Arequipa-Tacna(Perú)-Arica(Xile) (26 de juliol del 2010, Perú-Xile)

Arequipa, capital de la “Región sin moscas de la fruta”, és la segona ciutat del Perú, detall que desconeixia del tot quan vaig comprar el bitllet des de Cusco per anar-hi. Per això em sorprèn que al arribar, de matinada, em sobrevoli un avió a punt d’aterrar en un aeroport de tamany considerable, i em sorprèn que un cop a la ciutat, mentre passejo fent temps perquè al hostel tinguin enllestida l’habitació, a la plaça de Armas hi hagi un sarau muntat amb centenars d’unitats de les forces armades, els carrers tallats al trànsit, tots en formació, cridant “¡viva Perú!”, l’alcalde issant una bandera de la ciutat, vermella, gran i confusa (l’endemà veuré la foto al diari) i la gent de gala.

Arequipa és blanca, diuen. Ho diuen pel color de la pedra que es fa servir en molts edificis, certament blanca, però jo penso que més que la pedra el que té és la llum del sol, persistent i generosa, una llum que reflectexi per tot arreu el blanc. L’altra peculiaritat són els tres volcans que, arrenglerats en un costat, li fan companyia monumental. Sempre hi són; ets gires un moment, i els veus; vas a esmorzar al matí encara amb lleganyes, i t’estan mirant; al vespres, quan el sol s’acluca, els veus cedint a l’ombra.

Ciutat quadriculada, n’habito durant gairebé tres dies el centre, passejant i donant-me temps i calma, aprofito per escriure coses pendents, el més semblant a deures que he tingut en anys (perquè són de franc, no remunerats). Arequipa no em crida especialment l’atenció; a banda de que em costa horrors recordar-ne el nom, (“arqueripa”, “arenquipa”, “artequipa”, m’invento de tot), la trobo seca i com al mig d’enlloc. Tinc la sensació d’estar en un forat del temps i l’espai i només espero que arribi una tempesta de sorra i un exèrcit de tuaregs. Hi estic a gust perquè sé que en breu me ne’n vaig. Mentre hi sóc, gaudeixo de les moltes llibreries que hi ha, algunes de maques i amb un catàleg destacable. N’hi ha una de molt europeitzada, rollo neurosi intel·lectual, Sartre i derivats, l’home que la regeix fa cara de pensar molt i de tenir una vida interior plena de dades i reflexions, me’l miro i desitjo no ser un mirall ni que ell ho sigui. Les llibreries populars venen els llibres embolicats en paper de plàstic transparent, un paper de plàstic gruixut i embrutat pel temps. Hi ha de tot, però no trobo el que busco. Ja ho demano, ja, però no tenen el que busco. Així que, després de voltar i voltar pel centre, em menjo una poma i una pastanaga i un jugo espectacular de tant bo, de pinya i menta. I quan toca sopar, vaig a Los Leños, una pizzeria recomanada i ben recomanada. Pizza fet a la llenya, gustosa de veritat, acompanyada d’un vi de la casa que em puja suaument i de manera agradable, i em posa en un estat de somnolència diürna que fa que la pizza, amb anxoes, m’entri a l’estòmac per la porta gran, amb tota bula, un dels àpats millors que recordo en la meva història recent. L’esguerro una mica demanant postre quan ja em sentia servit i a gust, un error freqüent que em conjuro per no repetir.

L’endemà al matí passejo més enllà del centre de la ciutat, que és com dir que me’n vaig més enllà de la zona segura per a turistes. Arribo a un barri bonic, amb un parell d’esglésies ben blanques, fa calor perquè el sol pica fort i vaig sobreabrigat. Tinc gana i ganes de tallar-me el cabell. Com de costum, camino i sé que les circumstàncies depararan què faré primer, menjar o esquilar-me. M’esquila una senyora d’uns 70 anys amb indicis de parkinson i que em diu que ella no fa servir la màquina de rasurar. Realment, vaig a parar al perfil contrari al que buscava (un jove que anés per feina i em rapés casi del tot). Però em cau bé la senyora i sento curiositat pel què dirà. Així que sacrifico l’estètica, m’assenc al silló i poso el meu pentinat a les mans tremolosos de la senyora. Parlem del Perú, de la vida, quan portem cinc minuts de conversa em diu “sabe, usted no parece espanyol, no es arrogante”, i ric i li agraeixo la floreta sociològica, li faig quatre cèntims de la situació allà d’on vinc, encara no se sap lo dels toros quan això passa, m’escolta encuriosida, em demana que li digui coses en català, riu, riem, i va tallant, amb delicadesa. Surto content i ella també (propina), i aleshores dino no recordo ni què ni on, vaig al hostel, faig check-out, agafo un taxi, parlem de toros i de futbol (Maradona de nou), i a la terminal dels busos agafo el primer autocar cap a Tacna, que és la ciutat fronterera entre Perú i Xile. El trajecte es fa llarg, llarg, llarg, malgrat que el paisatge és excitant, crepuscular i desèrtic, àric i amb extenxes zones d’entrenament militar, amb senyal “peligro de detonaciones” inclosa. Intento fer-li una foto però no arribo a temps. S’ho valia. “Peligro de detonaciones”, posava, i dibuixat un míssil impactant el sòl. Impactant, sí.

Viatjo en una companyia que es diu Flores, posen dues pelis i mitja durant el trajecte, versions pirates que es veuen amb zoom i per tant sense una part dels costats de la imatge, i amb un àudio infernal que ni s’escolta bé ni s’escolta pràcticament. Les dues pelis les protagonitza el Russel Crowe, de manera que deu ser un “pack d’actor” comprat al mercat pirata. Distreu, això sí. Però jo miro el paisatge, sóc turista i tota aquesta aridesa groga em crida l’atenció, igual com n’hi ha que camí de Capellades deuen flipar amb els pins.

Arribem a Tacna i ja vespreja i es fa fosc. La motxil·la pesa de valent. El següent pas és creuar la frontera. Per fer-ho, el més recomable és compartir un colectivo, és a dir, un taxi compartit.  A la terminal m’indiquen on s’agafen. Aprofito per mixar i fer una ullada: l’ambient està carregat, aquí fa pinta de molta cosa oculta, de racons plens de brutícia i de que si no vas amb compte pots pringar. Així que vaig amb compte, que essencialment vol dir que vaig per feina, cada de decisió, velocitat i gestualitat facial mínima. Compro el bitllet i compro el “derecho de andén”, que és una tassa que pagues per poder “utilitzar” l’estació. Dins del taxi, anem un peruà, quatre xilenes (una és un bebé), jo i el conductor, que és simpàtic però avorrit. Ell s’encarrega del tema passaports. Li deixo el meu, se’n va endins, torno als 5 minuts, no m’agrada desprendre’m del passaport. Fem camí cap al pas fronterer, a uns 35 minuts.

Primer, sortim de Perú. Una cua relativament llarga (25 minuts) que superem amb bon humor, xerrant amb les xilenes, que són una mare, la filla i suposo que les dues nebodes. Són gracioses, porten ferros als dents i riuen i em fan moltes preguntes. Els intriga el meu viatge (a mi també). Els explico que vaig estar casi un mes vivint a Santiago, d’ón són elles, i comentem la jugada i parlem una mica amb les modismes d’allà que tant m’agraden, pó. Després arribem a la frontera de Xile, i allà sant tornem-hi, i ens revisen la motxil·la. Un gos simpàtic s’encarinya de la meva, i l’oficial d’aduanes em diu “necesito que me muestre esa mochila”, acció que procedeixo a fer pensant que potser el taxista no ha estat prou precís quan li he preguntat si estava permès portar mate de coca, però tenia raó i no posen cap pega. Sembla que el gos ha olorat la fruita que duia fa unes hores dins de la bossa (i que ara duc dins de l’estómac). Així que tot és ok i entro de nou a Xile, i sento una sensació de familiaritat que em sorprèn a mi mateix. Sento familiaritat amb Xile. Arribem a Arica, una terminal similar a la de Tacna, una mica desordenada i caòtica. És fosc i de nit; truco a un hostel i em diu que sí, que tenen una habitació individual “pero con baño compartido”. Entesos doncs. El taxi m’hi porta; el conductor calavera m’hi porta per 2 lucas, que és més del que toca, però estic cansat, la motxil·la pesa i no veig cap altre taxi a la cua i no em ve de gust esperar. Arribo al hoste cansat i content, perquè a Xile em sento bé i perquè ja noto que el clima d’Arica és, com ells solen proclamar “la primavera eterna”. Diu que aquí mai hi plou.

Hi passo dos dies molt agradables. És lleig de veritat, em recorda Lloret de Mar, Platja d’Aro. Però la temperatura… mmm, quina beneïda troballa. Em sento en ple estiu d’allà, i em recomforta. Massa dies a 3000 metres d’alçada m’havien abduït tèrmicament. Arica em retroba amb la calor, la samarreta curta!, i la possibilitat de dormir sense enclaustrar-me en un farcell de capes de teixits. Dormo de gust i molt. Llegeixo una mica, passejo, vaig al cine i tot, menjo crispetes dolces i ni me les acabo de tant ensucrades, intento dinar en un restaurant vegetaríà que fa bona pinta però arribo tard i només em prenc un jugo meravellós, i un tros de pastís de mores que déu n’hi do, i després miro botigues de rellotges (sense cap intenció específica, però el cas és que ho faig i durant una bona estona) i quan es fa tard i he mirat el correu electrònic en un centor de llamadas e internet, vaig a sopar en una pizzeria al carrer principal on fan el partit de futbol que juga la U de Xile, semifinal de la Copa Libertadores, partit d’anada (empaten en camp contrari, a Mèxic, i quan acaba el partit la gent aplaudeix i les teles xilenes parlen de “empate con sabor a victoria”). Prenc una Austral Calafate, que feia dies que no podia, i sento les papil·les gustatives fent la onada, metafòricament parlant. Després al hostel escolto Maradona culpant als altres de tot el que li passa que no li agrada, i penso que confio no ser així i si ho sóc ser-ho cada vegada menys, perquè em faria vergonya i jo no tinc el banc ple de milions ni escopetes per disparar a la gent que m’incomoda.

Dormo. Em desperto. Passejo i esmorzo. Miro internet. Compro una mandarina. Faig check-out. Taxi cap a la terminal. Agafo el primer autobús que surt cap a Iquique, “al tiro!”, em diuen, que ve a ser una manera de dir “cagando leches” o “immediatament”. Efectivament, l’autocar ja està a punt de sortir. Hi pujo i de segjuida percebo que és petit de dins, que serà un trajecte incòmode, però “només” són casi cinc hores, així que somric, m’assec, i espero a que a la finestra comenci la pel·lícula fabulosa d’imatges, colors, textures i formes a què em té acostumat aquesta viatge fenomenal. Que continuï el festival… camí d’Iquique, paradís del windsurfing i del parapent, dues coses que mai he practicat.

PD: l’arribada a Iquique, per la carretera procedent d’Arica és espectacular, giro el cap un moment, de reull veig un precipici, me n’adono que circulem per un penya-segat, sento vertigen, avall, Iquique, la platja, el Pacífic, a dalt l’autocar i jo, el conductor a tota vela, i entre nosaltres, el pendent i la ciutat, una duna enooorme, tremenda, groga-taronja, imponent i suau, sembla que una mica de vent l’hagi de reformar. La ciutat sembla lletja de collons, sincerament, però l’entrada des de dalt, a vista d’ocell, ha estat memorable .Veurem què més ens depara. Em depara. Depara.

Machu Picchu (23 de juliol del 2010, Machu Picchu-Cusco-Perú)

Els llocs mítics són idees, i les idees són imaginacions, especulacions de la ment fetes de suposicions, rumors, cotitzacions, assignatures de l’escola, ofertes turístiques o una passejada pel google. Als llocs mítics hi vas amb impuresa i amb la capacitat de sorpresa esquinçada com quan vas al cine a veure una pel·lícula de la qual n’has vist el tràiler. Mala cosa. Ja en tens informació, la teva ment ja ha començat a anticipar-se, a processar, a voler resoldre abans de l’enunciat. T’ha d’agradar. Serà la hòstia. Has d’estar atent, no et perdis detall, ho hauràs d’explicar, t’ho preguntaran. Fes-te la foto. Desa l’entrada. El Machu Picchu n’és un. Sempre, sempre, la imatge del Machu Picchu m’havia cridat l’atenció. M’atreia el color verd. Tot tan verd, tan humit, emboirat, allunyat del soroll, d’alguna manera pur perquè no hi havia res més que la muntanya. De fet, sincerament, la ciutat tant me feia, el que em captivava era la muntanya, l’alçada, la llunyania, l’inaccessibilitat, el verd, la boira, la inclinació i el nom. “Machu Picchu”. Ni sabia on estava. Dubtava entre Xile i Perú. Després, fa uns mesos, per motius obvis i logístics vaig resoldre alguns dubtes, i quan vaig saber que no estava a Xile sinó al Perú vaig dubtar que hi anés. “Potser”, vaig pensar, “m’atanso fins al sud del Perú, ja ho veurem”. Només pretenia veure Argentina, Xile, Uruguai i Paraguai. Buenos Aires, Santiago, Montevideo i Villarrica.

Camí de Puno a Cusco ja vaig reconèixer les muntanyes verdes. Muntanyes seques amb vegetació verda, roca verdosa. Un cop a Cusco, reconec les muntanyes i els rius de turistes. A mi no em molesten especialment els turistes, no fu ni fa, n’hi ha de pesats i n’hi de gràcils, n’hi ha que tenen la capacitat de respectar el que visiten i n’hi ha que senten que el que visiten és el supermercat de la cantonada i exigeixen que se’ls tracti com a clients preferents. El que a mi em sap greu és ser turista, que es noti, no poder passar desapercebut. M’agradaria ser invisible, en aquest sentit. A Cusco la riuada de turistes és perturbadora. Amunt i avall. I un turisme diferent al que m’havia trobat fins ara; és un turisme més previsible, també perquè és juliol i es nota molt que els europeus han arribat a reconquerir per enèssim vegada Sud-amèrica (que per la seva banda n’està fins als nassos però els necessita, als europeítos).Cusco presagia un parc d’atraccions.

He vist coses tan maques en quatre mesos que no sento l’urgència d’anar al Machu Picchu, ni sento que estigui a punt de visitar un lloc clímax de res. Sento que serà un lloc bonic més dels molts que per fortuna estic veient. Uyuni, Perito Moreno, Villarrica, Chaltén, Potosí, la Ruta 40, La Paz, Pucón… Així que amb la calma em desperto a les 4am, em dutxo, esmorzo i agafo un taxi fins a l’estació de tren de Poroy, on quan hi arribo ni hi ha ni tren ni pràcticament restes de vida humana. Vaig d’hora, però no tant. Se m’apropa un senyor treballador de PerúRail i em diu que el tram entre Poroy i Ollantaytambo ha quedat inutilitzable per un esllevissament de terra. Que anirem en autobús (merda: aquí condueixen com si la vida fos un estadi innecessari i preludi d’una existència postmortem superior a la qual volen arribar si pot ser avui millor que demà; van molt ràpid), em diu el senyor treballador. Doncs som-hi. Fa fred, vaig abrigat, empat tècnic. Paisatge bonic, sinuós. Ens endinsem en una vall profuda, la voregem camí endins, fins que hi som tan endins que no veig la vall. Anem fent camí. Fins a una hora i mitja, que arribem a l’estació de tren de Ollantaytambo. L’estació és parc d’atraccions, amb el turistes voltant perduts i amb cara de “que fort, vaig al Machu Picchu”, i els amigos locals mirant-nos amb cara de “quiero tu plata turista weón”, oferint-nos xocolarines, fruita, aigua, de tot una mica. I repetidament. A mi em cauen bé els locals; sento simpatia; potser per la meva dèria a apostar pel cavall perdedor, per afiliar-me al dèbil, per identificar-me amb la víctima i no amb el botxí, potser perquè això em fa sentir més bo, potser perquè això em fa sentir més a prop de mi, i, per extensió, de la realitat de la vida, de la proximitat dels altres. La qüestió és que això no pot ser recírproc, perquè jo sóc un “turista weón”, de manera que miro de ser amable i rebo ofertes de xocolatines i fruita i aigua a canvi. Compro aigua i una barra de cereals amb quinua i panses.

Per entendre’ns: l’andana aquesta em recorda les pel·lícules de baix pressupost sobre els camps d’extermini nazis. Conec Auschwitz i Sachsenhausen i sé que el que acabo de dir és  només una comparació estrictament cinematogràfica, que una cosa és com la nostra ment elaborara una pseudorealitat a partir de inputs virtuals diversos i l’altra és posar els peus a Birkenau i sentir el pes de la història al clatell. Per tant, torno, l’andana em recorda un camp de concentració cinematrogràfic: confinament, cues, sers amuntegats, als ulls una mena de deliri d’impaciència, una anticipació d’un orgasme estètic tan premeditat que sembla de peli porno. Em fa nosa, però m’ho miro des de fora. Per fer-se una idea, una dada: aquesta gent fa cua, dempeus, sota el sol, malgrat que els bitllets, tots, tenen vagó i seient reservat. Estem en una rampa ampla i inclinada, a la vora esquerra botigues de queviures bàsics i souvenirs, al carril del mig paradetes desmuntables que ofereixen el mateix i fruita, i a la dreta un marge amb bancs de pedra des dels quals menjo una poma mirant el rierol que cau cap a la depressió de la vall, vora la qual s’arrossega mandrós el tren. Al final de la rampa, una valla metàl·lica, darrere de la qual hi ha els agents de l’ordre, i a sobre del quals hi ha un altaveu de forma cònica-piramidal i color gris-crema, dels que tenen dins de la concavitat una mena de protuberància com si fos el gineceu d’una flor des de la qual s’irradien les paraules amb aquell so metàl·lic de transistor mono, enllaunat i distorsionat. És a través d’aquest artilugi que s’avisa, en nom de PerúRail, de la sortida dels combois cap a Aguas Calientes. La dada important és la del número de comboi. Jo tinc el 33 assignat. Quan arriba l’hora prevista, les 9am i pico, m’apropo a la valla, espero que anunciïn el comboi 33 i entro. Cua?

Ja a l’andana, continua la gresca. La histèria s’ha multiplicat. Tenim el tren aturat davant nostre sense cap indicador de quina lletra és cada vagó. El bitllet, en el meu cas, indica C 49. La gent està preocupada. Deuen pensar que els obligaran a endevinar quin vagó els correspon? Pensen que el tren fugirà sense ells? Que el Machu Picchu no el veuran? En uns minuts els treballadors de PerúRail posen uns cartells amb les lletres pertinents a cada vagó, anclats manualment en un tub metàl·lic, com qui penja una bandera per fer-la onejar a la façana de l’ajuntament quan se celebra alguna efemèride o, depèn dels casos, derrota. Pugem al tren. Em sento sardina en escabeitx, la llauna és blava i té moltes finestres per observar el paisatge, muntanyes empinades i molt altes, de color verd, el verd que recordo de les imatges de petit, de la primera vegada que vaig veure el Machu Picchu i a més del nom me’n va cridar l’atenció el color, la forma i la llunyania. En aquella època mai m’imaginava que podria volar tan lluny.

Taules de quatre, Una senyora austríaca d’uns 50 anys i dos companys de tour seus, una nord-americana atractiva d’uns 65 anys, Tracey, i un nord-americà eixerit i professor d’universitat d’edat semblant. Dues hores llargues de conversa agradable. Parlem de tot: d’Espanya, esclar, inclòs Marbella, Màlaga, Eïvissa i Formentera, on ha estat la nord-americana, que em sembla a mi que està forrada i té amics jetsetils, i li recomano -tan intesament que s’ho anota convençuda en una llibreta- que visiti Granada quan torni a Espanya, li dic que és el millor de llarg, que és “la” ciutat. Li ho argumento amb tant convenciment que en acabat sento nostàlgia de Granada. I hi vull tornar. Parlem també de menjar, del menjar peruà, i del picant, i de les infeccions, i ens preguntem si l’aigua del te que ens han servit és de “llave” (aixeta) o d’ampolla. “Confiem que hagi bullit”, diuen. Parlo amb el senyor sobre Internet, els blogs, la informació i la desinformació, li dic que és bonic veure la promisqüïtat d’opinions a la xarxa, encara que, lògicament, hi hagi opinions excrementables. M’explica el senyor que Internet ens ha canviat la vida; hi penso uns segons, fins que m’interromp -per fortuna- i em diu que adora fer trekking, que és la seva passió, i que ha anat 20 vegades a les muntanyes rocoses. Diu que hi vagi, que no m’ho perdi. D’acord: hi aniré. Decidit. Li dic que sol no, que em fa mandra ara mateix, però que segur que es donarà l’oportunitat. Les coses passen perque volem que passin, no perquè poden passar. Quan no passen és perquè, per motius de vegades amagats, no volem que passin. Per por, per por, per por, per pors. M’és d’una sovint.

El viatge es fa llarg perquè s’atura molt el tren. Les muntanyes són realment molt altes. Tenen la forma del Machu Picchu, vistes des de baix, perquè els cims semblen doritos de color verd, molt amunt. Comiat cordial quan arribem a Aguas Calientes, el poble més lleig al lloc més bonic. “Nice chatting”. Hem recordat que fa uns mesos pluges torrencials van matar una turista argentina i van destrossar el llit del riu, aixecent pedres i deixant-ho tot trinxat. Però ho hem comentat quan ja arribàvem. Els nord-americans són gent cautelosa, aprecien la seva vida.

A Aguas Calientes compro l’entrada al Machu Picchu, el bitllet d’autobús que m’hi portarà i un entrepà horrorós, el pitjor del viatge amb diferència (pa, formatge i mortadela). Tot és car, com ha de ser en un parc d’atraccions. Per sort, sé que per molta especulació i fariseïsme que em trobi, la natura no em decebrà, em decebrà l’home en tot cas, però la natura no. I ho sé perquè amb tot el que ja he vist en el trajecte en tren en tinc prou per sentir-me afortunat d’estar aquí. Per l’amor de déu, n’hi ha prou d’estirar el coll i alçar el cap per meravellar-se amb el que ens envolta, amb o sense Machu Picchu, amb o sense mite, amb o sense pastanaga.

Sóc al Machu Picchu. Me’l miro amb respecte i agraïment. La pujada ha estat ràpida i sense misteri. Esperava un revolt darrere del qual aparegués la ciutat, com quan vaig anar al Perito Moreno, però no, l’arribada és discreta, en una aturada on els microbusos van deixant i agafant viatgers que vénen i van. Sóc al Machu Picchu i he sentit dins meu un “és impressionant”, i la impressió ha durat una estona, i després m’he adaptat i he fet esforços per veure només la natura i la ciutat i no veure totes dimensions del lloc, les dimensions nervioses, els turistes i les formigues, les ulleres de sol i les fotografies gracioses que es fa la gent, els comentaris i els guies maquinalment explicant a les persones coses que a les persones, en la seva majoria, els importen un bledo, perquè un no demana explicacions d’allò que no sap ni què és ni per a què serveix, un no demana explicacions si es fa una foto amb Iniesta, per posar un exemple. Se la fa i punt.

El Machu Picchu és una muntanya que apunta cap al cel. Això la fa especial i entenc que en el seu dia els inques decidissin construir-hi una ciutat sagrada. No em sembla casualitat ni frivolitat. La natura és concloent, no especula. I el Machu Picchu és pura natura. És forma, color, textura i context. Sobretot context. El context del Machu Picchu és tan o més bonic que el Machu Picchu. En realça la bellesa, la grandesa i l’impacte. Les muntanyes del voltant impressionen, si te les mires. Potser estaré pecant d’una certa redundància o excés d’obvietat si puntualitzo que no molta de la gent amb qui comparteixo la visió d’aquest escenari mira “les altres” muntanyes. Solen mirar el Machu Picchu exclusivament. Jo, fidel a la política dels 360º, miro al voltant, m’imagino el que no arribo a veure, les perspectives des d’aquí i des d’allà, m’imagino un dia com el d’avui, asoleiat, i m’imagino també un dia de pluja, un de boira, un de vent, un dia a través dels ulls de Walt Whitman aquí, això seria bonic de veure… penso mentre camino amunt per tenir perspectiva i veure la ciutadella. Per coses de la vida, diguem-me coses de la vida improvitzada, tinc només tres hores per estar-me aquí dalt, assegut, contemplant amb respecte aquesta meravella de la comunió entre la natura, superior, definitiva i concloent com sempre, i l’home, que per una vegada entén quin paper li correspon i edifica una ciutat a la falda d’una muntanya que li va molt gran, però ho fa amb respecte i un sentit pur, i així queda fins avui, un sentit pur i conmovedor, sortosament no descobert pels espanyolets conqueridors, que segurament se l’haurien carregat, posant de manifesta per enèssima vegada la pobresa espiritual i natural de l’home civilitzat occidental. Ara els conqueridors nous som els turistes, i ja veurem com acaba el Machu Picchu. Jo, personalment, desitjo que la natura engulleixi la ciutadella, a poc a poc i sense trasbalssar-se, com una conseqüència natural, com un acte d’integració entre la natura i l’home digne d’admiració.

Penso en tot això i en altres coses. Algunes de trivials, com el vertigen o la presència de llames i de turistes excitats fent-se fotos amb les llames. Penso en l’alçada i en el sentit transcendent de la natura, i com és de difícil posar per escrit el que se sent quan s’està immers en la natura. No trobo les paraules, només puc intentar posar de manifest intuïcions, sensacions i poca cosa més. El Machu Picchu és un lloc especial perquè hi mana la natura. La resta de consideracions són terreny del mite, del mite i de la hipèrbole. Hem vist tantes vegades el tràiler que passem per alt la pel·lícula, que és llarga, lenta, densa i espesa. El risc del tràiler és que et condicioni els sentits quan arribes dalt del Machu Picchu. Tanta persuació obliga a fer un esforç de tabula rasa estètica, o corres el risc de mirar-te els Machu Picchu des d’exactament el mateix angle, posició i intenció que la fotografia que has vist mil vegades al google, a tot arreu, als llibres de text, les enciclopèdies i les agències de viatges. Convé imaginar, transcendir i entendre que la relació amb la natura és íntima, personal, individual i única. Si no, visitar llocs com el Machu Picchu és com fer un pinta y colorea.

De tornada fa pujada. Cusco està més amunt. Al tren, ara m’hi trobo dos argentins, la Salomé i el Camilo, i un uruguaià, el Gabriel, tots tres viuen a La Plata. Són així com d’esquerres, el Gabriel sembla una mena de barreja entre Eduardo Galeano, Vicente Ferrer i XXXX BIBI. Són simpàtics, malgrat que quan he arribat i els he demanat que em deixessin passar al meu lloc “en la ventana” han posat cara de “mira éste”, malgrat que el meu bitllet era de finestra, i en un lloc així la finestra no és precisament anecdòtica. Però de seguida hem congeniat perquè prenien mate i els faltava aigua i els n’he donat de la meva i sanseacabó. Dues hores llargues de conversa. Barcelona, Argentina, Montevideo, rics i pobres, bolivians explotats, paraguaies prostitutes a cabassos a Buenos Aires, contactes a Barcelona i Montevideo, intercanvi d’emails, “que te vaya bonito”, etcètera. Gent maca, gent normal. Desenes d’amistats incipients que acaben en un email sovint, fils que voldries voler estirar però no saps si estiraràs. Fils que et connecten a llocs diferents del món. Arribem a Cusco, és tard, fosc, estem cansats. “Nos vemos en La Plata!”, “Les aviso cuando esté en Montevideo!”. “Un placer”.

I camino cap al Hostel. Fa molta pujada, costa respirar. Sento símptomes de saturació estètica. Jo no sé si un lloc sagrat pot seguir sent-ho si cada dia el trepitgen milers de persones, diria que no. Tampoc sé si un lloc pot ser sagrat perquè l’home s’ho proposi. El que sí que sé és l’acceleració del batec i la retirada de la ment i totes les seves trampes intel·lectuals quan davant teu se t’obre generosa una demostració de la natura tan colossal com el Machu Picchu i el seu entorn. La única certesa i la única que importa és aquesta.

La vall (22 de juliol del 2010, de Puno a Cusco-Perú)

Una cançó de Jane Siberry diu : “you rise every morning, wondering what in the world will the world bring today, will it bring you joy or will it take it away, and every step you take is guided by the love of the light on the land and the blackbird’s cry, you will walk in good company“. Es diu “The Valley“, i quan diu “you” es refereix al destinatari de la cançó, que viu a les valls, i quan es desperta al matí es pregunta com li anirà el dia, i és guiat per “l’amor de la llum de la terra i pel plorar de les merles”.

Camí de Cusco des de Puno, passem per una vall genuïna, la carretera sinueja entre els Andes, cims nevats i cims pelats de color verd, del color verd de la vegetació i les roques, com els del MachuPicchu, aquell verd de molsa que  sembla pintat a sobre, com les pel·lícules en blanc i negre colorejades a posteriori. Són unes set hores de trajecte, set hores recreant-me com un nen amb bambes noves, mirant a un costat i l’altre, resseguint el riu, els marges nèts, les vaques pasturant, el color tan transparent que quan el reflex del sol fa angle cap a m’autocar em cega els ulls i ric, penso que quin festival de tot, veig les vaques i les camperols, que són indígenes, moltes dones, vestides amb les robes típiques, les de sempre, les que no han bescanviat per cotó, nylon o polyester. Al marge de la carretera sovint s’hi està asseguda una senyora, o un nen, mirant com passen els cotxes, a menys d’un metre, immutables, amb el barret de palla i una serenor andina edificant. Cases d’adobe, algunes amb sostre de palla també. I mercats d’intercanvi de bestiar: són superfícies recollides per uns murs baixos dins de les quals hi porten ovelles, vaques, i fan el trueque de tota la vida; enveig un parell des de l’autocar, desitjo baixar i barrejar-m’hi, escoltar què diuen i com, però l’autocar va per feina, només s’atura en el límit interdepartamental de Puno i Cusco, en el que seria la versió andina d’una àrea de servei, amb uns lavabos útils, quatre paradetes amb artesania tèxtil i penjolls diversos, i una senyora amb un parell de llames que fa l’agost deixant-se fer fotos, atracció que comprovo que entusiasma força turistes, que en aquest cas em demanen que jo els faci la foto amb la seva càmera, petició que atenc amablement. La vall és verda i respira oberta, no és humida amb ombres, és oberta i magnificient. Els pobles són de postaleta, amb el riu creuant-los (rectifico: amb el poble edificant-se als marges del riu), cases d’adobe, algunes autèntiques cabanyes de mínims, pintades als murs amb missatges propagandístics, nens i nenes corrent a la vora de la via del tren, animals pasturant, que és el que han de fer. Els ponts sobre els rius són fràgils. El llit del riu està enfonsat, senyal que el caudal ha baixat molt.

A mesura que ens atansem a Cusco la cosa perd noblesa. Els pobles es compliquen: perden l’homogeneïtat, l’armonia. Una antena gorda per aquí, un edifici brut per allà, pintades grolleres i conflicte social: “no nos rendiremos“, diuen uns, davant d’amenaces ecològiques per l’aigua. Un bé preuat. La carretera trampeja el riu amb ponts de ferro lletjos. En alguns prats, cremen la malesa i deixen capes negres que semblen estores arrencades de mala manera. En els turons, en la part alta de les faldes de les muntanyes, sovint s’hi llegeixen frases fetes pels homes per als homes. Frases d’autoafirmació dels pobles, del país, Perú, frases visibles d’arreu, una mena de gran hermano moral rural.

Veient això, tot això, el recorregut sencer, es pensen coses. Un dels pensaments recorrents és: mentre allà passa tot el que passa, aquí passa això. I sempre ha estat així.

Sempre.

I això em fascina. Xuta Koeman la falta a Wembley, això estava així. Mohamed Atta enfila cap a les torres bessones, això estava així. Surt el sol a Capellades, això està així. Escric aquesta frase en aquest moment, això està així. I quan tu llegeixis la frase que he escrit, això també estarà així.

De manera que segueixo mirant per la finestra embadalit. Em sento com l’agulla d’un tocadiscos rascant el vinil i fent-lo sonar.