Taxista (16 d’abril del 2010, Ushuaia)

“Si viene a inaugurar una escuela, un hospital, la aplaudo. Pero ¿un casino? ¿Cómo va a inaugurar un casino la presidenta de la nación? Y no uno, ¡tres ya van en Patagonia recién! Y son suyos, son de ella. Miren, miren, acá a la derecha. Éste vendrá a inaugurar. ¿Saben qué es la AFA? La Asociación de Futbol Argentina. La presidenta les concedió una ayuda de mixones de dólares. ¿Para qué? ¿Para qué para el futbol? Pues para untarlos y que le deban favores. Mueve un fichaje ahora, Riquelme, quien sea, y dále la comisión, directo al banco, a través del testaferro de la Kirschner, ¿cómo se llama…? López, creo que es el tal López. Y así va. Lo que tendría que hacer es inaugurar hospitales y escuelas, yo allá la aplaudo, pero casinos… O hablar con Obama y que nos condone la deuda, eso tendría que hacer. Que la riña Obama por haberle mandado a las Malvinas sin que hubiese petróleo. Que le diga Obama a la Kirschner “nos engañaron con el petróleo y nos pusieron en un lío para nada”, todavía.

El taxista va venir a Ushuaia fa 28 anys, al 1982. “¿Cuándo Las Malvinas?”, pregunto. “Justo. Para soldar navíos de la armada. Luego soldé tuberías, mi oficio es soldador”. El seu pare era de Salamanca: “Todavía no fui allá, pero en cualquier momento me planto. Cuando baje el euro, que ahora está carísimo”. Li dic que baixará, que segur, que en un any estará sensiblement més baix. Em mira pel retrovisor interior, alçant les celles, una una mica més amunt que l’altra, l’esquerra. “¿Y cómo va la crisi por España, la notan?”. La doble crisis, la pròpia i la internacional, Grècia, bombolla, y en definitiva un país que estira més el braç que la màniga i que no sap què és un braç i una màniga. Aquesta és la meva descripció d’Espanya, de l’Estat espanyol i dels descendents del Lazarillo de Tormes en general.

Passem pel costat d’uns quants personatges que duen uns petos tots iguals, blaus, amb unes frases que no llegeixo però que són reivindicatives. Suporto aquesta intuïció que estan fent una foguera amb fustes de les que es fan servir en construcció, quadrats preparats per aguantar pes i amb dues canaleres per costat que permeten que una màquina les alci i desplaci cap a on calgui. No en recordo el nom. El tema és que n’estan cremant des de fa hores, una darrere de l’altra. Són professors, protesten perquè només els pugen el sou un 15%. (silenci). El taxista està que trina. Els mestres joves, explica, cobren el doble que els de tota la vida. Però només a Ushuaia, perquè li pregunto si és així a tot el país (aleshores em quedo a fer mestre on sigui menys a Buenos Aires) i diu que no, que només aquí. La governadora d’Ushuaia, a qui el poble, una part almenys, no sembla tenir en alta estima (hi ha cartells penjats que, directament, la insulten, i que a España haurien provocat l’ingrés en presó els que els hagin enganxat), va rebre una mena de benedicció papal de la Kirschner, condicionada a que li fes cas quan toqués. La presidenta li va donar plata a canvi de fidelitat política. I sembla, segons el taxista, que això ho va dir en públic tranquil·lament. “¿Cómo puede ser? Lo dijo sin inmutarse, como si fuera lo más normal”. Així que ara la governadora fará el que digui la Kirschner, cremin o no cremin palets (ara m’he enrecordat de la parauleta…).

Acaba la carrera. Tot això ha passat en cinc minuts de trajecte, des del centre d’Ushuaia fins a l’aeroport d’Ushuaia, a quatre quilòmetres. El taxista està content, i parla, a la recta final, dels seus fills: “los tres tiene profesión”, és a dir, carrera. Un és programador “y trabaja aquí, en Aerolineas Argentinas”. El otro termina en breve el grado en alta montaña”. Obre els ulls, ens mira de reüll pel retrovisor, amb aquella cara que fem les persones, alguns gossos i tots els gats, de “preparat que ara ve la bo”, i la deixar anar: “Quizá vieron a mi hijo recién en televisión en España. Allá el programa “Máximo riesgo”, con el tipo Calleja. Vino acá, en Ushuaia, y fueron a la Antártida con mi hijo Matías, 14 días, y luego por aquí trepando en picos”, i m’explica que van fer no sé quina travessa que mai ningú havia fet abans. “Miren el video, está muy lindo”, ulls d’orgull patern. “Y mi hija es directora de cine. Justo está solicitando unos permisos para rodar un corto en Ushuaia”.

Paguem la carrera. 20 pesos. 4 euros. Treiem les bosses. Salutacions cordials. Així dóna gust. Miro enrere, les muntanyes nevades que creixen empinades just a l’esquena del poble. El dia és net, però d’aquí a vint minuts Ushuaia estarà, està, ennuvolat. El temps canvia en cinc minuts. A punt de marxar d’Ushuaia. Com que no vaig a l’Antàrtida, vaig al nord. No hi ha cap altra direcció possible. Amunt o avall. No hi ha termes mitjos. M’espera El Calafate. Ushuaia ja està al sac i ben lligat.