Avió (16 d’abril del 2010, espai aeri entre Ushuaia i Calafate)
Fascinat pels avions. Perquè volen. Per què volen? A l’Hogar, un dels meus intents preferits per fer pensar les nenes és preguntar-les si s’han preguntat mai per què volen els avions. “Porqué tienen alas!”, riuen. Sí, però pràcticament no les mouen. I no posen ous. Els començo a explicar la llei de la gravetat tan gràficament com puc, deixant anar objectes en plan Newton i preguntant: “¿Porqué cae¿ ¿Porqué no queda en suspenso, o se va hacia arriba?”. En aquest punt algunes em miren amb cara de dir-me “vos estás loco”, algunes més impetuoses m’ho diuen directament, riuen, algunes altres riuen, i se’n van a jugar a pilota. Algunes, poques però algunes, es queden perquè volen saber, són curioses, els ha picat la curiositat, volen saber o els molesta no saber, depèn dels casos, perquè entre les que es queden hi ha bones estudiants i males estudiants. Totes són curioses i totes senten curiositats. Són les nenes de l’Hogar que més em transmeten possibilitats de futur. Crec que tenen oportunitats perquè dins seu tenen el desig de tenir-les. Innat o inculcat, no ho sé. N’hi ha d’altres que defugen sistemàticament qualsevol oportunitat que se’ls presenta, a nivells ínfims, a nivells quotidians. Fan una suma de desaprofitaments que al cap de l’any, del lustre de la infància i de l’adolescència dóna un saldo negatiu lamentable.
L’avió que vola. La llei de la gravetat. La terra que gira al voltant del sol i de si mateixa, el dia i la nit, la lluna plena i la lluna aformatjada, la llei de gravitació universal, els planetes, l’equlibri, el centre de la terra, la massa. L’aire calent i l’aire fred. La imaginació limitada de l’home, que mai hauria inventat els avions si no hagués vist ocells volant. L’humilitat, de nou, de l’home, que ha d’admetre i corregir si cal, que la natura és el recipient que el conté, no a l’inrevés. Que sense natura no hi ha home, per molt que l’home sigui capaç de fer coses tan extraordinàries com un iPod de 120 gigues o un avió.
Estic escrivint des de dalt d’un avió que va d’Ushuaia a El Calafate. A l’esquerra, els Andes. A la dreta, cel blavíssim. A sota, Argentina, la Patagònia. Al costat, les ales. Darrera la cua. Darrere les ales els dos motors ens mantenen enlaire. Davant, el morro i la cabina del pilot. Portem poc més de mitja hora volant. L’enlairament ha estat peculiar. A veure: tothom té por a volar. Uns ho admeten amb els ulls una mica tensos, com demanant a l’interlocutor una prova concloent que demostri que no hi ha motius per tenir por a volar. Ningú pot respondre convincentment. Es pot tirar d’estadística, jo ho vaig recentment a Villarrica quan la Sonia Marlene em va dir que li feia pànic volar. Saber que en tants per cent hi ha molts més accidents en cotxe no va semblar alleugerir-li gens la preocupació. El tema de l’alçada és un argument difícil de derrotar. Hi ha qui admet la por. D’altres parlen, parlem, de “respecte”. “Em fa respecte volar”. Sí, però… diria “em fa respecte anar en cotxe?” Potser em fa mandra, o m’avorreix o em cansa o m’agrada. Però “respecte”? D’altres diuen que no, que estan “acostumats”, que volar els deixa indiferents. Fa una estona, quan ens hem enlairat, dubto que excepte el pilot i la tripulació (i això ho dubto una mica) hi hagués algun passatger que no tingués la mosca al nas, perquè ha estat bastant inquietant. Fèiem botets, som si travessésim bosses de buit i l’avió digués “ara per on tiro?”, ens acabàvem d’enlairar, vèiem les muntanyes a l’esquerra, avall, però molt poc, i els canals a la dreta, avall però no molt. Quan passa això es nota en l’avió. I és el moment de decidir què fer: senyar-te i encomanar-te a deunostrusenyor i/o similars, racionalitzar el moment -”no hay dolor”-, pixar-te a sobre, gaudir de l’experiència com si fos un parc d’atraccions o, que és la que he utilitzat majoritàriament (de totes se’n treu profit) mirar-m’ho des de fora, en perspectiva, com si jo no estigués dins de l’avió, com si estigués a casa meva, o al pati de Cal Anton de Capellades i veiés passar al cel un avió: en línea recta, sense apreciar-hi cap moviment, cap raresa, cap turbulència, res, senzillament un vol suau, com el d’un oncell. És el que té mirar les coses a 10.000 quilòmetres de distància. I qui diu distància vertical, diu distància horitzontal.



