Boles inflades (24 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

(Para leer una traducción automatizada de este post al castellano, clicka aquí)

Si jo vaig a Suïssa, em semblarà natural i comprendré que em parlin, d’entrada, en italià, francès o alemany.  Perquè sé que són els seus idiomes. Com que intueixo que molt sabran anglès, i com que el parlo, amb respecte i la humilitat de l’gnorant de les altres tres llengües demanaré si em poden parlar en anglès, per entendre’ns. Jo ho demanaré perquè sóc jo qui no sap les altres llengües. No esperaré que canviïn ells de llengua, no esperaré que dedueixin que no sé ni francès, ni italià ni alemany, i ni molt menys qualificaré de mala educació que parlin en una de les seves llengües maternes i/o oficials del territori.

I en el cas que jo parlés una de les tres, alemany, italià o francès, seria exactament el mateix: si l’interlocutor em parlés en una de les dues que no entenc, jo li demanaria humilment si podria canviar de llengua per poder-lo entendre. Jo, l’ignorant de les altres dues llengües, assumiria que qui té una mancança sóc jo i amb respecte per qui no la té sol·licitaria un canvi d’idioma. En cap cas qualificaria de mal educat a qui parla en una de les llengües que li són naturals, que coneix, que utilitza.

Jo tindria un problema de desubicació en el context si anés a Suïssa i em sentís ofès perquè els interlocutors no canviessin d’idioma per mi . Encara que el meu interlocutor sabés català. Ningú està obligat a unilateralment adaptar-se al registre de l’altre quan és l’altre qui no coneix els registres. L’educació obliga fins a un cert punt. L’educació obliga a atendre amablement una petició, però no obliga a anticipar-se a la petició. Si no m’ho demanen, no tinc l’obligació de deduir o intuir que l’interlocutor no m’està entenent, en especial si el context en el qual estic és un context natura de la llengua que estic utilitzant. Si parlo en català a Catalunya estic contextualment ubicat. Tinc la sort de ser políglota des de l’educació primària i parlo també castellà, però no veig cap raó sensata per la qual l’utilització a Catalunya del castellà hauria de ser, per sistema, per defecte, d’entrada, prioritària per davant de la del català. Encara que per una qüestió de probabilitats (hi ha més castellanoparlants al món que catalanoparlants) hi hagi més persones que entenen el castellà que el català. Per sort meva, perquè conec els dos idiomes, puc canviar quan ho desitgi de llengua. Tinc aquesta versatilitat perquè sóc políglota. Però aquest coneixement no m’obliga a autolimitar-me. Res m’obliga a escollir preferentment l’idioma més parlat dels idiomes que parlo. Em guia només el sentit comú adaptat al context. És el meu criteri i l’exerceixo lliurement.

És fàcil d’entendre. Però és una d’aquelles coses fàcils d’entendre que s’entenen fàcilment quan hi ha voluntat d’entendre-les.

Tinc les boles inflades perquè me les han inflat de tant preguntar-me i gairebé exigir-me explicacions de per què parlo en català. Sembla que la resposta “perquè és la meva llengua materna” no és verosímil. Per les reaccions de la gent, sembla que no n’hi ha prou. Sembla que darrere del meu ús lingüístic intueixen alguna explicació retorçada i, per suposat, relacionada amb el castellà. Com si parlés per català amb alguna intencionalitat perversa relacionada amb el castellà: com si el castellà em fos natural i jo pretengués negar-ho (quan els dic que el castellà el vaig aprendre a l’escola i que el català el vaig aprendre a casa, em miren intrigats).

La possibilitat que parli català igual com un francès parla francès o com un suís de Sion parla francès no sembla que convenci algunes persones per a les quals un idioma minoritari és un caprici, un juguet d’estar per casa i una falta d’educació quan s’exhibeix en un entorn on hi ha parlants de llengues majoritàries. Per la seva lògica putrefacta, tots hauríem de parlar xinès, perquè estadísticament la probabilitat més alta de ser “educat” s’assoleix parlant per defecte la llengua més parlada del món, és de calaix.

Aleshores, perquè no s’aplica aquesta lògica de la cortesia a Catalunya i s’hi parla el xinès? Per sentit comú. Si ve un xinès a Catalunya, no exigirà que parlin el seu idioma. Si ve un xinès a Catalunya no l’ofendrà no que li parlin en català ni que li parlin en català (i si s’ofèn serà una ofensa injustificada). Si el xinès en qüestió aprèn català, quan li parlin en català l’entendrà, i si li parlen en castellà, probablement no l’entendrà del tot, i haurà de demanar educament que li parlin en català, si l’interlocutor el sap. El mateix passa si aprèn el castellà i es troba en un context on es parla en català. Haurà de demanar que li parlin en castellà, per favor, malgrat que ell parla l’idioma més parlat del planeta Terra.

Tot això és tan obvi que em té cansat explicar-ho i amb les boles inflades (i ho explico aquí per respondre remetent al post la pròxima vegada que algú m’ho pregunti).

En dies recents he viscut dos moments especialment peculiars relacionats amb la meva “mania” de parlar en català. El primer és escoltar a 12.000 quilòmetres de Barcelona una persona espanyola que no viu a Catalunya donant la raó a Andrés Calamaro, músic argentí que no viu a Barcelona, que en un concert a Barcelona va dir que a Catalunya s’hauria de parlar castellà. Segons la persona espanyola aquesta, “los catalanes hablamos en catalán a los castellanos”. No sé com partint d’aquest convenciment, bastant genèric i diria que refutable (en tot cas, els catalans pequem sovint de prescindir de seguida del català), la persona en qüestió arriba a la conclusió que Calamaro té raó. Només se m’ocorre parlar en termes d’estricta i asèptica ignorància. Ni mala intenció ni intoxicació, només ignorància, i una mica d’atreviment, de gosadia. I se sap que ignorància i atreviment són una tàndem molt perillós, pervers i agressiu, encara que no ho sembli (i que demagògicament qui el practica se solgui vestir de “progre”, de “multiculti” o de “demòcrata”).

Per a mi, en el fons latent d’aquestes opinions ignorants hi ha el reflex d’una vivència força més reveladora i perversa: viure a Catalunya seria més senzill si el català no existís, perquè el català no serveix per res (“només” es parla a Catalunya) però complica la troca. En síntesi, el català no té cap sentit ni utilitat, excepte per a alguns catalans, que s’entossudeixen a parlar-lo no només entre ells sinó fins  i tot en presència de parlants d’altres llengües, en un exercici de mala educació intolerable. Els catalans, conclouen, som, en general, mal educats, i posem de manifest les nostres males maneres cada vegada que parlem en català devant de no-catalano-parlants i els “obliguem” a demanar-los que canviem d’idioma.

(Dit això, estareu d’acord que això que faig jo d’esperar -com he explicat a l’inici d’aquest post- que a Catalunya els no-catalano-parlants em demanin educadament si puc parlar-los en castellà o en alguna altra llengua és d’una ingenuïtat còsmica).

L’altra episodi peculiar viscut recentment és més significatiu encara, i va molt més enllà del tema idiomàtic. L’explico sintèticament, en  forma de diàleg, i que cadascú tregui les seves conclusions (en l’idioma que desitgi).

Estem en un restaurant (vegetarià: gent progre, multiculti, guai, conscienciada) amb una espanyola, un espanyol i una alemanya (amics) i un grup d’alemanys que veig per primera vegada i que són amics de l’espanyol. Un dels alemanys, que s’asseu al meu costat, em diu, en un espanyol uruguaià molt correcte  (notable esforç d’adaptació: felicitats noi!):

Alemany: ¿I vos de dónde sós? ¿Sós español también?

Jo: Yo soy catalán.

Alemany: [Em mira en silenci uns instants, no sé si sorprès o espantat. Fa cara de pensar, i redirigint la mirada des de mi i cap als altres dos espanyols, posant la mà extesa en vertical com qui vol dir un secret sense que se l'escolti va i els diu ] Para mi es español.

Jo: [Estupefacte, me'l miro esperant un somriure còmplice que no arriba. Ho ha dit en serio, amics. I miro els dos espanyols i estan somrient còmplicement, ells sí. La ignorància és atrevida i universal, penso, i responc] Pero puesto que vos me preguntó a mi de dónde soy, supongo que es más relevante de dónde me siento yo, ¿verdad?

Alemany: Je, je. [I no diu res més]

Jo: Pues si que empezamos bien.

[La conversa continúa sobre altres tòpics, tot bé. Al cap d'un parell de minuts, no sé com ni a través de quins llocs comuns de la conversa, però n'hi ha uns quants de llocs comuns, l'alemany (que sembla ben entrenat en l'art de la generalització) està diferenciant entre els suecs, "que sí que son todos rubios" i els alemanys "que no lo son todos, porque en Alemania hay de todo". I dit això, es toca el cabell, ros, sens dubte, no ros platí però ros com, per entendre'ns, Boris Becker o Jude Law, i diu]:

Alemany: Sin ir más lejos, yo no soy rubio.

Ens el mirem una mica sorpresos, perquè ens sembla ostensiblement ros. Així que em poso la mà estirada cap amunt en la posició de qui vol dir un secret, i dic, mirant cap als dos espanyols i l’alemana:

Jo: Para mi es rubio.

Els tres esclaten a riure (l’alemany no) i jo m’aixeco per anar a buscar el segon plat. És un self-service bufet lliure. Menjo una bola d’esbergínia, puré de boniato, arròs, patata bullida i una salsa que crec que és de carbassa. Dic els noms perquè me’ls menjo en català, sóc un mal educat de mena, em ve de família, del moment en què la meva mare em tenia entre braços sent nadó i, valga’m déu, se li va ocórrer, quina ximpleria, parlar-me en català.

“Mire, uno siente lo que siente” (9 d’agost del 2010, dins d’un taxi a Montevideo-Uruguai)

“Imagínese que a usted le preguntan si siente frío o calor y pongamos que responde que siente calor. Y de inmediato se lo cuestionan alegando que resulta raro que sienta calor y no frío… Pero… ¿por qué siente calor y no frío usted…? Y usted, algo contrariado al rato ante la insistencia, simplemente responde que el por qué no lo sabe (y no sabe si le interesa averiguarlo), simplemente siente calor, es así, parezca normal o no lo parezca, parezca justificado o no lo parezca, agrade o no agrade, ¿verdad? Y que a lo sumo desearía un ventilador para refrescarse, en todo caso”.

El taxista de Montevideo m’escolta. No entenia, ara sí, com els passa a molts dels taxistes i persones amb qui he conversat a Sud-amèrica, com un es pot sentir emocionalment vinculat a una part (Catalunya) i no al tot (Espanya). Li comento: “Imagínese como se sentiría si dentro de veinte años Argentina hubiese engullido Uruguay”. “Uruguayo”. “Pues eso”. Es un tema, el de la pertanyença , emocional, i no caldria donar-li voltes, però quan es qüestionen els sentiments en base a apriorismes categòrics com que “si eres español te sientes español”, aleshores calen els matisos (sempre aconsellables) o la resignació (no la calço). Jo no trec el tema. Quan em pregunten “¿de dónde es usted?” responc “catalán”, i quan em diuen “España, pues” dic “no, Catalunya”, i després comença la conversa de fons. Tot això sense cap altra ànim que amablement i educada respondre a l’interlocutor. M’agrada ser amable i quan em pregunten respondre. Podria dir “de este tema no hablo” o respondre amb una frase preparada que no s’avingués al que realment sento, com “soy español” o “soy europeo”, o “soy de la Madre Patria” o “soy ciudadano del mundo”, però de natura em surt “soy catalán”, com a sinònim de “de Catalunya”, com a sinònim de “nací en Barcelona”, com a sinònim de “mi madre me crió en catalán”, com a sinònim de “mi lengua materna es el catalán”, com a sinònim de “siento en catalán”, no necessàriament com a sinònim de res més, però tampoc de res menys. Podria sentir en castellà, en anglès, potser passi en el futur, però si ara em pregunten, responc el que sento ara. Si un hi pensa, és lògic respondre així.

Però hi ha qui interpreta la resposta com una argumentació en si mateixa, i jo li dic que “no, disculpa”, li dic que l’argumentació ve a continuació. I aleshores sí que argumento i li dic que quan Iniesta fa el gol em quedo igual, i que quan llegeixo en la portada d’un diari xilè que “Catalunya prohíbe los toros” sento un pessigolleig d’orgull natural i espontani, i que quan veig un espanyol cridant al mig d’un aeroport per fer-se veure no em sento identificat i fins i tot pateixo lleugera vergonya aliena. Aliena.

Mai abans m’havia plantejat en aquests termes com em sento i què sento. I donat el meu caràcter una mica contracorrent i criticista solia més aviat fiscalitzar els apriorismes relatius al “ser català”, perquè ni m’agrada que es donin per descomptats trets naturals d’origen local ni m’agrada que m’encasellin, malgrat que entenc que ho facin, jo també ho faig, tots ho fem i sovint és necessari per establir dialegs, i després ja matisarem. Però m’incomoda que em categoritzin, encara que senti meva la categoria assignada.

Estant a Sud-amèrica, mirant en perspectiva i sentint en perspectiva, passen coses poderoses que van més enllà de la retòrica i la dialèctica de pati d’escola nacional, com els sentiments íntims que un sent, li agradi o no, vulgui o no, ho pensi o no. Passa això i ho sents. Et sents d’una manera i et no-sents d’una altra. Si em pregunten “¿de dónde es usted?” puc respondre “de Barcelona”, que és el que faig, però no com a sinònim de “de Espanya” sinó com a sinònim de “de la clínica Sant Jordi de Sant Andreu del Palomar” o “del vientre de mi madre, nacida en la calle Gran de Sant Andreu de Barcelona”, o “de Europa”, si em poso transcendent i pretensiós, però no del que la cartografía dibuixa dins del cap dels que m’interpelen, que aplicant la lògica estricta dels mapes polítics identifiquen Barcelona amb Espanya.

Curiosament, permeteu-me ser frívol i oportunista, una identificació (Barcelona=Espanya) que després molts nos volen fer quan es tracta de situar a les coordenades tàctiques futbolístiques l’equip que va guanyar fa poc el Mundial de futbol. Proposo que assumim tots que les argumentacions són al gust del consumidor, en aquest cas jo mateix, que com a client de mi mateix i de les meves pròpies emocions sempre tinc la raó, perquè el client sempre la té quan es tracta de servir-se a ell mateix. Així que vagin passant i preguntant, i jo els seguiré responent. És fàcil d’entendre, potser no tant d’acceptar. Un és el que sent, no el que senten els altres.

PD: Una amiga xilena m’envia un email. Ella treballa en la cafeteria d’un centre cultural cèntric de Santiago de Xile. Coneix la singularitat de l’encaix/desencaix de Catalunya a Espanya. En l’email, m’explica la visita de dos espanyols al cafè, ahir al matí. Faig copy-paste del text que m’ha enviat:

“Santi!!!! hoy  llegaron al café dos “españoles” de esos que vienen de la puta madre patria, esos europeos, ¿si los conoces verdad?, bueno les pregunté de donde eran y me dijeron de Madrid , que estaban muy cansados porque venian llegando de isla de pascua y me dijeron ” tu sabes que pasa en esa isla que no les gusta ser chilenos” y les dije , bueno: ellos tienen otra costumbres , tanto en su idioma como en la manera “indigena” de ver y vivir la vida, igual que los catalanes … y jooooooooooooooooooooo me miraron con una cara Santi wjjajajajajajaajj me comieron con la mirada en eso momento el tipo me dice, los catalanes insisten en renegar de su origen y por si fuera poco darse el atrevimiento de terminar con las corridas , una tradicion que nos identifica como españoles” y mi replica : una tradicion, que a mi parecer, es bastante bestial, por decirlo menos… el tipo ( con la cara bien colorada y los ojos casi por salir de su rostro) : BESTIAL???? PERO QUE DICES??? NOSOTOS COMO ESPAÑOLES NOS SENTIMOS ORGULLOSOS DE ELLO … yo : Bueno por lo menos me quedó claro cual es la diferencia entre Españoles y Catalanes . el tipo: Pero claro , si nosotros somos los originales. yo : jajjjajajaja y  los otros los sentido comun. Permiso les traigo en un minuto sus cervezas ( estrella damm ) wajajajajajaajjaaja”.

Sense comentaris…

De Sucre a La Paz (18 de juliol del 2010, Bolívia)

Divuit hores dins la “flota” (autocar de llarga distància) per anar de Sucre, capital judicial de Bolívia, fins a La Paz, capital política. Enmig, cinc hores aturats al mig del no res perquè la carretera està glassada. Per sort, sort vital, les finestres de l’autocar tanquen bé, tenim flassada i quan posen el motor en marxa de tant en tant, entenc que per evitar que es congeli el motor, funciona la calefacció. L’aturada em desvetlla. Escolto música, el meu disc preferit de tots els discos que he escoltat en ma vida. Si em fessin la pregunta de la illa deserta l’escolliria. És un disc singular, que em provoca molts sentiments i cap se m’enquista. L’escolto sencer, mirant per la finestra, on veig els laterals d’un turó escarpats per l’home per fer la carretera, els marges nevats, la vegetació escassa i matussera. Escolto el soroll del passatgers dormint, les respiracions asincròniques, algú remuga mentre somia, escolto aquells sorolls de la nit que solen ser dilatacions o contraccions de materials i que presos de la poesia ens solen cridar l’atenció i pensar en explicacions fantàstiques. Però aquest no és un autocar encantat ni té cap misteri. Només espera que la carretera sigui transitable.

De Sucre a Potosí hem volat. A Potosí he vist de nou el Cerro Rico, però de nit. Una senefa de llums verdes en delimita l’espina dorsal, piramidal, no sé amb quin propòsit. Ha nevat però és negra nit i no veig la falda blanca del cerro. Seria una imatge bonica de veure. A dins, els miners hi deuen estar picant pedra, ves a saber a quines temperatures.

Després de Potosí la carretera s’han enredat fins que ens hem aturat. La quietut, la foscor i el silenci, si no dorms, són un context delicat.

Quan m’he despertat, després de diversos intents inconclosos de dormir una bona estona, el sol espetegava al meu clatell augmentat pel vidre de la finestra. Viatgem rumb al nord i per l’est el sol m’apallissa. Em desperto satisfet per l’escalfor i pel moviment. Ni rastre de la carretera glassada. Veig Bolívia: un altiplà amb muntanyes grogues amb vegetació, sense arbres, passem poblats pobres, amb quatre cases que són construccions d’adobe o maons mal acabades o inacabades, només estructures a mig fer. Parets pintades amb missatges electorals, a dotzenes, arreu, fa dies que els veig. Mencions a Evo, mencions a alcaldables. Ens apropem a La Paz, parsimoniosament. Pel camí, l’autocar ha canviat de rodes per adaptar-se al gel, el passatger de dues files endavant ha obert la finestra en diverses ocasions (i temperatures: calculo que entre sota zero i uns 7 o 8 graus positius), per vomitar, suposo que per l’altura o per la ressaca, s’ha aturat per donar benzina a un altre autocar de la mateixa companyia i també s’ha aturat en una mena d’àrea de servei amb un extraordinari i pletòric olor de pixats en la qual he comprat dos litres d’aigua i un entrepà de formatge calent i he trucat per avisar a la família que m’acollirà a La Paz que arribava amb retard. “Pero sobretodo cuando llegues a la terminal no hables con nadie. Para que me reconozcas llevaré una camiseta del Real Madrid“, em diu el Fernando, que és el fill del matrimoni boliviano-xilè que m’acull amablement, matrimoni amic de la meva família adoptiva de Quilpué.

L’entrada a La Paz és impressionant. Com en altres ocasions, ja n’estava al cas que ho seria, però com sempre, l’experiència viscuda és mil vegades més impactant que l’experiència contada. L’autocar arriba per la part més elevada de la ciutat, on hi ha l’aeroport, i fent esses baixa fins a la depressió entre muntanyes elevadíssimes on reposa. La primera imatge global de La Paz des de l’alçada és inesborrable, sembla una maqueta a escala 1/1 feta per impressionar en una Exposició Universal. I de nit, m’expliquen després, les llums de la ciutat, vistes des de dalt, semblen un cel, un planetari, una nit estrellada. I ara, mirant per la finestra mentre escric els dono la raó. Quina ciutat, redéu.

Arribem a la casa a quarts de quatre. És un barri residencial lluny de la terminal, al sud. La casa és bonica, viuen bé. Tenen un gos que porta un jersei de llana. Dinem amanida i pollastre amb arròs i plàtan fregit. Bec massa suc de taronja (tipus Trinaranjus), i de postres gelat de nous. Després em retiro una estona per descansar i si em descuido dormo fins demà. Només quan m’acosto al llit, relaxo la ment i m’estiro me n’adono de fins a quin punt estic rebentat i ple de cansament acumulat, no només per les divuit hores d’aquest trajecte sinó per les desenes d’hores pululant amunt i avall i dormint en llits diferents, provisionals, despertant-me molts dies sense saber on sóc fins que faig memòria de la nit anterior o fins que obro els ulls i algun detall de l’habitació la delata.

M’he dutxat, aigua calenta per l’amor de déu, he baixat a prendre un te amb un “pancito” i ens hem posat a conversar la mare, acabada d’arribar d’Arica, al nord fronterer de Xile amb Perú, la tia i el Fernando. Conversa agradable, com sol passar a Sudamèrica, on la gent conversa sense posar cara de “a veure per on me la fotaràs” o de “no sé ni què em dius, tant me fot, però t’escolto perquè sóc educat” o de “..i ara que ho penso, demà he d’anar a ingressar els diners del lloguer…”. Conversem, doncs. La temàtica d’entrada és Evo Morales i el poder dels camperols i indígenes a Bolívia. Són majoria absoluta i tenen per tant l’avantatge numèric democràtic. Però per a la minoria blanca, això és mala cosa. En aquest cas, creuen que Morales està tirant enrere el país, l’està governant amb criteris analfabètics i demagògics, i sense una visió global i de futur. Lamenten els seus errors i les seves declaracions que delaten “ignorancia“, com quan va afirmar que no menja carn de pollastre tractada perquè provoca homosexualitat. Senten vergonya perquè el seu president diu bestieses similars. El tema d’Evo Morales és complex. Ahir, a Sucre, vaig dinar al Mercat. Les taules són compartides, i mentre menjava es van asseure una mare i una filla bolivianes, de Potosí, la mare exsindicalista i la filla estudiant de psicologia a Sucre. Xerrant xerrant vam parlar de Morales, i em deien que els indígenes  comencen a estar decebuts per la seva gestió, però que com a alternativa es contempla un altre perfil indígena com ell, que no creuen que el moviment indígena perdi el poder en les properes eleccions. Però lamenten, em deia la mare, que Morales hagi perdut de vista els principis que ell mateix va defensar acarnissadament com a líder sindical. “Y ahora no reconoce la huelga que están llevando a cabo los maestros“, es queixa. La cosa és complexa.

Prenent el te parlem de futbol, de Maradona, de Beckham, Florentino Pérez, Messi, Ronaldinho, Rijkaard, Villa, Casillas, Puyol, Xavi i de nou Maradona. Del Barça i d’Espanya.

I d’Espanya i dels espanyols. “Lo que más nos molesta es que tuvimos la mala suerte de que a nosotros nos descubrieran precisamente los españoles: envidiosos, egoístas, mentirosos, ignorantes y ladrones. Nos mandaron a lo peor de España, y así nos hemos quedado. Además, en Bolivia no vino nadie más… Así como en Chile fueron los alemanes, en Argentina los italianos… acá nada, sólo los españoles… ¡es mala suerte!”, es lamenta la mare. No ho diu de broma. Parlem del Lazarillo de Tormes i tot el que representa. Em diu que balla flamenc, que li encanta tota la cultura popular espanyola. En parlem. Li explico com veig jo Espanya, els espanyols, Europa, els europeus i com veuen els espanyols Sud-amèrica. Parlo de immigració, parlo de complexes d’inferioritat (respecte a Europa) i de superioritat (respecte a Sud-amèrica). Parlo de la sensació d’estar vint anys enrere com un estímul positiu d’estar aquí, de com m’atrau això i de com veig com màgic poder retrocedir en el temps per recuperar allò bonic i espontani que fa 10, 15, 20 anys va perdre’s al lloc d’on vinc i que aquí encara no han perdut. No s’explica amb paraules, és una sensació i una acumulació de detalls, de gestos, de moments i de infinitèssimes maneres de fer que omplen un buit que semblava ple i no, no ho estava.

Crec que avui dormiré planet. Demà el Fernando m’ensenyarà La Paz. Tant de bo fassi bo, com avui. El cel blavíssim quan he arribat convidava a passejar, a perdre’s pels carrers, que no és molt aconsellable però és el que m’agrada, com em sol passar gairebé sempre quan alguna cosa o, sobretot, algú m’agrada, que no és aconsellable.

…

Tinc fulles de coca entafonades en un dels laterals allà on les mandíbules s’ajunten, fa estona. Noto lleugerament adormida la zona i el gust amarg de la saliva que va desplaçant-se cap a la llengua i al paladar. Rotundament legal i saludable, és una llàstima que no se’n pugui exportar. Sí que te’n pots endur com a infusió, però no les fulles a granel tal qual. Encara que el motiu és obvi, és alhora idiota. Amb un saquet de 100 grams no en fan res. Per convertir les fulles en la cocaïna que s’esnifa a Espanya amb la mateixa alegria i voracitat que si fossin pipes sense closca cal un procés força complex i, per cert, asquerós.

És mitjanit. A 4.000 metres d’alçada. Les fulles de coca ajuden a combatre el mal d’alçada. Fa fred. Veig les llums taronges esquitxant el turó de davant de la casa, dibuixant clarament un carrer que fa baixada d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, la ziga-zaga de tota la vida. A l’estanteria del costat de l’ordinador on teclejo hi tenen un munt de llibres. “Presidentes de Bolivia 1825-1998“, “Sangre de mestizos” (Augusto Céspedes), “La suma de los días” (Isabel Allende) i “El Lazarillo de Tormes“. Me’l vull rellegir. Per recordar d’on vinc.

“Los coños” (és a dir, “Els espanyols”, segons els xilens) (2 de juliol del 2010-Chañaral-Xile)

La primera vegada que vaig sentirme al·ludit quan van dir “Aquí tenemos al coño” ja feia dies que voltava per Xile. Va ser el dia de l’asado i empès per la frugalitat del moment i la concòrdia generada per l’olor de la brasa i l’alcohol, vaig preguntar: “una cosa… cuando me llaman “coño”, en realidad ¿qué quieren decirme?”. Jo pensava que em dirien que era una manera amistosa de “weear” (vacilar, molestar, putejar, fer la murga) a una persona, això de dir-li coño. Però no, no era això. Em van dir que és la manera de referir-se als espanyols en particular. Llavors els vaig preguntar què significava “coño” per a ells, i em van dir, mirant-me en plan “qué pesadito”, que coño era la manera de referir-se a un español, com si fos un gentilici, vaja. Aleshores els vaig dir que “coño” en español vol dir “vagina” [sic] i van flipar. “Cuando ustedes me llamaban “coño” la verdad es que me dejaba bastante indiferente, no le veía mucho sentido y como manera de weear me parecía un poco inocentona”, els vaig dir, i tot rèiem, se sap. “Pero -vaig afegir-, si se lo dicen a los españoles, aún me siento menos identificado”, i vam riure de nou, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabien que no em sento especialment identificat amb els espanyols ni amb el concepte que jo tinc dels espanyols i d’Espanya com a tals, com abstraccions, com a col·lectius,  com a perfil, caràcter i com a identificador. El pare de la família, davant de la confusió d’alguns dels comensals de l’asado que encara no m’havien conegut, els ho va explicar de seguida, amb el seus despreniments i alegria habituals: “¡Puta que el weón éste no es español, es catalán y habla catalán el weón pó!”, va dir, i jo em partia el cul perquè té raó i perquè no se’n fot gens, ho diu amb la conya i tots els modismes xilens que al final ja he interioritzat i m’encanten pó, però ho diu amb respecte.

Però el tema ve de lluny. Des de que vaig arribar a Xile, una de les converses recurrents que he tingut, sovint motivada pel Mundial (jo volia que guanyés Xile i em van vaure certament contrariat quan Iniesta va fer el 2 a 0), ha estat sobre el concepte que jo tinc d’Espanya i els espanyols (en tercera persona) i el concepte que els xilens amb què he conversat tenen d’Espanya i dels espanyols. No coincidien gens, i particularment em sorprenia i em sorprèn molt encara com veuen als espanyols i a Espanya (“la Madre Pàtria“) els xilen.

Abans d’entrar en detalls he de dir que els xilens són esponges, miren enfora i idealitzen els altres països, una mica com els japonesos quan es proposen imitar alguna costum importada. Els xilens tenen els ulls molts disposats a veure com fan i deixen de fer els nord-americans. els anglesos, els alemanys, els europeus… són un país profundament conscient de la necessitat de millorar, amb problemes d’autoestima col·lectiva (la dictadura de Pinochet va ser terrible, i m’han explicat coses de primera mà, testimonis directes, que m’han estat a punt de fer plorar com un nen), però amb un esperit constructiu espectacular, alimentat pels terratrèmols que els obliguen constantment a posar-se dempeus de nou. Xile és un país que creixerà i creixerà bé, que amb els anys avançarà molt més encara, ara que només està per darrere del Brasil, i jo crec que ja no està per darrere de l’Argentina, un país que tendeix a l’autoengany i l’autofel·lació. Explico això dels xilens per posar en context el que ara explicaré.

El primer dia que vaig parlar com a català a un xilè sobre els espanyols el meu interlocutor flipava. Pensava que estava fent una broma, en plan irònic, una mica en la línia d’algunes converses que havia tingut amb l’interlocutor en qüestió. Però no feia conya. Quan li vaig dir que dins del context europeu Espanya és un país de la cua ho deia convençut i no per fer broma. Descrivia el que jo entenc que és Europa. Lògicament no mencionava Albània, Rumània o Andorra. Em referia a l’Europa clàssica, em referia als països nòrdics de l’Estat del Benestar, a Anglaterra, França, Alemanya, Suïssa. Per exemplificar-ho amb una comparació més entenedora per al meu interlocutor, li vaig dir que si no fos perquè Espanya estava geogràficament situada a Europa, Espanya seria un país més mediocre, més gandual, més picaresc, més envejós, més petulant i més reaccionari del que és ara. I finalment vaig afirmar que “si Espanya estigués a Sudamèrica, donat el seu caràcter i esperit emprenedor i treballador, no seria ni Brasil, ni Argentina ni Xile, potser seria Bolívia o Perú. I plantejat a la inversa, Xile seria, indubtablement, Alemanya”.

Els ulls com a taronges del meu interlocutor van ser molt significatius. Realment els xilens tenen un concepte d’Espanya molt europeu. Veuen els espanyols com els alemanys o els suecs. Tenen en comú, els explico, l’euro i el continent. Però el caràcter no, perquè un és llatí i l’altra és nòrdic. Insisteixo, perquè no se’m titlli de tendenciós, que el caràcter llatí per a mi és millor perquè és més feliç. Insisteixo que jo parlo d’status econòmic i social quan dic que Espanya juga en una segona divisió. Els convido a mirar les xifres de la borsa dels últims mesos. Els convido a preguntar a un suec què opina d’Espanya dels del punt de vista econòmic. Els convido a preguntar-se ells mateixos què opinen de les curses de braus. I també els convido a recordar que mentre gran part d’Europa es recuperava de la brutal segona guerra mundial a Espanya es vivien 40 anys de postguerra dictatorial que van mantenir el país segrestat en un onanisme político-cultural que encara ara paguem, especialment quan els espanyols viatgen a l’estranger i tracten d’espolsar-se els seus complexos cultural, econòmics i històrics sent sorollosos, fanfarrons i xuletes. La imatge d’Aznar a las Azores és una les icones semànticament més poderoses que he vist en ma vida.

Els poso exemples, sempre insistint que generalitzo, que parlo de conceptes, que està ple d’espanyols magnífics (oi?), que jo tinc sang espanyola i malgrat tot sóc una persona meravellosa (i quan dic això ens riem molt), i veuen que parlo convençut, que no m’hi sento, però no es poden treure la sorpresa de sobre. És obvi que els espanyols (segons el DNI, s’entén) que han conegut no els han aportat el meu punt de vista sobre el “tema espanyol”.

Com era de preveure, quan surt el tema trobo com a resposta algunes actituts que em fan gràcia. “Pero si usted no se siente español, ¿qué se siente? [...] Però… si Cataluña no es un país! Como puede sentirse algo que no existe?” I aquí els responc tranquil·lament com si m’estigués fumant un puro mentre em fan un massatge i em llegeixen els poemes de Walt Whitman escoltant de fons alguna banda sonora de Badalamenti: “Usted lo ha dicho: ¿cómo podría sentirme algo que no existiera? Lo cual demuestra que Cataluña existe, aunque sólo sea en mi sentir, aunque los mapas no la incluyan. Al fin y al cabo, los países son líneas en un mapa, verdad?”. I en aquest punt, si m’estigués realment fumant un puro, l’apagaria a la closca del que m’ha fet la pregunta…

La reacció “y eso del catalán qué es” es freqüent i l’entenc, perquè no disposen d’informació. Els costa més entendre que un idioma sigui propi d’una zona pero no de tot un país. Al Paraguai ja vaig tenir una conversa peculiar per aquest tema. Els meus dos interlocutors en aquella ocasió em deien que un idioma que no es parla a tot el territori d’un país “no puede” ser oficial en aquell país. Encara no sé en base a què ho deien. Comparaven amb el Paraguai, on hi ha dues llengües oficials, i les dues es parlen a tot el territori: el castellà i el guaraní. Però d’aquí a afirmar que una llengua oficial s’ha de parlar a tot el país… els vaig parlar de Suïssa… però no va ser de gaire utilitat. El que sempre acabava passant, tant al Paraguai com a Xile, és que en un moment de la conversa algú deia “entonces el catalán es como un castellano raro” o “un dialecto del castellano” i jo havia d’exposar el meu discurs sobre “el latín y sus dialectos”, que ja me’l sé de memòria i que cada vegada exposo millor, amb més passió, amb més gestualitat i amb més pinta de profesor loco. En la meva última exposició, durant un asado a Viña del Mar, amb una copa de vi a la mà, en acabar vaig notar que l’argument sobre la procedència del català i del castellà els havia quedat clar, i algun fins i tot em va demanar que li parlés en català, a poc a poc, i deia: “pues sí que lo entiendo un poco, es verdad, y se parece un poco al portugués, ¿no?“. Petits moments agraïts d’enteniment humà.

Aquest és el tema, l’estat de la qüestió. Idolatren España, alguns, perquè els confonen amb Europa. Una altra cosa és que a España està Granada, una ciutat meravellosa, i que España té un clima excel·lent, i que anar de tapes a Madrid és fantàstic, i etcètera. Però, com li deia fa un parell de dies a una amiga, “cuando pienso en el prototipo de español veo a un tipo sudado, con sobrepeso, con la camisa desabrochada hasta el pecho peludo, gritando mientras habla por el celular [mòbil] en medio de un aeropuerto para que todos le oigan y se asombren ante su caràcter castizo, su raza y su furia y sepan que a él ‘nadie le toma el pelo’”.

Vaja, que jo no m’hi sento. I no és per acció-reacció, no és que em senti català i per tant no em senti espanyol; de fet, no sé si em sento molt català. Però sí que sé que no em sento gens espanyol, això és un fet. I se’m va fer estrany constatar que els xilens, gent maca, treballadora, amable i autocrítica, idealitzava els espanyols, que tenen altres “virtuts” que al meu entendre són força menys elogioses… per no parlar del saqueig vergonyós i molt evidentment fet amb poca visió de futur de Colón i companyia.

Això és un altre tema recurrent del viatge que comentaré un un futur post. Només diré que en més d’una ocasió m’ha fet vergonya el meu DNI.