“Mire, uno siente lo que siente” (9 d’agost del 2010, dins d’un taxi a Montevideo-Uruguai)

“Imagínese que a usted le preguntan si siente frío o calor y pongamos que responde que siente calor. Y de inmediato se lo cuestionan alegando que resulta raro que sienta calor y no frío… Pero… ¿por qué siente calor y no frío usted…? Y usted, algo contrariado al rato ante la insistencia, simplemente responde que el por qué no lo sabe (y no sabe si le interesa averiguarlo), simplemente siente calor, es así, parezca normal o no lo parezca, parezca justificado o no lo parezca, agrade o no agrade, ¿verdad? Y que a lo sumo desearía un ventilador para refrescarse, en todo caso”.

El taxista de Montevideo m’escolta. No entenia, ara sí, com els passa a molts dels taxistes i persones amb qui he conversat a Sud-amèrica, com un es pot sentir emocionalment vinculat a una part (Catalunya) i no al tot (Espanya). Li comento: “Imagínese como se sentiría si dentro de veinte años Argentina hubiese engullido Uruguay”. “Uruguayo”. “Pues eso”. Es un tema, el de la pertanyença , emocional, i no caldria donar-li voltes, però quan es qüestionen els sentiments en base a apriorismes categòrics com que “si eres español te sientes español”, aleshores calen els matisos (sempre aconsellables) o la resignació (no la calço). Jo no trec el tema. Quan em pregunten “¿de dónde es usted?” responc “catalán”, i quan em diuen “España, pues” dic “no, Catalunya”, i després comença la conversa de fons. Tot això sense cap altra ànim que amablement i educada respondre a l’interlocutor. M’agrada ser amable i quan em pregunten respondre. Podria dir “de este tema no hablo” o respondre amb una frase preparada que no s’avingués al que realment sento, com “soy español” o “soy europeo”, o “soy de la Madre Patria” o “soy ciudadano del mundo”, però de natura em surt “soy catalán”, com a sinònim de “de Catalunya”, com a sinònim de “nací en Barcelona”, com a sinònim de “mi madre me crió en catalán”, com a sinònim de “mi lengua materna es el catalán”, com a sinònim de “siento en catalán”, no necessàriament com a sinònim de res més, però tampoc de res menys. Podria sentir en castellà, en anglès, potser passi en el futur, però si ara em pregunten, responc el que sento ara. Si un hi pensa, és lògic respondre així.

Però hi ha qui interpreta la resposta com una argumentació en si mateixa, i jo li dic que “no, disculpa”, li dic que l’argumentació ve a continuació. I aleshores sí que argumento i li dic que quan Iniesta fa el gol em quedo igual, i que quan llegeixo en la portada d’un diari xilè que “Catalunya prohíbe los toros” sento un pessigolleig d’orgull natural i espontani, i que quan veig un espanyol cridant al mig d’un aeroport per fer-se veure no em sento identificat i fins i tot pateixo lleugera vergonya aliena. Aliena.

Mai abans m’havia plantejat en aquests termes com em sento i què sento. I donat el meu caràcter una mica contracorrent i criticista solia més aviat fiscalitzar els apriorismes relatius al “ser català”, perquè ni m’agrada que es donin per descomptats trets naturals d’origen local ni m’agrada que m’encasellin, malgrat que entenc que ho facin, jo també ho faig, tots ho fem i sovint és necessari per establir dialegs, i després ja matisarem. Però m’incomoda que em categoritzin, encara que senti meva la categoria assignada.

Estant a Sud-amèrica, mirant en perspectiva i sentint en perspectiva, passen coses poderoses que van més enllà de la retòrica i la dialèctica de pati d’escola nacional, com els sentiments íntims que un sent, li agradi o no, vulgui o no, ho pensi o no. Passa això i ho sents. Et sents d’una manera i et no-sents d’una altra. Si em pregunten “¿de dónde es usted?” puc respondre “de Barcelona”, que és el que faig, però no com a sinònim de “de Espanya” sinó com a sinònim de “de la clínica Sant Jordi de Sant Andreu del Palomar” o “del vientre de mi madre, nacida en la calle Gran de Sant Andreu de Barcelona”, o “de Europa”, si em poso transcendent i pretensiós, però no del que la cartografía dibuixa dins del cap dels que m’interpelen, que aplicant la lògica estricta dels mapes polítics identifiquen Barcelona amb Espanya.

Curiosament, permeteu-me ser frívol i oportunista, una identificació (Barcelona=Espanya) que després molts nos volen fer quan es tracta de situar a les coordenades tàctiques futbolístiques l’equip que va guanyar fa poc el Mundial de futbol. Proposo que assumim tots que les argumentacions són al gust del consumidor, en aquest cas jo mateix, que com a client de mi mateix i de les meves pròpies emocions sempre tinc la raó, perquè el client sempre la té quan es tracta de servir-se a ell mateix. Així que vagin passant i preguntant, i jo els seguiré responent. És fàcil d’entendre, potser no tant d’acceptar. Un és el que sent, no el que senten els altres.

PD: Una amiga xilena m’envia un email. Ella treballa en la cafeteria d’un centre cultural cèntric de Santiago de Xile. Coneix la singularitat de l’encaix/desencaix de Catalunya a Espanya. En l’email, m’explica la visita de dos espanyols al cafè, ahir al matí. Faig copy-paste del text que m’ha enviat:

“Santi!!!! hoy  llegaron al café dos “españoles” de esos que vienen de la puta madre patria, esos europeos, ¿si los conoces verdad?, bueno les pregunté de donde eran y me dijeron de Madrid , que estaban muy cansados porque venian llegando de isla de pascua y me dijeron ” tu sabes que pasa en esa isla que no les gusta ser chilenos” y les dije , bueno: ellos tienen otra costumbres , tanto en su idioma como en la manera “indigena” de ver y vivir la vida, igual que los catalanes … y jooooooooooooooooooooo me miraron con una cara Santi wjjajajajajajaajj me comieron con la mirada en eso momento el tipo me dice, los catalanes insisten en renegar de su origen y por si fuera poco darse el atrevimiento de terminar con las corridas , una tradicion que nos identifica como españoles” y mi replica : una tradicion, que a mi parecer, es bastante bestial, por decirlo menos… el tipo ( con la cara bien colorada y los ojos casi por salir de su rostro) : BESTIAL???? PERO QUE DICES??? NOSOTOS COMO ESPAÑOLES NOS SENTIMOS ORGULLOSOS DE ELLO … yo : Bueno por lo menos me quedó claro cual es la diferencia entre Españoles y Catalanes . el tipo: Pero claro , si nosotros somos los originales. yo : jajjjajajaja y  los otros los sentido comun. Permiso les traigo en un minuto sus cervezas ( estrella damm ) wajajajajajaajjaaja”.

Sense comentaris…