‘Mundialito’ -1980- (20 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Convidat per un amic generós que tenia una invitació (i poques ganes d’anar-hi ell) ahir vaig anar a l’Avant Premier del documental “Mundialito”, que, dir ràpid, explica el context polític, social i només una mica l’esportiu en què es va organitzar a l’Uruguai un campionat entre campions mundials, batejat amb nom homònim al del documental.

La FIFA, presidida per l’acartronat i amoral brasiler Joâo Havelange, va voler celebrar el cinquantè aniversari del primer Mundial i va reunir les seleccions del Brasil, Itàlia, Holanda, Argentina, Uruguai i Alemanya en un torneig que esportivament ha desaparegut de la memòria col·lectiva (com tantes altres coses no totes irrellevants) però que a l’Uruguai, que va guanyar-lo, va significar alguna cosa més que un triomf esportiu.

En aquella època, any 1980, l’Uruguai patia una dictadura militar, amb una junta que precisament havia convocat un referèndum per obtenir el “Sí” (qüestió d’imatge, a les juntes militar no els fa falta demanar permís per res si tenen els fusells ben carregats) a la reforma constitucional que ultimava. Temps sòrdids, presos polítics, llibertats coartades, un filtre gris fent-ho tot opac, aquella sensació de temps aturat tan depriment, aquell triomf de l’0bediència i la por, el triomf de l’avorriment, l’assentiment, el triomf, en definitiva, de la derrota.

Ahir, any 2010, entro al cine, que està al plaça Cagancha, que és com dir que està a la Gran Via amb, per exemple, Urgell. La sala és gran, m’assec i desperten tots els sentits, com em sol passar quan estic sol i tinc temps. Trec la moleskine de la butxaca i el boli i començo anotar.

I anoto:

“Cine ple. Sala antiga, com fa 20 anys a BCN. Butaques verdes de cuir i farcides, de les que es foraden. Bst incòmodes. Moqueta vermella, sala inclinada de dalt a baix. Terra de fusta sota les butaques. Pols i àcars. Altaveus penjant a les parets, tot això és un viatge en el temps.

“A dins del cine, un supramón, un cas clar d’èlit. Gent més o menys ben vestida i elegant, ben pentinada, alguns moderns fins i tot. És molt diferent al món del carrer. Càmeres de TV, en un país petit tot és notícia, i això és bonic. Aquí està la gent que té diners i que no pagarà per veure una peli que molta gent que no té diners voldrà veure i no podrà o haurà de fer un gran sacrifici per poder veure.

“Sí: n’hi ha que porten el mate, obvi. Hostessa amb vestit de gala i talons sorollosos i olor de perruqueria, i un walkie-talkie de producció, i el tret característic de les persones q se senten importants i decisives en un esdeveniment: l’autoconsciència“

Fins aquí les notes. Les notes són tal com ragen. Solen servir per elaborar-les i fer un post, un article, una carta. En aquest cas, les deixo tal qual perquè no cal res més. Són notes del preàmbul, de l’abans de la projecció del documental. Al mig del pati de butaques, mirant aquí i enllà, encuriosit. Se’m nota a quilòmetres que sóc estranger i quan obro la boca em converteixo en un “gaxego” (per a ells gallego=español). Les bambes tampoc ajuden. Pero no són Jayber, vull dir que tampoc són de gaxego.

Comença el documental. La imatge és enorme i s’escolta estupendament. Al principi, els primers dos minuts, em veig a venir un pal colossal, un desert de tòpics autoreferencials cuinats al vapor a foc lent, amb l’estractor espatllat i les finestres tancades. Però de seguida la cosa agafa un ritme àgil que no s’atura fins que acaba la projecció. I piquem de mans. Emocionant, divertit, interessant, commovedor i ben fet.

Quan comença, sona l’himne uruguaià sobre un fons negre. Semblaria que és una intro patriòtica, i com és costum aquí als cines els dies festius, els espectadors es posen dempeus solemnement i canten l’himne. La situació és una mica còmica, perquè no tothom s’ha posat dempeus, i perquè de seguida una transició passa del negre a les imatges de l’any 80 del Mundialito, que descobreixen el moment previ al partit en què sona l’himne uruguaià i els jugadors, amb samarretes i pantalons adidas ajustadíssims i unes grenyes que flipes, en plan afrofunk,  canten l’himne. De manera que, ja d’entrada, visc un moment inesborrable: a la pantalla, veig els jugadors fornada vuitantes cantant l’himne, i entre ells i jo, alguns espectadors fent el mateix de cara a una pantalla de cinema, en la penombra i segurament pensant que potser no tocava aixecar-se i alhora apel·lant al seu patriotisme per mantenir-se ben posats, amb el rictus d’exagerada teatralitat que tenen les coses que, segons resa el dogma, són serioses.  Estic convençut que al director, Sebastián Bednarik, no l’ha sorprès la reacció de part del públic, de part “del respectable”. Probablement ha estat premeditat.

El públic és interactiu. Preserven aquella espontaneïtat que al primer món hem venut a canvi d’encara no sé què. No tenen la vergonya que tenim al primer món de reaccionar. Xiulen quan surt un personatge donant testimoni i no els cau bé (sobretot polítics de l’època). Els xiulen i se’n foten a la cara. Xiulen Julio María Sanguinetti, però no tots ni amb molta acritut. En les imatges que intercal·la el muntatge, apareix, esclar, el “maracanazo”, la victòria d’Uruguai davant del Brasil a Brasil a la final del Mundial del 1950. La veu en off diu: “… último triunfo de una sociedad que pocos años después entra en crisi”. I es fa un silenci a la sala que em posa la pell de gallina.

Però el documental gestiona estupendament els tempos emocionals, i  no se ceba amb els espectadors. De seguida arriba un contrapunt còmic, que és còmic però seriós alhora, perquè és un testimoni important i històric, el senyor Angelo Voulgaris, una mena de Jesús Gil i Gil, que és qui va aconseguir -a la seva particular manera- la pasta per muntar el Mundialito, venent drets televisius (amb tentacles que arriben a Itàlia, i en concret a un despuntant Silvio Berlusconi, que irromp en el documental, almenys per mi, com una mena de dionísica icona de la cobdícia i l’absència de moral).

Aquest Voulgaris és un personatge molt llatí, podria ser espanyol perfectament i viure a Marbella o ser president d’un club de futbol andalús. A les imatges surt sempre amb el cubata a la mà, en plan Eugenio, posant-se els dits al nas insistentment i en una seqüència que fa esclatar el públic de riure, ostensiblement es toca les boles amb una serenor d’esperit molt estoica i sorprenent.

El documental és divertit. Més ben dit: el documental és seriós, però fa riure. I crec que fa riure perquè els uruguaians, de mena, tendeixen a la seriositat, a elevar-se intel·lectualment, a una certa retòrica acadèmica, sembla que visquessin a l’acadèmia de platón i tractessin d’estar a l’alçada de no sé quins mínims de coneixement intel·lectual. I aquesta tendència és tan austera que acaba resultant caricaturesca i fa riure. Els personatges que van desfilant per donar el seu testimoni sonen en alguns casos ridículs, amb una pompa i una pretensió en el seu discurs que els fa divertits. És aquesta maleïda sobrevaloració de lo intel·lectual que té als uruguaians ancorats en una mena de tristesa existencial llastimosa. Perquè ni mola ni caldria.

Però el contrapunt, de nou, arriba quan el documental corre el risc de posar-se o pesat o caricaturesc. Diu la veu en off, no recordo les paraules exactes, que el d’Uruguai és un cas insòlit perquè “una dictadura proposa un plebiscit i el perd”. La gent somriu. Poca broma. La majoria de gent de la sala de butaques té més de 40 anys, de manera que ha de recordar el moment històric que estan revivint a la pantalla.

El plebiscit el perden els militars. Un 57% de la població que vota vota que no. Dit això, apareix, majestuós i hiperdigne el Doctor Sócrates, lligat amb el tema de la consciència política dels jugadors en aquell moment (alguns diuen que en tenien, altres diuen que el que importava era guanyar el partit, en una postura amoral molt digna quan no saps què és la dignitat més enllà de la professionalitat, que està bé, però seria una part del pastís de l’humà, no tota). El Doctor Sócrates és el mític jugador de la selecció brasilera que la meva generació vam admirar, i que va jugar al camp de l’Espanyol a Sarrià durant el mundial de futbol d’Espanya del 1982 (només per això em va saber greu que el dinamitessin). Allà hi havia jugat el gran Sócrates, el que xutava, deien, els penals amb el taló. El Dr. Sócrates aporta al documental la dignitat del futbolista que no fa apologia de la simplicitat i que comprèn el món en què viu i entén de prioritats i té un criteri. Ve a dir que els futbolistes haurien d’estar requerits a tenir un mínim de cultura.

En contraposició, el documental té l’encert de posar una seqüència de Diego Armando Maradona, exhibint ja al 1980 la seva concepció paranoica i maniquea del món: “A Uruguai no se puede ir a jugar más”, diu després de perdre el partit amb la selecció amfitriona. Aquí encara no es drogava.

A la meva llibreta hi tinc dues últimes anotacions.

“Fue la única vez en los 13 años que estuve en el penal que soldados y presos festejamos una cosa en común” es la primera, dita per un pres polític de qui no vaig anotar el nom. Però quan va dir la frase em va commoure. Perquè el futbol és la gran metàfora contemporànea de la vida, i aquesta mena d’afirmació que la corrobora em posa la pell de gallina.

La última anotació a la llibreta és la següent: “Uruguai, Uruguai, Uruguai! se va a acabar la dictadura militar!!! *** (Aplaudeixen al cine)“.

Commogut, torno a casa.

Futbol i ciència (16 de setembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Heus açí dues constatacions importants després de sis mesos viatjant pràcticament sol, lluny de rutines i amb temps per reflexionar sense calendaris oxidants:

1. La primera: res de millor que un científic humanista. Un home de ciències amb sensibilitat humanista és una garantia per a l’espècie humana. En canvi, un humanista sense coneixements de ciència és un artilugi perillós, un ésser asimètric amb una visió parcial i tendenciosa de la condició humana. I un científic sense consideracions humanistes, sense ètica, encara és pitjor, és probablement el més perniciós dels especímens que habiten la Terra. Això un mateix no ho veu, esclar: generalment, tothom pensa que ell no és perniciós i fins i tot creu que si el deixessin fer tot aniria “millor”.

Potser a conseqüència de la meva formació acadèmica, vés quina ximpleria, he tendit a sobrevalorar l’humanisme intel·lectual, la lletra per la lletra, la “raó”, que no deixa de ser un concepte intel·lectualitzat, sobrevaloradíssim i perillós; en el seu nom es fan disbarats.

Tampoc ara el mètode científic em sembla la panacea de res, però em sembla valuós com a… mètode. Un mètode és un camí, un instrument, una utilitat. Sempre és més que la superstició, la intuïció endevinatòria o el determinisme intel·lectual, la tossuderia de voler posar la ment en l’epicentre de la creació, quan la ment no és exclusiva dels humans i se’n té un concepte penosament antropocèntric. Els organismes vius tenen ment, indivualment i -atenció!- col·lectivament (*).

Per a mi, el problema dels humanistes que menyspreen “els números” i exalten el valor de les lletres per se és que volen explicar l’experiència humana deixant-ne de banda una part substancial, obviant el desig de la ciència de conèixer què és la vida i els instruments de què es val. Els científics comparteixen el desig de conèixer però opten per un mètode més prosaic i menys aparentment poètic que els humanistes-no-científics. Un mètode, el científic, que a més ofereix certeses d’una bellesa incommensurable i força més poètiques en realitat que molta literatura confosa i sobreintel·lectualitzada que només serveix per marejar neurones i neurotitzar el personal.

N’hi ha prou de parar atenció a programes televisius de divulgació científica (molta gent ho fa, Punset té 300.000 admiradors al Facebook; dels meus ‘f-amics’, el que en són fans tenen un no-sé-què de sensibilitat singular) o a assatjos científics divulgatius perquè et caigui la baba aprenent i entenent i confirmant la meravellosa interrelació existent entre la natura i l’home, el planeta i la natura, la terra i la vida, la vida i l’home, i, en últim terme, la ment, el cos, la vida i el planeta. Afirmar això al 2010 ja no és especular, és constatar. Però seguim actuant sota paràmetres cartesians que ens fan veure el món de manera tendenciosa, dicotomàtica, amb l’estúpida segregació entre “lletres” i “ciències”, un disbarat que amb el temps, confiem-ho, es veurà amb sorpresa i es coneixerà com un símptoma d’una fractura del coneixement que va dur a uns quants disbarats històrics amb conseqüències força pernicioses per: 1) el planeta; 2) la ment humana.

2) La segona:  M’encanta el futbol. És molt molt molt més que un esport. Allò sovint argumentat de que són “vint-i-dos tios corrent darrere d’una pilota”, per a mi és com si un extraterrestre observés la Terra des de la Lluna i conclogués: “És una pilota donant voltes sense parar”.

Si te’l mires amb una mica de perspectiva, interès i, sobretot, visió de conjunt, el futbol és una metàfora grandiosa de la societat. Sistèmicament, és un laboratori que dóna molt de joc (*). El que més importa no és el gol. De la mateixa manera que en la vida quotidiana, el que més importa no és assolir la meta sinó el camí que recorrem per arribar-hi, encara que ens obsessionem amb el gol. És una lliçó essencial de l’art de viure, i el futbol sistemàticament representa, escenifica, aquesta lliçó.

Mireu ara Cristiano Ronaldo (obsessionat amb el gol, amargant-se en l’intent d’assolir-lo), mireu ara Messi (gaudint del camí i fent gols a cabassos). I de Messis o Ronaldos només n’hi ha un, mentre que de Callejóns i Sergios Garcías n’hi ha centenars. I tots nosaltres som més Callejón i García que Messi o Ronaldo. Però sabem, i en això el futbol és com la vida, que un dia, eventualment, l’Espanyol pot guanyar el Barça. I això, almenys en aquesta comparació, és meravellós.

En tot això pensava avui mentre tornava de la classe de portuguès, amb una professora brasilera de Sao Paolo que és tota rialles, que a la mínima que pot es posa a  cantar e dançar, i uns companys de curs altament peculiars, començant pel Michel, la persona més espontània que he conegut fins ara, capaç de provocar vergonya aliena sense despentinar-se ni un moment i amb una convicció tan absoluta en el que diu i com ho diu que, com diu ell, el converteix en la persona més “carismàtica” del món. I les dues noies de 19 anys que s’asseuen  juntes, de bona família; una aprofita qualsevol binentesa per parlar autorreferencialment (i ben fet que fa): de què li agrada menjar, de les vacances que va passar al Brasíu; i l’altra, tremendament abrupta en les formes, aporta un grau de contundència i decisió a les classes que tumben enrere (dos germans seus, futbolistes professionals, juguen a Espanya, un va jugar a Sud-Àfrica amb l’Uruguai); i també hi ha una senyora amable i gentil, sempre atenta i disposada a donar-me un cop de mà en temes logístics mentre estic a Montevideo.

Tornava doncs de classe de portuguès abrasilerat i pensava en els científics humanistes sota la influència d’un esplèndid assaig que m’estic llegint, i pensava en el futbol com a suprametàfora, com a maqueta a escala de la societat, com a alegoria i, en últim terme, com a escenificació 24/7 de les pulsions més detestables i excelses alhora de l’ésser humà com a animal social.

Si un dia vaig a la Lluna segur que la Terra no em semblarà només una pilota donant voltes; així que quan miro futbol, definitivament no veig 22 tios corrent darrere d’una pilota.

De Sucre a La Paz (18 de juliol del 2010, Bolívia)

Divuit hores dins la “flota” (autocar de llarga distància) per anar de Sucre, capital judicial de Bolívia, fins a La Paz, capital política. Enmig, cinc hores aturats al mig del no res perquè la carretera està glassada. Per sort, sort vital, les finestres de l’autocar tanquen bé, tenim flassada i quan posen el motor en marxa de tant en tant, entenc que per evitar que es congeli el motor, funciona la calefacció. L’aturada em desvetlla. Escolto música, el meu disc preferit de tots els discos que he escoltat en ma vida. Si em fessin la pregunta de la illa deserta l’escolliria. És un disc singular, que em provoca molts sentiments i cap se m’enquista. L’escolto sencer, mirant per la finestra, on veig els laterals d’un turó escarpats per l’home per fer la carretera, els marges nevats, la vegetació escassa i matussera. Escolto el soroll del passatgers dormint, les respiracions asincròniques, algú remuga mentre somia, escolto aquells sorolls de la nit que solen ser dilatacions o contraccions de materials i que presos de la poesia ens solen cridar l’atenció i pensar en explicacions fantàstiques. Però aquest no és un autocar encantat ni té cap misteri. Només espera que la carretera sigui transitable.

De Sucre a Potosí hem volat. A Potosí he vist de nou el Cerro Rico, però de nit. Una senefa de llums verdes en delimita l’espina dorsal, piramidal, no sé amb quin propòsit. Ha nevat però és negra nit i no veig la falda blanca del cerro. Seria una imatge bonica de veure. A dins, els miners hi deuen estar picant pedra, ves a saber a quines temperatures.

Després de Potosí la carretera s’han enredat fins que ens hem aturat. La quietut, la foscor i el silenci, si no dorms, són un context delicat.

Quan m’he despertat, després de diversos intents inconclosos de dormir una bona estona, el sol espetegava al meu clatell augmentat pel vidre de la finestra. Viatgem rumb al nord i per l’est el sol m’apallissa. Em desperto satisfet per l’escalfor i pel moviment. Ni rastre de la carretera glassada. Veig Bolívia: un altiplà amb muntanyes grogues amb vegetació, sense arbres, passem poblats pobres, amb quatre cases que són construccions d’adobe o maons mal acabades o inacabades, només estructures a mig fer. Parets pintades amb missatges electorals, a dotzenes, arreu, fa dies que els veig. Mencions a Evo, mencions a alcaldables. Ens apropem a La Paz, parsimoniosament. Pel camí, l’autocar ha canviat de rodes per adaptar-se al gel, el passatger de dues files endavant ha obert la finestra en diverses ocasions (i temperatures: calculo que entre sota zero i uns 7 o 8 graus positius), per vomitar, suposo que per l’altura o per la ressaca, s’ha aturat per donar benzina a un altre autocar de la mateixa companyia i també s’ha aturat en una mena d’àrea de servei amb un extraordinari i pletòric olor de pixats en la qual he comprat dos litres d’aigua i un entrepà de formatge calent i he trucat per avisar a la família que m’acollirà a La Paz que arribava amb retard. “Pero sobretodo cuando llegues a la terminal no hables con nadie. Para que me reconozcas llevaré una camiseta del Real Madrid“, em diu el Fernando, que és el fill del matrimoni boliviano-xilè que m’acull amablement, matrimoni amic de la meva família adoptiva de Quilpué.

L’entrada a La Paz és impressionant. Com en altres ocasions, ja n’estava al cas que ho seria, però com sempre, l’experiència viscuda és mil vegades més impactant que l’experiència contada. L’autocar arriba per la part més elevada de la ciutat, on hi ha l’aeroport, i fent esses baixa fins a la depressió entre muntanyes elevadíssimes on reposa. La primera imatge global de La Paz des de l’alçada és inesborrable, sembla una maqueta a escala 1/1 feta per impressionar en una Exposició Universal. I de nit, m’expliquen després, les llums de la ciutat, vistes des de dalt, semblen un cel, un planetari, una nit estrellada. I ara, mirant per la finestra mentre escric els dono la raó. Quina ciutat, redéu.

Arribem a la casa a quarts de quatre. És un barri residencial lluny de la terminal, al sud. La casa és bonica, viuen bé. Tenen un gos que porta un jersei de llana. Dinem amanida i pollastre amb arròs i plàtan fregit. Bec massa suc de taronja (tipus Trinaranjus), i de postres gelat de nous. Després em retiro una estona per descansar i si em descuido dormo fins demà. Només quan m’acosto al llit, relaxo la ment i m’estiro me n’adono de fins a quin punt estic rebentat i ple de cansament acumulat, no només per les divuit hores d’aquest trajecte sinó per les desenes d’hores pululant amunt i avall i dormint en llits diferents, provisionals, despertant-me molts dies sense saber on sóc fins que faig memòria de la nit anterior o fins que obro els ulls i algun detall de l’habitació la delata.

M’he dutxat, aigua calenta per l’amor de déu, he baixat a prendre un te amb un “pancito” i ens hem posat a conversar la mare, acabada d’arribar d’Arica, al nord fronterer de Xile amb Perú, la tia i el Fernando. Conversa agradable, com sol passar a Sudamèrica, on la gent conversa sense posar cara de “a veure per on me la fotaràs” o de “no sé ni què em dius, tant me fot, però t’escolto perquè sóc educat” o de “..i ara que ho penso, demà he d’anar a ingressar els diners del lloguer…”. Conversem, doncs. La temàtica d’entrada és Evo Morales i el poder dels camperols i indígenes a Bolívia. Són majoria absoluta i tenen per tant l’avantatge numèric democràtic. Però per a la minoria blanca, això és mala cosa. En aquest cas, creuen que Morales està tirant enrere el país, l’està governant amb criteris analfabètics i demagògics, i sense una visió global i de futur. Lamenten els seus errors i les seves declaracions que delaten “ignorancia“, com quan va afirmar que no menja carn de pollastre tractada perquè provoca homosexualitat. Senten vergonya perquè el seu president diu bestieses similars. El tema d’Evo Morales és complex. Ahir, a Sucre, vaig dinar al Mercat. Les taules són compartides, i mentre menjava es van asseure una mare i una filla bolivianes, de Potosí, la mare exsindicalista i la filla estudiant de psicologia a Sucre. Xerrant xerrant vam parlar de Morales, i em deien que els indígenes  comencen a estar decebuts per la seva gestió, però que com a alternativa es contempla un altre perfil indígena com ell, que no creuen que el moviment indígena perdi el poder en les properes eleccions. Però lamenten, em deia la mare, que Morales hagi perdut de vista els principis que ell mateix va defensar acarnissadament com a líder sindical. “Y ahora no reconoce la huelga que están llevando a cabo los maestros“, es queixa. La cosa és complexa.

Prenent el te parlem de futbol, de Maradona, de Beckham, Florentino Pérez, Messi, Ronaldinho, Rijkaard, Villa, Casillas, Puyol, Xavi i de nou Maradona. Del Barça i d’Espanya.

I d’Espanya i dels espanyols. “Lo que más nos molesta es que tuvimos la mala suerte de que a nosotros nos descubrieran precisamente los españoles: envidiosos, egoístas, mentirosos, ignorantes y ladrones. Nos mandaron a lo peor de España, y así nos hemos quedado. Además, en Bolivia no vino nadie más… Así como en Chile fueron los alemanes, en Argentina los italianos… acá nada, sólo los españoles… ¡es mala suerte!”, es lamenta la mare. No ho diu de broma. Parlem del Lazarillo de Tormes i tot el que representa. Em diu que balla flamenc, que li encanta tota la cultura popular espanyola. En parlem. Li explico com veig jo Espanya, els espanyols, Europa, els europeus i com veuen els espanyols Sud-amèrica. Parlo de immigració, parlo de complexes d’inferioritat (respecte a Europa) i de superioritat (respecte a Sud-amèrica). Parlo de la sensació d’estar vint anys enrere com un estímul positiu d’estar aquí, de com m’atrau això i de com veig com màgic poder retrocedir en el temps per recuperar allò bonic i espontani que fa 10, 15, 20 anys va perdre’s al lloc d’on vinc i que aquí encara no han perdut. No s’explica amb paraules, és una sensació i una acumulació de detalls, de gestos, de moments i de infinitèssimes maneres de fer que omplen un buit que semblava ple i no, no ho estava.

Crec que avui dormiré planet. Demà el Fernando m’ensenyarà La Paz. Tant de bo fassi bo, com avui. El cel blavíssim quan he arribat convidava a passejar, a perdre’s pels carrers, que no és molt aconsellable però és el que m’agrada, com em sol passar gairebé sempre quan alguna cosa o, sobretot, algú m’agrada, que no és aconsellable.

…

Tinc fulles de coca entafonades en un dels laterals allà on les mandíbules s’ajunten, fa estona. Noto lleugerament adormida la zona i el gust amarg de la saliva que va desplaçant-se cap a la llengua i al paladar. Rotundament legal i saludable, és una llàstima que no se’n pugui exportar. Sí que te’n pots endur com a infusió, però no les fulles a granel tal qual. Encara que el motiu és obvi, és alhora idiota. Amb un saquet de 100 grams no en fan res. Per convertir les fulles en la cocaïna que s’esnifa a Espanya amb la mateixa alegria i voracitat que si fossin pipes sense closca cal un procés força complex i, per cert, asquerós.

És mitjanit. A 4.000 metres d’alçada. Les fulles de coca ajuden a combatre el mal d’alçada. Fa fred. Veig les llums taronges esquitxant el turó de davant de la casa, dibuixant clarament un carrer que fa baixada d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, la ziga-zaga de tota la vida. A l’estanteria del costat de l’ordinador on teclejo hi tenen un munt de llibres. “Presidentes de Bolivia 1825-1998“, “Sangre de mestizos” (Augusto Céspedes), “La suma de los días” (Isabel Allende) i “El Lazarillo de Tormes“. Me’l vull rellegir. Per recordar d’on vinc.

Salar d’Uyuni (14 de juliol del 2010, Uyuni-Bolívia)

Són quarts de sis de la matinada. El jeep va a tota vela per sobre del Salar d’Uyuni. Tot és blanc, com neu dura. A la dreta el negre de la nit està cedint a la claror del dia entrant. A dalt veig les estrelles. A l’esquerra tot és molt fosc. El jeep va recta per sobre de les pistes del salar, marcades pels pneumàtics de cotxes precedents. No hi ha una carretera, o indicadors, res de res. Si el xofer s’adormís (i no donés cap cop de volant), res passaria. Li dono un copet al braç dret. “Venga, no se vaya a dormir…”; “No. no, si no me duermo. [ja] Lo que pasa es que cierro mucho los ojos porque llevo más de 15 años conduciendo por el salar y tengo la vista quemada”: Arribem a la Isla de los Pescadores. És fosc, fred sota zero. Només som nosaltres vuit. Pugem per un caminet empinat enmig d’enormes cactus, i quan encarem l’est, veiem la meravella que s’atansa: negre nit florint amb la llum del sol a punt de treure el cap per un horitzó blanc de sal.

Ens miren dient “que fort, no?” O dit d’una altra manera, ens diem amb la mirada: “ha pagat la pena matinar”+”com pot ser que portem tres dies veient coses increïbles i que encara n’hi hagi que t’impactin igual o més?”+”jo no havia vist mai res igual”+”mare de déu senyor”+”no tinc paraules”. Som al Salar d’Uyumi, contemplant-lo des de l’elevació de la illa dels Pescadores, són quarts de 6, fa un fred congelant, anem tan abrigats que amb prou feines puc treure la càmera per fer fotos, no parlem gaire perquè no se’ns congeli la tràquea, i tot el que veiem en una panoràmica de 360º és commovedor.

La següent hora és memorable. El sol treu primer la punta superior de la seva circumferència i ja canvia tot el rang cromàtic. Tot el que fa un moment ens ha meravellat a tots per tots els costats de la visió, en segons està canviant de color, tot, i està oferint-nos una altra vista espectacular i meravellosa de nou, és un 2×1 al·lucinant. I aquest canvi de llum i d’ombres es va repetint constantment, cada pocs minuts. Com dic, aquesta hora és memorable. Les fotos intenten ser fidels a aquest espectacle, algunes donen senyals inequívocs del que es veu estant allà dalt en aquella hora del dia. S’hi apropen, almenys. El joc de llums és meravellós; el joc d’ombres és espectacular perquè: el salar es pla. El sol surt per l’horitzó. L’illa Pescadores està al mig del Salar, i els ratjos solars en projecten l’ombra en perpendicular cap a l’altra costat de la illa. Un detall: la illa és tan petita que caminant deu passes arribes a cada uns dels extrems, de manera que és un mirador fantàstic per observar privilegiadament els canvis de colors i les ombres que el sol projecte de la pròpia illa sobre la superfície del salar. I també les ombres dels cotxes que hi circulen.

Quan baixem del cim, a baix hi han arribat molts més turistes. No entenem perquè arribem ara, quan el festival de llums i ombres ja s’ha calmat, però ho celebrem. Hem estat vuit persones només a dalt flipant absolutament. Un altre privilegi. Un cop avall, ens desplacem pel salar, caminem, saltem, parlem, fem fotos i vídeos, xerrem i, en síntesi, celebrem la sort d’estar aquí. Després, quan les mans ja estan gairebé congelades, esmorzem. És pràcticament impossible untar la mantega al pà, els dits no responen. Bebem mate de coca. Tothom està de bon humor, la bellesa alegra. Aleshores, no sé com ni per què, s’organitza un partit de “futbol-sal” espontani sobre el salar, entre Bolívia (tots els guies i conductors dels diversos tours) i “resta del món”. Perdem 6 a 1. Pallissa històrica. S’ha de dir que corre per un salar amb: un pantaló de pana; un pantaló tèrmic; 2 mitjons de llana; una samarreta tèrmica; un polar; un paravents; una bufanda; una gorra; guants i a casi 4.000 metres d’alçada, no resulta senzill. Diguem que et canses de seguida. Dit això, no és excusa. Els bolivians juguen millor que nosaltres, que som brasilers, catalans, francesos, un danès i no sé què més. Xupons, virguerietes flipats, aquest és el nostre estil, l’estil de l’individu sobrepotent que es creu capaç de tot. 6 a 1. Els bolivians, ordenats i modestos, ens apallissen. També s’ha de dir que es coneixen entre ells i juguen en equip. Però són modestos. I guanyen.

Cansats, i suats (!) al mig del Salar, tornem al jeep i recorrem l’altra meitat del Salar, unes dues hores a pinyó, el paisatge és blanc i agressiu, sense ulleres de sol les pupil·les deuen acabar socarrimades. Passem pel Museu de la Sal, una parida turística sense cap més interès que veure un edifici fet de sal. La parada és profitosa perquè em poso a xerrar amb els dos guies-conductors sobre Bolívia, Evo Morales. Ells són proEvo, són d’origen camperol, indígena i de la zona alta (geogràficamente parlant). Parlen bé d’ell. Celebren que hagi nacionalitzat Hidrocarburos i Entel, celebren que tregui pit i que tingui plans per defensar Bolívia d’algun atac…

Seguim el recorregut, fent una parada turística per comprar souvenirs, “es lu que hi ha”, fins que arribem a Uyuni, una localitat inhòspita que ens rep amb ràfegues de vent que aixequen la pols i t’embrutem els ulls i la gola. Visitem el cementiri de trens, una peculiaritat deguda a que la primera línia de trens d’aquesta zona va ser Antofagasta-Uyuni. Són locomotores de vapor, rovellades, imponents, que formen una doble fila bonica i certament peculiar aquí al bell mig del desert. Després dinem, una amanida i un tros de carn plena de greix i nervis. Bebem aigua i coca-cola.

La tarda la passem a Uyuni, donant voltes. Ens connectem a Internet després de tres dies. La sensació és desagradable. El contacte amb la neurosi europea em disgusta. És bonic saber dels amics i de la família, però ja està, no cal saber res més. Però és casi inevitable. Les xarxes socials són indiscretes i obsessives. Passejo per Uyuni amb la mosca al nas, massa informació al gmail. Fa un fred còmic de tant fred com és. Fem temps perquè a les 19 surt l’autocar o vés a saber cap a Potosí. Em fa il·lusió arribar a Potosí.

El viatge és folklòric. Uns sis hores per 200 quilòmetres. A dins s’està gelat. Pels peus corre l’aire com si fos aigua freda. Les finestres tanquen d’aquella manera. Escolto l’iPod. Estic repassant la discografia sencera de Mecano. Sencera vol dir sencera. És una experiència que m’omple de records i de benestar (alhora que em buida de prejudicis i falses conviccions). Especialment m’impacta la tornada de “La máquina de vapor”, que potser feia 20 anys que no escoltava i que em fa fer un bot del seient. La senyora del costat, indígena hardcore, em mira de reüll amb cara de dir: “els teus requeterebesavis van violar la meva requeterebesàvia, fill de puta”. És el que té que el teu dni sigui espanyol, que ets còmplica d’una carnisseria vomitiva. Però amablement, més endavant del trajecte, li aparto la cortina perquè pugui veure les llums de Potosí quan hi arribem, de matinada. No diu res, però segur que m’ho agraeix dins seu, encara que sigui inconscientment.

Quan baixem de l’autocar i agafem les motxil·les, el fred ens saluda dràsticament. Estem sota zero i a 4.100 metres d’alçada. Encara tinc a la boca el gust de la fulla de coca que he anat removent tot el viatge. Agafem un taxi, ens deixa a la porta del hostel; truco al timbre, surt una dona per una finestra mig dormida amb cara de poc amics i de sorpresa, li dic que havia fet reserva, remuga no sé què i s’amaga de nou endins; durant dos minuts congelats no tenim notícies de la senyora, fins que obre la porta i ens fa passar. Porta la bata. El cabell amb permanent. Diu que no hi havia reserva, li dic que he parlat amb una noia, em diu “ah, ¡mi hija! Pero ella no sabe nada…”, però tenim lloc per dormir, pregunto, diu que sí, que “claro”, doncs fantàstic. El check-in és tragicòmic, perquè la senyora està rotundament sorda, i mentre anem deletrejant les nostres noms, cognoms i números de passaport, ella va escrivint noms i xifres que tenen poc o res a veure amb el que li diem. Sembla un gag. Per evitar el colapse, ajudo la senyora fent de secretari del hostel i amb deu minuts ho enllestim. Finament, tenim la clau de l’habitació i podem estirar-nos.

Em poso a escriure el blog, però em quedo adormit, després de menjar-me pastanagues i cogombres, el menú de viatge. L’endemà, quan em dutxi, l’aigua calenta no funcionarà i em dutxaré amb pura aigua freda. Freda a Potosí no és com freda a Capellades, creieu-me. Una experiència renovadora i gairebé ultracòsmica. La sobrevisc i ara sé que sóc més fort del que em pensava.

En tot cas, decidim canviar d’Hostel per un amb aigua calenta. Heroi per un dia sí, però no màrtir de per vida. I menys a Potosí.