Impressions.02 (4 d’agost del 2010-San Pedro d’AtacamaXile)
1. Ahir vaig passejar de nit per San Pedro, amb els auriculars posats i el volum a tota vela. Escoltava el disc “Red Medicine” de Fugazi. Va ser una experiència metabòlica, es van desplaçar sensacions i vísceres, tot alhora. Era jo i el context, en aquest ordre. Molt interessant experiència. Era fosc, al cel milers d’estrelles, aixecar el cap i veure-les era també un acte revel·lador. No tinc l’explicació racional (segurament no n’hi ha) per al nivell de commoció que generen determinades situacions relacionades amb la música. Té molt a veure amb que l’oïda genera un estímul molt poderós, com tots sabem. Podem tancar els ulls, però no les orelles.
2. Els canvis tèrmics de la nit al dia són aguts, i m’agraden, perquè aquí a San Pedro en un dia tens el millor de l’estiu (la calor, l’estar al carrer, la roba lleugera) i el millor de l’hivern (l’arreplegar-se amb els amics, una sopa calenta, la fusta, l’olor de la llenya).
3. Estan fent la semifinal de la Copa Libertadores per la tele. Juga un equip xilè, la Universidad de Chile, amb un de mexicà. A l’anada, allà, 1 a 1. Ara, de moment, els xilens s’estan veient el cul. El bar, ambient de semigala. La gent vibra, però tampoc veig que s’hagin d’estressar molt si no classifiquen (m’agrada utilitzar el verb sense la forma reflexiva). La cervesa va corrent, de moment moderadament. Jo vaig fent amb la meva Austral Calafate.
4. Ahir vaig conèixer una dona d’uns 40, en una botiga. Corredora de marató. Va arribar a San Pedro per estar-s’hi tres dies i s’hi ha quedat, i feliç de la vida. Contenta i satisfeta, ha llogat una caseta als afores, cada dia surt a córrer una estona, s’ha tret pressió de sobre i segurament deu haver trobat alguna cosa o motivació més per aquí, però fins aquí no va arribar la conversa. Va ser breu: l’estona de comprar menjar al súper i pagar. Amable, riallera, positiva. Me la imagino corrent pel Valle de la Luna amb un somriure d’orella o orella.
5. Els turistes de l’agost són diferents que els de l’abril, per exemple. Els de l’agost fan una mica de mandra, són més previsibles, còmodes, se’ls veu més pujats en una poltrona de clients que volen ser satisfets. Van pels llocs amb la pressumpció de reietó del que porta onze mesos estalviant per després passar un mes sentint-se com voldria sentir-se la resta de l’any (i no pot). Això es nota. És una mica barat, gris i trist, un paper sense matisos, una escenificació francament pobre i avorrida. Però dóna diners, i això és real, no és teatre. Aquí paga l’actor per assistir a la representació, no el públic. Interessant.
6. Aquí, a San Pedro, munten festes ‘clandestines’. La multa es tan barata comparada amb els guanys que se’n fan unes tres per setmana. És així, està establert, acceptat. Les convocatòries són sobrevingudes, algú ha comprat mam i ha disposat una casa, local o zona (pot ser a l’aire lliure, a mitja natura), es fan en els bars, quan ja és tard. Si no, la policia la prohibiria. Però convocant-la així, d’orella o orella en plan ràdio macuto, no la poden prohibir d’entrada, i l’únic que poden fer és, un cop en marxa, personar-s’hi i posar una multa. Però, a més, tenen una bona excusa quan arriba la poli per seguir amb la festa: si diuen que és l’aniversari d’un dels presents, la policia aleshores diu “ah, entonces prosigan pero con moderación”, perquè sembla que és una festa excepcional, una ocasió que es permet. Mola, no?
7. Malgrat ser un poble que viu del turisme al 100%, és curiós constatar que el turisme l’exerceixen amateurs, és poc professional el serveix que s’ofereix, per no dir gens. Aquí tot s’hi val, perquè el turista té plata i si ve fins aquí no es queixarà molt per segons quines coses. “És lo que hi ha”, “Take it ir leave it”. No parlo de preus, parlo de gestos, detalls, de puntualitat, d’actitud proactiva dels guies dels tours, de coses d’aquestes. Un dia em van dir: “És que el guia és tímido”, quan vaig comentar a posteriori que donava poques explicacions. “¡Hágale preguntas, que sabe mucho!”, em van respondre (sense comentaris; encara no tinc el dot d’endevinar allò que desconec). Hi ha alguns casos d’emprenedors turístics que s’estan esforçant per professionalitzar els serveis, però de moment topen amb una realitat amateur, amb molta provisionalitat, amb guies que estan de passada, que saben una mica d’anglès i ja els contracten, etcètera. Falta mà d’obra qualificada en el sector, i no perquè no hi hagi universitaris amb títol de turisme; el que passa és que sembla que és, m’expliquen, un títol teòric i que la majoria de llicenciats són arreplegats d’altres carreres que un dia diuen “ja sé què vull fer: viatjar”… i estudien turisme.
I passa el que passa.


