Sucre (16 de juliol del 2010, Sucre-Bolívia)

Tres hores de camí separen Potosí, ciutat fantasma mantinguda pels turistes amb una història commovedora i dramàtica, de Sucre, ciutat històrica, bressol de la independència de les nacions sud-americanes i actual centre cultural i universitari i judicial de Bolívia. El trajecte és bonic, el faig de dia i no fa fred, veig els colors de les muntanyes, grogues i àtones, veig bens i vaques pasturant, veig asfalt i pintades propagandístiques pel camí incitant a votar per Evo, o no.

Sucre és bonica, colonial, ordenada, amb gent jove, estudiants, un centre acollidor, amb gent, moviment, molts cotxes, edificis blancs il·luminats que criden l’atenció, farmàcies, cafès, hostels, botigues de mòbils, restaurants a l’estil europeu i restaurants locals, modestos, amb cadires de plàstic com les de la platja i un pantalla enorme de televisió, i un parell de taules ocupades, no més.

Passegem amb la Cris i l’Àlex, que ens hem retrobat casualment perquè m’han vist fent una foto pel carrer i ells anaven dins d’un microbús. Hem visitat el mercat, ple de fruita i per delir-s’hi, demà hi aniré a tafanejar, fer fotos i menjar. Hem anat a prendre un te perquè fa fred i és més humit que a Potosí. He demanat un “Té con té”, una combinació amb grapa, canyella i te que m’ha tret el fred del cos eficientement. Per acompanyar, unes patates farcides, especialitat local que m’ha encantat i que m’he hagut de menjar amb les mans de tant dures com estaven al cap de cinc minuts de servir-me-les. Bones, bones. Després de passar per la bugaderia, hem decidit buscar un lloc per sopar. Hem voltant una hora i pico buscant un local que ens fes bona pinta, però només trobàvem fritanga o llocs desoladors, gairebé buits i sense màgia ni atractiu. Voltant voltant hem anat a parar a l’inici del volt. Hem sopat molt a gust, un burrito vegetarià en el meu cas, també molt bo, i cervesa per “tomar”. Hem conversat molta estona i molt bé, parlant de tot una mica, sobretot del món laboral. Hem parlat de l’educació, la pedagogia, de Sant Cosme i de Villarrica (Paraguai). La cosa està xunga, certament. Convé ser valent i mirar poc enrere. Després del sopar, una ronda de digestius i similars (dues, de fet) han acomodat el sopar i lubricat la conversa.

He tornar al Hostel en taxi. Sonava Tino Casal. Just després d’entrar, i després de cinc minuts al carrer trucant el timbre sense que m’obrissin i veint-me buscant un hostel a quarts d’un de la nit en una ciutat desconeguda, s’ha posat a ploure.

Ara, mentre escric, plou, escolto i sento el soroll de l’aigua caient sobre la teulada, que deu ser d’uralita. La pluja em recomforta. Feia dies que no la sentia i m’agrada. La pluja a Sucre em fa pensar en totes les coses boniques que tenim i quan donem per suposades enyorem. Penso en la distància i en la relativitat de la distància en concret. Penso en la consolidació dels canvis i penso en com factors simples i anecdòtics tenen la capacitat poderosa de fer o desfer situacions que semblaven predestinades a ser i que no són.

Plou a Sucre. Ciutat acollidora, dinàmica, bonica i universitària, amb dones guapes i declaracions d’intencions. Amb misteris per resoldre i aclariments essencials.

Sento la pluja onejant contra la teulada. Penso en la Índia, encuriosit; penso en la transformació resistent; penso en l’ambigüitat i l’egoïsme beintencionats; penso en viatjar de nit; penso en la fugacitat de les coses i en la necessitat de canvis, estímuls, reptes i tranquil·litat.

Segueix plovent, segueix el rec.

Sucre despertarà fresc i potser lluminós. Ja tinc ganes que soni l’alarma del mòbil.