoc sé si se n’ha de fer res d’un llibre comprat. Tal com està el pati, i aplicant la màxima de MacLuhan (“el medio es el mensaje”), el sol fet de comprar un llibre ja és una mica revolucionari i contracorrent. Quan dic un llibre no dic un llibre com a objecte físic, sinó com a objecte intel·lectual. La diferència és prou evident per qui la vulgui comprendre, anàloga a la diferència que hi ha entre una flor de plàstic i una flor natural. O entre un préssec i un préssec en almíbar.

Mall impressionant, cultura en prestatges, rics passejant, crispetes ensucrades al cine, una mica de Kafka aquí i allà (“no, el combi no puede ser con una agua mineral, tiene que ser con una gaseosa: coca cola, sprite, fanta…” (…) “ya pero preferiría una agua, sin gas, por favor” (…) “el combi no contempla una bebida que no sea gaseosa” (…) “pero no quiero gas y un agua deber ser igual o menos cara, ¿verdad?” (…) “ya, pero la ‘máquina’ no puede aceptar una agua en un pedido de combi con gaseosa” (…) “entonces tengo que regresar a la señorita que me vendió el combi y solicitarle que me cambie el pedido..” (…) “mire, se lo daré con agua, pero eso no puede ser porque el combi no incluye un agua” (…) “se lo agradezco” (…) “pero sepa que es una excepción” (…) “(joder que pesada!)” (…) “porque no debería darle el agua” (…) “por eso se lo agradezco” i així fins a l’eternitat si m’ho hagués proposat… Kafka en plena forma, en un mall de benestants.

Sí, una conversa nutritiva que em recorda Europa, el pitjor esclar, i que em trobo per primera vegada a Sud-amèrica, ni a Xile l’havia patit. Però Buenos Aires me la tenia reservada. A tot això, la sessió ja estava començant.

I la peli va ser un trunyo, i donat el context, no sé mai si puc afirmar rotundament que en una altra ciutat i situació m’hauria semblat tant trunyo. Hi ha matisos que es fonamenten en estats d’ànim, d’això n’estic convençudament segur.

L’Habitació número 20 (19 d’abril del 2010, El Chalten)

L’Hostal te ordinadors que no escriuen els accents (que consti), es gran i de fusta. Els inquilins tambe son grans, alguns, tipu armari, i mes que de fusta, de pasta. Aqui hi ha nivell. I aixo m’amoina. No tolero gaire be la riquesa, sento enveja. No dels diners; sento enveja de les facilitats, de les atencions mediques, de la dignitat en l’habitatge i les possibilitats de veure mon que ofereixen els diners. No em malinterpreteu, la meva enveja no es sana. Es enveja com raja. Pero no per simple enveja comparativa, no per voler tenir igual o mes, sino que es una enveja de “minims”. Vull tenir les comoditats dels que tenen els diners per tenir-les, pero no vull ni un duro mes. L’acumulacio de capital, un cop aconseguit un benestar en la salut, la vivenda i la possibilitat de veure mon, tant me fa. Torno on era: els rics, els benestants que pugen aqui amb calcotets North Face. Fan rabia, parelles de postal donant la volta al mon amb una cara de tenir les esquenes cobertes daqui a 2070 que alucines. Son bona gent. Parlen entre ells, la majoria son nord-americans o canadencs. Fan rotllana als sofas, parlen de coses. Els he espiat. Tinc tendencia a sobrevalorar lentorn. O a infravalorarme a mi. O a les dues coses, segurament, simultaniament. Els he espiat i em pensava que parlarien de coses molt interessants, que serien gens especial, sensible, inteligent, mereixedors de la fortuna d’haver nascut on van neixer. Tenen diners, salut, viatgen, tenen don de gentes, son amables, no semblen tontos. Si la vida fos un Monopoly (que de fet ho es), ells comencen la partida amb el triple de diners que els altres jugadors. Com carai no han de tenir una conversa xula? Tenen temps per observar el mon, calma interior per coneixer persones sense ressentiments, temps per cultivarse. Tenen de tot, pero parlen de res. Els espio quan parlen i no en trec ni un titular. Per aixo no se com explicar de que parlen. Em costa. De que un dia anaven en cotxe i casi no poden salvar una pujada empinada. De que un dia van anar al cine i la peli no molava malgrat que a la tele havien dit que era molt bona. Coses d’aquestes. Es estrany, envejar algu pel que te i sentir llastima per qui es. I sentir-te que thaurien denvejar per qui tu ets, i que en canvi segurament ni intueixen que es ser com ets. Vaja, que els observo com qui llegeix un llibre i pensa en un dels personatges, el mira i el veu creixer, simagina com es, que fa, que faria si jo fos ell. I els tinc davant i sento que si mhi apropo i els toco en realitat no hi seran, perque viuen en una dimensio de la realitat diferent que la que minclou a mi. Hi son, pero no hi son.

He estat a l’Habitacio 20, que te la particularitat de que el pany esta trencat. Ahir a la tarda, mentre em canviava una samarreta, un espontani va irrompre dins l’habitacle, en un moment de sorpresa mutuu forca cinematografic. Per sort cap dels dos duia pistola o similar. “Me dijeron que la 20 estaba vacia”. “Pues parece que no. Bueno, seguro que no. Se habran confundido en Recepcion”. “Dále. Disculpa”. “Ok, todo bien”. L’Habitacio 20 es un simbol. Explica mes coses per si sola que dos-cents milions de trekkeros d’alt standing parlant com els que he descrit mes amunt. L’Habitacio sense pany es una metafora. De la por i de la convivencia. De la intimitat i de lexposicio publica. A mes, es una habitacio, la 20, estreta, amb una llitera, i una finestreta vertical que no s’obre i que dóna a un pati cutre, pero si mires amunt, al fons, veus muntanyes boniques, nevades, inspiradores. Com deia, molt metaforic tot plegat. Ara escric des de l’hostal, pero ja he deixat la 20. Ja no hi estic, ara esta buida fins que arribi algu que accepti estar en una habitacio privada sense pany. Jo no ho he aconseguit del tot. He anat desant la motxila a recepcio perque no men fiava. Podria dir “per si de cas”, que es un eufemisme. Pero per que vull fer servir eufemismes si escric per mi, perque vull, i en un entorn que es meu? Doncs aixo, deixava la motxila a recepcio perque no men fiava. I te conya que no men fiés. Tot el que em podrien voler robar els inquilins daquest Hostel segur que no esta dins de la motxila (excepte la camera de fotos amb les fotos que jo he fet).

Avió (16 d’abril del 2010, espai aeri entre Ushuaia i Calafate)

Fascinat pels avions. Perquè volen. Per què volen? A l’Hogar, un dels meus intents preferits per fer pensar les nenes és preguntar-les si s’han preguntat mai per què volen els avions. “Porqué tienen alas!”, riuen. Sí, però pràcticament no les mouen. I no posen ous. Els començo a explicar la llei de la gravetat tan gràficament com puc, deixant anar objectes en plan Newton i preguntant: “¿Porqué cae¿ ¿Porqué no queda en suspenso, o se va hacia arriba?”. En aquest punt algunes em miren amb cara de dir-me “vos estás loco”, algunes més impetuoses m’ho diuen directament, riuen, algunes altres riuen, i se’n van a jugar a pilota. Algunes, poques però algunes, es queden perquè volen saber, són curioses, els ha picat la curiositat, volen saber o els molesta no saber, depèn dels casos, perquè entre les que es queden hi ha bones estudiants i males estudiants. Totes són curioses i totes senten curiositats. Són les nenes de l’Hogar que més em transmeten possibilitats de futur. Crec que tenen oportunitats perquè dins seu tenen el desig de tenir-les. Innat o inculcat, no ho sé. N’hi ha d’altres que defugen sistemàticament qualsevol oportunitat que se’ls presenta, a nivells ínfims, a nivells quotidians. Fan una suma de desaprofitaments que al cap de l’any, del lustre de la infància i de l’adolescència dóna un saldo negatiu lamentable.

L’avió que vola. La llei de la gravetat. La terra que gira al voltant del sol i de si mateixa, el dia i la nit, la lluna plena i la lluna aformatjada, la llei de gravitació universal, els planetes, l’equlibri, el centre de la terra, la massa. L’aire calent i l’aire fred. La imaginació limitada de l’home, que mai hauria inventat els avions si no hagués vist ocells volant. L’humilitat, de nou, de l’home, que ha d’admetre i corregir si cal, que la natura és el recipient que el conté, no a l’inrevés. Que sense natura no hi ha home, per molt que l’home sigui capaç de fer coses tan extraordinàries com un iPod de 120 gigues o un avió.

Estic escrivint des de dalt d’un avió que va d’Ushuaia a El Calafate. A l’esquerra, els Andes. A la dreta, cel blavíssim. A sota, Argentina, la Patagònia. Al costat, les ales. Darrera la cua. Darrere les ales els dos motors ens mantenen enlaire. Davant, el morro i la cabina del pilot. Portem poc més de mitja hora volant. L’enlairament ha estat peculiar. A veure: tothom té por a volar. Uns ho admeten amb els ulls una mica tensos, com demanant a l’interlocutor una prova concloent que demostri que no hi ha motius per tenir por a volar. Ningú pot respondre convincentment. Es pot tirar d’estadística, jo ho vaig recentment a Villarrica quan la Sonia Marlene em va dir que li feia pànic volar. Saber que en tants per cent hi ha molts més accidents en cotxe no va semblar alleugerir-li gens la preocupació. El tema de l’alçada és un argument difícil de derrotar. Hi ha qui admet la por. D’altres parlen, parlem, de “respecte”. “Em fa respecte volar”. Sí, però… diria “em fa respecte anar en cotxe?” Potser em fa mandra, o m’avorreix o em cansa o m’agrada. Però “respecte”? D’altres diuen que no, que estan “acostumats”, que volar els deixa indiferents. Fa una estona, quan ens hem enlairat, dubto que excepte el pilot i la tripulació (i això ho dubto una mica) hi hagués algun passatger que no tingués la mosca al nas, perquè ha estat bastant inquietant. Fèiem botets, som si travessésim bosses de buit i l’avió digués “ara per on tiro?”, ens acabàvem d’enlairar, vèiem les muntanyes a l’esquerra, avall, però molt poc, i els canals a la dreta, avall però no molt. Quan passa això es nota en l’avió. I és el moment de decidir què fer: senyar-te i encomanar-te a deunostrusenyor i/o similars, racionalitzar el moment -”no hay dolor”-, pixar-te a sobre, gaudir de l’experiència com si fos un parc d’atraccions o, que és la que he utilitzat majoritàriament (de totes se’n treu profit) mirar-m’ho des de fora, en perspectiva, com si jo no estigués dins de l’avió, com si estigués a casa meva, o al pati de Cal Anton de Capellades i veiés passar al cel un avió: en línea recta, sense apreciar-hi cap moviment, cap raresa, cap turbulència, res, senzillament un vol suau, com el d’un oncell. És el que té mirar les coses a 10.000 quilòmetres de distància. I qui diu distància vertical, diu distància horitzontal.

Taxista (16 d’abril del 2010, Ushuaia)

“Si viene a inaugurar una escuela, un hospital, la aplaudo. Pero ¿un casino? ¿Cómo va a inaugurar un casino la presidenta de la nación? Y no uno, ¡tres ya van en Patagonia recién! Y son suyos, son de ella. Miren, miren, acá a la derecha. Éste vendrá a inaugurar. ¿Saben qué es la AFA? La Asociación de Futbol Argentina. La presidenta les concedió una ayuda de mixones de dólares. ¿Para qué? ¿Para qué para el futbol? Pues para untarlos y que le deban favores. Mueve un fichaje ahora, Riquelme, quien sea, y dále la comisión, directo al banco, a través del testaferro de la Kirschner, ¿cómo se llama…? López, creo que es el tal López. Y así va. Lo que tendría que hacer es inaugurar hospitales y escuelas, yo allá la aplaudo, pero casinos… O hablar con Obama y que nos condone la deuda, eso tendría que hacer. Que la riña Obama por haberle mandado a las Malvinas sin que hubiese petróleo. Que le diga Obama a la Kirschner “nos engañaron con el petróleo y nos pusieron en un lío para nada”, todavía.

El taxista va venir a Ushuaia fa 28 anys, al 1982. “¿Cuándo Las Malvinas?”, pregunto. “Justo. Para soldar navíos de la armada. Luego soldé tuberías, mi oficio es soldador”. El seu pare era de Salamanca: “Todavía no fui allá, pero en cualquier momento me planto. Cuando baje el euro, que ahora está carísimo”. Li dic que baixará, que segur, que en un any estará sensiblement més baix. Em mira pel retrovisor interior, alçant les celles, una una mica més amunt que l’altra, l’esquerra. “¿Y cómo va la crisi por España, la notan?”. La doble crisis, la pròpia i la internacional, Grècia, bombolla, y en definitiva un país que estira més el braç que la màniga i que no sap què és un braç i una màniga. Aquesta és la meva descripció d’Espanya, de l’Estat espanyol i dels descendents del Lazarillo de Tormes en general.

Passem pel costat d’uns quants personatges que duen uns petos tots iguals, blaus, amb unes frases que no llegeixo però que són reivindicatives. Suporto aquesta intuïció que estan fent una foguera amb fustes de les que es fan servir en construcció, quadrats preparats per aguantar pes i amb dues canaleres per costat que permeten que una màquina les alci i desplaci cap a on calgui. No en recordo el nom. El tema és que n’estan cremant des de fa hores, una darrere de l’altra. Són professors, protesten perquè només els pugen el sou un 15%. (silenci). El taxista està que trina. Els mestres joves, explica, cobren el doble que els de tota la vida. Però només a Ushuaia, perquè li pregunto si és així a tot el país (aleshores em quedo a fer mestre on sigui menys a Buenos Aires) i diu que no, que només aquí. La governadora d’Ushuaia, a qui el poble, una part almenys, no sembla tenir en alta estima (hi ha cartells penjats que, directament, la insulten, i que a España haurien provocat l’ingrés en presó els que els hagin enganxat), va rebre una mena de benedicció papal de la Kirschner, condicionada a que li fes cas quan toqués. La presidenta li va donar plata a canvi de fidelitat política. I sembla, segons el taxista, que això ho va dir en públic tranquil·lament. “¿Cómo puede ser? Lo dijo sin inmutarse, como si fuera lo más normal”. Així que ara la governadora fará el que digui la Kirschner, cremin o no cremin palets (ara m’he enrecordat de la parauleta…).

Acaba la carrera. Tot això ha passat en cinc minuts de trajecte, des del centre d’Ushuaia fins a l’aeroport d’Ushuaia, a quatre quilòmetres. El taxista està content, i parla, a la recta final, dels seus fills: “los tres tiene profesión”, és a dir, carrera. Un és programador “y trabaja aquí, en Aerolineas Argentinas”. El otro termina en breve el grado en alta montaña”. Obre els ulls, ens mira de reüll pel retrovisor, amb aquella cara que fem les persones, alguns gossos i tots els gats, de “preparat que ara ve la bo”, i la deixar anar: “Quizá vieron a mi hijo recién en televisión en España. Allá el programa “Máximo riesgo”, con el tipo Calleja. Vino acá, en Ushuaia, y fueron a la Antártida con mi hijo Matías, 14 días, y luego por aquí trepando en picos”, i m’explica que van fer no sé quina travessa que mai ningú havia fet abans. “Miren el video, está muy lindo”, ulls d’orgull patern. “Y mi hija es directora de cine. Justo está solicitando unos permisos para rodar un corto en Ushuaia”.

Paguem la carrera. 20 pesos. 4 euros. Treiem les bosses. Salutacions cordials. Així dóna gust. Miro enrere, les muntanyes nevades que creixen empinades just a l’esquena del poble. El dia és net, però d’aquí a vint minuts Ushuaia estarà, està, ennuvolat. El temps canvia en cinc minuts. A punt de marxar d’Ushuaia. Com que no vaig a l’Antàrtida, vaig al nord. No hi ha cap altra direcció possible. Amunt o avall. No hi ha termes mitjos. M’espera El Calafate. Ushuaia ja està al sac i ben lligat.

Mar i terra (15 d’abril del 2010, Ushuaia)

El pensament que no em vull treure del cap mentre observo aquestes aigües i muntanyes, tan pures i respectades, és: “Magallanes va veure el mateix que jo estic veient ara”. Amb això en tinc prou per escriure quatre milions de paraules, anant i tornant amb tots els angles i totes les interpretacions del que significa. Tierra del Fuego és un lloc especial perquè l’home hi ha fotut poc la mà. És terra i mar, i d’això n’hi ha a Lloret, però passada pel sedàs de l’home. Tierra del Fuego és pura perquè està massa lluny i té poca cosa que pugui interessar i justificar que l’arrassin, com ha passat amb gran part de Sud-Amèrica, i del món. Curiosament, en un petit nucli anomenat Estancia Harbenton, on viu el besnét d’un anglès aventurer anomenat Bridges, ja fa molts anys van deixar de fer llana i treballar la fusta -que és el que naturalment es feia aquí- i van reconvertir l’Estancia en una atracció turística. Gràcies a això avui l’he pogut visitar, visitar per constatar que, en realitat, la meva presència la propicia allò per el qual he vingut fins aquí baix per no trobar-m’ho. I m’ho he trobat però a petitíssima escala. Per tant, és possible respectar la natura sense posar en perill el glorificat progrés de la civilització humana. Però, esclar, fa falta voluntat, intel·ligència i pensar a llarg termini. Requisits que no s’estilen gaire.

L’excursió d’avui marca. Penses: tot això és conmovedor, real, natural, això forma part de mi i en canvi no ho puc tenir amb mi allà. Hi ha massa interferències, hem fet massa concessions al progrés, hem aplicat massa els criteris a curt termini, hem planificat poc o malament, i ara enyorem la natura que forma part de nosaltres. No només és que el Canal Beagle sigui bonic i que el Valle de la Tierra Mayor sigui bonic. És que són bonics i ens recorden, com un retrovisor, què érem i qué som, d’on venim i a on podríem anar. Per això baixem fins aquí baix, on tens la sensació que estàs al cul del món, i que, paradoxalment, està sota segur, estàs protegit… de tu mateix, de l’home, del progrés, de les idees, de les ambicions, de l’ego i la intel·lectualització de les emocions. Aquí l’emoció es pot intel·lectualitzar, esclar, però no a l’inrevés. Aquí agafes una idea… i què en fas? Te la poses per barret o la fas encaixar amb l’entorn. Fer una idea per forçar una realitat resulta aquí senzillament absurd. Però possible, i inútil. Qui vol una idea quan té una realitat que la desborda per tots costats. Les úniques idees sensates aquí són idees humils, idees d’acceptació, idees de retrobament amb una essència massa donada per descomptada, massa ignorada, com ignorem el gat que creua el carrer o el veí que obre la porta alhora que nosaltres. Aquí sorgeixen idees de simplificació que et recorren la columna vertebral, com si et diguessin “escolta tio, no t’enrotllis amb tanta palla mental intel·lectual i reconeix aque això li dóna mil voltes a deu concerts seguits de Sonic Youth”. La qual cosa deixa Sonic Youth en molta alta estima, perquè el sol fet que els hagi escollit a ells per fer aquesta comparació s’ha d’entendre com una deferència i un honor.

Pingüins, lleons de mar, …, huskies, castors, arbres bandera, un catamarà pel Canal Beagle, Argentina a l’esquerra, Xile a la dreta, indrets històrics, vaixells naufragats al fons de les aigües, intento sentir-los, tanco els ulls i m’esforço per imaginar-me que estic aquí, al passat, i que l’aigua freda m’esquitxa i el vent fueteja les nostres cares, el soroll de la natura imposant-se, la força de l’home intentant abatre la força de la natura, que clement et perdona o inclement t’enfonsa, literalment. Passem un far històric, una Estancia històrica, un llac que a l’hivern s’amaga, ara en autocar resseguim una carretera vorejada per preciosos arbres de fulles vermelloses, muntanyes amb els pics nevats i rius caient amb lleugeresa, nèts. Plou de cop i volta, pluja forta però silenciosa, cau de costat, el vent la inclina, veig un arc de sant martí difuminat. Faig fotos des de l’autocar. Miro el paisatge; faig la foto; miro la foto; miro el paisatge; comparo i intento no oblidar el valor afegit de la realitat per no oblidar-ho quan més endavant, d’aquí a un temps o demà mateix, miri les fotos i provi de posar-me, de nou, en aquella situació.

No em puc treure del cap Magallanes. El seu estret és aquí mateix, una mica més al nord. Imagino aquestes terres en aquella època. La puresa del paisatge, el desconeixement d’aquella tripulació del que seria el futur. Buscaven l’Àsia per les espècies. Ni iPods ni ibuprofenos. Me l’imagino creuant l’estret borratxo de whisky o de ron, no ho sé, aguantant la duresa del mar i guanyant-se el dret de contemplar aquesta natura meravellosa, de congelar-se amb el fred de l’aire que pica a la cara, de ser partícip d’un espectacle natural que, de nou, només és espectacular en proporció a la destrossa perpetrada en altres milers de preciosos indrets sepultats sota del progrés i dels Ipods.

Però visc al 2010 i el mal ja està fet. Escolto l’iPod de tornada. Música instrumental. No vull escoltar paraules, parauletes, retòrica. Ja no me’n fio.