Copiapó (15 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Fa uns tres mesos i mig vaig arribar a Copiapó després de passar la nit en un autocar procedent de Santiago de Xile. Quan em vaig despertar, a una mitja hora d’arribar, m’envoltava el desert, els colors ocres, el silenci i una escalfor natural intimidant. La terminal de busos on vaig baixar (perquè n’hi ha diverses, segons la companyia) era fresca i tenia monitors de tele arreu, i hi feien un partit del Mundial de Futbol. A la consigna la noia que m’atenia no m’entenia. Vaig anar al bany i recordo que hi havia dutxes pels viatgers, són distàncies llargues desplaçar-se per Xile. A la terminal, vaig menjar l’esmorzar que m’havien donat a l’autocar, recordo el pes de la motxil·la i recordo la sensació de soledat agudíssima que vaig sentir aquella nit i aquell dia. A Copiapó. Vaig caminar cap al centre, a quatre quadres. El partit era Brasil-Holanda, ara ho recordo. En tots els bars hi havia gent mirant-lo. El sol picava però no cremava encara. La plaça era bonica però la ciutat, no. Vaig visitar el museu dels  minerals, amb una exhibició de pedres abundant, extretes la gran majoria de les mines de la zona, que n’hi ha moltes. Copiapó viu d’això. Fins ara. Ara, almenys durant unes setmanes, viurà dels media, de l’atenció, de ser el focus d’atenció. Per sort per mi, he conegut Copiapó abans de l’accident dels miners i la posterior sobreexcitació col·lectiva i final ejaculació mediàtica. La imatge dels miners fent-se una foto amb el president Piñera, tots amb ulleres de sol com si fossin la redacció del Caiga Quien Caiga és un dels esperpents més surrealistes i atroçment commovedors que he vist en la meva vida i sens dubte en aquest d’altra banda preciós viatge. Per sort, Copiapó per a mi és Copiapó prehistèria. M’he alegrat pels meus estimats amics i família xilena que finalment aquests miners, que eren uns pringats sense esperança hagin sobreviscut. Bé, no han sobreviscut. Han reviscut: ara comencen una altra vida, diferent. Amb altres alegries i altres preocupacions. Tenen una oportunitat enorme de canviar les seves vides, però les oportunitats les carrega el diable, i no tothom està preparat per tenir-hi una “conversa”. Veurem casos meravellosos de reinvenció en la vida d’una persona a través d’un succés tràgic i extrem. Però veurem, seguríssim, casos commovedors de vides destrossades, enfonsades en la misèria a la qual no hi arriba cap Fénix 2 de turno. Així que tot segueix igual de meravellós. Una mica més empastifat pels mitjans i aquesta hipersensibilitat a les notícies que fa que perdem de vista el sentit de tot plegat. Les ulleres de sol són una meravellosa metàfora que cap poeta podria haver superat ni fet més elegant. Sortir del pou per trobar-te un món tamisat per un vidre d’ulleres carregades pel diable, ulleres que t’adverteixen que no sempre el més dur és la caiguda.

Però jo el que sento és l’experiència personal interessant i instructiva (i en van unes quantes) de conèixer la Copiapó d’abans i la d’ara. I tinc la sort d’haver passat per Copiapó molt poc abans de l’enfonsament, i puc perfectament establir els límits entre la realitat fora de càmeres i la realitat dins de càmeres. Veig com canvia la pel·lícula. Veig com la gent vol que canviï la pel·lícula perquè vol formar part de fets transcendents. La gent s’emocionava aquí on sóc ara, s’estava fins les tantes de la matinada veient com treien un darrere de l’altre, com xurros, els miners atrapats a la San José. Em commou tot això. Em commou veure gent plorant d’emoció perquè sent una connexió íntima amb aquells miners pringats que surten a la superfícies com qui desperta d’un coma, però amb llicència per prostituir-se i fer diners. Tot s’hi val a partir d’ara, i tot vol dir tot, des del més grotesc fins al més excels.

Per sort la vida de tots continua, no només la dels miners i les seves famílies i amics.

Ara és hora de la cobdícia, se sap. Ara els rèdits que es buscaran no seran rèdits per escriure titulars.  Aquesta és la diferència entre él meu Copiapó i el Copiapó mediàtic. Com a periodista, hi ha una lliçó bonica en això. La distorsió periodística en casos tan hipersensibilitzats arriba molt lluny, em temo que massa. Penso en Copiapó i em ve al cap silenci, calor, humiltat i abandonament absolut. Veig Copiapó als mitjans i veig activitat, interès, atenció, brogit i símptomes d’expoli.

Mai saps què passarà al lloc on vius i com s’alterarà. Per això és essencial viure i veure amb els teus ulls sempre. Sempre. Sempre. I contribuir així a que tots veiem amb els ulls clars, sense ulleres de sol amb l’excusa de protegir-nos la vista el que fan és condicionar-nos la visió.

Xile revisited: de nou Quilpué (9 de setembre del 2010, Quilpué-Xile)

De visita a Quilpué. Una oferta irresistible de Pluna, les ganes i la necessitat d’ampliar el vestuari amb la “segona motxil·la” i aquí estic. A l’altra costat dels Andes, al Pacífic, a casa de la família adoptiva, envoltat d’afecte. Parlant com si fos ahir quan vaig marxar cap al nord, fa uns dos mesos. Mirant fotos, posant-nos al dia, com està la família, la salut, els viatges, tot plegat. Sopem, xerrem, el pare està gripós, la mare vital com sempre, la germana petita misteriosa i la mitjana oferint el millor del seu “repertori” de mocs carinyosos, sumant-se a la conversa. Poroto per sopar i sobretaula parlant de Bolívia, de Perú i Xile, de la naturalesa i de la sensibilitat per commoure’s contemplant-la. Tema crucial. Estic llegint, per recomanació de l’Andreu, un amic de Montevideo (bé, d’Esplugues, però viu a Montevideo), un llibre de divulgació científica de Fritjof Capra. En essència, diu allò que sents en termes científics. Aquella connexió com còsmica que sents quan estàs palplantat davant del Perito Moreno, o dempeus sobre del salar d’Uyuni, o observant els gèisers treient fum a 5000 metres d’alçada i 16 sota zero. El que és intuïció sensorial, la connexió instintiva que sents en la natura no és una projecció subjectiva, almenys no només, sinó que és una reacció espontània, natural i fins i tot en gran mesura és lògica.  Som un tot, tot afecta tot, allò de “divide y vencerás” en realitat és “divide y perderemos”. Ara falta admetre-ho i ser conseqüents, majoritàriament.

Parlem de la natura, del benestar amb l’entorn, de la qualitat de vida, de les obligacions que ens condicionen i fins  i tot impedeixen actuar en harmonia amb l’entorn, parlem també de les ciutats, de la vida en les ciutats, de la tendència a la neurosi, a oblidar els instints naturals, a enredar-nos en contextos urbans que poden malmetre la perspectiva de l’experiència de l’existència, d’estar vius, de què és això de viure, i sobretot de què no és. L’humilitat que ens permet assumir el contacte amb la natura es pot perdre en l’entorn urbà, i quan es perd alguna cosa un se sent perdut. És obvi.

Curiós com un mateix context, exactament el mateix, pot ser viscut amb predisposicions tan diferents que n’alteren completament la percepció. Aquí estic, escrivint a l’habitació on fa unes setmanes estava immers en un procés de qüestionament i dubte certament revel·lador però en alguns moments dolorós; i ara hi estic amb una sensació d’acceptació i pertinença altament saludable, i conscient de la fragilitat dels equilibris però, també, de la necessitat de tendir als equilibris gràcies a les fragilitats, als desordres, a les provisionalitats a què tendeix la vida. Tot forma part de tot. No es pot aïllar del tot res sense aïllar el tot.

De camí, sobrevolant els Andes, veus l’espina dorsal de Sud-amèrica i notes un calfred. Aquesta serralada té tela. Miro la neu, ja no és la neu del més de juny, ara és neu de retirada. Veig alguns camins fent esses, algun poblet que deu viure semiaïllat tot l’any. De seguida que els Andes minven, t’avisen pels altaveus que descendim cap a l’aeroport de Santiago, l’avió frena, notes que els motors redueixen potència, l’avió perd alçada, veus l’esmog com un núvol brut i empastifat, notes que hi entres, sents l’impacte dur i amortiguat de les rodes contra el ciment de la pista d’aterratge, la brusquedat controlada de la frenada, l’adrenalina desfermada, el soroll dels cinturons alliberats, melodies de mòbils connectant-se, el sorollet que indica que un dels senyals lluminosos s’ha apagat, veus els avions quiets als seus llocs, grans i poderosos, són ocellots poc estil·litzats però útils. A l’aeroport camines pels passadissos, en silenci, escoltant l’iPod, passes el control policial, perceps les faccions facials dels xilens tan diferents de les dels uruguaians, notes la procedència maputx, la barreja amb alemanys també, però sobretot els ulls foscos i profunds i un pèl axinats, l’accent castellà tan particular que tant m’agrada, l’amabilitat, el sentit de l’humor, la disponibilitat, hi ha excepcions com en tot, però aquí són poques i m’agrada. Confonen als raigs x un pot de cera  amb una fruita, els ho explico, tot correcte, taxi fins al centre de la ciutat, ja me la conec, Universitat de Xile, una de les terminals de busos més grans, dino en un restaurant lleig amb ganes, cogombre i api i arròs amb pollastre, llegeixo alhora, em fa molt mal de cap del vol, vaig a un cyber per mirar el correu i xatejo amb una amiga i un amic, compro un bitllet d’autocar cap a Quilpué, surt “en dos minutos, al tiro!“, corro i arribo a temps, m’adormo i em desperto unes quantes vegades, escolto música, el “Crooked Rain Crooked Rain” de Pavement, que bo que és per l’amor de déu, noto que la primavera que s’apropa està canviant el paisatge, està encara més bonic que abans, és capvespre i la llum és preciosa. Xile és un país ben fet, van pel bon camí, molt avançat respecte a Perú, Bolívia, Paraguai, Uruguai, i diria que avançant per la dreta l’Argentina.  A nivell de paisatges, Xile és sensacional, heterogeni, té de tot i preciós. I ho sap. Arribo a Quilpué, ja m’ho conec. Camino xino-xano des de la terminal fins al centre, 15 minuts, em torço el peu en plan bèstia, casi em cau a trossos, però per sort no sembla que m’hagi de fer mal després (demà ho sabré del cert). Arribo a la parada de colectivos (taxis compartits), enfilo cap a Marga Marga/Del Canelo, arribo i m’obre la porta la Norma. Quina il·lusió. Com si fos ahir. “¿Cómo estai?”.

De perles.

“Mire, uno siente lo que siente” (9 d’agost del 2010, dins d’un taxi a Montevideo-Uruguai)

“Imagínese que a usted le preguntan si siente frío o calor y pongamos que responde que siente calor. Y de inmediato se lo cuestionan alegando que resulta raro que sienta calor y no frío… Pero… ¿por qué siente calor y no frío usted…? Y usted, algo contrariado al rato ante la insistencia, simplemente responde que el por qué no lo sabe (y no sabe si le interesa averiguarlo), simplemente siente calor, es así, parezca normal o no lo parezca, parezca justificado o no lo parezca, agrade o no agrade, ¿verdad? Y que a lo sumo desearía un ventilador para refrescarse, en todo caso”.

El taxista de Montevideo m’escolta. No entenia, ara sí, com els passa a molts dels taxistes i persones amb qui he conversat a Sud-amèrica, com un es pot sentir emocionalment vinculat a una part (Catalunya) i no al tot (Espanya). Li comento: “Imagínese como se sentiría si dentro de veinte años Argentina hubiese engullido Uruguay”. “Uruguayo”. “Pues eso”. Es un tema, el de la pertanyença , emocional, i no caldria donar-li voltes, però quan es qüestionen els sentiments en base a apriorismes categòrics com que “si eres español te sientes español”, aleshores calen els matisos (sempre aconsellables) o la resignació (no la calço). Jo no trec el tema. Quan em pregunten “¿de dónde es usted?” responc “catalán”, i quan em diuen “España, pues” dic “no, Catalunya”, i després comença la conversa de fons. Tot això sense cap altra ànim que amablement i educada respondre a l’interlocutor. M’agrada ser amable i quan em pregunten respondre. Podria dir “de este tema no hablo” o respondre amb una frase preparada que no s’avingués al que realment sento, com “soy español” o “soy europeo”, o “soy de la Madre Patria” o “soy ciudadano del mundo”, però de natura em surt “soy catalán”, com a sinònim de “de Catalunya”, com a sinònim de “nací en Barcelona”, com a sinònim de “mi madre me crió en catalán”, com a sinònim de “mi lengua materna es el catalán”, com a sinònim de “siento en catalán”, no necessàriament com a sinònim de res més, però tampoc de res menys. Podria sentir en castellà, en anglès, potser passi en el futur, però si ara em pregunten, responc el que sento ara. Si un hi pensa, és lògic respondre així.

Però hi ha qui interpreta la resposta com una argumentació en si mateixa, i jo li dic que “no, disculpa”, li dic que l’argumentació ve a continuació. I aleshores sí que argumento i li dic que quan Iniesta fa el gol em quedo igual, i que quan llegeixo en la portada d’un diari xilè que “Catalunya prohíbe los toros” sento un pessigolleig d’orgull natural i espontani, i que quan veig un espanyol cridant al mig d’un aeroport per fer-se veure no em sento identificat i fins i tot pateixo lleugera vergonya aliena. Aliena.

Mai abans m’havia plantejat en aquests termes com em sento i què sento. I donat el meu caràcter una mica contracorrent i criticista solia més aviat fiscalitzar els apriorismes relatius al “ser català”, perquè ni m’agrada que es donin per descomptats trets naturals d’origen local ni m’agrada que m’encasellin, malgrat que entenc que ho facin, jo també ho faig, tots ho fem i sovint és necessari per establir dialegs, i després ja matisarem. Però m’incomoda que em categoritzin, encara que senti meva la categoria assignada.

Estant a Sud-amèrica, mirant en perspectiva i sentint en perspectiva, passen coses poderoses que van més enllà de la retòrica i la dialèctica de pati d’escola nacional, com els sentiments íntims que un sent, li agradi o no, vulgui o no, ho pensi o no. Passa això i ho sents. Et sents d’una manera i et no-sents d’una altra. Si em pregunten “¿de dónde es usted?” puc respondre “de Barcelona”, que és el que faig, però no com a sinònim de “de Espanya” sinó com a sinònim de “de la clínica Sant Jordi de Sant Andreu del Palomar” o “del vientre de mi madre, nacida en la calle Gran de Sant Andreu de Barcelona”, o “de Europa”, si em poso transcendent i pretensiós, però no del que la cartografía dibuixa dins del cap dels que m’interpelen, que aplicant la lògica estricta dels mapes polítics identifiquen Barcelona amb Espanya.

Curiosament, permeteu-me ser frívol i oportunista, una identificació (Barcelona=Espanya) que després molts nos volen fer quan es tracta de situar a les coordenades tàctiques futbolístiques l’equip que va guanyar fa poc el Mundial de futbol. Proposo que assumim tots que les argumentacions són al gust del consumidor, en aquest cas jo mateix, que com a client de mi mateix i de les meves pròpies emocions sempre tinc la raó, perquè el client sempre la té quan es tracta de servir-se a ell mateix. Així que vagin passant i preguntant, i jo els seguiré responent. És fàcil d’entendre, potser no tant d’acceptar. Un és el que sent, no el que senten els altres.

PD: Una amiga xilena m’envia un email. Ella treballa en la cafeteria d’un centre cultural cèntric de Santiago de Xile. Coneix la singularitat de l’encaix/desencaix de Catalunya a Espanya. En l’email, m’explica la visita de dos espanyols al cafè, ahir al matí. Faig copy-paste del text que m’ha enviat:

“Santi!!!! hoy  llegaron al café dos “españoles” de esos que vienen de la puta madre patria, esos europeos, ¿si los conoces verdad?, bueno les pregunté de donde eran y me dijeron de Madrid , que estaban muy cansados porque venian llegando de isla de pascua y me dijeron ” tu sabes que pasa en esa isla que no les gusta ser chilenos” y les dije , bueno: ellos tienen otra costumbres , tanto en su idioma como en la manera “indigena” de ver y vivir la vida, igual que los catalanes … y jooooooooooooooooooooo me miraron con una cara Santi wjjajajajajajaajj me comieron con la mirada en eso momento el tipo me dice, los catalanes insisten en renegar de su origen y por si fuera poco darse el atrevimiento de terminar con las corridas , una tradicion que nos identifica como españoles” y mi replica : una tradicion, que a mi parecer, es bastante bestial, por decirlo menos… el tipo ( con la cara bien colorada y los ojos casi por salir de su rostro) : BESTIAL???? PERO QUE DICES??? NOSOTOS COMO ESPAÑOLES NOS SENTIMOS ORGULLOSOS DE ELLO … yo : Bueno por lo menos me quedó claro cual es la diferencia entre Españoles y Catalanes . el tipo: Pero claro , si nosotros somos los originales. yo : jajjjajajaja y  los otros los sentido comun. Permiso les traigo en un minuto sus cervezas ( estrella damm ) wajajajajajaajjaaja”.

Sense comentaris…

Impressions.02 (4 d’agost del 2010-San Pedro d’AtacamaXile)

1. Ahir vaig passejar de nit per San Pedro, amb els auriculars posats i el volum a tota vela. Escoltava el disc “Red Medicine” de Fugazi. Va ser una experiència metabòlica, es van desplaçar sensacions i vísceres, tot alhora. Era jo i el context, en aquest ordre. Molt interessant experiència. Era fosc, al cel milers d’estrelles, aixecar el cap i veure-les era també un acte revel·lador. No tinc l’explicació racional (segurament no n’hi ha) per al nivell de commoció que generen determinades situacions relacionades amb la música. Té molt a veure amb que l’oïda genera un estímul molt poderós, com tots sabem. Podem tancar els ulls, però no les orelles.

2. Els canvis tèrmics de la nit al dia són aguts, i m’agraden, perquè aquí a San Pedro en un dia tens el millor de l’estiu (la calor, l’estar al carrer, la roba lleugera) i el millor de l’hivern (l’arreplegar-se amb els amics, una sopa calenta, la fusta, l’olor de la llenya).

3. Estan fent la semifinal de la Copa Libertadores per la tele. Juga un equip xilè, la Universidad de Chile, amb un de mexicà. A l’anada, allà, 1 a 1. Ara, de moment, els xilens s’estan veient el cul. El bar, ambient de semigala. La gent vibra, però tampoc veig que s’hagin d’estressar molt si no classifiquen (m’agrada utilitzar el verb sense la forma reflexiva). La cervesa va corrent, de moment moderadament. Jo vaig fent amb la meva Austral Calafate.

4. Ahir vaig conèixer una dona d’uns 40, en una botiga. Corredora de marató. Va arribar a San Pedro per estar-s’hi tres dies i s’hi ha quedat, i feliç de la vida. Contenta i satisfeta, ha llogat una caseta als afores, cada dia surt a córrer una estona, s’ha tret pressió de sobre i segurament deu haver trobat alguna cosa o motivació més per aquí, però fins aquí no va arribar la conversa. Va ser breu: l’estona de comprar menjar al súper i pagar. Amable, riallera, positiva. Me la imagino corrent pel Valle de la Luna amb un somriure d’orella o orella.

5. Els turistes de l’agost són diferents que els de l’abril, per exemple. Els de l’agost fan una mica de mandra, són més previsibles, còmodes, se’ls veu més pujats en una poltrona de clients que volen ser satisfets. Van pels llocs amb la pressumpció de reietó del que porta onze mesos estalviant per després passar un mes sentint-se com voldria sentir-se la resta de l’any (i no pot). Això es nota. És una mica barat, gris  i trist, un paper sense matisos, una escenificació francament pobre i avorrida. Però dóna diners, i això és real, no és teatre. Aquí paga l’actor per assistir a la representació, no el públic. Interessant.

6. Aquí, a San Pedro, munten festes ‘clandestines’. La multa es tan barata comparada amb els guanys que se’n fan unes tres per setmana. És així, està establert, acceptat. Les convocatòries són sobrevingudes, algú ha comprat mam i ha disposat una casa, local o zona (pot ser a l’aire lliure, a mitja natura), es fan en els bars, quan ja és tard. Si no, la policia la prohibiria. Però convocant-la així, d’orella o orella en plan ràdio macuto, no la poden prohibir d’entrada, i l’únic que poden fer és, un cop en marxa, personar-s’hi i posar una multa. Però, a més, tenen una bona excusa quan arriba la poli per seguir amb la festa: si diuen que és l’aniversari d’un dels presents, la policia aleshores diu “ah, entonces prosigan pero con moderación”, perquè sembla que és una festa excepcional, una ocasió que es permet. Mola, no?

7. Malgrat ser un poble que viu del turisme al 100%, és curiós constatar que el turisme l’exerceixen amateurs, és poc professional el serveix que s’ofereix, per no dir gens. Aquí tot s’hi val, perquè el turista té plata i si ve fins aquí no es queixarà molt per segons quines coses. “És lo que hi ha”, “Take it ir leave it”. No parlo de preus, parlo de gestos, detalls, de puntualitat, d’actitud proactiva dels guies dels tours, de coses d’aquestes. Un dia em van dir: “És que el guia és tímido”, quan vaig comentar a posteriori que donava poques explicacions. “¡Hágale  preguntas, que sabe mucho!”, em van respondre (sense comentaris; encara no tinc el dot d’endevinar allò que desconec). Hi ha alguns casos d’emprenedors turístics que s’estan esforçant per professionalitzar els serveis, però de moment topen amb una realitat amateur, amb molta provisionalitat, amb guies que estan de passada, que saben una mica d’anglès i ja els contracten, etcètera. Falta mà d’obra qualificada en el sector, i no perquè no hi hagi universitaris amb títol de turisme; el que passa és que sembla que és, m’expliquen, un títol teòric i que la majoria de llicenciats són arreplegats d’altres carreres que un dia diuen “ja sé què vull fer: viatjar”… i estudien turisme.

I passa el que passa.

San Pedro Revisited (1 d’agost del 2010, San Pedro d’Atacama-Xile)

Torno al lloc dels fets. San Pedro d’Atacama, el desert, la sensació d’estar en un altre lloc, la meravellosa particularitat de veure centenars de turistes i sentir-me en una altra dimensió, no en la seva, excepte pel preu de les coses, obvi. Privilegiat, torno a San Pedro després d’haver passat per Bolívia, Perú i el nord froterer de Xile. He fet un recorregut boomerang meravellós, i el culmino, per ara, aquí, al lloc més especial, el més turístic i car de Xile, sí, però el més nítid. Miro al cel i veig estrelles i la Via Làctea. Les mans se m’assequen, s’endureixen i refreden, semblen unes altres mans. A les sis del matí, cada dia, em desperto perquè el fred és trencador. Em poso el gorro, dormo embolicat com una ceba. Al migdia, el sol pica fortíssim, m’escalfa la pell, noto que crema, i em dóna energia de la bona. Camino pels carrers, vaig al mercat, compro el diari, passo per Caracoles i veig nous turistes, noves cares, semblants expressions, veig els venedors de tours, els esquers de restaurants, fent la seva feina, repetint la seqüència, veig els gossos a la seva, algun borratxo local reincident, el carrer de terra que no aixeca pols, està tractat, veig l’església, bonica, veig els autobusos que arriben de Santiago, d’Antofagasta, de Salta, molts de Calama en realitat. Veig el caixer automàtic, que no funciona! Canvio dòlars que tinc al ‘rebost’ i que em salven, de moment. Mai pànic. No pànic. Aquí no. Miro el cel i les estrelles van fent el seu pampallugueix amb la calma, així que me n’encomano tant com puc.

Torno a ser aquí i ja no com a turista. És una sensació encara més recomfortant. Passejo pel carrer principal com si passegés pel carrer Major de Capellades o pel carrer Gran de Sant Andreu. Me’n sento part. Ja no tinc la incògnita de conèixer els gèisers, les llacunes, la vall de la Lluna. Ara estic redescobrint, ara em puc fixar en matisos, i els matisos són una recreació estètica formidable, són una culminació molt subtil de la bellesa. Demà, d’aquí a unes hores, de matinada, torno a fer el tour de les Lacunas Altiplánicas. Ja vaig explicar el què en un post, ara el tornaré a fer amb una mirada diferent, observant els que observen, exercici que adoro fer i que fa anys que ho he pogut fer, des de que vaig deixar de fer reportatges i cròniques periodístiques i em vaig centrar en la gestió d’equips i en la direcció de projectes més o menys impossibles. Adoro observar al que observa i recordo que va ser el Burguet, el professor més odiat de la facultat i el que a mi més em va ensenyar (gràcies, de nou, Francesc), el que em va ensenyar a fer-ho, i me’n va ensenyar la riquesa periodística. Als vagons del metro en vaig aprendre, només calia obrir els ulls i observar, veure les reaccions, i no perdre mai de vista que alhora, en aquell moment , jo podia estar sent observat. Diran que només es voyeurisme i s’equivocaran, però tant me fa i ja s’ho faran. Com deia, els matisos són estats superiors de la captació de la bellesa i no tothom els vol veure.  Però tothom pot. Segur. Cal obrir, obrir, obrir.

Així que demà torno a les Lagunas Altiplánicas d’Atacama. Em sento afortunat, no perquè m’hagin regalat res o hagi tingut una xiripa de rebot o una carambola, res d’això, em sento afortunat perquè hi torno perquè a més em convé, em fa falta, he de fer-ho, i m’ha de servir fins i tot més enllà del plaer estètic. Olé! Forma part del pack “Tornar a San Pedro”. Fred i calor, nit i dia. El millor de tornar als llocs és com queden gravats en tu, com ja formen part decidida de tu. Em passa amb Santiago de Xile, amb Villarrica del Paraguai, em passarà amb San Pedro d’Atacama. Veurem si amb Montevideo. Em va passar amb Berlin, Lisboa.

Fa més fred que a principis de juliol. Em diuen que al gener s’omple a vessar, que costa estar-hi, per la calor, 35º mínim, i per la gentada, costa trobar un lloc per dinar, un lloc per dormir, costa trobar un lloc, en general. Ara és temporada alta d’europeus, per entendre’ns. Educadets, rics, freds, arrogants, exigents. Són els tòpics que no s’allunyen molt de la realitat. Això a l’octubre, quan ni fred ni calor (és un dir) ha de ser meravellós. Sí, és un consell…

Vaig arribar procedent d’Iquique, via Calama. El tram d’Iquique a Calama, de nit, set hores llargues, va ser pesat, feia olor d’agra l’autocar, em feia mal la panxa de menjar unes galetes tan bones com indigestes, i em feien mal les cames, que comencen a queixar-se de tant recorregut en autocar, pallisses de 6, 7, 10 ,12 hores que ja em semblen normals però les meves cames dissenteixen. Una vegada, fa anys, vaig anar del tirón, anada i tornada a Madrid, a veure un concert de Metallica a Vallecas i em vaig sentir una mena d’heroi per la gesta, pel recorregut, i ara em semblaria com agafar el metro per anar a treballar. Exagero, obvi, però s’entén la idea. El trajecte d’Iquique a Calama xungo, doncs. A Calama, una hora i mitja esperant l’autocar que ens portava fins a San Pedro. Quin fred a la terminal; ni bar ni banys, que estaven tancats i jo amb un mal de panxa molestíssim. Quan compres el bitllet i et diuen que hi ha un decalaix d’una hora i mitja penses “aprofitaré per estirar les cames”, no penses que et congelaràs i que les cames ni les notaràs gairebé. Però aleshores, a punt d’adormir-me pels passadissos de la terminal, amb la megamotxil·la i la minimotxil·la amunt i avall, massa cansat, sense haver dormit (aquesta és l’altra…), quan arriba l’autocar que diu “San Pedro 7.15am”, encara que arriba a les 8am, sents una alegria similar a la que senties quan acabaves la Cursa d’El Corte Inglés. I el trajecte de Calama a San Pedro  (que ja havia fet setmanes abans) és un dels trajectes més agradables que recordo del viatge fins ara, mig adormit, tapat amb una flassada, amb lloc per estirar les cames perquè l’autocar, un semicama, va molt buit, i a l’iPod escolto el tercer disc de Dido, que m’agrada molt, em relaxa i m’atempera, és un disc balsàmic etc, però no m’avorreix, “només” em predisposa a la calma, a deixar fluir, a la mesura i el bon tacte. I així em sento, l’escolto dues vegades sencer, de tant en tant obro un ull i veig el paisatge que ja conec i que em fascina, el desert, els tons grocs i taronges, la carretera que fa via, és com una línia obstinada en anar a petar contra l’horitzó, sembla que mai hagués d’arribar enlloc, però quan hi arriba… pañuelos blancos!, la Vall de la Lluna, la Cordillera de la Sal, i sé que ja som a San Pedro i noto una sensació de familiaritat que m’agrada i que, com podreu deduir, notar-la en el context d’un viatge com aquest és una petita benedicció, una injecció de companyia que mai mai mai està de més.

Quan arribem, de “Safe Trip Home” (el disc) en sona “Northern Skies” (la cançó). Si ja m’agradava i molt, ara a més a més em recorda a San Pedro de Atacama. S’ha de dir que és, per això, una cançó afortunada. N’hi havia milers a l’iPod i va haver de ser aquesta. Ja tinc una cançó geolocalitzada més a la llista: “Comfortably Numb” de Pink Floyd=Hiroshima; “Magic” de Go-Betweens=Illes Lofoten (Noruega); “Explode” de The Cardigans=Villarrica… per no parlar de cançons associades a persones i a moments… tot arribarà…

Però avui toca mirar el cel i flipar amb l’Estrella del Sur i anar a dormir, amb el sac de dormir, les dues flassades, les samarretes tèrmiques i el gorro, que és d’aquells que també tapen les orelles i porten un llaç per sota la barbeta. A les cinc toco diana…

Arequipa-Tacna(Perú)-Arica(Xile) (26 de juliol del 2010, Perú-Xile)

Arequipa, capital de la “Región sin moscas de la fruta”, és la segona ciutat del Perú, detall que desconeixia del tot quan vaig comprar el bitllet des de Cusco per anar-hi. Per això em sorprèn que al arribar, de matinada, em sobrevoli un avió a punt d’aterrar en un aeroport de tamany considerable, i em sorprèn que un cop a la ciutat, mentre passejo fent temps perquè al hostel tinguin enllestida l’habitació, a la plaça de Armas hi hagi un sarau muntat amb centenars d’unitats de les forces armades, els carrers tallats al trànsit, tots en formació, cridant “¡viva Perú!”, l’alcalde issant una bandera de la ciutat, vermella, gran i confusa (l’endemà veuré la foto al diari) i la gent de gala.

Arequipa és blanca, diuen. Ho diuen pel color de la pedra que es fa servir en molts edificis, certament blanca, però jo penso que més que la pedra el que té és la llum del sol, persistent i generosa, una llum que reflectexi per tot arreu el blanc. L’altra peculiaritat són els tres volcans que, arrenglerats en un costat, li fan companyia monumental. Sempre hi són; ets gires un moment, i els veus; vas a esmorzar al matí encara amb lleganyes, i t’estan mirant; al vespres, quan el sol s’acluca, els veus cedint a l’ombra.

Ciutat quadriculada, n’habito durant gairebé tres dies el centre, passejant i donant-me temps i calma, aprofito per escriure coses pendents, el més semblant a deures que he tingut en anys (perquè són de franc, no remunerats). Arequipa no em crida especialment l’atenció; a banda de que em costa horrors recordar-ne el nom, (“arqueripa”, “arenquipa”, “artequipa”, m’invento de tot), la trobo seca i com al mig d’enlloc. Tinc la sensació d’estar en un forat del temps i l’espai i només espero que arribi una tempesta de sorra i un exèrcit de tuaregs. Hi estic a gust perquè sé que en breu me ne’n vaig. Mentre hi sóc, gaudeixo de les moltes llibreries que hi ha, algunes de maques i amb un catàleg destacable. N’hi ha una de molt europeitzada, rollo neurosi intel·lectual, Sartre i derivats, l’home que la regeix fa cara de pensar molt i de tenir una vida interior plena de dades i reflexions, me’l miro i desitjo no ser un mirall ni que ell ho sigui. Les llibreries populars venen els llibres embolicats en paper de plàstic transparent, un paper de plàstic gruixut i embrutat pel temps. Hi ha de tot, però no trobo el que busco. Ja ho demano, ja, però no tenen el que busco. Així que, després de voltar i voltar pel centre, em menjo una poma i una pastanaga i un jugo espectacular de tant bo, de pinya i menta. I quan toca sopar, vaig a Los Leños, una pizzeria recomanada i ben recomanada. Pizza fet a la llenya, gustosa de veritat, acompanyada d’un vi de la casa que em puja suaument i de manera agradable, i em posa en un estat de somnolència diürna que fa que la pizza, amb anxoes, m’entri a l’estòmac per la porta gran, amb tota bula, un dels àpats millors que recordo en la meva història recent. L’esguerro una mica demanant postre quan ja em sentia servit i a gust, un error freqüent que em conjuro per no repetir.

L’endemà al matí passejo més enllà del centre de la ciutat, que és com dir que me’n vaig més enllà de la zona segura per a turistes. Arribo a un barri bonic, amb un parell d’esglésies ben blanques, fa calor perquè el sol pica fort i vaig sobreabrigat. Tinc gana i ganes de tallar-me el cabell. Com de costum, camino i sé que les circumstàncies depararan què faré primer, menjar o esquilar-me. M’esquila una senyora d’uns 70 anys amb indicis de parkinson i que em diu que ella no fa servir la màquina de rasurar. Realment, vaig a parar al perfil contrari al que buscava (un jove que anés per feina i em rapés casi del tot). Però em cau bé la senyora i sento curiositat pel què dirà. Així que sacrifico l’estètica, m’assenc al silló i poso el meu pentinat a les mans tremolosos de la senyora. Parlem del Perú, de la vida, quan portem cinc minuts de conversa em diu “sabe, usted no parece espanyol, no es arrogante”, i ric i li agraeixo la floreta sociològica, li faig quatre cèntims de la situació allà d’on vinc, encara no se sap lo dels toros quan això passa, m’escolta encuriosida, em demana que li digui coses en català, riu, riem, i va tallant, amb delicadesa. Surto content i ella també (propina), i aleshores dino no recordo ni què ni on, vaig al hostel, faig check-out, agafo un taxi, parlem de toros i de futbol (Maradona de nou), i a la terminal dels busos agafo el primer autocar cap a Tacna, que és la ciutat fronterera entre Perú i Xile. El trajecte es fa llarg, llarg, llarg, malgrat que el paisatge és excitant, crepuscular i desèrtic, àric i amb extenxes zones d’entrenament militar, amb senyal “peligro de detonaciones” inclosa. Intento fer-li una foto però no arribo a temps. S’ho valia. “Peligro de detonaciones”, posava, i dibuixat un míssil impactant el sòl. Impactant, sí.

Viatjo en una companyia que es diu Flores, posen dues pelis i mitja durant el trajecte, versions pirates que es veuen amb zoom i per tant sense una part dels costats de la imatge, i amb un àudio infernal que ni s’escolta bé ni s’escolta pràcticament. Les dues pelis les protagonitza el Russel Crowe, de manera que deu ser un “pack d’actor” comprat al mercat pirata. Distreu, això sí. Però jo miro el paisatge, sóc turista i tota aquesta aridesa groga em crida l’atenció, igual com n’hi ha que camí de Capellades deuen flipar amb els pins.

Arribem a Tacna i ja vespreja i es fa fosc. La motxil·la pesa de valent. El següent pas és creuar la frontera. Per fer-ho, el més recomable és compartir un colectivo, és a dir, un taxi compartit.  A la terminal m’indiquen on s’agafen. Aprofito per mixar i fer una ullada: l’ambient està carregat, aquí fa pinta de molta cosa oculta, de racons plens de brutícia i de que si no vas amb compte pots pringar. Així que vaig amb compte, que essencialment vol dir que vaig per feina, cada de decisió, velocitat i gestualitat facial mínima. Compro el bitllet i compro el “derecho de andén”, que és una tassa que pagues per poder “utilitzar” l’estació. Dins del taxi, anem un peruà, quatre xilenes (una és un bebé), jo i el conductor, que és simpàtic però avorrit. Ell s’encarrega del tema passaports. Li deixo el meu, se’n va endins, torno als 5 minuts, no m’agrada desprendre’m del passaport. Fem camí cap al pas fronterer, a uns 35 minuts.

Primer, sortim de Perú. Una cua relativament llarga (25 minuts) que superem amb bon humor, xerrant amb les xilenes, que són una mare, la filla i suposo que les dues nebodes. Són gracioses, porten ferros als dents i riuen i em fan moltes preguntes. Els intriga el meu viatge (a mi també). Els explico que vaig estar casi un mes vivint a Santiago, d’ón són elles, i comentem la jugada i parlem una mica amb les modismes d’allà que tant m’agraden, pó. Després arribem a la frontera de Xile, i allà sant tornem-hi, i ens revisen la motxil·la. Un gos simpàtic s’encarinya de la meva, i l’oficial d’aduanes em diu “necesito que me muestre esa mochila”, acció que procedeixo a fer pensant que potser el taxista no ha estat prou precís quan li he preguntat si estava permès portar mate de coca, però tenia raó i no posen cap pega. Sembla que el gos ha olorat la fruita que duia fa unes hores dins de la bossa (i que ara duc dins de l’estómac). Així que tot és ok i entro de nou a Xile, i sento una sensació de familiaritat que em sorprèn a mi mateix. Sento familiaritat amb Xile. Arribem a Arica, una terminal similar a la de Tacna, una mica desordenada i caòtica. És fosc i de nit; truco a un hostel i em diu que sí, que tenen una habitació individual “pero con baño compartido”. Entesos doncs. El taxi m’hi porta; el conductor calavera m’hi porta per 2 lucas, que és més del que toca, però estic cansat, la motxil·la pesa i no veig cap altre taxi a la cua i no em ve de gust esperar. Arribo al hoste cansat i content, perquè a Xile em sento bé i perquè ja noto que el clima d’Arica és, com ells solen proclamar “la primavera eterna”. Diu que aquí mai hi plou.

Hi passo dos dies molt agradables. És lleig de veritat, em recorda Lloret de Mar, Platja d’Aro. Però la temperatura… mmm, quina beneïda troballa. Em sento en ple estiu d’allà, i em recomforta. Massa dies a 3000 metres d’alçada m’havien abduït tèrmicament. Arica em retroba amb la calor, la samarreta curta!, i la possibilitat de dormir sense enclaustrar-me en un farcell de capes de teixits. Dormo de gust i molt. Llegeixo una mica, passejo, vaig al cine i tot, menjo crispetes dolces i ni me les acabo de tant ensucrades, intento dinar en un restaurant vegetaríà que fa bona pinta però arribo tard i només em prenc un jugo meravellós, i un tros de pastís de mores que déu n’hi do, i després miro botigues de rellotges (sense cap intenció específica, però el cas és que ho faig i durant una bona estona) i quan es fa tard i he mirat el correu electrònic en un centor de llamadas e internet, vaig a sopar en una pizzeria al carrer principal on fan el partit de futbol que juga la U de Xile, semifinal de la Copa Libertadores, partit d’anada (empaten en camp contrari, a Mèxic, i quan acaba el partit la gent aplaudeix i les teles xilenes parlen de “empate con sabor a victoria”). Prenc una Austral Calafate, que feia dies que no podia, i sento les papil·les gustatives fent la onada, metafòricament parlant. Després al hostel escolto Maradona culpant als altres de tot el que li passa que no li agrada, i penso que confio no ser així i si ho sóc ser-ho cada vegada menys, perquè em faria vergonya i jo no tinc el banc ple de milions ni escopetes per disparar a la gent que m’incomoda.

Dormo. Em desperto. Passejo i esmorzo. Miro internet. Compro una mandarina. Faig check-out. Taxi cap a la terminal. Agafo el primer autobús que surt cap a Iquique, “al tiro!”, em diuen, que ve a ser una manera de dir “cagando leches” o “immediatament”. Efectivament, l’autocar ja està a punt de sortir. Hi pujo i de segjuida percebo que és petit de dins, que serà un trajecte incòmode, però “només” són casi cinc hores, així que somric, m’assec, i espero a que a la finestra comenci la pel·lícula fabulosa d’imatges, colors, textures i formes a què em té acostumat aquesta viatge fenomenal. Que continuï el festival… camí d’Iquique, paradís del windsurfing i del parapent, dues coses que mai he practicat.

PD: l’arribada a Iquique, per la carretera procedent d’Arica és espectacular, giro el cap un moment, de reull veig un precipici, me n’adono que circulem per un penya-segat, sento vertigen, avall, Iquique, la platja, el Pacífic, a dalt l’autocar i jo, el conductor a tota vela, i entre nosaltres, el pendent i la ciutat, una duna enooorme, tremenda, groga-taronja, imponent i suau, sembla que una mica de vent l’hagi de reformar. La ciutat sembla lletja de collons, sincerament, però l’entrada des de dalt, a vista d’ocell, ha estat memorable .Veurem què més ens depara. Em depara. Depara.

Atacama 4: Llacunes altiplàniques (8 de juliol del 2010, San Pedro de Atacama-Xile)

Torno a la terra després de l’observació astronòmica, i hi torno per la porta gran. Anem a llocs meravellosos, quiets, amables, purs i, sobretot, i això és el que més m’agrada de tot aquest enamorament amb la natura… llocs inalterables que et posen a lloc, oportunitats per entendre que no n’hi ha per tant, que no cal donar tantes voltes, per admetre que els castells intel·lectuals són un joc, de vegades un refugi, però no són cap sublimació de res, cap transcendència, cap indicador de res superior.

Excursió a les Llacunes Altiplàniques. De nou, el viatge ha tingut anècdota marca de la (meva) casa. Una confusió i l’agència s’ha oblidat de mi. Tal qual. Ho explico amb gràcia perquè ha estat una anècdota, no una trastada. Es confonen d’hostel. A San Pedro d’Atacama tot són hostels, restaurants, colmados i poca cosa més. Així que quan contractes un tour et passen a recollir al teu hostel. Tampoc caldria perquè el poble és petit. Però ho fan. I s’obliden d’alguns passatgers que han matinat, s’han dutxat en una dutxa gairebé a l’intempèrie a… 3, 4 graus ºC?, han esmorzat i esperen que els vinguin a recollir. La franja de recollida era de mitja hora. Quan passen 10 minuts del límit, un senyor vell del meu hostel que no sé qui és em diu que els retards són normals. “Siempre se demoran”. Rotllo cultural, per tant, paciència i prou. Passen 25 minuts més i l’home em diu “ahora tendrías que llamar para que te devuelvan el importe”. Mare de déu senyor. Per entendre’ns: un dia perdut a San Pedro d’Atacama no és un dia perdut a Barcelona. Esclar que fas plans alternatius, però quan estàs dempeus desitjant que arribi el minibús per endinsar-te de nou als Andes l’alternativa de quedar-te al poble passejant, llegint el diari i prenent el sol del desert (una alternativa que en qualsevol altre moment seria paradisíaca) no deixa de ser un segon plat. I els segons plats a Atacama són un contrasentit. Així que truco a l’agència i em diuen “ui! Ahora le llamo” i li pregunto què significa en aquest cas “ahora”, “cinco minutos a lo sumo diez”, en diu. Al cap de 15 minuts em truquen. Es disculpen d’entrada, i ja em veig fent el pla alternatiu… però no, la cosa rutlla: em vindrà a buscar un jeep i em portarà a la primera parada de l’excursió, on ja estan a punt d’arribar els companys que sí que han estat recollits als seus hostels pertinents. En cinc minuts arriba el jeep. El dia és asolellat i agradable, l’aire fresc em desperta, pel carrer no paren de circular gossos, amunt i avall, habitual passeig a Xile, i backpackers que acaben d’arribar amb l’autocar que ve de Santiago-Copiapó i que fan cara d’al·lucinats, cara que comprenc i m’és familiar. De sobte, totes em ponen. Pujo al jeep, el conductor fa bona pinta, se’l veu un paio seriós, responsable. D’entrada es disculpa, comentem la jugada, li explico que quan vaig contractar l’excursió vaig donar a l’agència, sense que me’l demanés, previsor doncs, el meu número de mòbil xilè (perquè en tinc, a diferència de la majoria de turistes, que tenen el del país d’origen, lògic) per si hi havia algun inconvenient. Però… l’agència contractada va derivar els seus clients a una altra agència (Grado 10), pràctica habitual aquí. Però la ‘derivació’ va ser deficient, i no només es van equivocar en el nom del meu hostel sinó que tampoc van traspassar el meu número de mòbil.

Sortim de San Pedro per la carretera on hi ha l’aduana de Xile-Bolívia, tot i que la frontera està a més de 100 quilòmetres. “Allà arriba es demasiado frío”, em comenta el xofer, el Luís. “Y es una frontera más sanitaria que de personas”, m’explica. Controlen que no entris menjar (i drogues) al país. Quan entres a Xile has de firmar un document afirmant que no portes cap aliment de la llista dels prohibits, o afirmant que sí que en portes, i aleshores si quan et registren te’n troben no passa res, senzillament els requisen. Però si et passes de llest, “a veure si cola”, multa al canto i dubto que entris al país. Poca broma. Així que creuem l’aduana però seguim a Xile, detall que em fascina i em fa pensar en com les arbitrarietats estan sotmeses a altres arbitrarietats, i si portes el raonament a l’extrem resulta més fàcil acceptar els absurds i posicionar-s’hi amb sentit de l’humor i ironia fina.

Seguim carretera amunt, a l’esquerra els Andes, els dos volcans que fa tres dies que veig constantment i miro amb respecte i admiració. A la tarda el guia m’explicarà que els volcans, al llarg de la història terrestre, van elevant l’alçada dels Andes, juntament amb els moviments tectònics. Entre els uns i els altres, la serralada andina cada any és 3 centímetres més alta… i sumant. Aquesta és la típica dada que agrada als humans i que a mi en realitat tant me fa si són 3 o 2000. El que em commou és com la natura va a la seva, fent el seu procés, inalterable, mentre l’home s’ofega en onanismes intel·lectuals amb els quals pretén reposicionar-se en el centre de l’univers. Però vist el que es veu aquí cada vegada que obres els ulls i relaxes la ment, l’home no té res a fer, excepte flipar amb el que l’envolta.

Mentre l’home s’ofega en onanismes intel·lectuals amb els quals pretén reposicionar-se en el centre de l’univers.

El xofer, Luís, m’explica que té visats de molts països perquè ha viatjat i treballat per tot el món. Cada vegada que algú em diu això, i ha passat ja unes quants vegades, em miro el subjecte en qüestió amb mirada d’explorador curricular, i miro de trobar algún tret característic que identifiqui les persones que tenen la virtut de viure sense límits geogràfics, sense penitències patriòtiques, sense servituts contextuals. Me’l miro de perfil, lògic, i només veig un paio tranquil, de pell morena, mitja barba, que va conduint amb la calma i que sembla interessat en reparar l’error de l’altra agència en un exercici de professionalitat que agraeixo. El Luís segueix explicant-me coses. És copropietari de l’agència Grado 10, fa un any que es van instal·lar a San Pedro i tot just ara comencen a sentir-se sòlids. Tenen una flota de camions que deixa en evidència les altres agències, i després ho comprovo. Còmodes, estables, segurs i amb finestres enormes per fer fotos. I com que són molt cars (200.000 dólars) l’empresa s’assegura que els xófers són gent sensata i responsable, i no kamikazes com el de l’excursió de dimarts als gèisers. Diu el Luís que no estat fàcil consolidar l’agència. Penso que es refereix a la competència, n’hi ha moltes d’agències, però em diu, atenció: “El problema es encontrar guías y chóferes responsables, porque acá cada noche se sale a carretear [sortir a beure] y toman [beuen] hasta muy tarde”. Oops. Anem apropant-nos a la Llacuna de Chaxa, dins del Salar d’Atacama, que està plena de flamencs de diverses famílies. Abans d’arribar, el Luís m’explica que durant deu anys va treballar fent reportatges televisius per a National Geographic. L’enveja, sigui sana o no, és exactament el que sents quan et diuen això.

Arribem a la llacuna, “suerte amigo”, “suerte amigo”, comiat amable com sol passar aquí, “pasaré esta tarde por la agencia”, dic, “nos vemos pues”, tot buena onda. Em rep el xofer del camió, perquè el guia està amb els altres sis passatgers. És xofer i guia. Mirem els flamencs, m’explica de què s’alimenten. Mentre xerrem, se n’apropen tres i ens sobrevolen, elegants com una mala cosa. De nou la natura demostra sense ostentació que és el referent de tot, i per suposat de l’estètica. Res que faci l’home és més elegant que aquests tres ocellots que m’acaben de passar per sobre. Res. “Guardiola es super elegant…”, etcètera. Sí, si el comparem amb altres humans. Però si em poses els tres flamencs al costat de Guardiola, ja pots fer comparacions, que no hi ha color. A deu metres del guia i de mi, un grup de japonesos, amb parasol inclòs, exclamen un “Oh!” quan passen els flamencs, un “Oh!” realment passional. Tant freds com són… i quan alguna cosa els sorprèn els nipons són més efusius i extrovertits que els llatins. Amb el guia somriem amb aquesta apreciació. I caminem cap a la resta del grup. El guia titular es diu Nicolás, és un paio divertit, sembla argentí però és xilè. Els companys d’excursió són: un pare, mare i fill de Buenos Aires que són discrets i no criden quan parlen; el nen està emmirallat i és egoncèntric en extrem, però és un nen, ingenu i pur; la mare era escultora i es penedeix de no haver vist l’obra de Gaudí en persona; el pare és un senyor tranquil, panxut i amb canes, poc efusiu i d’acudits fàcils. Hi ha una parella d’Estrasburg, molt agradable, ella preciosa, ell un modelito, parella d’aparador, però gens alterada per la seva bellesa; són accessibles i tenen conversa suau i curiosa; pregunten, responen, escolten, virtuts fonamentals però infreqüents. Saben que els francesos tenen fama d’arrogants, i ells treuen el tema, lamenten que sigui així la fama, però admeten que és merescuda. Els dic que ells no ho són, em miren com dient “gràcies” protocolàriament, però els dic que el fet que ells mateixos treguin el tema diu molt a favor de la seva absència d’arrogància. Riem, i parlem del Barça (la gent de tot el món flipa, amics), parlem de sentir-se català i no espanyol, parlem de la crisi econòmica, i parlem del seu itinerari. Sembla que tenim prevista una ruta similar… Bolívia, Perú, Xile, Argentina, Uruguai. Són previsions, perquè en aquest viatge afortunadament no hi ha previsions inamovibles. I això és vida, amics. Completa l’expedició un japonès altíssim i silenciós, camina amb les cames tan llargues que sembla que floti. Fem un bon grup. El guia en sap. Bon ambient, i la carretera preciosa. Després de la llacuna ens apropem als Andes, anem pujant, a l’esquena ens queda el salar i les quatre mines de liti que produeixen la majoria de liti del món, per a les piles d’aparells electrònics. Els Andes estan pelats; els volcans solen cremar. Estem entrant a l’altiplà, darrere veiem el desert d’Atacama, fabulós. L’ascens és còmode, progressiu, però la mare portenya pateix una crisi de mal d’alçada i es mareja i se sent horrorosa. Fem una aturada en un poblet desèrtic amb un cementiri de colors que em crida l’atenció. Quan continuem la ruta, en mitja hora arribem a 4.400 metres d’alçada, envoltats de muntanya seca i vegetació àrida. En un punt de control d’accés al parc natural paguem l’entrada i buidem. El guia ens diu que el camió seguirà endavant i nosaltres caminarem deu minuts. No li discutim. “Luego me darán las gracias”, avisa fanfarró.

Joder. Quina meravella. Caminem un minut i en el canvi de pendent del caminet davant nostra la natura desplega un cop d’efecte inoblidable: la llacuna Miscanti. Com descriure-ho… imagineu que teniu vista panoràmica de 180º i que dins del marc de la visió tot el que hi ha és blau, blanc, groc i totes les gradacions que distingeix el nostre ull (que deuen ser poquetes). Imagineu formes naturals, és a dir, inalterables i cohesionades, sense errors, sense distorsions, sense foscor ni borrositats. Imagineu una llacuna d’esquerra a dreta, amb marges plens de sals minerals blanques que el sol reflecteix als ulls com si fos neu satinada. Imagineu que darrera hi ha dues muntanyes imponents, una és un volcà, pelades però de colors verds, blaus, vermells, marrons… roques volcàniques torrades. Imagineu el cel blau, cap núvol. Imagineu una composició de l’espai perfecta, natural. No imagineu molt més. Mireu el camí pel qual camineu, amb pedres als marges per indicar-lo, camí que fa baixada i t’atansa a la vora de la llacuna. I quan més descens, més imponents són les muntanyes, i més commovedor és el blau i el blanc de l’aigua. És un doble efecte potenciador que embriaga i personalment em deixa extasiat. “I després d’això, què?” Faig fotos. La imatge no m’hi cap a la càmera. Seguim amb el camió. Tots som conscients de la sort que tenim d’estar aquí, de veure això i, suposo, d’esperimentar el moviment sísmic interior que provoca aquesta mena de visió. És un moviment visceral i definitiu. Després vindrà la rutina i l’emboirarà, però quan et preguntin un dia què és el que més t’ha impressionat a la teva vida, podrà dir el gol de Koeman o podrà dir la Llacuna Miscanti. Qüestió de gustos.

Un quilòmetre més enllà arribem a la Llacuna Meñiques. Com sol passar, aquesta no compta amb l’efecte sorpresa de la primera, però estem davant d’una altra exhibició de la natura. La Meñiques està més enclotada i envoltada de muntanyes. És més càlida. Tot plegat és meravellós, i ja puc intentar explicar no només el que es veu (això rai: fas una foto i més o menys…) sinó sobretot el que se sent, que estic condemnat al més rotund dels fracassos. Amb bona intenció, això sí. En un lloc tan bonic, inspirador i pur, dins teu notes (noto) un deix de tristesa per no tenir al voltant tots els amics i família per compartir aquesta visió i aquesta experiència extraordinària.

Tornem enrere, anem a dinar en el poble desèrtic. Una senyora ha cuinat un plat local, pataska, que és un cocido amb llegum, carbassa, patata, pastanaga. Bo, bo. “¡Muy rico!”. Teníem gana. El sol pica de valent aquí dalt, factor protecció 40 i gorra amb orelleres i malgrat tot escric això i tinc la cara vermella infladeta. Seguim el camí amb el camió, plàsticament extasiats (almenys jo). Anem a Toconao, on hi ha un campanar que és patromoni nacional xilè; s’ha mantingut idèntic des del 1700, la qual cosa a Xile significa que ha sobreviscut inalterat moltíssim terratrèmols. És un símbol de resistència. És cuco. Blanc. Petit. La porta d’entrada no deu fer més de 1.50m.

Després enfilem cap a San Pedro d’Atacama. Una mitja hora de trajecte amb el sol retirant-se, les muntanyes es coloregen d’un groc més esmorteït, ataronjat, el cansament relaxa i fa de bàlsam, llegeixo una estona, escolto música, noto en l’ambient la satisfacció de tots, i quan arribem a San Pedro ens acomiadem tots amb mola calidesa, com si fóssim bons amics, bons coneguts. Hem compartit un dia especial i ho sabem. “¡Suerte en todo!”, ens diem amb els argentins. Amb els francesos “see you later”, perquè el poble és petit i saps que et trobaràs en un moment o un altre. El japonès marxa discretament. Tot en ordre doncs.

Arribo al hostel. Em dutxo. L’aigua no surt gaire calenta i quan estic ben ensabonat només surt freda, molt freda. Acabo la neteja mig cridant, rient-me per la situació, fa un fred notable i sóc fredolic, però ric perquè sé que les dutxes fredes són genials, però senzillament em fan pànic. De manera que positivitzo el moment i malgrat que l’aigua freda em paralitza, gaudeixo del moment. M’asseco tremolant, i torno cap a l’habitació, que està al pis de dalt, en banyador i xancletes. És una imatge còmica, certament, i celebro viure-la, ser testimoni de mi mateix gaudint d’un moment tan culminant després d’un dia memorable. Els dies memorables sembla que són norma a San Pedro d’Atacama.

De nou a l’habitació, reviso el correu i el facebook. És molt estrany. Recontactar tan bruscament amb la realitat quotidiana d’allà estant aquí és certament anòmal. I hi penso. I de vegades considero l’opció de desconnectar del tot. Però rebre el feedback és encoratjador i omple de tendresa i sentit tot plegat. Viajar sol és fascinant, però viatjar absolutament sol… no ho sé, almenys encara.

Miro mapes i consulto agències. Tenia previst pujar fins al nord de Xile i creuar a Perú per Arica. I sembla que creuaré a Bolívia des d’aquí. Genial.

Pan de Azúcar (4 de juliol del 2010, Pan de Azúcar-Xile)

Camí del Parc Nacional Pan de Azúcar, a 25 quilòmetres de Chañaral (nom que sempre oblido). En taxi. Condueix el senyor Luís Enrique. Té un ull cec d’un accident quan treballava a la mineria. Li van dir si volia que li posessin un ull de vidre. Va respondre al metge: “Con lo feo que soy sólo me faltaría eso“. Me’l miro: més que lleig és peculiar. Té el nas com una patata cangrenada, això sí, però més enllà d’això és un xilè de bon aspecte i simpàtic i confiat. M’explica que un dia una senyora li va demanar ajuda per arreglar la clau de pas del gas i que una cosa va portar a l’altra, i això que el marit de la senyora treballa com funcionari de presons i duu pistola. Ara la senyora ha tornat a Santiago i ja no es veuen i està més tranquil. “Tengo cuatro hijos“, em diu, com volent dir “ja no estic per tonteries”. Però m’ho ha explicat cofoi i sense que li preguntés -obvi-, i li notava en el to de veu que el romanç l’havia fet sentir bé, suposo que jove i atractiu. “Ella tenia 20 años, yo casi 50“. “Pero éstas cosas sucenden, ¿verdad? No te las propones, suceden, y luego te atrapan de mala manera, supongo…“, dic jo, com qui no vol la cosa. Em mira de reüll. Lògicament no sap l’edat que tinc i segur que es pensa que sóc més jove del que sóc, “el joven,” el chico”, “el muchacho”, que és com se’m dirigeixen aquí. Em mira de reüll sorprès. No vaig més enllà en la conversa. Faig una conya, li dic que les dones són perilloses però que els marits amb pistola ho són bastant més. Riem i seguim caminant.

Estem al Parque Nacional Pan de Azúcar. Amb el taxi hem arribat fins a dins del parc, segurament està prohibit accedir tant endins amb cotxe, però com que hi ve sovint coneix els guardes, així que com si fos casa nostra. No hem pogut passar una barrera que estava tancada amb pany, i camimen una horeta fins al mirador del parc. Pel camí conversem. M’explica coses interessants sobre Xile, els sous, el masclisme, em pregunta rotundament “¿los españoles son racistas?”  (“Sí”, responc, “claro”), em parla de la vegetació, dels cactus, i del verd que cobreix l’aridesa, i em diu que mai plou aquí, però quan plou, molt de tant en tant (anys), i fa poc va ploure, el desert floreix i és espectacular, i ara està començant a florir, sobretot entre Copiapó i Caldera. Pel camí veiem 4 dels 150 guanacos que viuen al parc, són com lames. I quan veuen humans el mascle remuga, com un cavall, per advertir la nostra presència amenaçadora. Se sap que som l’espècie més agressiva: arribem en cotxe al parc! Els guanacos viuen de menjar els cactus, cosa sorprenent i alhora meravellosa. De cactus en veiem de tres menes: Cometocino de Gay, Copiapoa Longistaminea i Copiapoa columna alba. Són com bitlles, són realment xilens: baixets i amples… rotunds i una mica xoriçils.

Com tothom i amb tothom, parlem de futbol. Aquí la mitjana de coneixement de l’esport és molt més alta que allà. És que allà la gent parla molt. Al Luís Enrique no li faig la diferenciació català-castellà per no marejar-lo. Però faig algun comentari il·lustratiu sobre el fet espanyol. Em torna a mirar de reüll. Me n’adono que vaig ben situat perquè camino a la seva dreta i l’ull que té borni és l’esquerra.

Al mirador flipo una mica. El parc es diu Pan de Azúcar perquè en unes illetes que hi ha els ocells hi defequen sistemàticament i les han tenyit de color blanc, i de lluny semblen pa blanc. En l’illa hi ha dofins, gavins, pelícans i yuncos. Veig els pelícans de molt a prop, a un metre, perquè en una mena de minipoblat els pescadors pesquen congrio i les vísceres sobrants les donen als pelícans. Em sorprèn com es mouen, i com masteguen (és un dir) i empassen. Baten les ales i s’enlairen per sobre del meu cap, no em fan por, no sé si me n’haurien de fer, però tant me fa. L’adrenalina va fent i la càmera de fotos també. El Luís Enrique m’espera al taxi mentre jo flipo com un senyor de ciutat que quan veu un ocell que no sigui un colom o una gavina se sent Darwin a les Galàpagos. Sincerament, és una sensació preciosa.

De tornada cap a la sortida del parc el cel, que estava núvol, s’obre i el blau i la llum canvien d’aspecte les muntanyes i l’oceà, que de cop brilla i l’escuma de les onades es veu més intensa. Tot ha guanyat en contrast. Dues noies caminen amb unes motxil·les grosses, i el Luís Enrique els ofereix portar-les fins a l’entrada. Són nord-americanes. Kate i Rebeka, de Winsconsin, estan vivint a Santiago però ara viatgen pel nord, igual que jo i molta més gent.

Hi ha molta gent viatjant pel món.

A la carretera passem per dos ‘santuaris’ al marge, i m’explica el Luís Enrique que són en records de persones mortes a la carretera en aquell punt. A un el coneixia personalment. Anava begut i en moto i se li va tirar una camioneta a sobre en una canvi de rasant, i li va arrencar una cama i el va matar a l’acte, dessagnat. Segueix conduint, i jo fent fotos al Pacífic. Les “gringas” no diuen gran cosa, miren per la finestra, i no m’estranya. És preciós.

Arribant a Chañaral, el Luís Enrique me n’explica una de molt bona. La platja del poble es diu Playa Negra i em diu que és “la más contaminada del mundo“. Sona hiperbòlic, estarem d’acord, però m’explica que va quedar severament contaminada de coure perquè des de les mines tiraven el coure sobrant al mar. Pim, pam. La veritat és que es nota: la platja, sobretot quan la veus amb perspectiva, té el color de verdet. És impactant quan coneixes la causa. Ahir al matí, quan vaig baixar a passejar-hi, poc m’ho pensava que estava en un dels indrets més putrefactats per l’acció gairebé sempre devastadora de l’espècie humana, aquest artilugi destructiu “engreído” i miserable.

El Luís Enrique, humil taxista, també m’explica que de l’ocèa en treuen algues per exportar al Japó, i més coses durant tot el trajecte en el seu cotxe, una mica destartalat. Condueix pel mig, la carretera és de sorra, i als canvis de rassant penso en el seu amic motorista i em pregunto perquè no s’escora cap a la dreta… però segueixo fent fotos i mirant si les nord-americanes donen senyals de vida.

Arribem a Chañalar. Li pago (em cobra més del que m’havia dit per telèfon, pero no discutiré perquè ha estat un guia excel·lent i m’ho he passat bé amb ell). Penso que així m’arruinaré ràpid, però em sembla just el que he fet aixì que no regrets. Vaig al súper per carregar de pa, formatge, aigua i fruita, perquè m’han dit que San Pedro de Atacama és el lloc més car de Xile. Em trobo les gringas, conversem bastant patosament, diuen que pugen cap a San Pedro també aquesta matinada, coincidirem en l’autocar.

Així van les coses, casualitats que s’acumulen i es converteixen en la teva vida. Quan les expliques prenen una dimensió més estructurada, i això ni m’agrada ni em desagrada, però s’ha d’anar amb compte per no concloure que la vida és un fil argumental lògic, una línia progressiva. Ho sembla sovint, casi sempre, però no ho és, la hi fem.

Arribo al hostel i em poso a escriure i escolto música. Ara mateix sona Ella Fitzgerald, “Night and Day”. Miro per la finestra, el cel és blau però esgrogueït perquè el sol comença la retirada. La muntanya reflecteix el to ocre de la llum i ja vibro de nou. Em passaria la vida delectant-me amb els colors i amb com la llum els modifica. Penso en això i penso en com s’ho fa la llum per incidir en un recipient tancat com el cos humà, com s’ho fa per omplir-lo de reflexos que es projecten cap enfora. Mentre penso això sona Fiona Apple, “Fast as you can”, i premo ” >>/”. No perquè no m’agradi, però és que no tinc cap pressa. A l’iPod apareix la següent cançó: “Paradise” de New Order.

“If we left this town, we could walk the earth together”…

Chañaral (3-5 juliol 2010-Xile)

M’adormo a l’autocar quan fa una hora i poc que hem sortit de Santiago de Xile. Enfilem cap al nord. Seran unes 12 hores de trajecte. M’adormo, em desperto diverses vegades a la nit, durant uns segons, em cargolo al seient, que és “cama” (llit), però en realitat és un sofà molt inclinat, amb ubicador de cames, pero no és horitzontal del tot. S’hi va còmode, però no és un llit. L’autocar no passa de 100 km/h, però tinc la sensació que va més ràpid, i quan en alguna ocasió excedeix la velocitat permesa, els 100 km/h, sona un xiulet d’alerta. I el xiulet em desvetlla. Quan dormo en els autocars, i el son no és profund, entro en un estat de consciència peculiar, en el qual noto que floto i que visualitzo el recorregut de l’autocar, com si l’estigués conduint telepàticament i el movés amb moviments suaus i ondulants. És una sensació francament agradable i difícil de descriure. La nit passa ràpida, ningú em roba la motxil·la de mà (a una amiga fa dos dies, en el mateix recorregut, li van pispar mentre dormia), i quan em desperto és de dia, són vora les 8.30 del matí i quan retiro les cortines i miro a l’exterior veig el desert. M’impacta, esclar. Tot de color de sorra, el cel blau contrastant. Feia setmanes que no veia res similar (a la Patagònia argentina), i en un tancar i obrir d’ulls el paisatge ha canviat de la nit al dia. Dels Andes de Santiago a l’aridesa majúscula de Copiapó.

Baixo a la terminal de busos de Pullman (una de les empreses de transports habituals de Xile, juntament amb Cruz del Sur i Tur Bus). Fa calor. L’aire és nèt. Deixo la motxil·la grossa a la consigna. Descanso i començo a caminar cap al centre. Arribo a la plaça Prat. Hi ha una oficina de turisme on m’expliquen què puc fer, bàsicament visitar el Museu Mineralògic (estic en una zona amb una mineria riquissima), que m’agrada, i em donen pistes per mourem per la zona. Decideixo que aniré en bus fins a Chañaral, que està a prop del Parc Nacional Pan de Azúcar, que promet. Abans, passejo per Copiapó, veig com Brasil perd davant d’Holanda, me n’alegro, no m’agrada que gent com Dunga i Maradona entrenin jugadors tan bons i els converteixin en simples mediocritats que guanyen els partits perquè són més bons que els altres, no perquè són millor equip que els altres. Després del partit, vaig cap a la terminal d’autobusos i a les 15h surto cap a Chañaral.

El trajecte és espectacularment àrid. A l’esquerra, el Pacífic; a la dreta, muntanyes pelades, i enmig, a mes de la carretera, els primers brots verds. Aquest desert floreix en breu, i serà un espectacle estètic. Tant de bo ho arribi a veure. Passem per Caldera, un poble que em produeix una sensació de disgust, de cosa pendent. Faig fotos, però no ho tinc clar. M’agrada quan marxem. Seguim uns cent quilòmetres sense res, turons pelats, sorra, pedra, pedres enormes, l’oceà a l’esquerra, onades grans, i l’iPod anar fent. Penso, curiosament, en el periodisme, i en que vull tornar-hi.

(…)

Arribem a Chañaral i flipo. Entrem al poble descendint per la carretera. Veig una via de tren abandonada. Veig el far dalt d’un turó i una església colonial. L’autocar s’atura a la terminal. El sol s’està ponent, la temperatura està baixant. La motxil·la pesa. Camino fins que trobo un hotel/hostel, molt a prop. Té wi-fi. La dona és simpàtica, l’habitació està nèta, el preu és correcte. Vaig al súper, compro pà i formatge, i compro una cervesa Kunstmann Honig Ale, que porta mel i està de perles. Passejo pel poble, és fosc. És petit. Un carrer principal amb els serveis, a un costat la part litoral, desangelada i freda (i amenaçada pels tsunamis, de manera que no s’hi edifica gaire) i a l’altra el poble fa pujada cap al turó on hi ha el far.

Em fascina la carretera, que passa a prop de l’oceà. Està una mica elevada respecte al poble, i quan passen els camions i els autocars els pots veure retallats davant del perfil de l’aigua i del cel, és una imatge simple, preciosa. I el silenci. D’aprop fan soroll, obvi, i aquest matí m’hi he apropat per veure-ho des d’una perspectiva més pròxima. De passada l’he creuat i m’he apropat a l’oceà fins a trepitjar la sorra mullada, plena de petxines, algun esquelet d’ocell escurat pels voltors que van sobrevolant-me (un s’ha atansat mentre jo rondava per allà, i ha estat certament intrigant…) i bastanta porqueria (bosses de plàstic i ampolles de vidre de cervesa trencades). I l’oceà, amb onades altes, més altes que al Mediterrani, i es nota de seguida. I gavines. Ningú banyant-se, l’aigua està molt freda. Dues noies d’un parc proper on hi ha uns columpios em miren. Penso: “Igual estic en una zona perillosa i jo aqui voltant tan panxo, fent fotos escoltant l’iPod”. Em va passar a Valparaíso i a Santiago, i ni me’n vaig adonar. Però és el que té viatjar sol, que ningú t’acompanya i si et passa alguna cosa… mala peça en el teler. Però com que no tinc intenció de quedar-me tancat al Hostel, vaig fent.

Torno cap al poble, pujo casi fins al far. Fa calor, em quedo en samarreta curta Quechua taronja. A l’hora indicada me’n vaig al Hostel a mirar l’Espanya-Paraguai. El veig a l’entrada, a la sala comuna, però no hi ha ningú més. Hi ha pocs clients, som a l’hivern. Ric amb els tres penals, els àrbitres dolents són divertits, creen incertesa on no n’hi havia. Vist així, són tremendament generosos.  Villa és un xupón, però fa gols. I fer gols és llicència per a tot. Si fas gols, tot s’hi val. Mala cosa.

Després passejo de nou. Compro el bitllet per demà a la nit anar cap a San Pedro de Atacama. I pel matí aniré a Pan de Azúcar. La tarda la passo passejant de nou i llegint els diaris: “La Tercera” i “The Clinic”. Hi ha mil coses a observar quan estàs en un lloc desconegut. Com caminen, què venen a les botigues de xuxeries, on es carreguen els mòbils (principalment a les farmàcies), quins tipus de pans tenen, a quina hora sopen, quina música escolten, quina merda tele tenen ells i veuen ells. En això em vaig fixant, i comparant, és inevitable casi.

Penso: aquest poble és tranquil i sa, però avorrit. Però lo d’avorrit és relatiu, és comparatiu. Per a mi sembla avorrit perquè jo visc a prop dels cines Verdi, per posar un exemple. Aquí passo pel costat d’un saló recreatiu i hi veig nenes de menys de 16 anys passant-ho bé… I veig joves que surten pel carrer i s’ho passen bé tocant la batuca a prop de la platja. Res tropical, creieu-me, és una postal sòrdida i bruta. Penso en això: és avorrit (per mi) però no s’avorreixen (punyalada). Penso en allà, tan divertit, i penso en la pressa i la competitivitat i els nervis i l’alienació. I obro els ulls i aquí veig avorriment i tranquil·litat. Però la llunyania, els amics i la familia estan allà. I ells tenen la família aquí, la tranquil·litat  i l’avorriment aquí. Penso això mentre prenc una cervesa en un bar llegint el diari; el bar és ample, fred, brut i sembla del passat, antic. La dona que em serveix és amable, seca però amable. Els homes de les altres taules beuen les habituals cerveses d’aquí, de litre, com xibeques però en bo, i alguns mengen carn amb patates. Sona música d’una ràdio cutre. Mentre llegeixo em sona el mòbil xilè, i només pot ser una trucada de la meva família xilena de Quilpué. M’adverteixen que aquesta nit fan un mega-asado (per dos dies no hi he pogut estar) i que quan estiguin ebris és altament probable que em truquin per “saludar”. És un costum que tenen entre la família: es truquen, a l’hora que sigui (la 1, les 2, les 3, les 4, les 5 am…), i no s’hi val a respondre amb mala veu, ni a no respondre ni molt menys a apagar el mòbil. Família és família. Per tant, aquesta nit dormiré intermitentment… Desitjo que em truquin, m’agrada sentir-me’n part.

Chañaral és un poble que d’aquí a un temps em costarà recordar; primer no hi cauré, però quan hi caigui, mirant una foto o un mapa, el recordaré i amb molt bon record. Tranquil, bonic, fred, al cul del món. Miraré de recordar-lo quan estigui creuant la Diagonal amb la moto, o mirant les caras de cagarro que posem al metro (tòpic molt útil), o llegint les tonteries amb què ens mortifiquem als diaris, o sobrevalorant el valor de les bondats de la prosperitat econòmica que té (tenia) Europa (Espanya).

“Los coños” (és a dir, “Els espanyols”, segons els xilens) (2 de juliol del 2010-Chañaral-Xile)

La primera vegada que vaig sentirme al·ludit quan van dir “Aquí tenemos al coño” ja feia dies que voltava per Xile. Va ser el dia de l’asado i empès per la frugalitat del moment i la concòrdia generada per l’olor de la brasa i l’alcohol, vaig preguntar: “una cosa… cuando me llaman “coño”, en realidad ¿qué quieren decirme?”. Jo pensava que em dirien que era una manera amistosa de “weear” (vacilar, molestar, putejar, fer la murga) a una persona, això de dir-li coño. Però no, no era això. Em van dir que és la manera de referir-se als espanyols en particular. Llavors els vaig preguntar què significava “coño” per a ells, i em van dir, mirant-me en plan “qué pesadito”, que coño era la manera de referir-se a un español, com si fos un gentilici, vaja. Aleshores els vaig dir que “coño” en español vol dir “vagina” [sic] i van flipar. “Cuando ustedes me llamaban “coño” la verdad es que me dejaba bastante indiferente, no le veía mucho sentido y como manera de weear me parecía un poco inocentona”, els vaig dir, i tot rèiem, se sap. “Pero -vaig afegir-, si se lo dicen a los españoles, aún me siento menos identificado”, i vam riure de nou, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabien que no em sento especialment identificat amb els espanyols ni amb el concepte que jo tinc dels espanyols i d’Espanya com a tals, com abstraccions, com a col·lectius,  com a perfil, caràcter i com a identificador. El pare de la família, davant de la confusió d’alguns dels comensals de l’asado que encara no m’havien conegut, els ho va explicar de seguida, amb el seus despreniments i alegria habituals: “¡Puta que el weón éste no es español, es catalán y habla catalán el weón pó!”, va dir, i jo em partia el cul perquè té raó i perquè no se’n fot gens, ho diu amb la conya i tots els modismes xilens que al final ja he interioritzat i m’encanten pó, però ho diu amb respecte.

Però el tema ve de lluny. Des de que vaig arribar a Xile, una de les converses recurrents que he tingut, sovint motivada pel Mundial (jo volia que guanyés Xile i em van vaure certament contrariat quan Iniesta va fer el 2 a 0), ha estat sobre el concepte que jo tinc d’Espanya i els espanyols (en tercera persona) i el concepte que els xilens amb què he conversat tenen d’Espanya i dels espanyols. No coincidien gens, i particularment em sorprenia i em sorprèn molt encara com veuen als espanyols i a Espanya (“la Madre Pàtria“) els xilen.

Abans d’entrar en detalls he de dir que els xilens són esponges, miren enfora i idealitzen els altres països, una mica com els japonesos quan es proposen imitar alguna costum importada. Els xilens tenen els ulls molts disposats a veure com fan i deixen de fer els nord-americans. els anglesos, els alemanys, els europeus… són un país profundament conscient de la necessitat de millorar, amb problemes d’autoestima col·lectiva (la dictadura de Pinochet va ser terrible, i m’han explicat coses de primera mà, testimonis directes, que m’han estat a punt de fer plorar com un nen), però amb un esperit constructiu espectacular, alimentat pels terratrèmols que els obliguen constantment a posar-se dempeus de nou. Xile és un país que creixerà i creixerà bé, que amb els anys avançarà molt més encara, ara que només està per darrere del Brasil, i jo crec que ja no està per darrere de l’Argentina, un país que tendeix a l’autoengany i l’autofel·lació. Explico això dels xilens per posar en context el que ara explicaré.

El primer dia que vaig parlar com a català a un xilè sobre els espanyols el meu interlocutor flipava. Pensava que estava fent una broma, en plan irònic, una mica en la línia d’algunes converses que havia tingut amb l’interlocutor en qüestió. Però no feia conya. Quan li vaig dir que dins del context europeu Espanya és un país de la cua ho deia convençut i no per fer broma. Descrivia el que jo entenc que és Europa. Lògicament no mencionava Albània, Rumània o Andorra. Em referia a l’Europa clàssica, em referia als països nòrdics de l’Estat del Benestar, a Anglaterra, França, Alemanya, Suïssa. Per exemplificar-ho amb una comparació més entenedora per al meu interlocutor, li vaig dir que si no fos perquè Espanya estava geogràficament situada a Europa, Espanya seria un país més mediocre, més gandual, més picaresc, més envejós, més petulant i més reaccionari del que és ara. I finalment vaig afirmar que “si Espanya estigués a Sudamèrica, donat el seu caràcter i esperit emprenedor i treballador, no seria ni Brasil, ni Argentina ni Xile, potser seria Bolívia o Perú. I plantejat a la inversa, Xile seria, indubtablement, Alemanya”.

Els ulls com a taronges del meu interlocutor van ser molt significatius. Realment els xilens tenen un concepte d’Espanya molt europeu. Veuen els espanyols com els alemanys o els suecs. Tenen en comú, els explico, l’euro i el continent. Però el caràcter no, perquè un és llatí i l’altra és nòrdic. Insisteixo, perquè no se’m titlli de tendenciós, que el caràcter llatí per a mi és millor perquè és més feliç. Insisteixo que jo parlo d’status econòmic i social quan dic que Espanya juga en una segona divisió. Els convido a mirar les xifres de la borsa dels últims mesos. Els convido a preguntar a un suec què opina d’Espanya dels del punt de vista econòmic. Els convido a preguntar-se ells mateixos què opinen de les curses de braus. I també els convido a recordar que mentre gran part d’Europa es recuperava de la brutal segona guerra mundial a Espanya es vivien 40 anys de postguerra dictatorial que van mantenir el país segrestat en un onanisme político-cultural que encara ara paguem, especialment quan els espanyols viatgen a l’estranger i tracten d’espolsar-se els seus complexos cultural, econòmics i històrics sent sorollosos, fanfarrons i xuletes. La imatge d’Aznar a las Azores és una les icones semànticament més poderoses que he vist en ma vida.

Els poso exemples, sempre insistint que generalitzo, que parlo de conceptes, que està ple d’espanyols magnífics (oi?), que jo tinc sang espanyola i malgrat tot sóc una persona meravellosa (i quan dic això ens riem molt), i veuen que parlo convençut, que no m’hi sento, però no es poden treure la sorpresa de sobre. És obvi que els espanyols (segons el DNI, s’entén) que han conegut no els han aportat el meu punt de vista sobre el “tema espanyol”.

Com era de preveure, quan surt el tema trobo com a resposta algunes actituts que em fan gràcia. “Pero si usted no se siente español, ¿qué se siente? [...] Però… si Cataluña no es un país! Como puede sentirse algo que no existe?” I aquí els responc tranquil·lament com si m’estigués fumant un puro mentre em fan un massatge i em llegeixen els poemes de Walt Whitman escoltant de fons alguna banda sonora de Badalamenti: “Usted lo ha dicho: ¿cómo podría sentirme algo que no existiera? Lo cual demuestra que Cataluña existe, aunque sólo sea en mi sentir, aunque los mapas no la incluyan. Al fin y al cabo, los países son líneas en un mapa, verdad?”. I en aquest punt, si m’estigués realment fumant un puro, l’apagaria a la closca del que m’ha fet la pregunta…

La reacció “y eso del catalán qué es” es freqüent i l’entenc, perquè no disposen d’informació. Els costa més entendre que un idioma sigui propi d’una zona pero no de tot un país. Al Paraguai ja vaig tenir una conversa peculiar per aquest tema. Els meus dos interlocutors en aquella ocasió em deien que un idioma que no es parla a tot el territori d’un país “no puede” ser oficial en aquell país. Encara no sé en base a què ho deien. Comparaven amb el Paraguai, on hi ha dues llengües oficials, i les dues es parlen a tot el territori: el castellà i el guaraní. Però d’aquí a afirmar que una llengua oficial s’ha de parlar a tot el país… els vaig parlar de Suïssa… però no va ser de gaire utilitat. El que sempre acabava passant, tant al Paraguai com a Xile, és que en un moment de la conversa algú deia “entonces el catalán es como un castellano raro” o “un dialecto del castellano” i jo havia d’exposar el meu discurs sobre “el latín y sus dialectos”, que ja me’l sé de memòria i que cada vegada exposo millor, amb més passió, amb més gestualitat i amb més pinta de profesor loco. En la meva última exposició, durant un asado a Viña del Mar, amb una copa de vi a la mà, en acabar vaig notar que l’argument sobre la procedència del català i del castellà els havia quedat clar, i algun fins i tot em va demanar que li parlés en català, a poc a poc, i deia: “pues sí que lo entiendo un poco, es verdad, y se parece un poco al portugués, ¿no?“. Petits moments agraïts d’enteniment humà.

Aquest és el tema, l’estat de la qüestió. Idolatren España, alguns, perquè els confonen amb Europa. Una altra cosa és que a España està Granada, una ciutat meravellosa, i que España té un clima excel·lent, i que anar de tapes a Madrid és fantàstic, i etcètera. Però, com li deia fa un parell de dies a una amiga, “cuando pienso en el prototipo de español veo a un tipo sudado, con sobrepeso, con la camisa desabrochada hasta el pecho peludo, gritando mientras habla por el celular [mòbil] en medio de un aeropuerto para que todos le oigan y se asombren ante su caràcter castizo, su raza y su furia y sepan que a él ‘nadie le toma el pelo’”.

Vaja, que jo no m’hi sento. I no és per acció-reacció, no és que em senti català i per tant no em senti espanyol; de fet, no sé si em sento molt català. Però sí que sé que no em sento gens espanyol, això és un fet. I se’m va fer estrany constatar que els xilens, gent maca, treballadora, amable i autocrítica, idealitzava els espanyols, que tenen altres “virtuts” que al meu entendre són força menys elogioses… per no parlar del saqueig vergonyós i molt evidentment fet amb poca visió de futur de Colón i companyia.

Això és un altre tema recurrent del viatge que comentaré un un futur post. Només diré que en més d’una ocasió m’ha fet vergonya el meu DNI.