Pan de Azúcar (4 de juliol del 2010, Pan de Azúcar-Xile)

Camí del Parc Nacional Pan de Azúcar, a 25 quilòmetres de Chañaral (nom que sempre oblido). En taxi. Condueix el senyor Luís Enrique. Té un ull cec d’un accident quan treballava a la mineria. Li van dir si volia que li posessin un ull de vidre. Va respondre al metge: “Con lo feo que soy sólo me faltaría eso“. Me’l miro: més que lleig és peculiar. Té el nas com una patata cangrenada, això sí, però més enllà d’això és un xilè de bon aspecte i simpàtic i confiat. M’explica que un dia una senyora li va demanar ajuda per arreglar la clau de pas del gas i que una cosa va portar a l’altra, i això que el marit de la senyora treballa com funcionari de presons i duu pistola. Ara la senyora ha tornat a Santiago i ja no es veuen i està més tranquil. “Tengo cuatro hijos“, em diu, com volent dir “ja no estic per tonteries”. Però m’ho ha explicat cofoi i sense que li preguntés -obvi-, i li notava en el to de veu que el romanç l’havia fet sentir bé, suposo que jove i atractiu. “Ella tenia 20 años, yo casi 50“. “Pero éstas cosas sucenden, ¿verdad? No te las propones, suceden, y luego te atrapan de mala manera, supongo…“, dic jo, com qui no vol la cosa. Em mira de reüll. Lògicament no sap l’edat que tinc i segur que es pensa que sóc més jove del que sóc, “el joven,” el chico”, “el muchacho”, que és com se’m dirigeixen aquí. Em mira de reüll sorprès. No vaig més enllà en la conversa. Faig una conya, li dic que les dones són perilloses però que els marits amb pistola ho són bastant més. Riem i seguim caminant.

Estem al Parque Nacional Pan de Azúcar. Amb el taxi hem arribat fins a dins del parc, segurament està prohibit accedir tant endins amb cotxe, però com que hi ve sovint coneix els guardes, així que com si fos casa nostra. No hem pogut passar una barrera que estava tancada amb pany, i camimen una horeta fins al mirador del parc. Pel camí conversem. M’explica coses interessants sobre Xile, els sous, el masclisme, em pregunta rotundament “¿los españoles son racistas?”  (“Sí”, responc, “claro”), em parla de la vegetació, dels cactus, i del verd que cobreix l’aridesa, i em diu que mai plou aquí, però quan plou, molt de tant en tant (anys), i fa poc va ploure, el desert floreix i és espectacular, i ara està començant a florir, sobretot entre Copiapó i Caldera. Pel camí veiem 4 dels 150 guanacos que viuen al parc, són com lames. I quan veuen humans el mascle remuga, com un cavall, per advertir la nostra presència amenaçadora. Se sap que som l’espècie més agressiva: arribem en cotxe al parc! Els guanacos viuen de menjar els cactus, cosa sorprenent i alhora meravellosa. De cactus en veiem de tres menes: Cometocino de Gay, Copiapoa Longistaminea i Copiapoa columna alba. Són com bitlles, són realment xilens: baixets i amples… rotunds i una mica xoriçils.

Com tothom i amb tothom, parlem de futbol. Aquí la mitjana de coneixement de l’esport és molt més alta que allà. És que allà la gent parla molt. Al Luís Enrique no li faig la diferenciació català-castellà per no marejar-lo. Però faig algun comentari il·lustratiu sobre el fet espanyol. Em torna a mirar de reüll. Me n’adono que vaig ben situat perquè camino a la seva dreta i l’ull que té borni és l’esquerra.

Al mirador flipo una mica. El parc es diu Pan de Azúcar perquè en unes illetes que hi ha els ocells hi defequen sistemàticament i les han tenyit de color blanc, i de lluny semblen pa blanc. En l’illa hi ha dofins, gavins, pelícans i yuncos. Veig els pelícans de molt a prop, a un metre, perquè en una mena de minipoblat els pescadors pesquen congrio i les vísceres sobrants les donen als pelícans. Em sorprèn com es mouen, i com masteguen (és un dir) i empassen. Baten les ales i s’enlairen per sobre del meu cap, no em fan por, no sé si me n’haurien de fer, però tant me fa. L’adrenalina va fent i la càmera de fotos també. El Luís Enrique m’espera al taxi mentre jo flipo com un senyor de ciutat que quan veu un ocell que no sigui un colom o una gavina se sent Darwin a les Galàpagos. Sincerament, és una sensació preciosa.

De tornada cap a la sortida del parc el cel, que estava núvol, s’obre i el blau i la llum canvien d’aspecte les muntanyes i l’oceà, que de cop brilla i l’escuma de les onades es veu més intensa. Tot ha guanyat en contrast. Dues noies caminen amb unes motxil·les grosses, i el Luís Enrique els ofereix portar-les fins a l’entrada. Són nord-americanes. Kate i Rebeka, de Winsconsin, estan vivint a Santiago però ara viatgen pel nord, igual que jo i molta més gent.

Hi ha molta gent viatjant pel món.

A la carretera passem per dos ‘santuaris’ al marge, i m’explica el Luís Enrique que són en records de persones mortes a la carretera en aquell punt. A un el coneixia personalment. Anava begut i en moto i se li va tirar una camioneta a sobre en una canvi de rasant, i li va arrencar una cama i el va matar a l’acte, dessagnat. Segueix conduint, i jo fent fotos al Pacífic. Les “gringas” no diuen gran cosa, miren per la finestra, i no m’estranya. És preciós.

Arribant a Chañaral, el Luís Enrique me n’explica una de molt bona. La platja del poble es diu Playa Negra i em diu que és “la más contaminada del mundo“. Sona hiperbòlic, estarem d’acord, però m’explica que va quedar severament contaminada de coure perquè des de les mines tiraven el coure sobrant al mar. Pim, pam. La veritat és que es nota: la platja, sobretot quan la veus amb perspectiva, té el color de verdet. És impactant quan coneixes la causa. Ahir al matí, quan vaig baixar a passejar-hi, poc m’ho pensava que estava en un dels indrets més putrefactats per l’acció gairebé sempre devastadora de l’espècie humana, aquest artilugi destructiu “engreído” i miserable.

El Luís Enrique, humil taxista, també m’explica que de l’ocèa en treuen algues per exportar al Japó, i més coses durant tot el trajecte en el seu cotxe, una mica destartalat. Condueix pel mig, la carretera és de sorra, i als canvis de rassant penso en el seu amic motorista i em pregunto perquè no s’escora cap a la dreta… però segueixo fent fotos i mirant si les nord-americanes donen senyals de vida.

Arribem a Chañalar. Li pago (em cobra més del que m’havia dit per telèfon, pero no discutiré perquè ha estat un guia excel·lent i m’ho he passat bé amb ell). Penso que així m’arruinaré ràpid, però em sembla just el que he fet aixì que no regrets. Vaig al súper per carregar de pa, formatge, aigua i fruita, perquè m’han dit que San Pedro de Atacama és el lloc més car de Xile. Em trobo les gringas, conversem bastant patosament, diuen que pugen cap a San Pedro també aquesta matinada, coincidirem en l’autocar.

Així van les coses, casualitats que s’acumulen i es converteixen en la teva vida. Quan les expliques prenen una dimensió més estructurada, i això ni m’agrada ni em desagrada, però s’ha d’anar amb compte per no concloure que la vida és un fil argumental lògic, una línia progressiva. Ho sembla sovint, casi sempre, però no ho és, la hi fem.

Arribo al hostel i em poso a escriure i escolto música. Ara mateix sona Ella Fitzgerald, “Night and Day”. Miro per la finestra, el cel és blau però esgrogueït perquè el sol comença la retirada. La muntanya reflecteix el to ocre de la llum i ja vibro de nou. Em passaria la vida delectant-me amb els colors i amb com la llum els modifica. Penso en això i penso en com s’ho fa la llum per incidir en un recipient tancat com el cos humà, com s’ho fa per omplir-lo de reflexos que es projecten cap enfora. Mentre penso això sona Fiona Apple, “Fast as you can”, i premo ” >>/”. No perquè no m’agradi, però és que no tinc cap pressa. A l’iPod apareix la següent cançó: “Paradise” de New Order.

“If we left this town, we could walk the earth together”…

Chañaral (3-5 juliol 2010-Xile)

M’adormo a l’autocar quan fa una hora i poc que hem sortit de Santiago de Xile. Enfilem cap al nord. Seran unes 12 hores de trajecte. M’adormo, em desperto diverses vegades a la nit, durant uns segons, em cargolo al seient, que és “cama” (llit), però en realitat és un sofà molt inclinat, amb ubicador de cames, pero no és horitzontal del tot. S’hi va còmode, però no és un llit. L’autocar no passa de 100 km/h, però tinc la sensació que va més ràpid, i quan en alguna ocasió excedeix la velocitat permesa, els 100 km/h, sona un xiulet d’alerta. I el xiulet em desvetlla. Quan dormo en els autocars, i el son no és profund, entro en un estat de consciència peculiar, en el qual noto que floto i que visualitzo el recorregut de l’autocar, com si l’estigués conduint telepàticament i el movés amb moviments suaus i ondulants. És una sensació francament agradable i difícil de descriure. La nit passa ràpida, ningú em roba la motxil·la de mà (a una amiga fa dos dies, en el mateix recorregut, li van pispar mentre dormia), i quan em desperto és de dia, són vora les 8.30 del matí i quan retiro les cortines i miro a l’exterior veig el desert. M’impacta, esclar. Tot de color de sorra, el cel blau contrastant. Feia setmanes que no veia res similar (a la Patagònia argentina), i en un tancar i obrir d’ulls el paisatge ha canviat de la nit al dia. Dels Andes de Santiago a l’aridesa majúscula de Copiapó.

Baixo a la terminal de busos de Pullman (una de les empreses de transports habituals de Xile, juntament amb Cruz del Sur i Tur Bus). Fa calor. L’aire és nèt. Deixo la motxil·la grossa a la consigna. Descanso i començo a caminar cap al centre. Arribo a la plaça Prat. Hi ha una oficina de turisme on m’expliquen què puc fer, bàsicament visitar el Museu Mineralògic (estic en una zona amb una mineria riquissima), que m’agrada, i em donen pistes per mourem per la zona. Decideixo que aniré en bus fins a Chañaral, que està a prop del Parc Nacional Pan de Azúcar, que promet. Abans, passejo per Copiapó, veig com Brasil perd davant d’Holanda, me n’alegro, no m’agrada que gent com Dunga i Maradona entrenin jugadors tan bons i els converteixin en simples mediocritats que guanyen els partits perquè són més bons que els altres, no perquè són millor equip que els altres. Després del partit, vaig cap a la terminal d’autobusos i a les 15h surto cap a Chañaral.

El trajecte és espectacularment àrid. A l’esquerra, el Pacífic; a la dreta, muntanyes pelades, i enmig, a mes de la carretera, els primers brots verds. Aquest desert floreix en breu, i serà un espectacle estètic. Tant de bo ho arribi a veure. Passem per Caldera, un poble que em produeix una sensació de disgust, de cosa pendent. Faig fotos, però no ho tinc clar. M’agrada quan marxem. Seguim uns cent quilòmetres sense res, turons pelats, sorra, pedra, pedres enormes, l’oceà a l’esquerra, onades grans, i l’iPod anar fent. Penso, curiosament, en el periodisme, i en que vull tornar-hi.

(…)

Arribem a Chañaral i flipo. Entrem al poble descendint per la carretera. Veig una via de tren abandonada. Veig el far dalt d’un turó i una església colonial. L’autocar s’atura a la terminal. El sol s’està ponent, la temperatura està baixant. La motxil·la pesa. Camino fins que trobo un hotel/hostel, molt a prop. Té wi-fi. La dona és simpàtica, l’habitació està nèta, el preu és correcte. Vaig al súper, compro pà i formatge, i compro una cervesa Kunstmann Honig Ale, que porta mel i està de perles. Passejo pel poble, és fosc. És petit. Un carrer principal amb els serveis, a un costat la part litoral, desangelada i freda (i amenaçada pels tsunamis, de manera que no s’hi edifica gaire) i a l’altra el poble fa pujada cap al turó on hi ha el far.

Em fascina la carretera, que passa a prop de l’oceà. Està una mica elevada respecte al poble, i quan passen els camions i els autocars els pots veure retallats davant del perfil de l’aigua i del cel, és una imatge simple, preciosa. I el silenci. D’aprop fan soroll, obvi, i aquest matí m’hi he apropat per veure-ho des d’una perspectiva més pròxima. De passada l’he creuat i m’he apropat a l’oceà fins a trepitjar la sorra mullada, plena de petxines, algun esquelet d’ocell escurat pels voltors que van sobrevolant-me (un s’ha atansat mentre jo rondava per allà, i ha estat certament intrigant…) i bastanta porqueria (bosses de plàstic i ampolles de vidre de cervesa trencades). I l’oceà, amb onades altes, més altes que al Mediterrani, i es nota de seguida. I gavines. Ningú banyant-se, l’aigua està molt freda. Dues noies d’un parc proper on hi ha uns columpios em miren. Penso: “Igual estic en una zona perillosa i jo aqui voltant tan panxo, fent fotos escoltant l’iPod”. Em va passar a Valparaíso i a Santiago, i ni me’n vaig adonar. Però és el que té viatjar sol, que ningú t’acompanya i si et passa alguna cosa… mala peça en el teler. Però com que no tinc intenció de quedar-me tancat al Hostel, vaig fent.

Torno cap al poble, pujo casi fins al far. Fa calor, em quedo en samarreta curta Quechua taronja. A l’hora indicada me’n vaig al Hostel a mirar l’Espanya-Paraguai. El veig a l’entrada, a la sala comuna, però no hi ha ningú més. Hi ha pocs clients, som a l’hivern. Ric amb els tres penals, els àrbitres dolents són divertits, creen incertesa on no n’hi havia. Vist així, són tremendament generosos.  Villa és un xupón, però fa gols. I fer gols és llicència per a tot. Si fas gols, tot s’hi val. Mala cosa.

Després passejo de nou. Compro el bitllet per demà a la nit anar cap a San Pedro de Atacama. I pel matí aniré a Pan de Azúcar. La tarda la passo passejant de nou i llegint els diaris: “La Tercera” i “The Clinic”. Hi ha mil coses a observar quan estàs en un lloc desconegut. Com caminen, què venen a les botigues de xuxeries, on es carreguen els mòbils (principalment a les farmàcies), quins tipus de pans tenen, a quina hora sopen, quina música escolten, quina merda tele tenen ells i veuen ells. En això em vaig fixant, i comparant, és inevitable casi.

Penso: aquest poble és tranquil i sa, però avorrit. Però lo d’avorrit és relatiu, és comparatiu. Per a mi sembla avorrit perquè jo visc a prop dels cines Verdi, per posar un exemple. Aquí passo pel costat d’un saló recreatiu i hi veig nenes de menys de 16 anys passant-ho bé… I veig joves que surten pel carrer i s’ho passen bé tocant la batuca a prop de la platja. Res tropical, creieu-me, és una postal sòrdida i bruta. Penso en això: és avorrit (per mi) però no s’avorreixen (punyalada). Penso en allà, tan divertit, i penso en la pressa i la competitivitat i els nervis i l’alienació. I obro els ulls i aquí veig avorriment i tranquil·litat. Però la llunyania, els amics i la familia estan allà. I ells tenen la família aquí, la tranquil·litat  i l’avorriment aquí. Penso això mentre prenc una cervesa en un bar llegint el diari; el bar és ample, fred, brut i sembla del passat, antic. La dona que em serveix és amable, seca però amable. Els homes de les altres taules beuen les habituals cerveses d’aquí, de litre, com xibeques però en bo, i alguns mengen carn amb patates. Sona música d’una ràdio cutre. Mentre llegeixo em sona el mòbil xilè, i només pot ser una trucada de la meva família xilena de Quilpué. M’adverteixen que aquesta nit fan un mega-asado (per dos dies no hi he pogut estar) i que quan estiguin ebris és altament probable que em truquin per “saludar”. És un costum que tenen entre la família: es truquen, a l’hora que sigui (la 1, les 2, les 3, les 4, les 5 am…), i no s’hi val a respondre amb mala veu, ni a no respondre ni molt menys a apagar el mòbil. Família és família. Per tant, aquesta nit dormiré intermitentment… Desitjo que em truquin, m’agrada sentir-me’n part.

Chañaral és un poble que d’aquí a un temps em costarà recordar; primer no hi cauré, però quan hi caigui, mirant una foto o un mapa, el recordaré i amb molt bon record. Tranquil, bonic, fred, al cul del món. Miraré de recordar-lo quan estigui creuant la Diagonal amb la moto, o mirant les caras de cagarro que posem al metro (tòpic molt útil), o llegint les tonteries amb què ens mortifiquem als diaris, o sobrevalorant el valor de les bondats de la prosperitat econòmica que té (tenia) Europa (Espanya).