L’asado es fa al pati de la casa, a l’aire lliure. Calculo que estem a nou graus i que la humitat deu ser del noranta per cent. Si fos de dia veuria els Andes mirant cap a l’est, però ja és fosc i el que miro és com el carbó “de pino” es va enrogint i em frego les mans. L’ambient es va escalfant i convé. El fred em paralitza, les mans se’m congelen, noto que el tórax s’encarcara i que em costa més concentrar-me. Em mantinc, per tant, al costat de la parrilla.
La casa és unifamiliar, petita i acollidora, situada en una urbanització de Quilpué, a dues hores de Santiago, al costat de Viña del Mar. Zona tranquil·la, molts gossos (com a tot arreu per Xile) que borden simfònicament, aire nèt, res a veure amb l’infern mediambiental de Santiago de Xile. Té tot el que cal, la casa, però no hi sobra res. Estufes de butano, res de calefacció; aquí encara no he estat en un lloc amb calefacció (els hostels no en tenen i fa rasca), el gas és molt car, m’han explicat. Però té de tot per sentir-s’hi a gust. M’agrada el color de les parets, que estan pintades d’un gris-blau que mai se m’hauria ocorregut emprar però que transmet serenor i calma, tot i que és fred, obvi. Però no és més fred que l’exterior.
El que més m’agrada de la casa és que no tenen tele al menjador; al menjador tenen equip de música, i sovint escolten la ràdio, una emissora de clàssics sense publicitat ni locutors ràdioformula que posa molt bona música. Insisteixo: molt bona música. Així que sovint els dinars els fem escoltant música, iconversant, sempre rient. Però tenen tele a totes les habitacions.
A la cuina, no en tenen. La cuina és un espai molt important d’aquesta casa. S’hi cuina molt i s’hi està molt, tot i que és petita. Però d’allà sorgeixen moltes de les coses més maques i que donen vida a aquesta família, a aquesta casa. No parlo només del menjar i del beure, sinó de les converses i dels simbolismes. La manera com la netegen, la manera com preparen els aliments abans de cuinar-los, com els renten, com els tallen, com tasten el menjar per saber si ja està al punt, com trien els sobres del te que acompanya el “pancillo” amb formatge del vespre. I un dia una de les filles em va anotar en la pissarra velleda que tenen a la cuina la contrassenya del wi-fi que necessitava per connectar-me des de l’habitació.
Tenen un gos amb comportaments certaments sorprenents. A banda de que no sol bordar, cosa que personalment agraeixo i considero elegant, distintiu, té per costum voltar pel barri i aventurar-se en expedicions a la cerca de merdes, merdes grosses a poder ser i toves, i tirar-s’hi de cap, submergir-s’hi tot, com en una espècie de ritual escatalògic que ningú entén, però que efectua hàbilment i sembla que amb una periodicitat elevada, més del que la família desitjaria. No cal dir que el gos mai entra dins de la casa, en una decisió que desconec si és anterior o posterior a l’inici de les capbussades fecals però que en tot cas em sembla apropiada.
Al menjador hi ha sofàs en forma d’el·la, davant d’una tauleta amb quatre posavasos, i damunt d’una catifa crema i vermella. És el meu espai preferit. Poc freqüentat, cert, però quan s’hi està les converses flueixen i solen ser importants. En recordo quatre. La primera, el dia de la benvinguda. Amb un got de vi a la mà, i conversant amb el patriarca. Ell s’asseia a tres o quatre metres en una cadira, jo sol al sofà, al vèrtex de la el·la. M’agraden aquestes situacions. La segona, parlant de macroeconomia amb un dels tiets de la família, germà de la mare. Macroeconomia i política, i comunistes i Pinochet. Com en les millors famílies, en aquesta també hi ha discrepàncies en les alineacions ideològiques. La tercera i la quarta converses, amb els pares, a partir de quarts de tres de la matinada i fins gairebé les cinc, “carreteando”, amb la companyia embriagadora d’un ampolla de whisky. El pare i la mare de la família són dues persones humanes.
El cotxe sempre va en reserva i fa olor d’antic, una olor que no sabia que enyorava molt fins que la vaig notar fa un mes, la primera vegada que hi vaig pujar, i em va transportar alegrement fins a Capellades, 1979, els carrers de Cal Anton sense asfaltar, el cotxe del meu pare pujant pel carrer Terranova quan encara no estava asfaltat i estava ple d’horts i per anar al passeig giraves a la dreta a l’alçada d’on ara està el “Pinsos i Fauna” i després a l’esquerra i seguies endavant. El cotxe és vermell, no té automatismes centralitzats (ni panys ni finestres), s’hi escolta la ràdio, és de tota la vida. I això m’agrada.
El gos dels veïns es diu “Bigotes”, per motius obvis. Sol voltar pel carrer, ens el trobem quan tornem caminant del centre de Quilpué. Fa una mica de pujada, estem en un turó. El passeig és residencial, no trobem botigues fins que som al cap del camí, amb els primers semàfors, la primera fila de cotxes circulant, llums, sorolls, més gent, més de tot. Sembla un poble petit però aquí viuen milers de persones. És extens, no ho sembla. La família abans vivia en una altra zona, en una altra casa, que van haver de vendre, i estan contents perquè l’han comprat uns coneguts. Això els va fer molt feliços. El segon dia que vaig sopar a casa de la família els ho van dir. Va ser una nit particular, però no tant com la primera, que va ser inoblidable.
El pare és professor de tenis, però mecànic de formació. És afable, senzill i despert, despistat i generós, de la broma, explícit i animós. Persona de tracte fàcil, amics dels amics, té principis i els aplica, facultat que el converteix en integrant d’una minoria. De jove va jugar a tenis i a futbol. Quan miren partits del Mundial els comentem i m’agrada que sap de què parla i que sol prescindir de prejudicis i tendensiositats patriòtiques. És fàcil riure al seu costat, sigui a la casa, al supermercat, al bar. Antònim del classista, tracta tothom per igual i es fa estimar. Jo crec que la seva dona i les seves tres filles l’adoren molt, i té detalls d’una humanitat elemental i descomunal, que em commouen quan els veig o me’ls explica la seva dona o les seves filles. Fa el que creu que ha de fer, tant li fa si els altres ho fan o no. Avui no hi és perquè està dormint a casa de la seva mare, que és vella i li fa companyia freqüentment. Tornarà demà a la tarda. Aquest és el pare.
La mare és una oda a la vida. Sempre positiva, sempre riu, sempre animosa. És atenta, acollidora, treballadora, i metòdica i detallista, “mañosa” (“maniática”), tan ordenada que ofega, diuen les filles, de vegades. També es fa estimar. També és fàcil riure al seu costat. És jove, no sembla xilena, es d’origen espanyol i pel cognom estic convençut que andalús, en té l’espurna brillant als ulls i l’accent salat, la broma espontània i la calidesa. Viu al dia, evita projectar-se al futur, celebra el que té cada dia, no es preocupa pel que no pot ser, i confia en que les coses aniran bé. Ser positiu és una qüestió de fe, i s’ho aplica fil per randa. Parlo amb ella com a amic, i respon com a amiga. L’entenc entre línies, o això penso. És discreta i llesta, mira als ulls i veu el que diuen. És empàtica. Quan un viatge sol pel món, entrar en aquest univers d’empatia i calidesa és com si et teletransportessin a un lloc bonic, agradable i acollidor. Parlem d’anecdòtes, i ens expliquem capítols de la vida. Quant més en sé, més admiro el seu tarannà i més se’m queda gravat el seu exemple. Hi ha persones que t’inspiren, matrimonis que t’inspiren, famílies que t’inspiren. Aquí el que hi ha és una concentració inusual d’humanitat, amb tots els seus defectes i amb totes les seves virtuts. Em costa detectar una mirada tèrbola aquí.
La filla gran és una nena adulta meravellosa. Tossuda i orgullosa, demana tendresa i atenció amb la mateixa intensitat amb què es queixa quan se sent criticada, qüestionada, pressionada. És un element particular, filla dels seus pares, educada per ser lliure i per ser ella. Ho porta a la pràctica de vegades temeràriament, però en la teoria és incontestable. Si l’escoltes parlar et treus el barret; quan la veus actuar, estas atent per ajudar-la si es fot de lloros. Quan encaixin les dues facetes caldrà estar molt atente al resultat, perquè serà memorable. És actriu i li agrada cuinar per als altres. És carinyosa i atenta, generosa a canvi de generositat, és idealista, somiadora i tendeix a tancar els ulls quan el que veu no li agrada, amb l’esperança que quan els torni a obrir haurà canviat a bé. No sempre passa, i això la descentra, i aleshores reacciona peculiarment, una mica segons el vent d’on bufa. Però no li agrada gens que interpretin les seves reaccions, el que sent, el que pensa. Ho detesta, i s’enfada quan nota que algú ho fa. Si llegís -si llegeix- això em voldrà escanyar, i potser ho faci, però segurament ho farà amb tendresa, perquè la filla gran ha fet un pacte amb si mateixa i segueix entossudida a neuralitzar la negativitat, els desencontres, l’enemistat, els allunyaments, els adéus, la tristesa i la fallida humana. Com veieu, és filla dels seus pares.
La filla mitjana és una adulta introspectiva, conscient i farcida d’emotivitat que canalitza per vies singulars i discretes. És atenta, observadora com ningú, intel·ligent, honesta i frontal. És impressionant en el sentit que impressiona. Poca conya. Generosa i educada, metòdica, recorda els detalls fotogràficament i dissenya roba. Necessita confiança per obrir-se, més que altres, notar la confiança i confiar. Això no es pot forçar, passa o no passa. Si passa, notes que t’estan permetent accedir a un espai reservat, i sents una responsabilitat, un respecte afegit per poder-hi accedir. Quan hi entres, no hi ha condescendència: hi has entrat, i a canvi formes part d’un cercle en el qual la frontalitat i la honestedat van de la mà. Ho vaig comprovar de seguida i va ser, de moment, un dels moments més il·luminadors i plens de veritat (videntur 100%) del viatge. Hi ha persones al costat de les quals adoptes el registre que més s’identifica amb una de les teves aptituts naturals. En el cas de la filla mitjana, al seu costat se t’encomana i se’t potencia el sentit de la mesura, l’adequació, la responsabilitat, la singularitat i la sensibilitat d’una manera discreta, intensa i concentrada, recollida, introspectiva i pura.
La filla petita m’és un misteri. Una presència absent, difícil de copsar. El que sé d’ella és a través dels comentaris dels altres. El primer dia que la vaig veure pensava que era tímida; crec que no, que la timidesa no l’explica ni de bon tros. Els seus comentaris a taula solen ser sinuosos o sorprenents.
Els cinc formen la família xilena que jo tinc en ment, remotament allunyada de la família xilena de les estadístiques i de qualsevol família, de fet. Quan he pensat si em sorprendria trobar una família similar a Catalunya m’ha semblat altament improbable. M’ho puc imaginar a Andalusia, però encara em sorprendria. Com he anat a parar aquí, acollit per aquesta gent meravellosa és una successió de casualitats que no poden ser casualitats -obvi-. No li vull donar voltes. Gaudeixo de la seva hospitalitat, en breu marxaré cap al Nord, i vés a saber a on em portaran els passos, però confio tornar de visita, aviat o no, però tornar. És en casos com aquests que sap greu estar tan lluny de casa, i saber que els amics que fas, la gent que coneixes a la qual aprecies i de la qual t’encarinyes, probablement la veuràs molt poc quan el viatge acabi i te’n tornis a casa. Però vés a saber. Escric des de la “pieza” que m’han cedit amablement, a punt d’anar a dormir. Demà dinaré amb ells. Gaudeixo d’aquest regal.
L’asado. Això volia explicar. Ahir a la nit es va convocar asado i vam ser uns deu. El pare i la mare, una amiga de la mare, una germà i una germana de la mare, un amic de la germana de la mare (i cap al tard el seu “pololo”), una senyora amiga de la família i la seva parella. I més tard una parella amiga de la família. El pare va preparar la parrilla, amb tranquil·litat i destrament, perquè ho fa sovint i ho fa bé. El carbó és bo, m’explica, casi no fa guspires. Cuixes de pollastre sense gairebé greix i amb mostassa. Tendres. Posats a no menjar gaire carn, que sigui bona. Anem fent amb un “navegao”, que és un vi tinto amb pell de taronja i canyella escalfats i es beu quan encara no bull, calent però sense cremar. Després arriben uns bistecs enormes. I el vi, el ron, el whisky, el vodka i el pisco. I cadascú va fent, i les converses comencen a disparar-se, i la cosa es converteix, com sol passar aquí, en un festival de l’humor, de vegades no sé on posar-me del riure, i de vegades em perdo coses pels modismes xilens que encara no entenc. I de vegades el que passa és que tinc el cap a vés a saber on, em disperso, i potser me’n vaig a Capellades, o a Barcelona, o a Santiago, a Villarrica, o em trobo pensant en quan aniré cap al Nord, cap a Uruguai… divago pensant més enllà i en realitat tinc un bistec de la hòstia al plat i un whisky amb gel saludant-me i recordant-me que fa una rasca que flipes i que un glopet m’escalfarà de valent. I la resta de la nit no passo fred, de cap manera, ric constantment, riem tots, les bromes són un no parar, les situacions són entre grotesques i delirants, aquí tothom s’apunta, i sembla que les forces no flaquegen. Cap a les dues de la nit (hem començat l’asado a les vuit del vespres) arriba l’hora del “consomé”, un ritual meravellós que conjuga perfectament amb l’alcohol que tens a l’estómac. En prenc dues tasses, calentes, amb fideus.
L’endemà em desperto amb el cap serè, miraculosament. Recordo les converses, recordo algunes bromes, recordo l’asado, voldria capturar tot això per sempre, retenir-ho, tenir una memòria infinita per desar-hi tots els moments bonics de la vida i poder-los recuperar amb tota la fidelitat viscuda, olors, sons, tot el pack, i reviure’ls. La memòria té límits i distorsiona, i com que ho sé celebro que viuré nous moments així, perquè sol passar, quan vius la vida frontalment, que passen aquestes coses, les vius, i després en passen més, encara que, ho admeto, hi ha moments en què sento nostàlgia anticipatòria quan visc moments especials, i penso que costarà repetir-los, reviure’ls. Però és un pensament perturbador i decideixo exorcitzar-lo en públic. Per això, entre altres motius, escric aquest post.
I me’n vaig a dormir content, feliç d’haver conegut aquesta família, sentint-me afortunat i absolutament convençut (i això ja ho sabia però ells m’ho han reforçat) que l’única gran força infal·lible, la única força que sempre funciona, que és en si mateixa un èxit, és l’amor. L’amor per les persones, l’amor per la vida, l’amor per les sorpreses. I la fe sistemàtica en què les coses aniran bé, perquè sí, perquè han d’anar bé si es fan amb amor. I d’això casi me n’havia oblidat a Europa.
De visita a Quilpué. Una oferta irresistible de Pluna, les ganes i la necessitat d’ampliar el vestuari amb la “segona motxil·la” i aquí estic. A l’altra costat dels Andes, al Pacífic, a casa de la família adoptiva, envoltat d’afecte. Parlant com si fos ahir quan vaig marxar cap al nord, fa uns dos mesos. Mirant fotos, posant-nos al dia, com està la família, la salut, els viatges, tot plegat. Sopem, xerrem, el pare està gripós, la mare vital com sempre, la germana petita misteriosa i la mitjana oferint el millor del seu “repertori” de mocs carinyosos, sumant-se a la conversa. Poroto per sopar i sobretaula parlant de Bolívia, de Perú i Xile, de la naturalesa i de la sensibilitat per commoure’s contemplant-la. Tema crucial. Estic llegint, per recomanació de l’Andreu, un amic de Montevideo (bé, d’Esplugues, però viu a Montevideo), un llibre de divulgació científica de Fritjof Capra. En essència, diu allò que sents en termes científics. Aquella connexió com còsmica que sents quan estàs palplantat davant del Perito Moreno, o dempeus sobre del salar d’Uyuni, o observant els gèisers treient fum a 5000 metres d’alçada i 16 sota zero. El que és intuïció sensorial, la connexió instintiva que sents en la natura no és una projecció subjectiva, almenys no només, sinó que és una reacció espontània, natural i fins i tot en gran mesura és lògica. Som un tot, tot afecta tot, allò de “divide y vencerás” en realitat és “divide y perderemos”. Ara falta admetre-ho i ser conseqüents, majoritàriament.
