“Los coños” (és a dir, “Els espanyols”, segons els xilens) (2 de juliol del 2010-Chañaral-Xile)

La primera vegada que vaig sentirme al·ludit quan van dir “Aquí tenemos al coño” ja feia dies que voltava per Xile. Va ser el dia de l’asado i empès per la frugalitat del moment i la concòrdia generada per l’olor de la brasa i l’alcohol, vaig preguntar: “una cosa… cuando me llaman “coño”, en realidad ¿qué quieren decirme?”. Jo pensava que em dirien que era una manera amistosa de “weear” (vacilar, molestar, putejar, fer la murga) a una persona, això de dir-li coño. Però no, no era això. Em van dir que és la manera de referir-se als espanyols en particular. Llavors els vaig preguntar què significava “coño” per a ells, i em van dir, mirant-me en plan “qué pesadito”, que coño era la manera de referir-se a un español, com si fos un gentilici, vaja. Aleshores els vaig dir que “coño” en español vol dir “vagina” [sic] i van flipar. “Cuando ustedes me llamaban “coño” la verdad es que me dejaba bastante indiferente, no le veía mucho sentido y como manera de weear me parecía un poco inocentona”, els vaig dir, i tot rèiem, se sap. “Pero -vaig afegir-, si se lo dicen a los españoles, aún me siento menos identificado”, i vam riure de nou, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabien que no em sento especialment identificat amb els espanyols ni amb el concepte que jo tinc dels espanyols i d’Espanya com a tals, com abstraccions, com a col·lectius,  com a perfil, caràcter i com a identificador. El pare de la família, davant de la confusió d’alguns dels comensals de l’asado que encara no m’havien conegut, els ho va explicar de seguida, amb el seus despreniments i alegria habituals: “¡Puta que el weón éste no es español, es catalán y habla catalán el weón pó!”, va dir, i jo em partia el cul perquè té raó i perquè no se’n fot gens, ho diu amb la conya i tots els modismes xilens que al final ja he interioritzat i m’encanten pó, però ho diu amb respecte.

Però el tema ve de lluny. Des de que vaig arribar a Xile, una de les converses recurrents que he tingut, sovint motivada pel Mundial (jo volia que guanyés Xile i em van vaure certament contrariat quan Iniesta va fer el 2 a 0), ha estat sobre el concepte que jo tinc d’Espanya i els espanyols (en tercera persona) i el concepte que els xilens amb què he conversat tenen d’Espanya i dels espanyols. No coincidien gens, i particularment em sorprenia i em sorprèn molt encara com veuen als espanyols i a Espanya (“la Madre Pàtria“) els xilen.

Abans d’entrar en detalls he de dir que els xilens són esponges, miren enfora i idealitzen els altres països, una mica com els japonesos quan es proposen imitar alguna costum importada. Els xilens tenen els ulls molts disposats a veure com fan i deixen de fer els nord-americans. els anglesos, els alemanys, els europeus… són un país profundament conscient de la necessitat de millorar, amb problemes d’autoestima col·lectiva (la dictadura de Pinochet va ser terrible, i m’han explicat coses de primera mà, testimonis directes, que m’han estat a punt de fer plorar com un nen), però amb un esperit constructiu espectacular, alimentat pels terratrèmols que els obliguen constantment a posar-se dempeus de nou. Xile és un país que creixerà i creixerà bé, que amb els anys avançarà molt més encara, ara que només està per darrere del Brasil, i jo crec que ja no està per darrere de l’Argentina, un país que tendeix a l’autoengany i l’autofel·lació. Explico això dels xilens per posar en context el que ara explicaré.

El primer dia que vaig parlar com a català a un xilè sobre els espanyols el meu interlocutor flipava. Pensava que estava fent una broma, en plan irònic, una mica en la línia d’algunes converses que havia tingut amb l’interlocutor en qüestió. Però no feia conya. Quan li vaig dir que dins del context europeu Espanya és un país de la cua ho deia convençut i no per fer broma. Descrivia el que jo entenc que és Europa. Lògicament no mencionava Albània, Rumània o Andorra. Em referia a l’Europa clàssica, em referia als països nòrdics de l’Estat del Benestar, a Anglaterra, França, Alemanya, Suïssa. Per exemplificar-ho amb una comparació més entenedora per al meu interlocutor, li vaig dir que si no fos perquè Espanya estava geogràficament situada a Europa, Espanya seria un país més mediocre, més gandual, més picaresc, més envejós, més petulant i més reaccionari del que és ara. I finalment vaig afirmar que “si Espanya estigués a Sudamèrica, donat el seu caràcter i esperit emprenedor i treballador, no seria ni Brasil, ni Argentina ni Xile, potser seria Bolívia o Perú. I plantejat a la inversa, Xile seria, indubtablement, Alemanya”.

Els ulls com a taronges del meu interlocutor van ser molt significatius. Realment els xilens tenen un concepte d’Espanya molt europeu. Veuen els espanyols com els alemanys o els suecs. Tenen en comú, els explico, l’euro i el continent. Però el caràcter no, perquè un és llatí i l’altra és nòrdic. Insisteixo, perquè no se’m titlli de tendenciós, que el caràcter llatí per a mi és millor perquè és més feliç. Insisteixo que jo parlo d’status econòmic i social quan dic que Espanya juga en una segona divisió. Els convido a mirar les xifres de la borsa dels últims mesos. Els convido a preguntar a un suec què opina d’Espanya dels del punt de vista econòmic. Els convido a preguntar-se ells mateixos què opinen de les curses de braus. I també els convido a recordar que mentre gran part d’Europa es recuperava de la brutal segona guerra mundial a Espanya es vivien 40 anys de postguerra dictatorial que van mantenir el país segrestat en un onanisme político-cultural que encara ara paguem, especialment quan els espanyols viatgen a l’estranger i tracten d’espolsar-se els seus complexos cultural, econòmics i històrics sent sorollosos, fanfarrons i xuletes. La imatge d’Aznar a las Azores és una les icones semànticament més poderoses que he vist en ma vida.

Els poso exemples, sempre insistint que generalitzo, que parlo de conceptes, que està ple d’espanyols magnífics (oi?), que jo tinc sang espanyola i malgrat tot sóc una persona meravellosa (i quan dic això ens riem molt), i veuen que parlo convençut, que no m’hi sento, però no es poden treure la sorpresa de sobre. És obvi que els espanyols (segons el DNI, s’entén) que han conegut no els han aportat el meu punt de vista sobre el “tema espanyol”.

Com era de preveure, quan surt el tema trobo com a resposta algunes actituts que em fan gràcia. “Pero si usted no se siente español, ¿qué se siente? [...] Però… si Cataluña no es un país! Como puede sentirse algo que no existe?” I aquí els responc tranquil·lament com si m’estigués fumant un puro mentre em fan un massatge i em llegeixen els poemes de Walt Whitman escoltant de fons alguna banda sonora de Badalamenti: “Usted lo ha dicho: ¿cómo podría sentirme algo que no existiera? Lo cual demuestra que Cataluña existe, aunque sólo sea en mi sentir, aunque los mapas no la incluyan. Al fin y al cabo, los países son líneas en un mapa, verdad?”. I en aquest punt, si m’estigués realment fumant un puro, l’apagaria a la closca del que m’ha fet la pregunta…

La reacció “y eso del catalán qué es” es freqüent i l’entenc, perquè no disposen d’informació. Els costa més entendre que un idioma sigui propi d’una zona pero no de tot un país. Al Paraguai ja vaig tenir una conversa peculiar per aquest tema. Els meus dos interlocutors en aquella ocasió em deien que un idioma que no es parla a tot el territori d’un país “no puede” ser oficial en aquell país. Encara no sé en base a què ho deien. Comparaven amb el Paraguai, on hi ha dues llengües oficials, i les dues es parlen a tot el territori: el castellà i el guaraní. Però d’aquí a afirmar que una llengua oficial s’ha de parlar a tot el país… els vaig parlar de Suïssa… però no va ser de gaire utilitat. El que sempre acabava passant, tant al Paraguai com a Xile, és que en un moment de la conversa algú deia “entonces el catalán es como un castellano raro” o “un dialecto del castellano” i jo havia d’exposar el meu discurs sobre “el latín y sus dialectos”, que ja me’l sé de memòria i que cada vegada exposo millor, amb més passió, amb més gestualitat i amb més pinta de profesor loco. En la meva última exposició, durant un asado a Viña del Mar, amb una copa de vi a la mà, en acabar vaig notar que l’argument sobre la procedència del català i del castellà els havia quedat clar, i algun fins i tot em va demanar que li parlés en català, a poc a poc, i deia: “pues sí que lo entiendo un poco, es verdad, y se parece un poco al portugués, ¿no?“. Petits moments agraïts d’enteniment humà.

Aquest és el tema, l’estat de la qüestió. Idolatren España, alguns, perquè els confonen amb Europa. Una altra cosa és que a España està Granada, una ciutat meravellosa, i que España té un clima excel·lent, i que anar de tapes a Madrid és fantàstic, i etcètera. Però, com li deia fa un parell de dies a una amiga, “cuando pienso en el prototipo de español veo a un tipo sudado, con sobrepeso, con la camisa desabrochada hasta el pecho peludo, gritando mientras habla por el celular [mòbil] en medio de un aeropuerto para que todos le oigan y se asombren ante su caràcter castizo, su raza y su furia y sepan que a él ‘nadie le toma el pelo’”.

Vaja, que jo no m’hi sento. I no és per acció-reacció, no és que em senti català i per tant no em senti espanyol; de fet, no sé si em sento molt català. Però sí que sé que no em sento gens espanyol, això és un fet. I se’m va fer estrany constatar que els xilens, gent maca, treballadora, amable i autocrítica, idealitzava els espanyols, que tenen altres “virtuts” que al meu entendre són força menys elogioses… per no parlar del saqueig vergonyós i molt evidentment fet amb poca visió de futur de Colón i companyia.

Això és un altre tema recurrent del viatge que comentaré un un futur post. Només diré que en més d’una ocasió m’ha fet vergonya el meu DNI.

Santiago (30 de maig del 2010, Villarrica)

“En breves minutos sobrevolaremos los Andes para después aterrizar en el aeropuerto de Santiago de Chile; abróchense los cinturones de seguridad, podemos atravesar turbulencias”. És de nit, són les 21h horal local, una hora menys que a Montevideo, ciutat d’origen del vol. És 20 de maig del 2010. Veig les llums de la ciutat, gran, veig el cerro on hi ha una estatua iluminada d’una verge Maria. Hi vaig estar tres dies i la sento coneguda. Em situo de seguida. Taxi de l’aeroport al Hostel, al carrer Cienfuegos, parada de metro “Los Héroes”. “¿De nuevo aquí?”, doncs sí. “De nuevo aquí”.

Santiago era una ciutat del tot desconeguda per mi, només en sabia el que dóna de si una ràpida incursió a la wikipedia, una lectura en diagonal a la Lonely Planet i tot el que sé de l’atac al Palacio de la Moneda de Pinochet per fulminar Allende. Em pensava que era porteña… però està dues hores de la costa, i està tocant als Andes, que s’eleven imponents en un marge de la ciutat, una imatge impressionant… quan la climatologia i l’esmog ho deixen veure. L’esmog és horrorós, una boira contaminada, una llàstima i un handicap per a una ciutat que sense esmog seria enlluernadora.

És enorme, de distàncies llargues, una xarxa de metro a vessar, milers d’autobusos urbans, milers de cotxes, carrers amples, avingudes llargues, edificis oficials, centres comercials, zones culturals, botiguetes, museus, cinemes, botigues, boulevards, carrers peatonals, places amb fires, de llibres. Universitats, escoles, de tot. Ni bruta ni nèta. Alta i baixa: edificis imponents, cases petites als afores, barris marginals amb casetes fetes pols, i barris residencials plens de verd i amb els carrers tancats, zones privades per qüestions de seguretat.

Em moc en transport públic. De dia, el metro és cómode: passa molt sovint i funciona sense imprevistos ni ansietat del conductor… Camino i vaig en metro. Quan no tens pressa és el millor que pots fer: anar fent. Miro la gent: les cares, la roba, les mirades, miro com es miren i miro com em miren. Molts joves, estudiants. Amb cascos, uns amb roba urban, altres hippies, alguns punks de la vella escola, així com mig cabells de punxa i mig rapats alhora. Parelles petonejant-se. Gent gran mirant-s’ho. A l’hora punta, no s’hi cap, tot apretats escoltem les converses dels veïns, és inevitable, diuen algun tòpic per sortejar la situació. M’agrada el metro aquest, tot i que es un lio trobar la porta de sortida adequada. Almenys a la mítica (per mi) estació de Baquedano. Al segon dia ja la tinc per la mà. Sóc un expert. Vaig carregant la targeta, em moc amb una soltura elegant i precisa. Són el perfecte turista que es pensa que no es nota que és turista.

De nit, agafo un micro (autobús petit) que creua una zona xunga i delicada, me la miro de reüll, escoltant l’iPod, i penso que s’assembla una mica a zones d’Asunción del Paraguai, i això em fa reflexionar una mica: diferents països, diferents cultures, però hi ha patrons de desenvolupament que són calcats, encara que no coincideixin cronològicament. És una reflexió que sempre em fascina, que em fa pensar en determinismes socials i econòmics. Cosa que no m’agrada. Però afortunadament jo mateix penso que la meva pròpia reflexió és tramposa, i que de determinismes poca cosa, que en tot cas depenen de cadascú, individualment, i per tant ja no són determismes. Una vegada més és una xuminada posar nom a les coses. El micro arriba a l’estació de metro “Grecia”, des d’on baixaré cap al centre de Santiago. He de treure diners en un caixer que hi ha a l’estació: cap problema, tot molt tranquil. Potser sóc un afortunat i el que he fet era una temeritat. No ho sé. No sé què seria de mi sense unes quantes temeritats.

L’endemà miro Santiago amb uns altres ulls. Intento transcendir el turista i detectar tot allò que implicaria ser-ne part, que la ciutat fos la rutina on es viu. Encara no li conec el cor, no sé on està situat, si en té un o més d’un. Deu estar a prop del mercat central: m’agrada aquest lloc per tres motius. 1) perquè la primera vegada que hi vaig anar feia molt bon dia, la fruita tenia un color preciós i estava ple de gent i soroll i alegria (després em van dir que era molt perillós passejar per allà com a turista, que roben molt); 2) perquè és al costat de La Piojera; 3) perquè a dins hi ha uns restaurants que flipes, on vaig menjar un congrio boníssim, a la planxa, no us penseu, i acompanyat d’una amanideta. Però estava exquisit. Per a mi el Mercado Central és el centre de Santiago. Als carrers del voltant hi ha botigues de queviures i hi he anat més d’una vegada, a comprar masses de pizza, entre d’altres coses; i en una parada de fruita per comprar llimones, crec, et donen per tastar uns grams de raïm gustosos. I les voreres estan atapeïdes de gent. Topes. I fa riure tot plegat, és com un joc, una escena de teatre.

Hi ha molts carrers. En una zona entre Boquedano i la calle Merced, amb carrerons bonics, veig botigues de roba una mica fashion, i cafès acollidors, amb tè i coses bones. I veig cartells que anuncien festes de tribut a The Smiths i The Cure. En uns paradetes venen collarets i polseres i altres complements artesanals. I molta gent amunt i avall. I dino en un restaurant naturista, barat i bo, ple de gent, molts executius, alguns sols, altres de dos en dos, segur que hi ha lios, el cambrer no en dóna una, un senyor d’uns 55, amable i educat, em cau bé, tant me fa que s’equivoqui, quan entro en un restaurant no pretenc examinat el cambrer. El client té la raó si la té; si és comporta com un imbècil, és un client imbècil que no té la raó. Intento no ser un imbècil, això és tot. Dino bé, i de postre un suc de pomelo que encara tinc les papil·les gustatives erectes… ¡Rico!

Els diaris són molt bons. Els que llegeixo són “Mercurio” i “La Tercera”. Es nota que a Xile han fet una transició amb cap i peus. Espanya em fa pena des d’aquí. El tema de Garzón, per exemple, és hilarant, inconcebible en un país sa. Però Espanya no és un país sa. És un país que es mira el melic i no se n’adona que els altres països no se l’estan mirant tant. Ja s’ho trobarà, i nosaltres amb ella. Xile, que al 1973 va viure l’inici d’un dictadura atroç, ha sabut reposicionar-se i no convertir la divisió interna, que segueix existint, en un problema endèmic. Un detall important: a Xile els colpistes van ser processats; a Espanya encara no s’ha fet aquest procés ni s’ha compensat a les víctimes. El tema és que mai hauria pensat que diria que a Xile la societat està més disposada a acceptar que a Espanya, la “Madre Pàtria”, com diuen alguns per aquí baix, i cada vegada em posen els pèls de punxa. Si em volen escoltar, jo els explico el que penso d’Espanya. Sobretot, corregeixo la idea que en tenen i els dic, senzillament, que Espanya és un dels països a la cua d’Europa, no a l’inrevés. Posen ulls de taronja. “¿Si?”. Si noi, la Madre Patria és un país que estira més el braç que la màniga.

Dino a casa dels tiets i cosins de la meva amiga. Quan la gent diu que aquí són molt hospitalaris es refereixen a detalls com aquest. M’han habilitat una habitacioneta per dormir, tot és amabilitat i em sento incapaç d’agraïr-ho prou bé. I per si fos poc, a l’hora del postre, la tieta es presenta amb una crema catalana… Em costa reaccionar, em quedo així com normal, com si no passés res, i dic alguna cosa així com “¡vaya, qué detalle!”, i m’escolto i penso “joder, tio, aquesta gent ens donen mil voltes”, i després li dic a la meva amiga que “por favor dile a tu tía que la crema catalana estaba riquísima y que me hizo tanta ilusión que me quedé como bloqueado”, i em respon rient “¡no te preocupes catalán!”, enfotent-se’n, esclar. La sobretaule és distreta, i quan arriba l’hora dels esperits (licors), la tietat mencional “Fra Angelico” i no m’ho puc creure. Declino la oferta, encara no sé per què, ni idea, però penso que què gran que és tot plegat, el món, donar voltes, estar amb gent acollidora, i deixar-se endur quan pots, quan tu mateix et deixes. S’ha de consolidar això: repetir-s’ho mil vegades: “cal deixar-se anar, cal deixar-se anar, i les coses passen, les coses passen”.

Em deixo anar i vaig a parar a un cafè on fan micheladas, una beguda rica rica amb llimona, ají, cervesa i sal als marges del got, on sona música esplèndida, i un, per variar, la gent és acollidora. Hi ha un paio singular, alt com un sant pau, amb una perilla quadrada i poblada, densa, divertida, mig calb, diria que bastant però no ho recordo, que duu un barret i fa broma dient que “¿quién quiere bailar un tango?”, i em parteixo la caixa per dins, perquè de cara enfora estic en “mode tranquilo”, més seriós del que estic, però així està la cosa. Dos micheladas. Sona Fugazi. Veig les llums del paradís voltant sobre del meu cap, escolto els sons del paradís, i el sabor del paradís a cada glop. Sento el batec del paradís i penso que els moments s’esfumen però els records queden, així que faig memòria i penso allò de que si una vegada va ser és que pot tornar a ser. Simple, però efectiu si t’ho creus. Si t’ho creus.

Me’n torno al Paraguai. No serà fàcil. M’aixeco a les 3.30am. A les 4 ve el “transfer” per anar cap a l’aeroport. Arribem a les 5am. El vol és a les 7.30am. Escric unes postals. Busco una bústia. Pregunto a la botiga de souvenirs. Resposta literal: “Sé que había una al fondo de ese pasillo, pero con el terremoto no sé si todavía está en pie”. Oído cocina. I cada vegada que mencionen el terratrèmolt sento un impuls vital dins meu que m’encanta. Un carpe diem sincer i profund. Envio tres postals a donar voltes vés a saber per on i fins a on. Potser arribin al destí; potser es quedin pel camí. Faig el check-in. Tot correcte. Passo l’aduana, tot ok. Estic esperant que en breu comenci l’embarcament. Veig els Andes que comencen a veure’s bé, el sol treu el cap tímidament per sobre, la imatge és espectacular, intento fer una foto però no es veu ni de conya. Però en deu minuts tot canvia: puja una boira densa i no es veu res de res a cinc metres. Cancel·len tots els enlairaments. Passa un hora, una hora i mitja. Em criden per altaveus. Els que fem trànsit a Montevideo per anar a Asunción no arribarem a temps. Hem perdut el segon vol. La companyia, Pluna, ens dóna dues opcions: volar aquell dia a les 19h i arribar a Asunción a les 23h (ni de conya) o volar l’endemà amb el mateix vol d’avui, i passar la nit en un hotel pagat per Pluna. Compro. Ens porten a l’Hotel, juntament amb 5 persones més. 1, 2 i 3) tres paraguaians que competeixen en una mena de kick-boxing; les pintes són singulars, i els rols genials. Hi ha el “capo”, el tiu que diu quines parides s’han de riure i quines no, per entendre’ns. És qui porta més tatuatges. Els altres xupen roda, i entre ells van fent. Algun intent de broma, força barroera, que em fa més gràcia que les bromes elaborades* del “capo” (*És un dir). El 4) és un xilè. Té cara de bona persona; el cabell llis i castany, una mica com un casc de semiesfera; és baixet, és xilè, i porta una samarreta de “Chile”. És xilè. Parlo amb ell una estona i em diu que és de no sé on (n’està molt orgullós, allà van néixer molts grans mandataris de Xile, com el O’Higgins, que té un carrer a TOTS els pobles d’aquest país). Em diu que se’n al Paraguai perquè ha quedat amb una amiga que ha conegut pel messenger i serà la primera vegada que es veuran amb la possibilitat de tocar-se. Estarem d’acord que és una possibilitat que aporta nous matisos a la seva relació. Deu n’ho do, penso. De moment, ja arriba amb un dia de retard a la cita. “Y no la pude avisar hasta tarde”; de manera que la senyoreta s’ha esperat a l’aeroport d’Asunción i Romeo no ha aparegut. Però Romeo l’ha trucat i demà ho tornaran a intentat. Això em recorda un acudit de l’Eugenio. Us l’explico:

“Dice que era una pareja de novios de aquí Barcelona, bueno no de aquí Barcelona, de Hospitalet de Llobregat, que no se habían separado des de que se conocieron en la guardería infantil. En eso que él tiene que entrar en la mili y le toca Cadiz i durante todo el tiempo de la forzosa separación castrense las cartas de amor se cruzan a diario, no. En eso que se acerca el día de la licencia, y él escribe una carta a su novia en estos términos. Li diu: diu “Nena, qué ganas te tengo. Cuando vengas a esperarme al aeropuerto d’El Prat te aconsejo que vengas ligera de ropa, porque en cuanto baje del avión te voy a poner mirando p’allá. Y ella, en otra carta le contesta: diu “Cariño, vendré a esperarte como tú me dices, pero yo te aconsejo que seas el primero en bajar del avión…”.

En això em va fer pensar el Romeo xilè i la seva nòvia paraguai esperant sola que entrés el seu internet-estimat. La persona 5) és una francesa, Deborah, que està estudiant per Sudamèrica. Diu que fa 4 anys que ve, i cada any ve 4 mesos. Ha estat a Perú i Equador. A Perú va tenir un problemilla (van assaltar l’autobús on viatjava) i està una mica agobiada. Viu a Marsella i quan parla em costa entendre el seu castellà. Sembla bona noia però no crec que si haguéssim anat junts a la universitat ens hagúessim fet amics, no sé si m’explico. Ens passem l’email, diu que fins al 5 de juliol estàrà per Bolívia i Equador, per si hi vaig. Aquestes coses passen molt per aquí, i m’encanta que passin.

L’Hotel és fetén, la nit val uns 100 dòlars. L’habitació és maca. Tot ok. I el dinar i el sopar pagats; però ni dino ni sopa a l’Hotel, demano un entrepà i me’n vaig a visitar Montevideo. Amb un autobús justet, que baixa per l’Avenida Itàlia fins al bell mig del centre. Em recorda Barcelona. Camino molt, amb l’iPod. Faig fotos. Té el seu què. Com que sé qui hi tornaré, em miro la ciutat com qui va a veure pisos i pensa si s’hi veu vivint. Torno a l’Hotel amb el bus, casi em perdo, però hi ha una intuïció del viatge que no sol fallar, i que estic desenvolupant. Baixo a la parada adequada, tot de perles. A l’hotel una cervesa i xatejo una estona. Me’n vaig a l’habitació, miro la tele, national geographic, em recreo, el matalàs és el millor dels últims dos mesos i mig, dur com una pedra. L’endemà desperto com nou; esmorzo suc de taronja, una poma, pa amb formatge, i la francesa davant. I els paraguaians darrere, i Romeo al costat. A l’hora indica un minibus ens recull i ens porta a l’aeroport. Allà fem els tràmits pertinents, reclamem que ens paguin les taxes de l’aeroport (obvi, no va ser decisió nostra “entrar” a Uruguai), embarquem, volem, tot correcte. El vol lleugeríssim. Aterrem a Asunción, un aeroport esquifit. Té 4 portes. I mai n’he vist funcionar més de dues alhora. De l’aeroport amb la francesa compartim taxi fins a la Terminal d’autobusos. Es posa una mica pesada fent números, s’atabala i fins i tot em fa una proposta de repartir el cost que dic que no entenc que em diu per no dir-li que el que proposa és una mica jeta (bàsicament, ella vol anar amb taxi més enllà de la Terminal, que és on maturi jo, i proposa que paguem a mitges tota la carrera). Però al final es queda a la Terminal. Dormirà en un hotel i l’endemà anirà a Iguazú. Li dic que és espectacular. Jo, per la meva banda, compro bitllet per anar cap a Villarrica, a les 14.30h. Surt puntual però arriba quan vol: no exagero, arribem a les 19h. Espectacular!!! 4 hores i mitja és delirant, no hi deu haver més de 250 quilòmetres. Però fa mil aturades. Cap problema, excepte que la cama esquerra se m’enrampa molt. Arribo a l’Hogar cansat i enyorat de Xile.

Plou a Villarrica (7 de maig del 2010, Villarrica)

Plou a Villarrica. És de nit. El carrer, fet de llambordes, fa de canal de l’aigua, perquè en absència de clavegueres mana la llei de la gravetat i el carrer de l’Hogar fa una lleu baixada, així que sento el l’aigua córrer com si fos un rierol. Trec el cap per la finestra. Veig el sereno de l’Hogar, don Aldo, que ni se n’adona. Miro el silenci amunt i avall i escolto el que veig. El festí dels sentits es manté brollant a dojo aquí. Lluny, potser no gaire, les fuetades dels llampecs van advertint que s’apropen. Potser la nit sigui moguda. L’olor del terra, humida, va aromatitzant-ho tot. És la mateixa d’allà, en això no hi ha diferència substancial. Excepte que si passegés 200 metres més enllà pel trajecte em trobaria tres-centes espècies d’insectes, animals i plantes i. flors que difícilment veuria allà, ni al zoo. El zoo, quina cosa!

És de nit doncs i el silenci fa pensar en tot el que aquí deu estar passant. La tasa d’alcoholèmia és elevadíssima. Ahir mateix van sancionar una llei que diu que no es pot beure alcohol a les terrasses ni exteriors dels bars o del que sigui. Pretén la norma reduir la xifra de borratxos que transiten pel carrer: 1) molestant; 2) humiliant-se; 3) posant en perill els demés conduint en moto o cotxe (apunt: sense casc, malgrat que la llei ho exigeix, i sense seguro de tercers ni de res, perquè cap llei ho exigeix). És de nit i els borratxos deuen estar liant-la. Potser no al carrer, però aquí la violència domèstica és acusada. Les agressions són freqüents, qui no n’ha patit una n’ha vist una. Aquesta nit, sopant, la sor al càrrec m’ha explicat les circumstàncies que van portar, fa deu anys, cinc germanes a l’Hogar. Encara hi són. La mare, alcohòlica, estava al llit amb un amant, quan va arribar el marit (alcohòlic) a casa. Davant de les 5 nenes i un germà, l’amant li va clavar una destral al pit al pare. Lògicament, l’escena va ser macabre i no cal entrar en detalls del que van veure les nenes. El pare va sobreviure l’atac. Avui el pare i la mare segueixen vivint junts (!). I cada dos per tres, ebris que fa por, s’hostien o el que calgui. Ahir mateix, m’explica la Sor, a la mare “le rompió la cabeza” i des d’aleshores no se l’ha vist. Tot això explicat dins d’una certa normalitat. El més impactant, més enllà dels fets, és la realitat que perdura i que forma part complementària de tota aquesta follia, que són les filles a l’Hogar. Vivint l’anormalitat com poden, cridant, pegant-se, sent amables, plorant, rient, discutint, obeïnt, desobeïnt, perdent el tren sense saber-ho, pujant-se al tren intuint que és el que els convé, demanant carinyo sense saber-ne, tancant-se en banda obstinadament, posant un mur de contenció emocional entre elles i nosaltres, enderrocant el mur de contenció perquè els dónes un caramel, ostiant-se base de bé quan no les veus, putejant-se, espiant-se, ajudant-se, jugant, envejant i sentint gelos, mirant-te mig amagades i rient quan les enxampes i sortint corrents i en la fugida entrebancant-se amb vés a saber què i plorant per la trompada fins que les vas a socórrer i amb això ja en tenen prou, i segueixen la fugida de nou, com si no hagués passat res (perquè no ha passat res) i només quan la hòstia és descomunal, quan el xixón fa por o la sang raja, només aleshores criden i udolen un SOS que quan el sents apretes a córrer perquè saps que la cosa va en sèrio, com aquest migdia, que la Rosita s’ha fomut un pinyo espectacular i ben aprop de l’ull, que si és 3 centímetres més endins el perd segur, i el bony/blau que se li ha fet era esfereïdor, i la Rosita té 3 anys, i ha plorat amb una dignitat sorprenent, i li hem posat gel a la ferida, i plorava i jo, impotent, li he agafat les manetes mentre li refredaven la ferida, i ella s’ha agafat fort i jo, emocionadíssim, me la mirava i pensava “joder, què forta que és”, i pensava en el seu passat, i no l’explico aquí perquè està plovent i no vull aprofitar la benentesa per fer un altre mullader.

Vaja, el que volia dir és que plou a Villarrica, però tinc la impressió que amb dir-ho al títol no n’hi havia prou.

Verd, taronja, blau (2 de maig del 2010, Xile, Uruguai, Paraguai)

Pingüins a Ushuaia, els Andes patagònics, la ruta 40, el Perito Moreno i el Chaltén, Chile Chico, el trajecte entre Puerto Ibáñez i Coyhaique, Chiloé, Valdívia, Pucón, meravellós Pucón, Santiago. En deu dies, condensat. Un no parar. Blanc, verd, marró, groc, taronja, vermell, blau marí, blau cel, poc gris, la llum intensificant-ho tot i el temps, malgrat el temps, generós. I els núvols, blancs o grisos, amagant els cims més alts. Però no tots. De Santiago de Chile a Uruguay, de bon matí, quarts de vuit, sobrevolant els Andes, l’avió agafa alçada en paral·lel a la serralada i quan en té prou gira a l’esquerra i la sobrevola. Miro a l’oest i veig una imatge espectacular: per sobre dels núvols, i no són núvols dels de vol baix, són núvols “dels de dalt de tot”, sobresurten els cims nevats d’una parell de muntanyes. Faig càlculs, estem molt amunt, i és imponent. Potser sigui l’Aconcagua, o un cim germà. Sobrevolem, passades dues hores, Montevideo, la ciutat que m’imanta. Hi fem escala. Passejo per l’aeroport, novíssim. N’hi ha prou d’anar al lavabo per adonar-se’n. Nèt, nou, perfumat i tot. Ja tornarà a la normalitat, amb el temps. La vista aèria de la ciutat la mostra abocada al mar, a la badia que la recull, encarada a Buenos Aires. A diferència de l’argentina, que em sembla desbordada i desmesurada, la ciutat uruguaia em transmet la vibració d’una ciutat equlibrada i a l’escala adequada. Però no ho sé, encara. Li vull tirar els trastos, però he d’esperar el moment adequat. Ja arribarà, si ha d’arribar. Volo de nou, gairebé dues hores cap a Asunción del Paraguai. Asseguda al costat, una senyora educada i elegant, gran, amb un bolso del qual treu un pulveritzador de perfum i se n’unta a la nuca, amb cura, un sol dit, suaument i lliscant fent pressió. Llegeix un llibret, no sé quin, però veig al text de la contraportada una menció a l’opus dei. L’ajudo a encabir la maleta dins del contenidor sobre els caps. M’ho agraeix. Fem conya perquè escoltem com la tripulació barrunta perquè a l’avió hi ha 64 passatgers però en les llistes d’embarcament només n’hi ha previstos 62. Un català (no és conya), ha estat un dels últims passatgers a entrar a la nau i ho ha fet amb la discreció característica de certs especímens ibèrics, és a dir, bramant i discutint amb l’encarregat de donar la benvinguda als viatgers, recriminant-li el “retard impresentable” (quin retard? anem sobre l’hora prevista), encoleritzat, entra al passadís amb cara de bomber restret i remuga. Deu considerar que allà d’on ve tenim legitimitat per ensenyar lliçons de puntualitat a la resta del món (penso malament i matiso: als països de l’anomenat segon món, com Paraguai). De les lliçons d’educació no cal ni parlar-ne. Ningú fa cas al senyor aquest, que enfila passadís avall amb cara de cagarru. El vol és tranquil, almenys per a nosaltres, els viatgers silenciosos, miro avall, i quan arribem al Paraguai reconec el color taronja del terra, el contrast amb el verd, i la meravellosa trilogia que formen amb el blau del cel, amb espurnes blanques dels preciosos núvols de per aquí. Com deia, en deu dies he vist paratges excepcionals, he patit sotregades estètiques baptismals, però la visió del Paraguai de nou no es queda enrere. És sublim, el cromatisme d’aquest país tant donat pel cul en tots els altres aspectes. Aterrem al miniaeroport d’aquest país amputat, aïllat al bell mig del continent, un país que els xilens i els argentins no coneixen, que em pregunten “cómo és? viste que está allá en medio y igual no sé nada”, que adjectiven amb tòpics i que es miren amb el menyspreu dels nous rics. Aquest país preciós segueix bategant, mostrant la seva bellesa discreta i modesta, al ritme d’acceleració lentíssima, sota el llastre de la corrupció i d’una autoestima colectiva sota mínims. Sona frívol insistir en la bellesa dels paisatges, però això és encara un dels patrimonis del país que està indemne de l’expoliació i l’agressió sistemàtica patida pel Paraguai. Quatre hores d’autocar per anar d’Asunción a Villarrica, tant com hores efectives de vol de Santiago de Chile a Uruguai i després a Asunción. El viatge és un festival: autocar de l’any 20, a petar, gent al passadís, dempeus, a la ràdio a tota pastilla la locució radiofònica del partit entre Cerro i Olímpia, màxima rivalitat, el conductor prement el pedal, carreteres de doble sentit amb un sol carril per costat, viva las vegas, el paisatge acollidor, les finestres obertes, si treus el cap el primer camió que passi per l’altra carril te l’arrencarà, segur, a mig trajecte puja una noia a vendre chipas, amb un farcell enorme, i es pateja amunt i avall el passadís ple de gent a vessar, i ho aconsegueix, no sé com ho fa, compro una chipa, m’encanta, ara feia dies, el viatge continua amb la panxa plena, hi ha una noia al passadís de faccions indígenes que és senzillament espectacular, s’escolta la ràdio i comenta coses amb un home del costat, el futbol uneix generacions, arribem a Villarrica, a la terminal, ja me la conec, em sento una mica com a casa, una mica almenys, enfilo caminant cap a l’Hogar, em sé el camí, la motxil·la pesa però tant me fa, em reben l’Ada i la Maria, que estaven a prop de la porta d’entrada. Torno a ser aquí, amb la maleta plena d’experiències, la càmera plena de fotos i la motxil·la plena de roba per rentar. Aparentment tot segueix igual. És el que tenen els grans canvis: que són imperceptibles i no cal explicar.

Tempesta

El meu cos s’està adaptant. Els primers dies no eliminava res i em sentia bacó. Ara la cosa ha millorat, però segueixo amb picades a la pell, que fan més pinta d’alguna al·lèrgia que només de mosquits. Em vaig posant una pomada, a veure si es passa. Pica molt i em costa no rascar-me.

La tempesta de l’altra dia va ser brutal i per a mi una experiència, però ha inundat mig país, i us asseguro que aquí les cases no estan preparades per coses així. La pobresa és vulnerable a la naturalesa en aquests casos. Ahir havia d’anar (de nou) a les catarates d’Iguazú (hi vaig estar a l’agost 08, i, creieu-me, són impressionants, t’alteren la percepció de la naturalesa i la dimensió de l’home), però la tempesta ha fet créixer tant els rius que el pont que travessa des de Villarrica cap a la carretera que porta a Ciudad del Este (al costat de la frontera amb Brasil, on està Iguazú) estava annega i no es podia creuar. En principi, hi anirem dimecres que ve. 4 hores en cotxe d’anada, però paga la pena.

Les nenes: com sempre dic, obviant els possibles traumes que arrosseguin per coses que hagin pogut veure i viure de petites a “casa”, la majoria són educades, estables i normals, si normals vol dir alguna cosa. Jo no sé com definir normal ni vull. Lo normal em fa una mica de por, de fet, perquè sol ser excloent. Les nenes, deia, estan bé. S’enfaden i es desenfaden ràpid. No els agrada que les renyin, s’agobien. I entre elles són envejoses i les grans abusen de les petites pegant-les (cops puntuals, no em mal interpreteu), es creuen més llestes, lo habitual, vaja. La majoria no em preocupen, diguéssim, però n’hi ha algunes amb les quals intento anar més enllà per veure que hi ha darrere o per potenciar les virtuts i llimar els defectes. La V, per exemple, fa un mes que està aquí, i ve d’El Chaco, una zona al nord de Paraguai, frontera amb Brasil, on viuen indígenes. Ella parla castellà, guaraní i portuguès. Sorprenentment per mi, està perfectament alfabetitzada (no és habitual), i a més a més és molt molt llesta. Però d’entrada és molt agressiva, i ja estic guanyant-me la seva confiança per estimulat la intel·ligència i moderar la seva agressivitat. És un repte, però cada petit avenç val un món i justifica estar aquí i desitjar dedicar la meva vida laboral a ajudar els nens perquè tinguin millors armes per enfrontar-se al món. La V és un cas dels delicats per mi. N’hi ha d’altres. La S és un cas claríssim que em preocupa i al qual dedico molt de temps, casualment esclar, perquè si li foto un sermó no em farà ni cas i m’avorrirà i quan em vegi em dirà alguna cosa en guaraní i marxarà corrent. Això és una conducta habitual en algunes nenes, que per algun motiu que desconec de cop i volta t’ignoren i et parlen en guaraní òbviament cagant-se en tu. La S, també deia, té dues germanes més a l’Hogar. La petita és la C. Un encant absolut, una nena meravellosa que te la menjaries a petons, un sol. La gran, la , també és un encant, tímida, bona noia, llesta i esforçada. Però la Sïlvia… Us explico el quadre familiar: són 10 germans. 7 nens i elles 3, les nenes. Fa uns anys, la mare se’n va anar de casa amb un altre home. Va deixar els 10 fills amb el pare: “Ahí te quedas”. Què va passar? Que de les 3 germanes, 2 tenien el caràcter del pare però n’hi havia una que tenia el de la mare. La S està clar. I el pare, esclar, la va matxacar perquè li recordava a la dona que l’havia deixat per un altre home (en una societat machista com aquesta, això és lo pitjor que li pot passar a un home: que la dona el deixi per un altre home! per coses així la gent mata, aquí també; de fet, alguna nena de l’Hogar ha vist el seu pare obrir amb un matxet la panxa d’un home que estava al llit amb la mare…). De manera que el pare de la S la va maltractar psicològicament perquè s’assemblava a la “bruixa” de la seva mare, mentre al mateix temps tractava deliciosament la C i la P. Per això li tinc especial afecte a la S, perquè em poso al seu lloc i és horrible. Per tant, ha crescut sense afecte i està cabrejadíssima amb el món, té una desconfiança absoluta en tothom, no vol dependre de ningú, i es nota molt que dins seu hi ha un món de tendresa i desig de trobar referents emocionals que no emergeixen perquè té mecanismes de defensa molt ben desplegats que ho impedeixen. La S és un cas especial, i miro de guanyar-me la seva confiança, a veure si puc fer que tingui algun referent en el qual confiar que li serveixi de precedent. Fer això és el que m’omple. Quan em pregunten perquè he volgut venir aquí no tinc temps per recitar tot aquest paràraf, però sí, és això.

Tema mòbil, que se m’havia fos: Aconsellat per gent d’aquí el vaig portar a arreglar a una botigueta cutre. Acostumat a la burocratització penosa d’allà al primer món, vaig dur-hi el mòbil amb tot l’escepticisme del món. Avui l’he anat a buscar, just ara. El mòbil està arreglat per 8,5 euros. Per tant, MOBIL OK No és que el faci servir (només com a rellotge i despertador) però si hi hagués alguna emergència és bo tenir-lo.

Bé, són més de les 12h i les nenes es posen a dinar. Vaig a mirar si se’m necessita. Ja que trec el tema, aquí us asseguro que no cal anar darrere les nenes perquè dinin. Si ho veiessiu no us ho creurieu. Cadascuna al seu lloc, mengent amb gana, quan acaben s’enduen el plat a la cuina, i hi ha torns establerts per rentar, escombrar, fregar, etc. Una autèntic festival. I us recordo que la majoria de nenes no passen dels 9 anys.

Alter egos

Sóc a l’Hogar Tesape Porá. Tot molt bé. L’arribada i la reintegració han anat bé de moment. Sempre poden sorgir paridetes, aquí tot és molt intens, i petites parides supuren. Però de moment tot ok.

Aquesta nit hi ha hagut una tormena en plan tropical al·lucinant. Ha estat genial. Quan m’he despertat el matí era fresquíssim i l’ambient netíssim. Bé, aquí sempre és netíssim. Això és el passat, i el passat fa molt bona pinta. Recordeu quan a Cal Anton els carrers no estaven asfaltats? Quan les botigues tenien cartells fets a mida, ni neó ni mierdas de franquicias? Doncs aquí és bastant això. Per suposat que hi ha botigues de mòbils i tot això, això no és el paradís (de fet és un els països més corruptes del món i això ho paguen, també, els pobres), però té un no sé què que m’agrada. Almenys a curt termini.

Ara niré a sopar amb una voluntària de Jerez que està aquí 15 dies mes, i amb les “ties” (cuidadores). De tant en tant convé prendre la fresca perquè l’Hogar pot arribar a saturar. I les nenes tenen molta energia, són 35, i el dia és bastant llarg.

Aquí el menjar engreixa, i això no m’agrada. No em puc permetre comprar roba nova…

La nena de la foto és la Carmen, una nena increïble, sempre contenta, sempre riu, gens conflictiva, no té enemigues (aquí s’enfaden molt entre elles: ella no), divertida, simpàtica, etc. Vaja, el meu alter ego..