“Mire, uno siente lo que siente” (9 d’agost del 2010, dins d’un taxi a Montevideo-Uruguai)

“Imagínese que a usted le preguntan si siente frío o calor y pongamos que responde que siente calor. Y de inmediato se lo cuestionan alegando que resulta raro que sienta calor y no frío… Pero… ¿por qué siente calor y no frío usted…? Y usted, algo contrariado al rato ante la insistencia, simplemente responde que el por qué no lo sabe (y no sabe si le interesa averiguarlo), simplemente siente calor, es así, parezca normal o no lo parezca, parezca justificado o no lo parezca, agrade o no agrade, ¿verdad? Y que a lo sumo desearía un ventilador para refrescarse, en todo caso”.

El taxista de Montevideo m’escolta. No entenia, ara sí, com els passa a molts dels taxistes i persones amb qui he conversat a Sud-amèrica, com un es pot sentir emocionalment vinculat a una part (Catalunya) i no al tot (Espanya). Li comento: “Imagínese como se sentiría si dentro de veinte años Argentina hubiese engullido Uruguay”. “Uruguayo”. “Pues eso”. Es un tema, el de la pertanyença , emocional, i no caldria donar-li voltes, però quan es qüestionen els sentiments en base a apriorismes categòrics com que “si eres español te sientes español”, aleshores calen els matisos (sempre aconsellables) o la resignació (no la calço). Jo no trec el tema. Quan em pregunten “¿de dónde es usted?” responc “catalán”, i quan em diuen “España, pues” dic “no, Catalunya”, i després comença la conversa de fons. Tot això sense cap altra ànim que amablement i educada respondre a l’interlocutor. M’agrada ser amable i quan em pregunten respondre. Podria dir “de este tema no hablo” o respondre amb una frase preparada que no s’avingués al que realment sento, com “soy español” o “soy europeo”, o “soy de la Madre Patria” o “soy ciudadano del mundo”, però de natura em surt “soy catalán”, com a sinònim de “de Catalunya”, com a sinònim de “nací en Barcelona”, com a sinònim de “mi madre me crió en catalán”, com a sinònim de “mi lengua materna es el catalán”, com a sinònim de “siento en catalán”, no necessàriament com a sinònim de res més, però tampoc de res menys. Podria sentir en castellà, en anglès, potser passi en el futur, però si ara em pregunten, responc el que sento ara. Si un hi pensa, és lògic respondre així.

Però hi ha qui interpreta la resposta com una argumentació en si mateixa, i jo li dic que “no, disculpa”, li dic que l’argumentació ve a continuació. I aleshores sí que argumento i li dic que quan Iniesta fa el gol em quedo igual, i que quan llegeixo en la portada d’un diari xilè que “Catalunya prohíbe los toros” sento un pessigolleig d’orgull natural i espontani, i que quan veig un espanyol cridant al mig d’un aeroport per fer-se veure no em sento identificat i fins i tot pateixo lleugera vergonya aliena. Aliena.

Mai abans m’havia plantejat en aquests termes com em sento i què sento. I donat el meu caràcter una mica contracorrent i criticista solia més aviat fiscalitzar els apriorismes relatius al “ser català”, perquè ni m’agrada que es donin per descomptats trets naturals d’origen local ni m’agrada que m’encasellin, malgrat que entenc que ho facin, jo també ho faig, tots ho fem i sovint és necessari per establir dialegs, i després ja matisarem. Però m’incomoda que em categoritzin, encara que senti meva la categoria assignada.

Estant a Sud-amèrica, mirant en perspectiva i sentint en perspectiva, passen coses poderoses que van més enllà de la retòrica i la dialèctica de pati d’escola nacional, com els sentiments íntims que un sent, li agradi o no, vulgui o no, ho pensi o no. Passa això i ho sents. Et sents d’una manera i et no-sents d’una altra. Si em pregunten “¿de dónde es usted?” puc respondre “de Barcelona”, que és el que faig, però no com a sinònim de “de Espanya” sinó com a sinònim de “de la clínica Sant Jordi de Sant Andreu del Palomar” o “del vientre de mi madre, nacida en la calle Gran de Sant Andreu de Barcelona”, o “de Europa”, si em poso transcendent i pretensiós, però no del que la cartografía dibuixa dins del cap dels que m’interpelen, que aplicant la lògica estricta dels mapes polítics identifiquen Barcelona amb Espanya.

Curiosament, permeteu-me ser frívol i oportunista, una identificació (Barcelona=Espanya) que després molts nos volen fer quan es tracta de situar a les coordenades tàctiques futbolístiques l’equip que va guanyar fa poc el Mundial de futbol. Proposo que assumim tots que les argumentacions són al gust del consumidor, en aquest cas jo mateix, que com a client de mi mateix i de les meves pròpies emocions sempre tinc la raó, perquè el client sempre la té quan es tracta de servir-se a ell mateix. Així que vagin passant i preguntant, i jo els seguiré responent. És fàcil d’entendre, potser no tant d’acceptar. Un és el que sent, no el que senten els altres.

PD: Una amiga xilena m’envia un email. Ella treballa en la cafeteria d’un centre cultural cèntric de Santiago de Xile. Coneix la singularitat de l’encaix/desencaix de Catalunya a Espanya. En l’email, m’explica la visita de dos espanyols al cafè, ahir al matí. Faig copy-paste del text que m’ha enviat:

“Santi!!!! hoy  llegaron al café dos “españoles” de esos que vienen de la puta madre patria, esos europeos, ¿si los conoces verdad?, bueno les pregunté de donde eran y me dijeron de Madrid , que estaban muy cansados porque venian llegando de isla de pascua y me dijeron ” tu sabes que pasa en esa isla que no les gusta ser chilenos” y les dije , bueno: ellos tienen otra costumbres , tanto en su idioma como en la manera “indigena” de ver y vivir la vida, igual que los catalanes … y jooooooooooooooooooooo me miraron con una cara Santi wjjajajajajajaajj me comieron con la mirada en eso momento el tipo me dice, los catalanes insisten en renegar de su origen y por si fuera poco darse el atrevimiento de terminar con las corridas , una tradicion que nos identifica como españoles” y mi replica : una tradicion, que a mi parecer, es bastante bestial, por decirlo menos… el tipo ( con la cara bien colorada y los ojos casi por salir de su rostro) : BESTIAL???? PERO QUE DICES??? NOSOTOS COMO ESPAÑOLES NOS SENTIMOS ORGULLOSOS DE ELLO … yo : Bueno por lo menos me quedó claro cual es la diferencia entre Españoles y Catalanes . el tipo: Pero claro , si nosotros somos los originales. yo : jajjjajajaja y  los otros los sentido comun. Permiso les traigo en un minuto sus cervezas ( estrella damm ) wajajajajajaajjaaja”.

Sense comentaris…

Santiago (30 de maig del 2010, Villarrica)

“En breves minutos sobrevolaremos los Andes para después aterrizar en el aeropuerto de Santiago de Chile; abróchense los cinturones de seguridad, podemos atravesar turbulencias”. És de nit, són les 21h horal local, una hora menys que a Montevideo, ciutat d’origen del vol. És 20 de maig del 2010. Veig les llums de la ciutat, gran, veig el cerro on hi ha una estatua iluminada d’una verge Maria. Hi vaig estar tres dies i la sento coneguda. Em situo de seguida. Taxi de l’aeroport al Hostel, al carrer Cienfuegos, parada de metro “Los Héroes”. “¿De nuevo aquí?”, doncs sí. “De nuevo aquí”.

Santiago era una ciutat del tot desconeguda per mi, només en sabia el que dóna de si una ràpida incursió a la wikipedia, una lectura en diagonal a la Lonely Planet i tot el que sé de l’atac al Palacio de la Moneda de Pinochet per fulminar Allende. Em pensava que era porteña… però està dues hores de la costa, i està tocant als Andes, que s’eleven imponents en un marge de la ciutat, una imatge impressionant… quan la climatologia i l’esmog ho deixen veure. L’esmog és horrorós, una boira contaminada, una llàstima i un handicap per a una ciutat que sense esmog seria enlluernadora.

És enorme, de distàncies llargues, una xarxa de metro a vessar, milers d’autobusos urbans, milers de cotxes, carrers amples, avingudes llargues, edificis oficials, centres comercials, zones culturals, botiguetes, museus, cinemes, botigues, boulevards, carrers peatonals, places amb fires, de llibres. Universitats, escoles, de tot. Ni bruta ni nèta. Alta i baixa: edificis imponents, cases petites als afores, barris marginals amb casetes fetes pols, i barris residencials plens de verd i amb els carrers tancats, zones privades per qüestions de seguretat.

Em moc en transport públic. De dia, el metro és cómode: passa molt sovint i funciona sense imprevistos ni ansietat del conductor… Camino i vaig en metro. Quan no tens pressa és el millor que pots fer: anar fent. Miro la gent: les cares, la roba, les mirades, miro com es miren i miro com em miren. Molts joves, estudiants. Amb cascos, uns amb roba urban, altres hippies, alguns punks de la vella escola, així com mig cabells de punxa i mig rapats alhora. Parelles petonejant-se. Gent gran mirant-s’ho. A l’hora punta, no s’hi cap, tot apretats escoltem les converses dels veïns, és inevitable, diuen algun tòpic per sortejar la situació. M’agrada el metro aquest, tot i que es un lio trobar la porta de sortida adequada. Almenys a la mítica (per mi) estació de Baquedano. Al segon dia ja la tinc per la mà. Sóc un expert. Vaig carregant la targeta, em moc amb una soltura elegant i precisa. Són el perfecte turista que es pensa que no es nota que és turista.

De nit, agafo un micro (autobús petit) que creua una zona xunga i delicada, me la miro de reüll, escoltant l’iPod, i penso que s’assembla una mica a zones d’Asunción del Paraguai, i això em fa reflexionar una mica: diferents països, diferents cultures, però hi ha patrons de desenvolupament que són calcats, encara que no coincideixin cronològicament. És una reflexió que sempre em fascina, que em fa pensar en determinismes socials i econòmics. Cosa que no m’agrada. Però afortunadament jo mateix penso que la meva pròpia reflexió és tramposa, i que de determinismes poca cosa, que en tot cas depenen de cadascú, individualment, i per tant ja no són determismes. Una vegada més és una xuminada posar nom a les coses. El micro arriba a l’estació de metro “Grecia”, des d’on baixaré cap al centre de Santiago. He de treure diners en un caixer que hi ha a l’estació: cap problema, tot molt tranquil. Potser sóc un afortunat i el que he fet era una temeritat. No ho sé. No sé què seria de mi sense unes quantes temeritats.

L’endemà miro Santiago amb uns altres ulls. Intento transcendir el turista i detectar tot allò que implicaria ser-ne part, que la ciutat fos la rutina on es viu. Encara no li conec el cor, no sé on està situat, si en té un o més d’un. Deu estar a prop del mercat central: m’agrada aquest lloc per tres motius. 1) perquè la primera vegada que hi vaig anar feia molt bon dia, la fruita tenia un color preciós i estava ple de gent i soroll i alegria (després em van dir que era molt perillós passejar per allà com a turista, que roben molt); 2) perquè és al costat de La Piojera; 3) perquè a dins hi ha uns restaurants que flipes, on vaig menjar un congrio boníssim, a la planxa, no us penseu, i acompanyat d’una amanideta. Però estava exquisit. Per a mi el Mercado Central és el centre de Santiago. Als carrers del voltant hi ha botigues de queviures i hi he anat més d’una vegada, a comprar masses de pizza, entre d’altres coses; i en una parada de fruita per comprar llimones, crec, et donen per tastar uns grams de raïm gustosos. I les voreres estan atapeïdes de gent. Topes. I fa riure tot plegat, és com un joc, una escena de teatre.

Hi ha molts carrers. En una zona entre Boquedano i la calle Merced, amb carrerons bonics, veig botigues de roba una mica fashion, i cafès acollidors, amb tè i coses bones. I veig cartells que anuncien festes de tribut a The Smiths i The Cure. En uns paradetes venen collarets i polseres i altres complements artesanals. I molta gent amunt i avall. I dino en un restaurant naturista, barat i bo, ple de gent, molts executius, alguns sols, altres de dos en dos, segur que hi ha lios, el cambrer no en dóna una, un senyor d’uns 55, amable i educat, em cau bé, tant me fa que s’equivoqui, quan entro en un restaurant no pretenc examinat el cambrer. El client té la raó si la té; si és comporta com un imbècil, és un client imbècil que no té la raó. Intento no ser un imbècil, això és tot. Dino bé, i de postre un suc de pomelo que encara tinc les papil·les gustatives erectes… ¡Rico!

Els diaris són molt bons. Els que llegeixo són “Mercurio” i “La Tercera”. Es nota que a Xile han fet una transició amb cap i peus. Espanya em fa pena des d’aquí. El tema de Garzón, per exemple, és hilarant, inconcebible en un país sa. Però Espanya no és un país sa. És un país que es mira el melic i no se n’adona que els altres països no se l’estan mirant tant. Ja s’ho trobarà, i nosaltres amb ella. Xile, que al 1973 va viure l’inici d’un dictadura atroç, ha sabut reposicionar-se i no convertir la divisió interna, que segueix existint, en un problema endèmic. Un detall important: a Xile els colpistes van ser processats; a Espanya encara no s’ha fet aquest procés ni s’ha compensat a les víctimes. El tema és que mai hauria pensat que diria que a Xile la societat està més disposada a acceptar que a Espanya, la “Madre Pàtria”, com diuen alguns per aquí baix, i cada vegada em posen els pèls de punxa. Si em volen escoltar, jo els explico el que penso d’Espanya. Sobretot, corregeixo la idea que en tenen i els dic, senzillament, que Espanya és un dels països a la cua d’Europa, no a l’inrevés. Posen ulls de taronja. “¿Si?”. Si noi, la Madre Patria és un país que estira més el braç que la màniga.

Dino a casa dels tiets i cosins de la meva amiga. Quan la gent diu que aquí són molt hospitalaris es refereixen a detalls com aquest. M’han habilitat una habitacioneta per dormir, tot és amabilitat i em sento incapaç d’agraïr-ho prou bé. I per si fos poc, a l’hora del postre, la tieta es presenta amb una crema catalana… Em costa reaccionar, em quedo així com normal, com si no passés res, i dic alguna cosa així com “¡vaya, qué detalle!”, i m’escolto i penso “joder, tio, aquesta gent ens donen mil voltes”, i després li dic a la meva amiga que “por favor dile a tu tía que la crema catalana estaba riquísima y que me hizo tanta ilusión que me quedé como bloqueado”, i em respon rient “¡no te preocupes catalán!”, enfotent-se’n, esclar. La sobretaule és distreta, i quan arriba l’hora dels esperits (licors), la tietat mencional “Fra Angelico” i no m’ho puc creure. Declino la oferta, encara no sé per què, ni idea, però penso que què gran que és tot plegat, el món, donar voltes, estar amb gent acollidora, i deixar-se endur quan pots, quan tu mateix et deixes. S’ha de consolidar això: repetir-s’ho mil vegades: “cal deixar-se anar, cal deixar-se anar, i les coses passen, les coses passen”.

Em deixo anar i vaig a parar a un cafè on fan micheladas, una beguda rica rica amb llimona, ají, cervesa i sal als marges del got, on sona música esplèndida, i un, per variar, la gent és acollidora. Hi ha un paio singular, alt com un sant pau, amb una perilla quadrada i poblada, densa, divertida, mig calb, diria que bastant però no ho recordo, que duu un barret i fa broma dient que “¿quién quiere bailar un tango?”, i em parteixo la caixa per dins, perquè de cara enfora estic en “mode tranquilo”, més seriós del que estic, però així està la cosa. Dos micheladas. Sona Fugazi. Veig les llums del paradís voltant sobre del meu cap, escolto els sons del paradís, i el sabor del paradís a cada glop. Sento el batec del paradís i penso que els moments s’esfumen però els records queden, així que faig memòria i penso allò de que si una vegada va ser és que pot tornar a ser. Simple, però efectiu si t’ho creus. Si t’ho creus.

Me’n torno al Paraguai. No serà fàcil. M’aixeco a les 3.30am. A les 4 ve el “transfer” per anar cap a l’aeroport. Arribem a les 5am. El vol és a les 7.30am. Escric unes postals. Busco una bústia. Pregunto a la botiga de souvenirs. Resposta literal: “Sé que había una al fondo de ese pasillo, pero con el terremoto no sé si todavía está en pie”. Oído cocina. I cada vegada que mencionen el terratrèmolt sento un impuls vital dins meu que m’encanta. Un carpe diem sincer i profund. Envio tres postals a donar voltes vés a saber per on i fins a on. Potser arribin al destí; potser es quedin pel camí. Faig el check-in. Tot correcte. Passo l’aduana, tot ok. Estic esperant que en breu comenci l’embarcament. Veig els Andes que comencen a veure’s bé, el sol treu el cap tímidament per sobre, la imatge és espectacular, intento fer una foto però no es veu ni de conya. Però en deu minuts tot canvia: puja una boira densa i no es veu res de res a cinc metres. Cancel·len tots els enlairaments. Passa un hora, una hora i mitja. Em criden per altaveus. Els que fem trànsit a Montevideo per anar a Asunción no arribarem a temps. Hem perdut el segon vol. La companyia, Pluna, ens dóna dues opcions: volar aquell dia a les 19h i arribar a Asunción a les 23h (ni de conya) o volar l’endemà amb el mateix vol d’avui, i passar la nit en un hotel pagat per Pluna. Compro. Ens porten a l’Hotel, juntament amb 5 persones més. 1, 2 i 3) tres paraguaians que competeixen en una mena de kick-boxing; les pintes són singulars, i els rols genials. Hi ha el “capo”, el tiu que diu quines parides s’han de riure i quines no, per entendre’ns. És qui porta més tatuatges. Els altres xupen roda, i entre ells van fent. Algun intent de broma, força barroera, que em fa més gràcia que les bromes elaborades* del “capo” (*És un dir). El 4) és un xilè. Té cara de bona persona; el cabell llis i castany, una mica com un casc de semiesfera; és baixet, és xilè, i porta una samarreta de “Chile”. És xilè. Parlo amb ell una estona i em diu que és de no sé on (n’està molt orgullós, allà van néixer molts grans mandataris de Xile, com el O’Higgins, que té un carrer a TOTS els pobles d’aquest país). Em diu que se’n al Paraguai perquè ha quedat amb una amiga que ha conegut pel messenger i serà la primera vegada que es veuran amb la possibilitat de tocar-se. Estarem d’acord que és una possibilitat que aporta nous matisos a la seva relació. Deu n’ho do, penso. De moment, ja arriba amb un dia de retard a la cita. “Y no la pude avisar hasta tarde”; de manera que la senyoreta s’ha esperat a l’aeroport d’Asunción i Romeo no ha aparegut. Però Romeo l’ha trucat i demà ho tornaran a intentat. Això em recorda un acudit de l’Eugenio. Us l’explico:

“Dice que era una pareja de novios de aquí Barcelona, bueno no de aquí Barcelona, de Hospitalet de Llobregat, que no se habían separado des de que se conocieron en la guardería infantil. En eso que él tiene que entrar en la mili y le toca Cadiz i durante todo el tiempo de la forzosa separación castrense las cartas de amor se cruzan a diario, no. En eso que se acerca el día de la licencia, y él escribe una carta a su novia en estos términos. Li diu: diu “Nena, qué ganas te tengo. Cuando vengas a esperarme al aeropuerto d’El Prat te aconsejo que vengas ligera de ropa, porque en cuanto baje del avión te voy a poner mirando p’allá. Y ella, en otra carta le contesta: diu “Cariño, vendré a esperarte como tú me dices, pero yo te aconsejo que seas el primero en bajar del avión…”.

En això em va fer pensar el Romeo xilè i la seva nòvia paraguai esperant sola que entrés el seu internet-estimat. La persona 5) és una francesa, Deborah, que està estudiant per Sudamèrica. Diu que fa 4 anys que ve, i cada any ve 4 mesos. Ha estat a Perú i Equador. A Perú va tenir un problemilla (van assaltar l’autobús on viatjava) i està una mica agobiada. Viu a Marsella i quan parla em costa entendre el seu castellà. Sembla bona noia però no crec que si haguéssim anat junts a la universitat ens hagúessim fet amics, no sé si m’explico. Ens passem l’email, diu que fins al 5 de juliol estàrà per Bolívia i Equador, per si hi vaig. Aquestes coses passen molt per aquí, i m’encanta que passin.

L’Hotel és fetén, la nit val uns 100 dòlars. L’habitació és maca. Tot ok. I el dinar i el sopar pagats; però ni dino ni sopa a l’Hotel, demano un entrepà i me’n vaig a visitar Montevideo. Amb un autobús justet, que baixa per l’Avenida Itàlia fins al bell mig del centre. Em recorda Barcelona. Camino molt, amb l’iPod. Faig fotos. Té el seu què. Com que sé qui hi tornaré, em miro la ciutat com qui va a veure pisos i pensa si s’hi veu vivint. Torno a l’Hotel amb el bus, casi em perdo, però hi ha una intuïció del viatge que no sol fallar, i que estic desenvolupant. Baixo a la parada adequada, tot de perles. A l’hotel una cervesa i xatejo una estona. Me’n vaig a l’habitació, miro la tele, national geographic, em recreo, el matalàs és el millor dels últims dos mesos i mig, dur com una pedra. L’endemà desperto com nou; esmorzo suc de taronja, una poma, pa amb formatge, i la francesa davant. I els paraguaians darrere, i Romeo al costat. A l’hora indica un minibus ens recull i ens porta a l’aeroport. Allà fem els tràmits pertinents, reclamem que ens paguin les taxes de l’aeroport (obvi, no va ser decisió nostra “entrar” a Uruguai), embarquem, volem, tot correcte. El vol lleugeríssim. Aterrem a Asunción, un aeroport esquifit. Té 4 portes. I mai n’he vist funcionar més de dues alhora. De l’aeroport amb la francesa compartim taxi fins a la Terminal d’autobusos. Es posa una mica pesada fent números, s’atabala i fins i tot em fa una proposta de repartir el cost que dic que no entenc que em diu per no dir-li que el que proposa és una mica jeta (bàsicament, ella vol anar amb taxi més enllà de la Terminal, que és on maturi jo, i proposa que paguem a mitges tota la carrera). Però al final es queda a la Terminal. Dormirà en un hotel i l’endemà anirà a Iguazú. Li dic que és espectacular. Jo, per la meva banda, compro bitllet per anar cap a Villarrica, a les 14.30h. Surt puntual però arriba quan vol: no exagero, arribem a les 19h. Espectacular!!! 4 hores i mitja és delirant, no hi deu haver més de 250 quilòmetres. Però fa mil aturades. Cap problema, excepte que la cama esquerra se m’enrampa molt. Arribo a l’Hogar cansat i enyorat de Xile.

La Piojera (21 de maig, Santiago de Xile)

Santiago de Xile. Un divendres qualsevol si jo visqués a Santiago. Bé, no del tot, perquè és 21 de maig i celebren una victòria història contra Perú, amb marxes militars i tota la mandanga. El centre de la ciutat està ple de soldadets baixets la majoria, rollo airgamboys, fan força gràcia, si no fos perquè de tant en tant veus blindats dels carabineros, aquells blindats de color verd fosc que et posen la pell de gallina perquè et fan pensar en l’11-S del 1973. Fan respecte, poca conya.

21 de maig per tant, Santiago de Xile, ciutat màgica, els Andes li bufen al clatell, i quan estan nevats, com ahir, i no hi ha núvols ni boira (en diuen “esmog” i és terrible, un problema medioambiental considerable), la imatge és meravellosa, la ciutat a primer terme i els Andes, altíssims, apropíssim, semblen un decorat de cartró-pedra de tant aprop que estan. I nevats.

21 de maig i anem al centre, primer a comprar formatge, salame, bases per pizzes individuals, llimones, ají-tabasco, olives negres, i les olives negres ens les mengem pel carrer, com si fossin un pica-pica, pel centre de Santiago, a prop de la plaça de las Armas. Entrem al metro, riem quan una noia ens demana 10 pesos per poder agafar el metro, i jo li dic que “si quieres una aZeituna negra”, i fart de riure. (apunt: aquí no diuen la “z”, i si obres la boca i la dius ja saben que ets espanyol. Se’n foten bastant dels espanyols, “europeítos”, almenys els meus amics d’aquí. I, esclar, a mi això m’encanta). Aleshores la feina és doble, perquè jo no em sento espanyol, i intento fer l’aclariment. Per sort, com que parlo català, quan em poso a parlar-lo entenen que la cosa va en sèrio, que realment sóc/parlo “diferent”. Cal algun altre argument comprensible per a tothom? De manera que hem fet les compres que necessitàvem, i després de dur-les a lloc anem a dinar al mercat central, un peix fresc deliciós, no en recordo el nom. I vi. I tot ple de gent. I cambrers amables (sí), i tot plegat alegria i visca la vida. I gentada. I banderetes a tot arreu. Una samarreta del Messi. Coses d’aquestes.

Després marxem i mig perduts arribem on volíem, “La Piojera”, un local que promet, autòcton, aconsellat per uns coneguts. Entrem amb aquella cara de “a veure què em trobo aquí dins”.

Doncs et trobes: una escena delirant, entre Fellini i Tinto Brass, moltíssima gent rient i armant-la, homes baixets vestits de mariner i amb gorra molt (són mariners), dones rient amb els homes mariners (són putes), guiris alts amb les galtes vermelles i cara de “roba’m la cartera que no me n’adonaré”, baixets normals ultracegos cantant suposo que cants regionals, i homes d’avançada edat mirant les titoles dels joves que orinen al vàter. L’impacte és la “weá!”. “Santi, esto es la weá pó!”, ja ho pots be dir. Penso en el barri xino abans dels Jocs Olímpics del 1992. Em sento estant a la Barcelona que va ser i que ja mai més serà, sento un benestar anacrònic que em fascina, em fa sentir tocant de peus a terra, em fa sentir que sincronitzo amb la vida. Sóc a Santiago. Miro el bar, és gran, erràtic, taules de fusta, algunes guitarres a les parets, un annex ple de fum al qual dono una ullada i fujo rient i corrent. A l’entrada hi ha un zona descoberta on uns hòmens i unes donotes ballen una mena de flamenc andí genial, i no m’hi vaig capaç tot i que m’hi volen portar, però encara no estic prou preparat per estar prou disposat… Nem a la barra. Està a petar. Els cambrers van fent, sense insultar els clients. S’agraeix. i mira que la situació és estressant per a ells, perquè hi ha una fila de fins a tres nivells de persobnes a la cua. Quan ens toca demanem el que toca. El nom de l’invent és “Terremoto”. Això ja em produeix una primera partida de cul. Adoro aquesta gent i el seu sentit de l’humor. Aquesta ciutat està en permanent moviment… el país sencer ho està. El “Terremoto” porta un líquid que no sé què és però que si que sé què produeix. A més, porta cervesa i gelat de pinya. La combinació és fina fina. El got és de mig litre. És barat. Puja que flipes, suavecito, ni te n’adones, vas fent, ji ji ja ja, palique, etcètera. “Tomamos otro, Santi? Ahora vas tu. Pide 3, que te sale más barato…” “Ni de coña! Cómo voy a poder llevar 3 desde la barra hasta acá? Imposible así..” “Ay, estos catalanes!”. (Aquesta és la conversa). Finalment, en porto tres. (jaja). El tema és que després de la ronda de “Terremotos” se sol “tomar” una ronda d’una altra beguda que finalment no vaig provar perquè un té un límit fins i tot quan l’endemà no treballa. L’altra beguda es diu… “Réplica”. No em direu que aquests xilens no són meravellosos…

Sortim de “La Piojera”.. Ens hem fet amics d’uns veterans del bar. Són 3 i sumant tenen uns 210 anys. I allà estan, donant el callo, rient, enganxats a la vida, vivint el present, apurant les gotes que queden a l’ampolla. Són molt amables. Un, de seguida que sap que sóc espanyol (abans que li especifiqui que sóc català, si és que sóc algu…) em diu que fa uns anys va venir la Sara Montiel al Teatre on treballava i que ell la va atendre. “Y que tal?”, “Muy bien, una actriz maravillosa y gran intérprete”, “si, si, eso seguro, pero digo que qué tal ella com persona”, “uy, ella fatal, una infeliz como todos los artistas”. I així continuava la conversa, amb els terremotos removent les plaques tectòniques, l’alegria envaint-nos a tots en aquell bar meravellós, les coses passant, jo recordant-les de seguida per no oblidar-les, instants memorables, converses d’aquelles que t’omplen per sempre, el temps aturat, tot de cara, el guió de la teva pel·lícula sent filmat en directe, en temps real, en serio. “Eres un tipo carismático”, em diu un senyor, que un minut abans m’ha confessat que és homosexual. “Pero no te lo tomes como una proposición!”, riu. “Sólo es un comentario porqué eres muy majo y tu amiga también”. Mira que bé. Té raó, l’amiga és molt simpàtica. És xilena i tampoc havia estat mai a La Piojera. Aquí tothom està content. És una tarda fabulosa. Finalment abandonem les instal·lacions, agafem un taxi, nem al cine amb uns amics que s’apunten. Em quedo absolutament adormit. Alicia en 3D. El cine còmode. Fetén. Níquel.

Sant tornem-hi

Arribo al mostrador d’informació de serveis de taxis i autobusos per anar de l’aeroport de Santiago al centre de la ciutat. M’atén una senyora riallera, pel-roja, ulleres sota els ulls, quaranta i pico anys, mirada alegre i curtida, està clar que és positivitzadora de mena. Mentre m’atén li sona el mòbil. La melodia és el “Paranoid” de Black Sabbath. No me’n puc estar i li dic rient: “¡La veo en plena forma!”, i divertida em respon: “Pues no vea cuando suena por la mañana , ¡me levanto como una moto!”. M’agrada Xile, és evident. Són mil detalls. Només baixar de l’avió ja ho notes que aquí les coses si les fan les fan bé. Que pateixen un terratrèmol devastador? Doncs a ajuntar esforços i a reconstruir. A la sala d’entrada just després del control de passaports, un cartell diu: “Chile, ¡se puede!”. Més endavant amb trobo l’aduana, una senyora gran, cinquanta i pico, m’atén, amable, una mica rutinària, i parlant amb dos mossos joves que estan petant la xerrada. Són les 21.15h , és tard, hi ha molt poc moviment. Escullo taxi; porto tot el dia voltant, em fa mal l’esquena i no conec prou bé la ciutat com per deambular de nit i exhaust. El trajecte molt niquel·lat. El conductor finet finet, el cotxe nèt de tot, posa l ràdio per escoltar un partit de futbol, i noto com procura endevinar si em molesta, em mira pel retrovisor estic segur que per detectar cap gest de disconformitat per apagar-la. Es nota. Però res, res, que escolti la ràdio, tant me fa, el volum és sensat. Arribem al centre, ho reconec tot. Hi ha ciutats que te les fas teves en un tres i no res, i Santiago fa pinta que en serà una. Torno al mateix Hostel, entro i em sento com a casa. Saludo la recepcionista, “¿tu por aquí de nuevo?”, “pues sí, me quedé con ganas de más”, ji ji ja ja, i pujo a l’habitació, aquesta encara és millor que l’anterior (la tele és de plasma). Em sento una mica Tarradellas. Un dia llarg viatjant, movent-me, i viatjar em fa bé, moure’m em fa bé. Hi ha petites litúrgies a les quals ja m’he acostumat. Una és provar ulleres de sol a la botiga del Duty Free. Sempre que tinc temps me’n provo, i quan fas escales als aeroports de temps en sol sobrar (avui he estat 5 hores esperant a Montevideo: m’he provat totes les ulleres). Amb les colònies/perfums sol passar exactament el mateix. És més problemàtic, perquè en algun cas quan pujo a l’avió la combinació de fragàncies és un pèl carregant i confusa. Però estic depurant la tècnica i cada vegada necessito ruxar menys per provar l’olor, i així quan tinc escollida la preferida, me’n poso al sota-canyell i me la frego pel coll i sota les orelles. El típic ritual, vaja. Als aeroports solc trobar també un espanyol de quaranta i pico, normalment amb camisa desbotonada, parlant pel mòbil, al mig del vestíbul d’espera, fent servir un volum clarament excessiu, i en un to agressiu i gesticulant mantenint una trucada telefònica desagradable, sobretot per a qui hi ha a l’altra costat de la línia. És un prototip, gairebé sempre hi és. Ja el deveu conèixer. Després, en cada aeroport descobreixes petites coses. Al d’Uruguai, uns sandvitxos molt bons, com de pa bimbo, però molt suavets, ideals per viatjar amb un estómac delicat. I més enllà dels aeroports, els avions d’avui eren de Pluna, la línia uruguai, novíssims i molt petits. Molt. Són nous, es veuen molt bé, pulcres, tenen detalls curiosos: el seient sobre el que t’asseus és alhora, i en cas eventual, un flotador. Aterrem després de sobrevolar els Andes. No passa cada dia.