Atacama 4: Llacunes altiplàniques (8 de juliol del 2010, San Pedro de Atacama-Xile)

Torno a la terra després de l’observació astronòmica, i hi torno per la porta gran. Anem a llocs meravellosos, quiets, amables, purs i, sobretot, i això és el que més m’agrada de tot aquest enamorament amb la natura… llocs inalterables que et posen a lloc, oportunitats per entendre que no n’hi ha per tant, que no cal donar tantes voltes, per admetre que els castells intel·lectuals són un joc, de vegades un refugi, però no són cap sublimació de res, cap transcendència, cap indicador de res superior.

Excursió a les Llacunes Altiplàniques. De nou, el viatge ha tingut anècdota marca de la (meva) casa. Una confusió i l’agència s’ha oblidat de mi. Tal qual. Ho explico amb gràcia perquè ha estat una anècdota, no una trastada. Es confonen d’hostel. A San Pedro d’Atacama tot són hostels, restaurants, colmados i poca cosa més. Així que quan contractes un tour et passen a recollir al teu hostel. Tampoc caldria perquè el poble és petit. Però ho fan. I s’obliden d’alguns passatgers que han matinat, s’han dutxat en una dutxa gairebé a l’intempèrie a… 3, 4 graus ºC?, han esmorzat i esperen que els vinguin a recollir. La franja de recollida era de mitja hora. Quan passen 10 minuts del límit, un senyor vell del meu hostel que no sé qui és em diu que els retards són normals. “Siempre se demoran”. Rotllo cultural, per tant, paciència i prou. Passen 25 minuts més i l’home em diu “ahora tendrías que llamar para que te devuelvan el importe”. Mare de déu senyor. Per entendre’ns: un dia perdut a San Pedro d’Atacama no és un dia perdut a Barcelona. Esclar que fas plans alternatius, però quan estàs dempeus desitjant que arribi el minibús per endinsar-te de nou als Andes l’alternativa de quedar-te al poble passejant, llegint el diari i prenent el sol del desert (una alternativa que en qualsevol altre moment seria paradisíaca) no deixa de ser un segon plat. I els segons plats a Atacama són un contrasentit. Així que truco a l’agència i em diuen “ui! Ahora le llamo” i li pregunto què significa en aquest cas “ahora”, “cinco minutos a lo sumo diez”, en diu. Al cap de 15 minuts em truquen. Es disculpen d’entrada, i ja em veig fent el pla alternatiu… però no, la cosa rutlla: em vindrà a buscar un jeep i em portarà a la primera parada de l’excursió, on ja estan a punt d’arribar els companys que sí que han estat recollits als seus hostels pertinents. En cinc minuts arriba el jeep. El dia és asolellat i agradable, l’aire fresc em desperta, pel carrer no paren de circular gossos, amunt i avall, habitual passeig a Xile, i backpackers que acaben d’arribar amb l’autocar que ve de Santiago-Copiapó i que fan cara d’al·lucinats, cara que comprenc i m’és familiar. De sobte, totes em ponen. Pujo al jeep, el conductor fa bona pinta, se’l veu un paio seriós, responsable. D’entrada es disculpa, comentem la jugada, li explico que quan vaig contractar l’excursió vaig donar a l’agència, sense que me’l demanés, previsor doncs, el meu número de mòbil xilè (perquè en tinc, a diferència de la majoria de turistes, que tenen el del país d’origen, lògic) per si hi havia algun inconvenient. Però… l’agència contractada va derivar els seus clients a una altra agència (Grado 10), pràctica habitual aquí. Però la ‘derivació’ va ser deficient, i no només es van equivocar en el nom del meu hostel sinó que tampoc van traspassar el meu número de mòbil.

Sortim de San Pedro per la carretera on hi ha l’aduana de Xile-Bolívia, tot i que la frontera està a més de 100 quilòmetres. “Allà arriba es demasiado frío”, em comenta el xofer, el Luís. “Y es una frontera más sanitaria que de personas”, m’explica. Controlen que no entris menjar (i drogues) al país. Quan entres a Xile has de firmar un document afirmant que no portes cap aliment de la llista dels prohibits, o afirmant que sí que en portes, i aleshores si quan et registren te’n troben no passa res, senzillament els requisen. Però si et passes de llest, “a veure si cola”, multa al canto i dubto que entris al país. Poca broma. Així que creuem l’aduana però seguim a Xile, detall que em fascina i em fa pensar en com les arbitrarietats estan sotmeses a altres arbitrarietats, i si portes el raonament a l’extrem resulta més fàcil acceptar els absurds i posicionar-s’hi amb sentit de l’humor i ironia fina.

Seguim carretera amunt, a l’esquerra els Andes, els dos volcans que fa tres dies que veig constantment i miro amb respecte i admiració. A la tarda el guia m’explicarà que els volcans, al llarg de la història terrestre, van elevant l’alçada dels Andes, juntament amb els moviments tectònics. Entre els uns i els altres, la serralada andina cada any és 3 centímetres més alta… i sumant. Aquesta és la típica dada que agrada als humans i que a mi en realitat tant me fa si són 3 o 2000. El que em commou és com la natura va a la seva, fent el seu procés, inalterable, mentre l’home s’ofega en onanismes intel·lectuals amb els quals pretén reposicionar-se en el centre de l’univers. Però vist el que es veu aquí cada vegada que obres els ulls i relaxes la ment, l’home no té res a fer, excepte flipar amb el que l’envolta.

Mentre l’home s’ofega en onanismes intel·lectuals amb els quals pretén reposicionar-se en el centre de l’univers.

El xofer, Luís, m’explica que té visats de molts països perquè ha viatjat i treballat per tot el món. Cada vegada que algú em diu això, i ha passat ja unes quants vegades, em miro el subjecte en qüestió amb mirada d’explorador curricular, i miro de trobar algún tret característic que identifiqui les persones que tenen la virtut de viure sense límits geogràfics, sense penitències patriòtiques, sense servituts contextuals. Me’l miro de perfil, lògic, i només veig un paio tranquil, de pell morena, mitja barba, que va conduint amb la calma i que sembla interessat en reparar l’error de l’altra agència en un exercici de professionalitat que agraeixo. El Luís segueix explicant-me coses. És copropietari de l’agència Grado 10, fa un any que es van instal·lar a San Pedro i tot just ara comencen a sentir-se sòlids. Tenen una flota de camions que deixa en evidència les altres agències, i després ho comprovo. Còmodes, estables, segurs i amb finestres enormes per fer fotos. I com que són molt cars (200.000 dólars) l’empresa s’assegura que els xófers són gent sensata i responsable, i no kamikazes com el de l’excursió de dimarts als gèisers. Diu el Luís que no estat fàcil consolidar l’agència. Penso que es refereix a la competència, n’hi ha moltes d’agències, però em diu, atenció: “El problema es encontrar guías y chóferes responsables, porque acá cada noche se sale a carretear [sortir a beure] y toman [beuen] hasta muy tarde”. Oops. Anem apropant-nos a la Llacuna de Chaxa, dins del Salar d’Atacama, que està plena de flamencs de diverses famílies. Abans d’arribar, el Luís m’explica que durant deu anys va treballar fent reportatges televisius per a National Geographic. L’enveja, sigui sana o no, és exactament el que sents quan et diuen això.

Arribem a la llacuna, “suerte amigo”, “suerte amigo”, comiat amable com sol passar aquí, “pasaré esta tarde por la agencia”, dic, “nos vemos pues”, tot buena onda. Em rep el xofer del camió, perquè el guia està amb els altres sis passatgers. És xofer i guia. Mirem els flamencs, m’explica de què s’alimenten. Mentre xerrem, se n’apropen tres i ens sobrevolen, elegants com una mala cosa. De nou la natura demostra sense ostentació que és el referent de tot, i per suposat de l’estètica. Res que faci l’home és més elegant que aquests tres ocellots que m’acaben de passar per sobre. Res. “Guardiola es super elegant…”, etcètera. Sí, si el comparem amb altres humans. Però si em poses els tres flamencs al costat de Guardiola, ja pots fer comparacions, que no hi ha color. A deu metres del guia i de mi, un grup de japonesos, amb parasol inclòs, exclamen un “Oh!” quan passen els flamencs, un “Oh!” realment passional. Tant freds com són… i quan alguna cosa els sorprèn els nipons són més efusius i extrovertits que els llatins. Amb el guia somriem amb aquesta apreciació. I caminem cap a la resta del grup. El guia titular es diu Nicolás, és un paio divertit, sembla argentí però és xilè. Els companys d’excursió són: un pare, mare i fill de Buenos Aires que són discrets i no criden quan parlen; el nen està emmirallat i és egoncèntric en extrem, però és un nen, ingenu i pur; la mare era escultora i es penedeix de no haver vist l’obra de Gaudí en persona; el pare és un senyor tranquil, panxut i amb canes, poc efusiu i d’acudits fàcils. Hi ha una parella d’Estrasburg, molt agradable, ella preciosa, ell un modelito, parella d’aparador, però gens alterada per la seva bellesa; són accessibles i tenen conversa suau i curiosa; pregunten, responen, escolten, virtuts fonamentals però infreqüents. Saben que els francesos tenen fama d’arrogants, i ells treuen el tema, lamenten que sigui així la fama, però admeten que és merescuda. Els dic que ells no ho són, em miren com dient “gràcies” protocolàriament, però els dic que el fet que ells mateixos treguin el tema diu molt a favor de la seva absència d’arrogància. Riem, i parlem del Barça (la gent de tot el món flipa, amics), parlem de sentir-se català i no espanyol, parlem de la crisi econòmica, i parlem del seu itinerari. Sembla que tenim prevista una ruta similar… Bolívia, Perú, Xile, Argentina, Uruguai. Són previsions, perquè en aquest viatge afortunadament no hi ha previsions inamovibles. I això és vida, amics. Completa l’expedició un japonès altíssim i silenciós, camina amb les cames tan llargues que sembla que floti. Fem un bon grup. El guia en sap. Bon ambient, i la carretera preciosa. Després de la llacuna ens apropem als Andes, anem pujant, a l’esquena ens queda el salar i les quatre mines de liti que produeixen la majoria de liti del món, per a les piles d’aparells electrònics. Els Andes estan pelats; els volcans solen cremar. Estem entrant a l’altiplà, darrere veiem el desert d’Atacama, fabulós. L’ascens és còmode, progressiu, però la mare portenya pateix una crisi de mal d’alçada i es mareja i se sent horrorosa. Fem una aturada en un poblet desèrtic amb un cementiri de colors que em crida l’atenció. Quan continuem la ruta, en mitja hora arribem a 4.400 metres d’alçada, envoltats de muntanya seca i vegetació àrida. En un punt de control d’accés al parc natural paguem l’entrada i buidem. El guia ens diu que el camió seguirà endavant i nosaltres caminarem deu minuts. No li discutim. “Luego me darán las gracias”, avisa fanfarró.

Joder. Quina meravella. Caminem un minut i en el canvi de pendent del caminet davant nostra la natura desplega un cop d’efecte inoblidable: la llacuna Miscanti. Com descriure-ho… imagineu que teniu vista panoràmica de 180º i que dins del marc de la visió tot el que hi ha és blau, blanc, groc i totes les gradacions que distingeix el nostre ull (que deuen ser poquetes). Imagineu formes naturals, és a dir, inalterables i cohesionades, sense errors, sense distorsions, sense foscor ni borrositats. Imagineu una llacuna d’esquerra a dreta, amb marges plens de sals minerals blanques que el sol reflecteix als ulls com si fos neu satinada. Imagineu que darrera hi ha dues muntanyes imponents, una és un volcà, pelades però de colors verds, blaus, vermells, marrons… roques volcàniques torrades. Imagineu el cel blau, cap núvol. Imagineu una composició de l’espai perfecta, natural. No imagineu molt més. Mireu el camí pel qual camineu, amb pedres als marges per indicar-lo, camí que fa baixada i t’atansa a la vora de la llacuna. I quan més descens, més imponents són les muntanyes, i més commovedor és el blau i el blanc de l’aigua. És un doble efecte potenciador que embriaga i personalment em deixa extasiat. “I després d’això, què?” Faig fotos. La imatge no m’hi cap a la càmera. Seguim amb el camió. Tots som conscients de la sort que tenim d’estar aquí, de veure això i, suposo, d’esperimentar el moviment sísmic interior que provoca aquesta mena de visió. És un moviment visceral i definitiu. Després vindrà la rutina i l’emboirarà, però quan et preguntin un dia què és el que més t’ha impressionat a la teva vida, podrà dir el gol de Koeman o podrà dir la Llacuna Miscanti. Qüestió de gustos.

Un quilòmetre més enllà arribem a la Llacuna Meñiques. Com sol passar, aquesta no compta amb l’efecte sorpresa de la primera, però estem davant d’una altra exhibició de la natura. La Meñiques està més enclotada i envoltada de muntanyes. És més càlida. Tot plegat és meravellós, i ja puc intentar explicar no només el que es veu (això rai: fas una foto i més o menys…) sinó sobretot el que se sent, que estic condemnat al més rotund dels fracassos. Amb bona intenció, això sí. En un lloc tan bonic, inspirador i pur, dins teu notes (noto) un deix de tristesa per no tenir al voltant tots els amics i família per compartir aquesta visió i aquesta experiència extraordinària.

Tornem enrere, anem a dinar en el poble desèrtic. Una senyora ha cuinat un plat local, pataska, que és un cocido amb llegum, carbassa, patata, pastanaga. Bo, bo. “¡Muy rico!”. Teníem gana. El sol pica de valent aquí dalt, factor protecció 40 i gorra amb orelleres i malgrat tot escric això i tinc la cara vermella infladeta. Seguim el camí amb el camió, plàsticament extasiats (almenys jo). Anem a Toconao, on hi ha un campanar que és patromoni nacional xilè; s’ha mantingut idèntic des del 1700, la qual cosa a Xile significa que ha sobreviscut inalterat moltíssim terratrèmols. És un símbol de resistència. És cuco. Blanc. Petit. La porta d’entrada no deu fer més de 1.50m.

Després enfilem cap a San Pedro d’Atacama. Una mitja hora de trajecte amb el sol retirant-se, les muntanyes es coloregen d’un groc més esmorteït, ataronjat, el cansament relaxa i fa de bàlsam, llegeixo una estona, escolto música, noto en l’ambient la satisfacció de tots, i quan arribem a San Pedro ens acomiadem tots amb mola calidesa, com si fóssim bons amics, bons coneguts. Hem compartit un dia especial i ho sabem. “¡Suerte en todo!”, ens diem amb els argentins. Amb els francesos “see you later”, perquè el poble és petit i saps que et trobaràs en un moment o un altre. El japonès marxa discretament. Tot en ordre doncs.

Arribo al hostel. Em dutxo. L’aigua no surt gaire calenta i quan estic ben ensabonat només surt freda, molt freda. Acabo la neteja mig cridant, rient-me per la situació, fa un fred notable i sóc fredolic, però ric perquè sé que les dutxes fredes són genials, però senzillament em fan pànic. De manera que positivitzo el moment i malgrat que l’aigua freda em paralitza, gaudeixo del moment. M’asseco tremolant, i torno cap a l’habitació, que està al pis de dalt, en banyador i xancletes. És una imatge còmica, certament, i celebro viure-la, ser testimoni de mi mateix gaudint d’un moment tan culminant després d’un dia memorable. Els dies memorables sembla que són norma a San Pedro d’Atacama.

De nou a l’habitació, reviso el correu i el facebook. És molt estrany. Recontactar tan bruscament amb la realitat quotidiana d’allà estant aquí és certament anòmal. I hi penso. I de vegades considero l’opció de desconnectar del tot. Però rebre el feedback és encoratjador i omple de tendresa i sentit tot plegat. Viajar sol és fascinant, però viatjar absolutament sol… no ho sé, almenys encara.

Miro mapes i consulto agències. Tenia previst pujar fins al nord de Xile i creuar a Perú per Arica. I sembla que creuaré a Bolívia des d’aquí. Genial.

Pan de Azúcar (4 de juliol del 2010, Pan de Azúcar-Xile)

Camí del Parc Nacional Pan de Azúcar, a 25 quilòmetres de Chañaral (nom que sempre oblido). En taxi. Condueix el senyor Luís Enrique. Té un ull cec d’un accident quan treballava a la mineria. Li van dir si volia que li posessin un ull de vidre. Va respondre al metge: “Con lo feo que soy sólo me faltaría eso“. Me’l miro: més que lleig és peculiar. Té el nas com una patata cangrenada, això sí, però més enllà d’això és un xilè de bon aspecte i simpàtic i confiat. M’explica que un dia una senyora li va demanar ajuda per arreglar la clau de pas del gas i que una cosa va portar a l’altra, i això que el marit de la senyora treballa com funcionari de presons i duu pistola. Ara la senyora ha tornat a Santiago i ja no es veuen i està més tranquil. “Tengo cuatro hijos“, em diu, com volent dir “ja no estic per tonteries”. Però m’ho ha explicat cofoi i sense que li preguntés -obvi-, i li notava en el to de veu que el romanç l’havia fet sentir bé, suposo que jove i atractiu. “Ella tenia 20 años, yo casi 50“. “Pero éstas cosas sucenden, ¿verdad? No te las propones, suceden, y luego te atrapan de mala manera, supongo…“, dic jo, com qui no vol la cosa. Em mira de reüll. Lògicament no sap l’edat que tinc i segur que es pensa que sóc més jove del que sóc, “el joven,” el chico”, “el muchacho”, que és com se’m dirigeixen aquí. Em mira de reüll sorprès. No vaig més enllà en la conversa. Faig una conya, li dic que les dones són perilloses però que els marits amb pistola ho són bastant més. Riem i seguim caminant.

Estem al Parque Nacional Pan de Azúcar. Amb el taxi hem arribat fins a dins del parc, segurament està prohibit accedir tant endins amb cotxe, però com que hi ve sovint coneix els guardes, així que com si fos casa nostra. No hem pogut passar una barrera que estava tancada amb pany, i camimen una horeta fins al mirador del parc. Pel camí conversem. M’explica coses interessants sobre Xile, els sous, el masclisme, em pregunta rotundament “¿los españoles son racistas?”  (“Sí”, responc, “claro”), em parla de la vegetació, dels cactus, i del verd que cobreix l’aridesa, i em diu que mai plou aquí, però quan plou, molt de tant en tant (anys), i fa poc va ploure, el desert floreix i és espectacular, i ara està començant a florir, sobretot entre Copiapó i Caldera. Pel camí veiem 4 dels 150 guanacos que viuen al parc, són com lames. I quan veuen humans el mascle remuga, com un cavall, per advertir la nostra presència amenaçadora. Se sap que som l’espècie més agressiva: arribem en cotxe al parc! Els guanacos viuen de menjar els cactus, cosa sorprenent i alhora meravellosa. De cactus en veiem de tres menes: Cometocino de Gay, Copiapoa Longistaminea i Copiapoa columna alba. Són com bitlles, són realment xilens: baixets i amples… rotunds i una mica xoriçils.

Com tothom i amb tothom, parlem de futbol. Aquí la mitjana de coneixement de l’esport és molt més alta que allà. És que allà la gent parla molt. Al Luís Enrique no li faig la diferenciació català-castellà per no marejar-lo. Però faig algun comentari il·lustratiu sobre el fet espanyol. Em torna a mirar de reüll. Me n’adono que vaig ben situat perquè camino a la seva dreta i l’ull que té borni és l’esquerra.

Al mirador flipo una mica. El parc es diu Pan de Azúcar perquè en unes illetes que hi ha els ocells hi defequen sistemàticament i les han tenyit de color blanc, i de lluny semblen pa blanc. En l’illa hi ha dofins, gavins, pelícans i yuncos. Veig els pelícans de molt a prop, a un metre, perquè en una mena de minipoblat els pescadors pesquen congrio i les vísceres sobrants les donen als pelícans. Em sorprèn com es mouen, i com masteguen (és un dir) i empassen. Baten les ales i s’enlairen per sobre del meu cap, no em fan por, no sé si me n’haurien de fer, però tant me fa. L’adrenalina va fent i la càmera de fotos també. El Luís Enrique m’espera al taxi mentre jo flipo com un senyor de ciutat que quan veu un ocell que no sigui un colom o una gavina se sent Darwin a les Galàpagos. Sincerament, és una sensació preciosa.

De tornada cap a la sortida del parc el cel, que estava núvol, s’obre i el blau i la llum canvien d’aspecte les muntanyes i l’oceà, que de cop brilla i l’escuma de les onades es veu més intensa. Tot ha guanyat en contrast. Dues noies caminen amb unes motxil·les grosses, i el Luís Enrique els ofereix portar-les fins a l’entrada. Són nord-americanes. Kate i Rebeka, de Winsconsin, estan vivint a Santiago però ara viatgen pel nord, igual que jo i molta més gent.

Hi ha molta gent viatjant pel món.

A la carretera passem per dos ‘santuaris’ al marge, i m’explica el Luís Enrique que són en records de persones mortes a la carretera en aquell punt. A un el coneixia personalment. Anava begut i en moto i se li va tirar una camioneta a sobre en una canvi de rasant, i li va arrencar una cama i el va matar a l’acte, dessagnat. Segueix conduint, i jo fent fotos al Pacífic. Les “gringas” no diuen gran cosa, miren per la finestra, i no m’estranya. És preciós.

Arribant a Chañaral, el Luís Enrique me n’explica una de molt bona. La platja del poble es diu Playa Negra i em diu que és “la más contaminada del mundo“. Sona hiperbòlic, estarem d’acord, però m’explica que va quedar severament contaminada de coure perquè des de les mines tiraven el coure sobrant al mar. Pim, pam. La veritat és que es nota: la platja, sobretot quan la veus amb perspectiva, té el color de verdet. És impactant quan coneixes la causa. Ahir al matí, quan vaig baixar a passejar-hi, poc m’ho pensava que estava en un dels indrets més putrefactats per l’acció gairebé sempre devastadora de l’espècie humana, aquest artilugi destructiu “engreído” i miserable.

El Luís Enrique, humil taxista, també m’explica que de l’ocèa en treuen algues per exportar al Japó, i més coses durant tot el trajecte en el seu cotxe, una mica destartalat. Condueix pel mig, la carretera és de sorra, i als canvis de rassant penso en el seu amic motorista i em pregunto perquè no s’escora cap a la dreta… però segueixo fent fotos i mirant si les nord-americanes donen senyals de vida.

Arribem a Chañalar. Li pago (em cobra més del que m’havia dit per telèfon, pero no discutiré perquè ha estat un guia excel·lent i m’ho he passat bé amb ell). Penso que així m’arruinaré ràpid, però em sembla just el que he fet aixì que no regrets. Vaig al súper per carregar de pa, formatge, aigua i fruita, perquè m’han dit que San Pedro de Atacama és el lloc més car de Xile. Em trobo les gringas, conversem bastant patosament, diuen que pugen cap a San Pedro també aquesta matinada, coincidirem en l’autocar.

Així van les coses, casualitats que s’acumulen i es converteixen en la teva vida. Quan les expliques prenen una dimensió més estructurada, i això ni m’agrada ni em desagrada, però s’ha d’anar amb compte per no concloure que la vida és un fil argumental lògic, una línia progressiva. Ho sembla sovint, casi sempre, però no ho és, la hi fem.

Arribo al hostel i em poso a escriure i escolto música. Ara mateix sona Ella Fitzgerald, “Night and Day”. Miro per la finestra, el cel és blau però esgrogueït perquè el sol comença la retirada. La muntanya reflecteix el to ocre de la llum i ja vibro de nou. Em passaria la vida delectant-me amb els colors i amb com la llum els modifica. Penso en això i penso en com s’ho fa la llum per incidir en un recipient tancat com el cos humà, com s’ho fa per omplir-lo de reflexos que es projecten cap enfora. Mentre penso això sona Fiona Apple, “Fast as you can”, i premo ” >>/”. No perquè no m’agradi, però és que no tinc cap pressa. A l’iPod apareix la següent cançó: “Paradise” de New Order.

“If we left this town, we could walk the earth together”…

Chañaral (3-5 juliol 2010-Xile)

M’adormo a l’autocar quan fa una hora i poc que hem sortit de Santiago de Xile. Enfilem cap al nord. Seran unes 12 hores de trajecte. M’adormo, em desperto diverses vegades a la nit, durant uns segons, em cargolo al seient, que és “cama” (llit), però en realitat és un sofà molt inclinat, amb ubicador de cames, pero no és horitzontal del tot. S’hi va còmode, però no és un llit. L’autocar no passa de 100 km/h, però tinc la sensació que va més ràpid, i quan en alguna ocasió excedeix la velocitat permesa, els 100 km/h, sona un xiulet d’alerta. I el xiulet em desvetlla. Quan dormo en els autocars, i el son no és profund, entro en un estat de consciència peculiar, en el qual noto que floto i que visualitzo el recorregut de l’autocar, com si l’estigués conduint telepàticament i el movés amb moviments suaus i ondulants. És una sensació francament agradable i difícil de descriure. La nit passa ràpida, ningú em roba la motxil·la de mà (a una amiga fa dos dies, en el mateix recorregut, li van pispar mentre dormia), i quan em desperto és de dia, són vora les 8.30 del matí i quan retiro les cortines i miro a l’exterior veig el desert. M’impacta, esclar. Tot de color de sorra, el cel blau contrastant. Feia setmanes que no veia res similar (a la Patagònia argentina), i en un tancar i obrir d’ulls el paisatge ha canviat de la nit al dia. Dels Andes de Santiago a l’aridesa majúscula de Copiapó.

Baixo a la terminal de busos de Pullman (una de les empreses de transports habituals de Xile, juntament amb Cruz del Sur i Tur Bus). Fa calor. L’aire és nèt. Deixo la motxil·la grossa a la consigna. Descanso i començo a caminar cap al centre. Arribo a la plaça Prat. Hi ha una oficina de turisme on m’expliquen què puc fer, bàsicament visitar el Museu Mineralògic (estic en una zona amb una mineria riquissima), que m’agrada, i em donen pistes per mourem per la zona. Decideixo que aniré en bus fins a Chañaral, que està a prop del Parc Nacional Pan de Azúcar, que promet. Abans, passejo per Copiapó, veig com Brasil perd davant d’Holanda, me n’alegro, no m’agrada que gent com Dunga i Maradona entrenin jugadors tan bons i els converteixin en simples mediocritats que guanyen els partits perquè són més bons que els altres, no perquè són millor equip que els altres. Després del partit, vaig cap a la terminal d’autobusos i a les 15h surto cap a Chañaral.

El trajecte és espectacularment àrid. A l’esquerra, el Pacífic; a la dreta, muntanyes pelades, i enmig, a mes de la carretera, els primers brots verds. Aquest desert floreix en breu, i serà un espectacle estètic. Tant de bo ho arribi a veure. Passem per Caldera, un poble que em produeix una sensació de disgust, de cosa pendent. Faig fotos, però no ho tinc clar. M’agrada quan marxem. Seguim uns cent quilòmetres sense res, turons pelats, sorra, pedra, pedres enormes, l’oceà a l’esquerra, onades grans, i l’iPod anar fent. Penso, curiosament, en el periodisme, i en que vull tornar-hi.

(…)

Arribem a Chañaral i flipo. Entrem al poble descendint per la carretera. Veig una via de tren abandonada. Veig el far dalt d’un turó i una església colonial. L’autocar s’atura a la terminal. El sol s’està ponent, la temperatura està baixant. La motxil·la pesa. Camino fins que trobo un hotel/hostel, molt a prop. Té wi-fi. La dona és simpàtica, l’habitació està nèta, el preu és correcte. Vaig al súper, compro pà i formatge, i compro una cervesa Kunstmann Honig Ale, que porta mel i està de perles. Passejo pel poble, és fosc. És petit. Un carrer principal amb els serveis, a un costat la part litoral, desangelada i freda (i amenaçada pels tsunamis, de manera que no s’hi edifica gaire) i a l’altra el poble fa pujada cap al turó on hi ha el far.

Em fascina la carretera, que passa a prop de l’oceà. Està una mica elevada respecte al poble, i quan passen els camions i els autocars els pots veure retallats davant del perfil de l’aigua i del cel, és una imatge simple, preciosa. I el silenci. D’aprop fan soroll, obvi, i aquest matí m’hi he apropat per veure-ho des d’una perspectiva més pròxima. De passada l’he creuat i m’he apropat a l’oceà fins a trepitjar la sorra mullada, plena de petxines, algun esquelet d’ocell escurat pels voltors que van sobrevolant-me (un s’ha atansat mentre jo rondava per allà, i ha estat certament intrigant…) i bastanta porqueria (bosses de plàstic i ampolles de vidre de cervesa trencades). I l’oceà, amb onades altes, més altes que al Mediterrani, i es nota de seguida. I gavines. Ningú banyant-se, l’aigua està molt freda. Dues noies d’un parc proper on hi ha uns columpios em miren. Penso: “Igual estic en una zona perillosa i jo aqui voltant tan panxo, fent fotos escoltant l’iPod”. Em va passar a Valparaíso i a Santiago, i ni me’n vaig adonar. Però és el que té viatjar sol, que ningú t’acompanya i si et passa alguna cosa… mala peça en el teler. Però com que no tinc intenció de quedar-me tancat al Hostel, vaig fent.

Torno cap al poble, pujo casi fins al far. Fa calor, em quedo en samarreta curta Quechua taronja. A l’hora indicada me’n vaig al Hostel a mirar l’Espanya-Paraguai. El veig a l’entrada, a la sala comuna, però no hi ha ningú més. Hi ha pocs clients, som a l’hivern. Ric amb els tres penals, els àrbitres dolents són divertits, creen incertesa on no n’hi havia. Vist així, són tremendament generosos.  Villa és un xupón, però fa gols. I fer gols és llicència per a tot. Si fas gols, tot s’hi val. Mala cosa.

Després passejo de nou. Compro el bitllet per demà a la nit anar cap a San Pedro de Atacama. I pel matí aniré a Pan de Azúcar. La tarda la passo passejant de nou i llegint els diaris: “La Tercera” i “The Clinic”. Hi ha mil coses a observar quan estàs en un lloc desconegut. Com caminen, què venen a les botigues de xuxeries, on es carreguen els mòbils (principalment a les farmàcies), quins tipus de pans tenen, a quina hora sopen, quina música escolten, quina merda tele tenen ells i veuen ells. En això em vaig fixant, i comparant, és inevitable casi.

Penso: aquest poble és tranquil i sa, però avorrit. Però lo d’avorrit és relatiu, és comparatiu. Per a mi sembla avorrit perquè jo visc a prop dels cines Verdi, per posar un exemple. Aquí passo pel costat d’un saló recreatiu i hi veig nenes de menys de 16 anys passant-ho bé… I veig joves que surten pel carrer i s’ho passen bé tocant la batuca a prop de la platja. Res tropical, creieu-me, és una postal sòrdida i bruta. Penso en això: és avorrit (per mi) però no s’avorreixen (punyalada). Penso en allà, tan divertit, i penso en la pressa i la competitivitat i els nervis i l’alienació. I obro els ulls i aquí veig avorriment i tranquil·litat. Però la llunyania, els amics i la familia estan allà. I ells tenen la família aquí, la tranquil·litat  i l’avorriment aquí. Penso això mentre prenc una cervesa en un bar llegint el diari; el bar és ample, fred, brut i sembla del passat, antic. La dona que em serveix és amable, seca però amable. Els homes de les altres taules beuen les habituals cerveses d’aquí, de litre, com xibeques però en bo, i alguns mengen carn amb patates. Sona música d’una ràdio cutre. Mentre llegeixo em sona el mòbil xilè, i només pot ser una trucada de la meva família xilena de Quilpué. M’adverteixen que aquesta nit fan un mega-asado (per dos dies no hi he pogut estar) i que quan estiguin ebris és altament probable que em truquin per “saludar”. És un costum que tenen entre la família: es truquen, a l’hora que sigui (la 1, les 2, les 3, les 4, les 5 am…), i no s’hi val a respondre amb mala veu, ni a no respondre ni molt menys a apagar el mòbil. Família és família. Per tant, aquesta nit dormiré intermitentment… Desitjo que em truquin, m’agrada sentir-me’n part.

Chañaral és un poble que d’aquí a un temps em costarà recordar; primer no hi cauré, però quan hi caigui, mirant una foto o un mapa, el recordaré i amb molt bon record. Tranquil, bonic, fred, al cul del món. Miraré de recordar-lo quan estigui creuant la Diagonal amb la moto, o mirant les caras de cagarro que posem al metro (tòpic molt útil), o llegint les tonteries amb què ens mortifiquem als diaris, o sobrevalorant el valor de les bondats de la prosperitat econòmica que té (tenia) Europa (Espanya).