‘Timequake’ (27 d’abril del 2010, El Pucón)

Fa mal dia i no podem pujar al volcà Villarrica. Pugem al Parque Nacional Huerquehue com alternativa. Una hora en minibus d’anada, més 3 hores i mitja de caminada (d’anada…). Al minibus, tres companys de la fracassada expedició volcànica. L’Igor, basc, una mena de Hurley, programador informàtic, ha viscut a Irlanda, treballant a Oracle, i per la crisi s’ha quedat a l’atur, i amb la indemnització està recorrent Sud-amèrica. La Belén, valenciana de Xeste, seca però amable, se la veu intel·ligent i tossuda. No és guapíssima però és atractiva. Em diu que entén el català i que no té cap problema si li parlo en català (no li havia preguntat, per ten dedueixo que a molts valencians els deu molestar que els parlis en català). La tercera noia no sé com es diu, però és xisposa, una mica amb tendència a dir tòpics (“los yankees son materialistas”), i diu que va néixer sense sentit de l’olfacte. Ells tres viatgen junts. El minibus és petit (obvi) i m’assec en un seient dels que no tenen company. Vaig mirant en paisatge, meravellós. Ja no em sorprèn i això és sorprenent. T’acostumes a la bellesa. Suposo que és per pura supervivència estètica. Si no, l’estrés plàstic seria insuportable. De manera que gairebé em sembla rutinari recórrer una carretera envoltada de paisatges frondosos, de tonalitats de verds, textures de fulles, troncs, mides i alçades i rius i ponts i llacs. L’Igor i la noia de nom desconegut, comencen a xerrar amb una noia asseguda davant seu. Cabell curt i mig rinxolat, somriure preciós, dents blanques i grans, totes al seu lloc, ulls divertits i un nas estrany. Alta, curpolenta, vesteix amb colors pastel, un jersei de l’àvia, es nota per la roba que deu ser feliç, que està en pau amb ella i amb el món presumiblement també. Ha saludat a tothom que ha pujat al bus. Tothom vol dir tothom. En castellà. Com al llarg daquest viatge, indago d’on deu ser, què deu estar fent aquí, d’on ve, per què? Aixì que poso el “mode espia” i escolto la conversa mentre vaig llegint un llibre meu que porto per mi mi mi. Es diu Irene. “Soy Puertorriqueña pero me crié en Estados Unidos”: Ja hi som: una història interessant segur. Lògicament: neix a Puerto Rico, un Estat associat dels Estats Units. La crien a Minnessota, la mare viu a Nova York. I ella… ella està a El Pucón fent un apunt de vacances. En realitat, té una beca durant tot l’any, que ara s’acaba, que l’ha dut a Mèxic, Noruega i Galícia. Ha estudiat -tororororororommmmm!!- “astrofísica y filología alemana”.

De pujada al Parque, m’apropo a ella perquè, esclar, tinc dos milions de preguntes a fer-li. Les entrades no són el meu fort, se sap, i sovint em passo de graciós o de cínic o de tímid o de respectuós. Per sort, la Irene és, com ja he dit, sociable fins a l’extrem. De manera que accepta la meva entrada sense queixes: “No acabo de ver clara [catalanisme clamurós] la relación entre la astrofisica y el idioma aleman”, li dic. És l’inici d’una gran amistat d’un dia: cinc hores caminant. D’entrada, les presentacions: catalán, barcelona, espanya? Pfff!, periodista, escribir, cansado, cambio, ciudad, campo, naturaleza, neurosis, stress, sencillez, ego, break, “learn to say no”. Passades les presentacions, l’astrofísica. Un dels aspectes del projecte becat és el concepte de “el temps”. El temps com a concepte. Què entenem cada una de les persones per “el temps”? Com li explicaríem a un extraterrestre, a través d’in dibuix, què és el temps? Com descriuríem en un parell de frases què és, per a nosaltres, el temps? El plantejament m’atrau tant que em passo una hora d’ascenció pensant-hi, mentre anem xerrant, passant estones de silenci (les pujades més inclinades, que cansen molt, i si parles t’ofegues, almenys jo), veient llacs tranquils, purs, arbres enormes, altíssims, inclinats, bolets maquíssims que creixen per tot arreu, vegetació preciosa, floretes vermelles amb forma de trompeta, arrels al terra que t’ajuden a recolzar-te quan puges i, sonbretot, quan baixes, ocellets, em puteja no saber quins ocells són, com són, què fan, igual com els bolets i tot el que veig, tant me fan els seus noms, però m’agradaria conèixer-los, entendre’ls, que formessin més part de mi i jo d’ells, però m’he de conformar amb l’observació, que suposo que és el primer pas des del respecte cap a la convivència. Arran del tema del temps, amb la Irene comencem una conversa que mai oblidaré. Parlem del temps, com a concepte, en termes científics, com a intuïció i mesura, i en termes filosòfics, com a necessitat per intentar entendre, i com a necessitat per intentar no desesperar i rendir-se a l’evidència de la futilitat de la vida humana si es planteja la vida humana com un ascens cap a una transcendència, del tipus que sigui. Anem parlant. La Irene fa preguntes metòdiques que m’ajuden a estructurar els meus pensaments, una mica erràtics però amb sentit, cabals. La conversa creix, fluctua, doná voltes, puja i baixa, en moments s’atura, en moments sembla que dóna voltes al seu eix. Exactament igual que el camí que anem fent pel parc. L’ascens i el posterior descens són l’alegoria perfecta de la conversa que mantenim, i la conversa que mantenim és alhora l’alegoria perfecte de la vida que vivim els humans dins del planeta, dins del cosmos, dins del temps i de l’espai…? En la conversa hi ha moments de derivació. Cap a la literatura -Shakespeare-, cap al cinema -”12 monos”-, cap a la tv -”Flight of the Concordes”-, i una menció a un parell de científics: “Stephen Jay Gould”, a qui conec i ella adora, i un altre autor, Kurt Vonnegut, de qui em fa una síntesi de “Slaughterhouse 5”, que segur que em compraré quan pugui, a tenor del que m’explicar la Irene.

De tornada, al minibus, seguim amb la conversa. Dibuixo el meu concepte del temps i escric la meva definició del temps, així de memòria crec que escric “La unidad del medida del cambio. Sin cambio no hay tiempo; sin tiempo no hay cambio”. Ella no ha treballat mai encara; li comento que és un pas important que pot lesionar moltes de les aspiracions nobles que ara puguit tenir; quan m’atreveixo a fer-li un suggeriment, li dic que és important a la feina -i arreu- saber dir que no. Segur que ho sap. És una noia llesta, que s’autodefineix com “soy un poco nerd, un poco aburrida y un poco patosa”, y que segurament no és cap de les tres coses… excepte una mica la primera. I jo també dec ser-ho, perquè m’hi sento gustosament còmplice i identificat. El que queda del trajecte seguim parlant del temps, de l’espècie humana, del conceptes passat-present-futur i, en definitiva, de la vida i les maneres de viure-la.