De Sucre a La Paz (18 de juliol del 2010, Bolívia)

Divuit hores dins la “flota” (autocar de llarga distància) per anar de Sucre, capital judicial de Bolívia, fins a La Paz, capital política. Enmig, cinc hores aturats al mig del no res perquè la carretera està glassada. Per sort, sort vital, les finestres de l’autocar tanquen bé, tenim flassada i quan posen el motor en marxa de tant en tant, entenc que per evitar que es congeli el motor, funciona la calefacció. L’aturada em desvetlla. Escolto música, el meu disc preferit de tots els discos que he escoltat en ma vida. Si em fessin la pregunta de la illa deserta l’escolliria. És un disc singular, que em provoca molts sentiments i cap se m’enquista. L’escolto sencer, mirant per la finestra, on veig els laterals d’un turó escarpats per l’home per fer la carretera, els marges nevats, la vegetació escassa i matussera. Escolto el soroll del passatgers dormint, les respiracions asincròniques, algú remuga mentre somia, escolto aquells sorolls de la nit que solen ser dilatacions o contraccions de materials i que presos de la poesia ens solen cridar l’atenció i pensar en explicacions fantàstiques. Però aquest no és un autocar encantat ni té cap misteri. Només espera que la carretera sigui transitable.

De Sucre a Potosí hem volat. A Potosí he vist de nou el Cerro Rico, però de nit. Una senefa de llums verdes en delimita l’espina dorsal, piramidal, no sé amb quin propòsit. Ha nevat però és negra nit i no veig la falda blanca del cerro. Seria una imatge bonica de veure. A dins, els miners hi deuen estar picant pedra, ves a saber a quines temperatures.

Després de Potosí la carretera s’han enredat fins que ens hem aturat. La quietut, la foscor i el silenci, si no dorms, són un context delicat.

Quan m’he despertat, després de diversos intents inconclosos de dormir una bona estona, el sol espetegava al meu clatell augmentat pel vidre de la finestra. Viatgem rumb al nord i per l’est el sol m’apallissa. Em desperto satisfet per l’escalfor i pel moviment. Ni rastre de la carretera glassada. Veig Bolívia: un altiplà amb muntanyes grogues amb vegetació, sense arbres, passem poblats pobres, amb quatre cases que són construccions d’adobe o maons mal acabades o inacabades, només estructures a mig fer. Parets pintades amb missatges electorals, a dotzenes, arreu, fa dies que els veig. Mencions a Evo, mencions a alcaldables. Ens apropem a La Paz, parsimoniosament. Pel camí, l’autocar ha canviat de rodes per adaptar-se al gel, el passatger de dues files endavant ha obert la finestra en diverses ocasions (i temperatures: calculo que entre sota zero i uns 7 o 8 graus positius), per vomitar, suposo que per l’altura o per la ressaca, s’ha aturat per donar benzina a un altre autocar de la mateixa companyia i també s’ha aturat en una mena d’àrea de servei amb un extraordinari i pletòric olor de pixats en la qual he comprat dos litres d’aigua i un entrepà de formatge calent i he trucat per avisar a la família que m’acollirà a La Paz que arribava amb retard. “Pero sobretodo cuando llegues a la terminal no hables con nadie. Para que me reconozcas llevaré una camiseta del Real Madrid“, em diu el Fernando, que és el fill del matrimoni boliviano-xilè que m’acull amablement, matrimoni amic de la meva família adoptiva de Quilpué.

L’entrada a La Paz és impressionant. Com en altres ocasions, ja n’estava al cas que ho seria, però com sempre, l’experiència viscuda és mil vegades més impactant que l’experiència contada. L’autocar arriba per la part més elevada de la ciutat, on hi ha l’aeroport, i fent esses baixa fins a la depressió entre muntanyes elevadíssimes on reposa. La primera imatge global de La Paz des de l’alçada és inesborrable, sembla una maqueta a escala 1/1 feta per impressionar en una Exposició Universal. I de nit, m’expliquen després, les llums de la ciutat, vistes des de dalt, semblen un cel, un planetari, una nit estrellada. I ara, mirant per la finestra mentre escric els dono la raó. Quina ciutat, redéu.

Arribem a la casa a quarts de quatre. És un barri residencial lluny de la terminal, al sud. La casa és bonica, viuen bé. Tenen un gos que porta un jersei de llana. Dinem amanida i pollastre amb arròs i plàtan fregit. Bec massa suc de taronja (tipus Trinaranjus), i de postres gelat de nous. Després em retiro una estona per descansar i si em descuido dormo fins demà. Només quan m’acosto al llit, relaxo la ment i m’estiro me n’adono de fins a quin punt estic rebentat i ple de cansament acumulat, no només per les divuit hores d’aquest trajecte sinó per les desenes d’hores pululant amunt i avall i dormint en llits diferents, provisionals, despertant-me molts dies sense saber on sóc fins que faig memòria de la nit anterior o fins que obro els ulls i algun detall de l’habitació la delata.

M’he dutxat, aigua calenta per l’amor de déu, he baixat a prendre un te amb un “pancito” i ens hem posat a conversar la mare, acabada d’arribar d’Arica, al nord fronterer de Xile amb Perú, la tia i el Fernando. Conversa agradable, com sol passar a Sudamèrica, on la gent conversa sense posar cara de “a veure per on me la fotaràs” o de “no sé ni què em dius, tant me fot, però t’escolto perquè sóc educat” o de “..i ara que ho penso, demà he d’anar a ingressar els diners del lloguer…”. Conversem, doncs. La temàtica d’entrada és Evo Morales i el poder dels camperols i indígenes a Bolívia. Són majoria absoluta i tenen per tant l’avantatge numèric democràtic. Però per a la minoria blanca, això és mala cosa. En aquest cas, creuen que Morales està tirant enrere el país, l’està governant amb criteris analfabètics i demagògics, i sense una visió global i de futur. Lamenten els seus errors i les seves declaracions que delaten “ignorancia“, com quan va afirmar que no menja carn de pollastre tractada perquè provoca homosexualitat. Senten vergonya perquè el seu president diu bestieses similars. El tema d’Evo Morales és complex. Ahir, a Sucre, vaig dinar al Mercat. Les taules són compartides, i mentre menjava es van asseure una mare i una filla bolivianes, de Potosí, la mare exsindicalista i la filla estudiant de psicologia a Sucre. Xerrant xerrant vam parlar de Morales, i em deien que els indígenes  comencen a estar decebuts per la seva gestió, però que com a alternativa es contempla un altre perfil indígena com ell, que no creuen que el moviment indígena perdi el poder en les properes eleccions. Però lamenten, em deia la mare, que Morales hagi perdut de vista els principis que ell mateix va defensar acarnissadament com a líder sindical. “Y ahora no reconoce la huelga que están llevando a cabo los maestros“, es queixa. La cosa és complexa.

Prenent el te parlem de futbol, de Maradona, de Beckham, Florentino Pérez, Messi, Ronaldinho, Rijkaard, Villa, Casillas, Puyol, Xavi i de nou Maradona. Del Barça i d’Espanya.

I d’Espanya i dels espanyols. “Lo que más nos molesta es que tuvimos la mala suerte de que a nosotros nos descubrieran precisamente los españoles: envidiosos, egoístas, mentirosos, ignorantes y ladrones. Nos mandaron a lo peor de España, y así nos hemos quedado. Además, en Bolivia no vino nadie más… Así como en Chile fueron los alemanes, en Argentina los italianos… acá nada, sólo los españoles… ¡es mala suerte!”, es lamenta la mare. No ho diu de broma. Parlem del Lazarillo de Tormes i tot el que representa. Em diu que balla flamenc, que li encanta tota la cultura popular espanyola. En parlem. Li explico com veig jo Espanya, els espanyols, Europa, els europeus i com veuen els espanyols Sud-amèrica. Parlo de immigració, parlo de complexes d’inferioritat (respecte a Europa) i de superioritat (respecte a Sud-amèrica). Parlo de la sensació d’estar vint anys enrere com un estímul positiu d’estar aquí, de com m’atrau això i de com veig com màgic poder retrocedir en el temps per recuperar allò bonic i espontani que fa 10, 15, 20 anys va perdre’s al lloc d’on vinc i que aquí encara no han perdut. No s’explica amb paraules, és una sensació i una acumulació de detalls, de gestos, de moments i de infinitèssimes maneres de fer que omplen un buit que semblava ple i no, no ho estava.

Crec que avui dormiré planet. Demà el Fernando m’ensenyarà La Paz. Tant de bo fassi bo, com avui. El cel blavíssim quan he arribat convidava a passejar, a perdre’s pels carrers, que no és molt aconsellable però és el que m’agrada, com em sol passar gairebé sempre quan alguna cosa o, sobretot, algú m’agrada, que no és aconsellable.

…

Tinc fulles de coca entafonades en un dels laterals allà on les mandíbules s’ajunten, fa estona. Noto lleugerament adormida la zona i el gust amarg de la saliva que va desplaçant-se cap a la llengua i al paladar. Rotundament legal i saludable, és una llàstima que no se’n pugui exportar. Sí que te’n pots endur com a infusió, però no les fulles a granel tal qual. Encara que el motiu és obvi, és alhora idiota. Amb un saquet de 100 grams no en fan res. Per convertir les fulles en la cocaïna que s’esnifa a Espanya amb la mateixa alegria i voracitat que si fossin pipes sense closca cal un procés força complex i, per cert, asquerós.

És mitjanit. A 4.000 metres d’alçada. Les fulles de coca ajuden a combatre el mal d’alçada. Fa fred. Veig les llums taronges esquitxant el turó de davant de la casa, dibuixant clarament un carrer que fa baixada d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, la ziga-zaga de tota la vida. A l’estanteria del costat de l’ordinador on teclejo hi tenen un munt de llibres. “Presidentes de Bolivia 1825-1998“, “Sangre de mestizos” (Augusto Céspedes), “La suma de los días” (Isabel Allende) i “El Lazarillo de Tormes“. Me’l vull rellegir. Per recordar d’on vinc.

Sucre (16 de juliol del 2010, Sucre-Bolívia)

Tres hores de camí separen Potosí, ciutat fantasma mantinguda pels turistes amb una història commovedora i dramàtica, de Sucre, ciutat històrica, bressol de la independència de les nacions sud-americanes i actual centre cultural i universitari i judicial de Bolívia. El trajecte és bonic, el faig de dia i no fa fred, veig els colors de les muntanyes, grogues i àtones, veig bens i vaques pasturant, veig asfalt i pintades propagandístiques pel camí incitant a votar per Evo, o no.

Sucre és bonica, colonial, ordenada, amb gent jove, estudiants, un centre acollidor, amb gent, moviment, molts cotxes, edificis blancs il·luminats que criden l’atenció, farmàcies, cafès, hostels, botigues de mòbils, restaurants a l’estil europeu i restaurants locals, modestos, amb cadires de plàstic com les de la platja i un pantalla enorme de televisió, i un parell de taules ocupades, no més.

Passegem amb la Cris i l’Àlex, que ens hem retrobat casualment perquè m’han vist fent una foto pel carrer i ells anaven dins d’un microbús. Hem visitat el mercat, ple de fruita i per delir-s’hi, demà hi aniré a tafanejar, fer fotos i menjar. Hem anat a prendre un te perquè fa fred i és més humit que a Potosí. He demanat un “Té con té”, una combinació amb grapa, canyella i te que m’ha tret el fred del cos eficientement. Per acompanyar, unes patates farcides, especialitat local que m’ha encantat i que m’he hagut de menjar amb les mans de tant dures com estaven al cap de cinc minuts de servir-me-les. Bones, bones. Després de passar per la bugaderia, hem decidit buscar un lloc per sopar. Hem voltant una hora i pico buscant un local que ens fes bona pinta, però només trobàvem fritanga o llocs desoladors, gairebé buits i sense màgia ni atractiu. Voltant voltant hem anat a parar a l’inici del volt. Hem sopat molt a gust, un burrito vegetarià en el meu cas, també molt bo, i cervesa per “tomar”. Hem conversat molta estona i molt bé, parlant de tot una mica, sobretot del món laboral. Hem parlat de l’educació, la pedagogia, de Sant Cosme i de Villarrica (Paraguai). La cosa està xunga, certament. Convé ser valent i mirar poc enrere. Després del sopar, una ronda de digestius i similars (dues, de fet) han acomodat el sopar i lubricat la conversa.

He tornar al Hostel en taxi. Sonava Tino Casal. Just després d’entrar, i després de cinc minuts al carrer trucant el timbre sense que m’obrissin i veint-me buscant un hostel a quarts d’un de la nit en una ciutat desconeguda, s’ha posat a ploure.

Ara, mentre escric, plou, escolto i sento el soroll de l’aigua caient sobre la teulada, que deu ser d’uralita. La pluja em recomforta. Feia dies que no la sentia i m’agrada. La pluja a Sucre em fa pensar en totes les coses boniques que tenim i quan donem per suposades enyorem. Penso en la distància i en la relativitat de la distància en concret. Penso en la consolidació dels canvis i penso en com factors simples i anecdòtics tenen la capacitat poderosa de fer o desfer situacions que semblaven predestinades a ser i que no són.

Plou a Sucre. Ciutat acollidora, dinàmica, bonica i universitària, amb dones guapes i declaracions d’intencions. Amb misteris per resoldre i aclariments essencials.

Sento la pluja onejant contra la teulada. Penso en la Índia, encuriosit; penso en la transformació resistent; penso en l’ambigüitat i l’egoïsme beintencionats; penso en viatjar de nit; penso en la fugacitat de les coses i en la necessitat de canvis, estímuls, reptes i tranquil·litat.

Segueix plovent, segueix el rec.

Sucre despertarà fresc i potser lluminós. Ja tinc ganes que soni l’alarma del mòbil.

Potosí (15 de juliol del 2010, Potosí-Bolívia)

La ciutat de Potosí és el convidat de pedra del Cerro Rico. La muntanya ataronjada amb milers de colors canviant amb la llum del sol és l’epicentre històric del verb “saquejar”. La ciutat, Potosí, és la conseqüència de la troballa dels espanyols conqueridors, que van tardar poc a expoliar tots els minerals del cerro. El cerro, malgrat que fa 500 anys que el foraden com un formatge gruyére, segueix sent imponent. Quan li afegeixes la seva càrrega històrica, a més d’imponent és heroic i màrtir. Pell de gallina quan el vaig veure per primera vegada. Al voltant i a dins hi han passat tantes coses que per moments sembla irreal, fictici, de tant que n’has sentit parlar i n’has llegit. Ara el tens a davant i costa assumir que aquí van morir milers de persones vingudes d’arreu, esclavitzades, per extreure’n sobretot la plata en unes condicions insuportables, i per això morien. A les ja de per sí inhumanes condicions del treball en una mina, aquí s’hi ha d’afegir que el cim del Cerro Rico s’eleva a més de 4.000 metres d’alçada. A mi, quan passejo per Potosí i enfilo un carrer una mica empinat o pujo unes escales, em costa respirar.

Potosí va ser declarada Patrimoni Mundial, Cultural y Natural de la Unesco l’11 de desembre del 1987. L’any 1611 Potosí, malgrat l’alçada, era la segona ciutat més habitada de la terra, per darrere de Nàpols i per davant de París. Hi vivien africans (esclavitzats, obvi, i que morien víctimes d’un clima inassumible per ells), espanyols (conqueridors que venien a Potosí com qui va a Las Vegas, amb la diferència que el Cerro Rico era una aposta segura de la qual sortien cada dia munts de plata) i els indígenes, esclavitzats pels espanyols.

Quan l’espanyol Villarroel, el primer espanyol que va treure profit directe del cerro, va arribar a Potosí, al 1545, els indígenes ja en coneixien la riquesa mineral, però com que no necessitaven la plata per fer transaccions comercials, no l’explotaven sistemàticament. La seva relació amb el cerro era natural (respectuosa) perquè era part de la mare natura. Els espanyols, a més de fer proselitisme a la força del cristianisme i els seus valors teòrics, i de donar un exemple impecable de com la teoria i la pràctica són dues coses molt diferents i fins i tot incompatibles, no van tenir tants miraments a l’hora de foradar i explotar la muntanya sense reparar en mitjans humans. La massacre a Potosí va ser tan passada de voltes que costa imaginar-ne la magnitut. Els espanyols, se sap, van ser uns conqueridors amb poca visió de futur, amb una ambició merament material i evangelitzadora, cosa molt compatible per a ells, abonats al luxe fàcil i insostenible, i sense capacitat per pensar en el mig i llarg termini. Segueixen sent-ho, se sap, però almenys ara no van matant indígenes ni follant-se les seves dones, i quan ho fan almenys ho fan pagant. La vergonya al·liena que em provoquen determinades asseveracions del meu carnet d’identitat administrativa creix exponencialment a Potosí. I quan això sents, el millor que et pot passar és experimentar un acte de contrició que et permeti redimir-de la merda que van deixar anar per aquí els que administrativament són els teus compatriotes i a la pràctica no són res més que un grup de persones que tenen en comú una nacionalitat administrativa amb tu.

I el millor que et pot passar m’ha passat aquest matí, mentre passejava sol, fent fotos i per un extrem de la zona turística de Potosí, a punt de sortir-ne. Se m’ha atansat un noi de faccions indígenes, ben vestit, amb ulleres de sol, que ja feia una estona que em mirava. Se m’ha atansat i el primer que m’ha dit ha estat “aquí no tenemos para comprar muchas cámaras digitales“, informació que lògicament al principi m’ha fet pensar en hipòtesis poc agradables sobre el que podia passar en els següents segons, potser minuts. M’ha dit que té una Sony de 11 megapíxels i m’ha preguntat que què em semblava, i jo li he dit que lo dels megapíxels no és important a menys que vulguis fer pósters. M’ha preguntat de quants era la meva (14 li he dit), i li he dit, no sé ben bé amb quina intenció, que “pero es la única que tengo“, i crec que he somrigut. Diria que ho he dit per anar al gra, si havia de passar alguna cosa que passés de seguida. Però no ha passat res incòmode, al contrari. Amb l’excusa de la càmara hem començat a xerrar, i ens hem aturat en un arc des del qual hi ha una vista meravellosa del Cerro Rico, i des del qual Simon Bolivar va cavalcar fins a dalt del cerro. I així, mirant-lo, hem anar xerrant, situació que em sembla genial i molt poètica: un indígena nadiu de Potosí dialogant amb un espanyolito descendent de conqueridors, amb el Cerro Rico observant-los. La conversa, un cop hem deixat el tema de la càmera de banda, la he iniciat jo amb una senzilla pregunta: “Sinceramente, ¿qué sentís cuando véis a los turistas españoles por aquí?“. La resposta no s’ha fet esperar: creieu-me, no els estimen. “Repugna“. Ni ens estimen als turistes en general. Els posen tots en un mateix sac, m’ha dit, el sac de gent que ve aquí i porta plata, sí, però “no son mecenas de nada, de cultura, de nada“. Els nord-americans tot ho compren, i ho deixen a mitges: les begudes, el menjar, compren molt, desmesuradament, i això els sembla fins i tot de mala educació. Despilfarrar així en un lloc així denota, certament, una falta de sensibilitat que, tot s’ha de dir, tampoc cal esperar de segons quins perfils. Els turistes poden ser realment desagradables, mal educats, impertinents, prepotents i hostiables. Són els moments en què t’gradaria passar desapercebut, que no es notés a tres quilòmetres que ets europeu. Però es nota. Dels alemanys m’ha dit que són secs, rudes, imperatius, i això els molesta, esclar. Aquí són més educats i respectuosos, aquí adoraven la naturalesa, no Hegel o Heidegger. Als israelians els ha deixat a l’alçada del betún; em sap greu, però de vegades el seu instint de supervivència i defensa els fa ser arrogants. N’ha dit que son “muy agresivos“, que “están siempre a punto para discutir e incluso parece que van a agredirte“. Dels espanyols me n’ha dit poca cosa: “tampoco vienen muchos“, m’ha comentat, i jo li he respost: “no me extraña, les debe dar vergüenza“. Sí, és demagògia, però a banda del moment i el lloc i la persona, crec que encara que sigui administrativament, jo aquí sento vergonya històrica, i ho dic.

La conversa amb l’amigo, del qual només sé que treballa a la comissió del bicentenari de la independència i que m’ha demanat l’email per enviar-me’n informació (i que ha marxat de cop perquè ha passat una amiga seva pel carrer…) ha estat llarga i multitemàtica. Hem parlat d’Evo Morales i de les nacionalitzacions d’empreses. Sense anar més lluny, estic escrivint en una casa de trucades i internet d’Entel, que era una empresa privada i ara és de tots els bolivians (a Xile Entel encara és, i serà, empresa privada, i de fet el meu mòbil xilè l’opera Entel. Aporto aquesta informació per als que vulguin reflexionar sobre la viabilitat o no de segons quins canvis socio-econòmics…). De Morales m’ha confirmat el que ja m’han dit diverses vegades en els últims dies: que a les zones rurals el respecten i a la resta no el volen perquè diuen que està fent involucionar el país. Són opinions. Però sembla que fa coses. Els guies dels jeeps amb què vam venir des de Xile a Uyuni em van dir que en aquesta legislatura l’Evo està fent obres més grans, amb perspectiva de futur, inversions en macroempreses estatals. Un exemple: l’impressionant Salar d’Uyuni (12.000 kms quadrats) és una font de liti enorme, però fins ara els bolivians no s’havien disposar a extreure’l i exportar-lo. Sembla que Evo Morales està fent ja una prova pilot. És un exemple; un altre de més inquietant és que sembla que vol augmentar el servei militar obligatori d’1 a 3 anys, “como los israelíes“, em va dir l’Edgar, el guia i conductor del jeep, i el motiu és que el país ha d’estar preparat per conflictes pels béns naturals, amb Argentina, Brasil, Xile, Perú, Paraguai.

Amb l’amigo d’aquest matí també hem parlat de la nova generació de bolivians, que sembla que estan perdent el complexe de colonitzats que fins ara veien com a superior i digne de ser imitat tot el que venia de fora, dels gringos en general “y sobretodo de los estadounidenses“. Això es manifestava, per exemple, en el rebuig a vestir segons quina roba. Efectivament, aquí encara es percep una cultura i unes tradicions pròpies en, sobretot, la gent més gran. Van vestits amb robes típiques d’aquí, mantenen les vestimentes. És bonic de veure i encomiable. Els joves sembla que estan més americanitzats, com arreu, però diu l’amigo que els nous joves comencen a sentir-se orgullosos de la seva identitat indigena, en comptes d’amagar-se’n. Segons m’explica, quan ell anava a l’escola, si s’havia d’escollir un alumne per representar la classe en un acte, una desfilada, una festa, el que fos, sempre s’escollir el noi o la noia rosseta i de pell blanca de la classe, “porque los otros éramos demasiado oscuros“, recorda visiblement empipat. “Queremos recuperar nuestra identidad, no queremos sentirnos más colonizados. Será un camino largo, pero lo conseguiremos porque es lo que queremos“. Jo no sé si aquesta gent posarien un milió de persones als carrers de Barcelona, però aquest matí, parlant amb aquest noi bolivià, he vist una determinació natural que allà no sento.

Quan la conversa ha derivat cap a temes més amplis, més genèrics, m’ha fet gràcia un comentari que ha fet. Estàvem parlant del clima hostil d’aquí, de com el cos s’ha adaptat al llarg de generacions i per a ells és un clima assumit, però quan vénen estrangers flipen (en dono fe) perquè és realment dur. M’explica que molts dels afroamericans que venien a les mines hi morien el primer dia, i com que he estat dins de les mines (vam baixar fins al nivell -4 i creieu-me que és bastant impressionant estar-hi i sentir el que s’hi sent, senzillament durant una visita de només dues hores i amb un exminer fent-nos de guia) me’l crec. Però això no era, òvbiament, el comentari que m’ha fet gràcia. El que m’ha fet gràcia és que ha dit que amb tota aquesta predicció apocalíptica relativa al 2012 encara resultarà que l’única ciutat habitable del món serà Potosí, perquè està a 4.000 metres d’alçada. “Sería una venganza justa“, ha deixat anar. Ho explico perquè quedi constància de que, obvi, a banda dels bolivians que t’atenen com a turista perquè necessiten la teva plata (paradoxa, no? nosaltres tenim plata perquè els vam robar la seva plata, i ara els l’ha tornem infinitessimalment mitjançant propines exculpatòries…), molts altres senten despreci. I caminant pel carrer notes, si t’hi fixes, una actitud de poca tendresa cap als turistes, poca hospitalitat, comprensible. Aleshores fas l’esforç per ser molt amable i extremadament respectuós i humil, i de vegades reps a canvi un somriure d’agraïment que, creieu-me, no té preu.

PD: Parlo amb el taxista que em porta a la terminal d’autobusos per anar cap a Sucre. En resum, em diu que desitja, ell i molts, que s’aturi l’extracció de minerals del Cerro Rico perquè està tan triturat per dins que tenen por que colapsi i s’ensorri, i si s’ensorra el cerro s’ensorra una part de la ciutat (hi ha túnels excavats que passegen per sota dels carrers) i de passada s’ensorra l’únic real ingrés econòmic de Potosí, que són els turistes. És partidari de convertir la mina en un atractiu turístic ara que encara es pot. Realment, en l’estat actual és “una mica” arriscat que hi entrem els turistes mentres els miners hi treballen. Quan hi vaig entrar vam sentir i escoltar una ràfaga de nou detonacions seguides de dinamita i tot tremolava i us asseguro que se’t posen per corbata. Des de l’inici de l’any ja han mort una desena de miners dins el cerro, a banda de les malaties progressives que van adquirint respirant aquell ambient absolutament nociu i tòxic. Vaig estar-hi dues hores i encara faig olor de la mina, sobretot als dits. Vaja, que el taxista faria el que es fa actualment, però sense dissimular-ho, i treient de la mina tot de miners de la cooperativa que es juguen la vida cada dia per una misèria a canvi, perquè el preu dels minerals està tan baix que amb prou feines treuen un sou digne treballant en condicions indignes.
El taxista també m’explica, arran que li pregunto per Evo Morales, que els “campesinos” són, al seu entendre, un problema perquè ara se senten legitimats per fer el que volen, i van expropiant terres per tot arreu, però no només latifundis i grans extensions no aprofitades, sinó tot el que troben per davant. Diu que a Potosí, que amb prou feines té petites extensions, també n’expropien bona part, i no en fan res, i a més demanan al propietari que els passi una part dels ingressos d’explotació “porque esas tierras pertenecieron a sus antepasados” i, lamenta el taxista, “así ellos ahora no tienen que trabajar para vivir“. Vaja… Res com parlar amb la gent del carrer per copsar la complexitat de tota societat i deixar de banda les concepcions unilaterals i de vegades messiàniques de la realitat…
Agafo l’autobús cap a Sucre. Són 3 hores de viatge amb un paisatge preciós.

Salar d’Uyuni (14 de juliol del 2010, Uyuni-Bolívia)

Són quarts de sis de la matinada. El jeep va a tota vela per sobre del Salar d’Uyuni. Tot és blanc, com neu dura. A la dreta el negre de la nit està cedint a la claror del dia entrant. A dalt veig les estrelles. A l’esquerra tot és molt fosc. El jeep va recta per sobre de les pistes del salar, marcades pels pneumàtics de cotxes precedents. No hi ha una carretera, o indicadors, res de res. Si el xofer s’adormís (i no donés cap cop de volant), res passaria. Li dono un copet al braç dret. “Venga, no se vaya a dormir…”; “No. no, si no me duermo. [ja] Lo que pasa es que cierro mucho los ojos porque llevo más de 15 años conduciendo por el salar y tengo la vista quemada”: Arribem a la Isla de los Pescadores. És fosc, fred sota zero. Només som nosaltres vuit. Pugem per un caminet empinat enmig d’enormes cactus, i quan encarem l’est, veiem la meravella que s’atansa: negre nit florint amb la llum del sol a punt de treure el cap per un horitzó blanc de sal.

Ens miren dient “que fort, no?” O dit d’una altra manera, ens diem amb la mirada: “ha pagat la pena matinar”+”com pot ser que portem tres dies veient coses increïbles i que encara n’hi hagi que t’impactin igual o més?”+”jo no havia vist mai res igual”+”mare de déu senyor”+”no tinc paraules”. Som al Salar d’Uyumi, contemplant-lo des de l’elevació de la illa dels Pescadores, són quarts de 6, fa un fred congelant, anem tan abrigats que amb prou feines puc treure la càmera per fer fotos, no parlem gaire perquè no se’ns congeli la tràquea, i tot el que veiem en una panoràmica de 360º és commovedor.

La següent hora és memorable. El sol treu primer la punta superior de la seva circumferència i ja canvia tot el rang cromàtic. Tot el que fa un moment ens ha meravellat a tots per tots els costats de la visió, en segons està canviant de color, tot, i està oferint-nos una altra vista espectacular i meravellosa de nou, és un 2×1 al·lucinant. I aquest canvi de llum i d’ombres es va repetint constantment, cada pocs minuts. Com dic, aquesta hora és memorable. Les fotos intenten ser fidels a aquest espectacle, algunes donen senyals inequívocs del que es veu estant allà dalt en aquella hora del dia. S’hi apropen, almenys. El joc de llums és meravellós; el joc d’ombres és espectacular perquè: el salar es pla. El sol surt per l’horitzó. L’illa Pescadores està al mig del Salar, i els ratjos solars en projecten l’ombra en perpendicular cap a l’altra costat de la illa. Un detall: la illa és tan petita que caminant deu passes arribes a cada uns dels extrems, de manera que és un mirador fantàstic per observar privilegiadament els canvis de colors i les ombres que el sol projecte de la pròpia illa sobre la superfície del salar. I també les ombres dels cotxes que hi circulen.

Quan baixem del cim, a baix hi han arribat molts més turistes. No entenem perquè arribem ara, quan el festival de llums i ombres ja s’ha calmat, però ho celebrem. Hem estat vuit persones només a dalt flipant absolutament. Un altre privilegi. Un cop avall, ens desplacem pel salar, caminem, saltem, parlem, fem fotos i vídeos, xerrem i, en síntesi, celebrem la sort d’estar aquí. Després, quan les mans ja estan gairebé congelades, esmorzem. És pràcticament impossible untar la mantega al pà, els dits no responen. Bebem mate de coca. Tothom està de bon humor, la bellesa alegra. Aleshores, no sé com ni per què, s’organitza un partit de “futbol-sal” espontani sobre el salar, entre Bolívia (tots els guies i conductors dels diversos tours) i “resta del món”. Perdem 6 a 1. Pallissa històrica. S’ha de dir que corre per un salar amb: un pantaló de pana; un pantaló tèrmic; 2 mitjons de llana; una samarreta tèrmica; un polar; un paravents; una bufanda; una gorra; guants i a casi 4.000 metres d’alçada, no resulta senzill. Diguem que et canses de seguida. Dit això, no és excusa. Els bolivians juguen millor que nosaltres, que som brasilers, catalans, francesos, un danès i no sé què més. Xupons, virguerietes flipats, aquest és el nostre estil, l’estil de l’individu sobrepotent que es creu capaç de tot. 6 a 1. Els bolivians, ordenats i modestos, ens apallissen. També s’ha de dir que es coneixen entre ells i juguen en equip. Però són modestos. I guanyen.

Cansats, i suats (!) al mig del Salar, tornem al jeep i recorrem l’altra meitat del Salar, unes dues hores a pinyó, el paisatge és blanc i agressiu, sense ulleres de sol les pupil·les deuen acabar socarrimades. Passem pel Museu de la Sal, una parida turística sense cap més interès que veure un edifici fet de sal. La parada és profitosa perquè em poso a xerrar amb els dos guies-conductors sobre Bolívia, Evo Morales. Ells són proEvo, són d’origen camperol, indígena i de la zona alta (geogràficamente parlant). Parlen bé d’ell. Celebren que hagi nacionalitzat Hidrocarburos i Entel, celebren que tregui pit i que tingui plans per defensar Bolívia d’algun atac…

Seguim el recorregut, fent una parada turística per comprar souvenirs, “es lu que hi ha”, fins que arribem a Uyuni, una localitat inhòspita que ens rep amb ràfegues de vent que aixequen la pols i t’embrutem els ulls i la gola. Visitem el cementiri de trens, una peculiaritat deguda a que la primera línia de trens d’aquesta zona va ser Antofagasta-Uyuni. Són locomotores de vapor, rovellades, imponents, que formen una doble fila bonica i certament peculiar aquí al bell mig del desert. Després dinem, una amanida i un tros de carn plena de greix i nervis. Bebem aigua i coca-cola.

La tarda la passem a Uyuni, donant voltes. Ens connectem a Internet després de tres dies. La sensació és desagradable. El contacte amb la neurosi europea em disgusta. És bonic saber dels amics i de la família, però ja està, no cal saber res més. Però és casi inevitable. Les xarxes socials són indiscretes i obsessives. Passejo per Uyuni amb la mosca al nas, massa informació al gmail. Fa un fred còmic de tant fred com és. Fem temps perquè a les 19 surt l’autocar o vés a saber cap a Potosí. Em fa il·lusió arribar a Potosí.

El viatge és folklòric. Uns sis hores per 200 quilòmetres. A dins s’està gelat. Pels peus corre l’aire com si fos aigua freda. Les finestres tanquen d’aquella manera. Escolto l’iPod. Estic repassant la discografia sencera de Mecano. Sencera vol dir sencera. És una experiència que m’omple de records i de benestar (alhora que em buida de prejudicis i falses conviccions). Especialment m’impacta la tornada de “La máquina de vapor”, que potser feia 20 anys que no escoltava i que em fa fer un bot del seient. La senyora del costat, indígena hardcore, em mira de reüll amb cara de dir: “els teus requeterebesavis van violar la meva requeterebesàvia, fill de puta”. És el que té que el teu dni sigui espanyol, que ets còmplica d’una carnisseria vomitiva. Però amablement, més endavant del trajecte, li aparto la cortina perquè pugui veure les llums de Potosí quan hi arribem, de matinada. No diu res, però segur que m’ho agraeix dins seu, encara que sigui inconscientment.

Quan baixem de l’autocar i agafem les motxil·les, el fred ens saluda dràsticament. Estem sota zero i a 4.100 metres d’alçada. Encara tinc a la boca el gust de la fulla de coca que he anat removent tot el viatge. Agafem un taxi, ens deixa a la porta del hostel; truco al timbre, surt una dona per una finestra mig dormida amb cara de poc amics i de sorpresa, li dic que havia fet reserva, remuga no sé què i s’amaga de nou endins; durant dos minuts congelats no tenim notícies de la senyora, fins que obre la porta i ens fa passar. Porta la bata. El cabell amb permanent. Diu que no hi havia reserva, li dic que he parlat amb una noia, em diu “ah, ¡mi hija! Pero ella no sabe nada…”, però tenim lloc per dormir, pregunto, diu que sí, que “claro”, doncs fantàstic. El check-in és tragicòmic, perquè la senyora està rotundament sorda, i mentre anem deletrejant les nostres noms, cognoms i números de passaport, ella va escrivint noms i xifres que tenen poc o res a veure amb el que li diem. Sembla un gag. Per evitar el colapse, ajudo la senyora fent de secretari del hostel i amb deu minuts ho enllestim. Finament, tenim la clau de l’habitació i podem estirar-nos.

Em poso a escriure el blog, però em quedo adormit, després de menjar-me pastanagues i cogombres, el menú de viatge. L’endemà, quan em dutxi, l’aigua calenta no funcionarà i em dutxaré amb pura aigua freda. Freda a Potosí no és com freda a Capellades, creieu-me. Una experiència renovadora i gairebé ultracòsmica. La sobrevisc i ara sé que sóc més fort del que em pensava.

En tot cas, decidim canviar d’Hostel per un amb aigua calenta. Heroi per un dia sí, però no màrtir de per vida. I menys a Potosí.